Fa pocs dies es va poder veure, per la segona cadena, sense interrupcions, El viaje de Nisha, una pel·lícula de la directora Iram Haqq, (Oslo, 1976), noruega de familia paquistanesa i que inclou a la història trets biogràfics. Des de fa uns anys han sorgit a tot arreu moltes dones directores de cinema, que aporten una nova visió a les histories de sempre.
El tema de la pel·lícula ha estat tractat moltes vegades. De fet son dos, els temes, un rau en el xoc cultural de les noves generacions, que han crescut i viscut en països occidentals, gràcies a l'esforç familiar a l'hora de cercar millores i oportunitats. L'altre tema és el de la dona, en aquest cas, paquistanesa, limitada i controlada pels clans familiars. Aquest segont tema és universal, si ara no el pateixen les noies d'aquí, en general, moltes mares i àvies conegudes han crescut i viscut en temps en els quals encara funcionava el tema de l'honor familiar i de la limitació de le dones en la seva vida social.
El viaje de Nisha no acaba de ser una pel·lícula rodona, malgrat el seu innegable interès, Iram Haq, també actriu i guionista, potser té encara poc rodatge com a directora. Compta amb uns molt bons actors, com l'excel·lent protagonista, Maria Mozhdah, afganesa. De fet el títol original és una cosa com ara 'Què dirà la gent?', una frase que m'evoca passats no tan llunyans. I és que la nostra societat, encara més en entorns rurals o en barriades en les quals la gent es coneixia, fa, com qui diu quatre dies, que tenia molt present aquesta pregunta retòrica.
Nisha viu a Noruega però a casa seva conserven les tradicions del país d'origen. Té setze anys, cosa que explica la imprudència d'alguns dels seus actes. La família vol donar carrera als fills, també a la noia, que treu bones notes. No son mala gent, s'estimen, però estan condicionats per la família, pels parents. Un festejador imprudent i ximplet de la noia pujarà a casa seva, pel balcó, al més pur estil tradicional, el pare els enxamparà i aqui començarà el calvari de la noia, enviada al Pakistà per tal que posi seny on, de manera una mica inexplicable, s'embolicarà amb un cosí.
Tot i les situacions angoixants d'alguns moments, al capdavall la família tornarà a acollir la noia, tot i que limitant-la amb unes normes draconianes, i el gran remei serà cercar-li un marit, conegut a distància gràcies a les noves tecnologies, un jove metge que viu al Canadà i que sembla resignat al matrimoni concertat per la familia. Malauradament sabem que, abans i ara, molts deshonors familiars acabaven i acaben molt pitjor.
El gran remei als deshonors femenins és, al capdavall, el matrimoni, una solució que la família intenta una i altra vegada. Nisha prendrà al capdavall una decisió que potser li suposarà el trencament familiar, tot i que aquest pare, autoritari i abusiu, fins i tot malgrat ell mateix, desbordat per la situació, sembla entendre d'alguna manera que les coses han canviat.
Fa uns dies vaig acabar el deliciós llibre Mare i fill, de Kallifatides. La mare del protagonista, casada als catorze anys amb un home molt més gran que ella, amb el qual, però, va ser feliç, explica a l'autor com hi havia pares que, al seu poble, havien mort les seves filles per qüestions d'honor. Afortunadament, no totes les famílies eren tan dràstiques però quan jo era jove quedar-se embarassada sense haver-se casat era un gran problema familiar que generava capteniments absurds i, en el millor dels casos, casaments prematurs i apressats. El cinema i la literatura han incidit en el tema de les limitacions de les dones i sorprendre'ns de què 'aquestes coses passin', encara avui, als països emergents o en vies de desenvolupament, ens escandalitza, quan fa quatre dies que bufem cullera, en aquests temes. La cançó tradicional catalana és plena d'històries terribles.
Les cultures no evolucionen ni es canvien en quatre dies, tot i que la globalització contribueix a què tot evolucioni d'una forma més ràpida, no sense traumes, és clar. Aquesta Nisha que s'acaba alliberant, d'alguna manera, hauria d'haver llegit els consells de don Evaristo Feijoo a Fortunata sobre allò de 'ser práctica'. Però ja sabem que Fortunata no li fa cas, i això que ja no té setze anys.
Avui es el 'Dia de la Dona', no sé si aquestes celebracions serveixen per a gaire, vull pensar que sí. La marginació de la dona i les injusticies contra ella reboten en contra de les societats que les permeten i fomenten en nom del que sigui, i afecten també els homes. A capdavall aquest pare, treballador i estalviador, és, també una víctima. Sorprèn, però, que els fills mascles, joves i inserits en una altra societat, no defensin la germana i semblin més papistes que el papa. Potser hem millorat però quan encara s'accepten i toleren coses com ara la prostitució marginal o no tan marginal, amb certa normalitat ideològica, i no s'incideix en la mentalitat dels homes que, des de temps ancestrals l'han vist com inevitable, no anem bé. I, com totes les coses, això que en diuen l'empoderament femení, és com la democràcia, no arriba a ser mai perfecte i sempre és fràgil. No hi ha vacunes en contra de l'absurd.
En tot cas, que la directora de la pel·lícula hagi aconseguit surar malgrat les seves circumstàncies, resulta esperançador. Noruega no és Espanya però tampoc no son perfectes, ep. Pel que fa a la cultura i a les cultures son aquests uns mots recurrents, mal definits i molt manipulables.
