DIJOUS SANT I DIA DE LA REPÚBLICA, EVOCACIONS SENSE NOSTÀLGIES INÚTILS

Avui, Dijous Sant, dia en el qual la gent de la meva generació, al menys una bona part, anava a 'seguir monuments', o sigui, d'església en església a mirar els muntatges fets amb palmons i palmes que commemoraven l'Eucaristia. El millor de tot plegat era l'olor de farigola, a les portes de les esglésies les gitanes venien ramells d'aquesta planta i, a més a més, alguns aparadors mostraven mones espectaculars i això animava la tendència tràgica de les celebracions.

A moltes cases hi havia, al menjador, alguna reproducció barateta, una estampa gran, de fet,  del Sant Sopar, un sopar d'homes que ha tingut una gran trascendència i que es va acabar malament, malgrat la germanor que traspuen les imatges. Un entreteniment era cercar Judes, amb la seva bossa amagada, més lleig i ajupit que la resta. 

Avui també fa anys de la proclamació de la República i sempre em ve al cap el famós fragment d'Incerta Glòria. Més que de República el text m'evoca els inevitables entusiasmes juvenils que tots i totes hem viscut en algun moment, pel motiu que sigui, els primers Onze de Setembre, les manifestacions del 'Procés', contra alguna guerra... Com els protagonistes del fragment de Sales, de jove pots arribar a pensar que has vingut al mon per canviar-lo i que la gent d'abans eren una colla de rucs irresponsables.

I també, tal dia com avui, em ve al cap el famós 'corrido' del malaguanyat Guti Cárdenas, la meva mare el cantava ja que quan era petita el tocava un cec, en un orguenet, pel Raval. En aquella època no tenien ràdio, encara. Els humans i les humanes hauríem d'estar ben escaldats pel que fa als entusiasmes col·lectius però, res de res. Fa angúnia recordar com van acabar, la República i Guti Cárdenas. 

En tot cas encara em sorprèn que el tema republicà no suri amb més insistència. Malgrat els molts errors que es van cometre i com va acabar el tema, em sobta que es reivindiquin personatges i fets però no s'insisteixi molt més en la recuperació d'aquella república i de les seves bones intencions i excel·lents projectes impossibles. Tenim molta tendència a la queixa i la crítica als polítics de tota mena però poca tirada a mirar les coses en positiu i proposar allò que pugui ser possible, en lloc de fer volar colomets a dojo. 

De tota manera, ai, tota glòria és, sempre, ben incerta.

Joan Sales

Incerta glòria

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

CORRIDO REPUBLICANO (Guti Cárdenas)

https://www.youtube.com/watch?v=H-4ZEw38al8

Setanta-nou anys!!!! Visca la República!!!

Avui, des de la classe de dibuix, a l'Escola de la Dona, he vist que en la barana d'un balcó que donava a un pati interior hi havien penjat la Tricolor. De tantes contradiccions com ens arriben a sotraguejar, una de les més perceptibles i inquietants és el fet que, entre tanta memòria històrica, es parli tan poc de la República i dels seus ideals. Dels ideals primigenis, malmesos per totes bandes, ja que sovint vam confondre -i confonem- ser antifeixista amb ser demòcrata i republicà. O fins i tot ser anticlerical amb ser republicà i embolica que fa fort.

Esquerra Republicana manté el nom, això sí. Però em temo que li ha passat com al PSOE, que ja no es pot dir que sigui ni socialista ni obrer. Español, solamente, com canta Krahe? Que poques coses serioses hem recuperat d'aquells antics ideals!!! Desenterrar morts dóna vots, però resulta una mica inquietant. Potser hauríem de tendir més a resurreccions dignes que no pas a enterraments retrospectius i un pèl macabres. Tant parlar de l'ensenyament i els seus problemes i la cosa té una solució evident: agafem els programes i metodologies d'aquelles escoles dels anys trenta capdavanteres en tantes coses i tornen a fer el que feien i com ho feien. Començant per la formació de mestres i la tria en aquells que han de forma mestres. Crec que ens arribaria a espantar el rigor i la modernitat de l'època.

Ahir al vespre vaig anar a la presentació del llibre Visca la República!, una biografia de Joaquim Ventalló escrita per Pau Vinyes i Roig.  L'acte va ser molt emotiu. Ventalló va ser un home avançat a la seva època, modern, pioner en molts aspectes. Vinyes és un historiador que, com em va explicar en una ocasió, va patir fracàs escolar i molts problemes durant la seva etapa d'ensenyament obligatori. Avui té molts llibres publicats, és un molt bon historiador, membre actiu del Centre Ignasi Iglésies, està fent un doctorat, i amb aquesta publicació ha recuperat una figura aparentment secundària de la nostra història però a través de la qual podem percebre el que va ser, el que podia haver estat, el que es va poder recuperar. Un exemple, com tants, que haurien de tenir en compte pares i mestres quan tan fàcilment etiqueten els fills i l'alumnat i s'angoixen davant dels suposats fracassos. El discurs, molt positiu, de Pau Vinyes, ahir, al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona, va recuperar també els èxits que, en tan poc temps, va assolir l'ajuntament republicà barceloní, immergit en problemes gruixuts i enmig d'una gran fragilitat.

Són republicans els independentistes? Imagino que sí, és clar. Mentrestant el rei reparteix títols nobiliaris, fan marquès al senyor Tàpies i baronesa a la vídua de Vicenç Vives. Surrealisme a cabassos, vaja. Bé, no critico, no fos cas que un dia d'aquests m'arribi el nomenament... La Marquesa del Poble-sec... sona bé...