Un dels personatges més coneguts de tants com n'hi hagut a Florència i una de les moltes persones importants enterrades a l'emblemàtic cementiri de la Porta Santa, a tocar de San Miniato, és Collodi, el creador de Pinotxo.
El nom veritable de l'escriptor era Carlo Lorenzini (1826-1890). El pseudònim correspon al nom del poble de la seva mare, indret en el qual existeixen un parc i un museu dedicats a aquest autor, tot un mite italià.
Precisament la televisió local i la premsa de Florència recorden aquests dies que fa cent trenta anys de l'inici de la publicació de les aventures d'aquesta coneguda titella, que va començar en un diari, per capítols, el 1881, per convertir-se en llibre un parell d'anys després. El temps passa molt de pressa i recordo molt bé encara aquell centenari, que es va celebrar força a les escoles. Vaig comprar a la meva filla, que era petita aleshores, una reedició de la versió original de les aventures d'aquest personatge i les llegíem plegades.
El fet és que em va sorprendre aleshores la foscor de la història, la seva moral exemplificadora, adient a l'època. La pel·lícula de Disney, tot i que canvia el conte original, fa força por encara. És un conte molt ombrívol, que potser no havia estat pensat per als infants o, en tot cas, no pas per als infants del present. Fins i tot en el seu temps es va canviar una versió en la qual el ninot acabava per ser condemnat a la forca a causa de les seves malifetes, canvi que es va haver de fer a causa de les protestes massives del públic davant la mala fi del personatge, que tan popular havia esdevingut.
Collodi va morir sense conèixer l'èxit universal del seu personatge, que va deixar de ser seu per esdevenir una mena de mite inesperat i perdurable. Els èxits literaris són capriciosos, els infantils i juvenils encara més. S'ha parlat i escrit sovint a l'entorn de la petja maçònica en el llibre, en aquest camí de perfecció i ensopegades gruixudes que segueix el personatge abans de tenir ànima. En aquella època, però, qualsevol persona culta, ben situada i amb idees avançades, acostumava a pertànyer a una lògia, tot i que les bestieses de l'època franquista van transformar la pertinença a la maçoneria en una mena de pacte demoníac amb finalitats perverses.
En la versió original del llibre, fins i tot en la versió suavitzada, hi ha crueltat, maldat, traïció, maltractament, inconsciència, mort i angoixa, però també redempció. Com Jonàs, Pinoccio es purifica a través de la seva anada a l'interior d'una balena força simbòlica. Avui és un noiet simpàtic a qui li creix el nas si diu mentides, tots sabem coses seves encara que no haguem llegit el llibre, de la mateixa manera que sabem qui era el Quixot o de què tracta la Divina Comèdia, a un nivell de base. Els nassos, evidentment, no creixen de forma tan manifesta i hi ha molts mentiders absolutament xatos.
La iconografia original, lligada a les primeres il·lustracions del llibre, era molt diferent de la que tots tenim al nostre imaginari, vinculada a Walt Disney. El gran Calleja en va editar una versió que es considera castissa, amb dibuixos de l'època i un ninot molt echao palante. Avui ha retornat una foscor estranya al llibre infantil, l'alegria ingènua de fa anys sembla carrinclona i fins i tot el cinema fa versions fosques dels antics mites infantils. Les modes canvien, potser caldria un estudi a fons del perquè d'aquests canvis en l'estètica del llibre per a nens i nenes. Pel que fa als meus gustos, com em va dir un amic mestre, en uns seminaris sobre bibliografia infantil de fa alguns anys, en veure que a mi no m'agradava la modernitat fosca de la il·lustració actual, sóc més aviat de Ferrándiz i Les Tres Bessones...
Pinoccio es va adaptant a cada moment. A principis dels setanta Luigi Comencini va filmar una sèrie per a televisió molt ben feta, la fada blava era Gina Lollobrigida i la música es va convertir en un èxit del gènere. El gran Nino Manfredi era Gepetto. Per al 2014 hi ha prevista l'estrena d'una nova versió del clàssic, doncs és ja un clàssic que viu per ell mateix i admet tota mena de recreacions i interpretacions. Serà també una versió fosqueta i monstruosa, em temo. És un d'aquells personatges que, com el mateix titella, ha acabat per tenir vida pròpia. Moltes vides, de fet. En cinema i en televisió hem pogut veure, gaudir i patir, Pinotxets de tota mena. I en veurem molts més, em temo. Pel que fa a Pepito Grillo, que a l'obra original és una llagosta verda, símbol de la veu de la consciència, ha esdevingut tot un inesperat secundari de luxe.
