PLEX I LA LITERATURA MALEÏDA

 

Ahir vaig quedar, al matí, per esmorzar amb una amiga també escriptora, totes dues havíem d'estar, a les onze, a la parada de l'editorial Stonberg. Vaig arribar aviat, a les nou ja començava a haver-hi moviment pel Passeig de Gràcia, sota una mena de boira misteriosa que després, com tothom sap, va  derivar en un jorn variable, primaveral del tot, si concedim a la primavera inconstància i vulnerabilitat. Hi havia un escenari de la ràdio, amb escriptors i escriptores del present i vaig poder escoltar algunes ximpleries amb pretensions, d'aquestes tòpiques sobre la diada, la lectura i d'altres temes recurrents, adients a la celebració.

De sobte es va conformar una llarga cua d'infants i pre-adolescents, acompanyats de pares i mares. La cua va arribar a ser impressionant, els nois i noies brandaven el llibre que podeu veure o algun de semblant. Talment com si hagués arribat un personatge mediàtic i famosíssim. Vaig preguntar i, més o menys, em van dir que era un youtuber, poca cosa més. La cua va arribar al carrer Pelai i més enllà.

Les televisions serioses van parlar poc o gens del fet i del youtuber. I això que van estar tarda i vespre piconant amb les obvietats de sempre, amb el tema meteorològic afegit. Jo pensava que entrevistarien aquest Plex mediàtic o que ens oferirien alguna reflexió seriosa sobre el fenòmen. Però  res o poca cosa. Avui, algun diari, no ha pogut evitar esmentar el tema, fins i tot he llegit coses de tan mal gust com ara 'Plex la tenia més llarga'. 

El fet em va recordar el capteniment i els penjaments dedicats al tebeos del meu temps infantil. La infantesa té un mon propi, l'adolescència, també. La gent que té criatures que comencen a créixer, avui, sap que s'entra en un àmbit de misteris, no sempre propiciats per la propaganda convencional, joguines, lectures, costums i, fins i tot, llenguatge, que pertanyen a un univers diferent i sense prejudicis culturitzats. Després els nens i nenes creixen i, en ocasions, reneguen de les seves dèries passades. Però en d'altres casos també les mitifiquen i n'escriuen assaigs i estudis.

En una època en la qual hi ha tants planys sobre l'ús popular del català sembla estrany que cap cervell il·lustrat no hagi entés les possibilitats de les tauletes i els youtubers a l'hora de revertir la tendència. En el mon adolescent s'ha endegat això de l'eufòria televisiva que sembla que ha enganxat gent jove. Sempre ha existit una mena de dissociació entre el mon real i els afanys educadors, no tant dels mestres, sinó dels poders públics de l'àmbit acadèmic, amb poques excepcions. Dels pares de la pàtria, que van canviant i evolucionant sense perdre pistonada.

Tornant als tebeos, ens van criticar el gènere a dojo. Et deien que per llegir un tebeo t'esforcessis una mica més i llegissis un llibre. Més endavant va sorgir una campanya, en castellà, que et deia que on hi havia un tebeo hi hauria un llibre, una bestiesa. I després, durant un temps, el còmic per adults, que ja no era ben bé un tebeo va tenir el seu moment. 

En català es va fomentar, com es va poder, i amb cert èxit, lligat a les lectures escolars, una literatura infantil de suposada categoria cultural i educativa, no exempta de la carrincloneria habitual en la qual caiem de vegades, amb poques excepcions. Molts autors i autores que col·locaven lectures als centres pertanyien al gremi del professorat de secundària, per cert. Per sort la primera TV3 va orientar el tema infantil sense tants prejudicis i va captar públic eclèctic, amb allò del Club Súper 3, que ara ha anat de baixa. Una periodista actual, de família andalusa immigrada, deia, fa poc temps, que el seu perfecte català el devia a la immersió i al Club Súper3. 

No entro en qualitats, hi ha coses que reconec com eficaces però que a mi, personalment, no em fan el pes. Tampoc no em fan el pes molts llibres d'èxit, d'aquests que ahir van ser els més venuts. El llibre es va tornar a sacralitzar, com si per ell mateix fos un objecte de culte, quan de llibres n'hi ha de bons, mediocres, dolents, dolentíssims i nefastos, com de tot. Però sembla que el discurs de les bondats irreversibles de la lectura continua vigent. Ara ja no s'insisteix tant en bajanades com ara allò de què llegir online o en mitjans moderns, com ara el mateix telèfon, no és el mateix. O en el tema de la suposada olor meravellosa del llibre de paper, que, de fet, ja no fa ni olor i que acaba fent massa nosa a les nostres cases petitones. 

Era pecat llençar llibres, com llençar pa, ara en això també es passa bastant. La gent diu que no ho fa però ho acaba fent i, encara aniré més enllà, hi ha llibres que mereixen ser llençats i estripats sense contemplacions, i en els quals lamentes haver esmerçat algun euro, enganyada per promocions destinades a fer negoci. També hi ha qui diu que els seus plançons no miren ximpleries o que, en tot cas, els deixen mirar deu minuts al dia la tauleta, però en això es vol quedar bé i la realitat es molt diferent, ens agradi o no.

Hi ha llibres molt bons que ningú no sap que existeixen, editorials, autors i autores que no surten a cap mitjà convencional i, com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven. Ahir era la gran festa del negoci del llibre, i això no treu mèrit a una celebració que s'ha frivolitzat sense perdre les seves engrunes de màgia i d'alegria popular. D'autors que van ser mediàtics i valorats avui no se'n canta ni gall ni gallina, el mercat vol novetats i jovent. El llibre ha de ser una 'novetat' i si no és una novetat se'l disfressa com si ho fos. En aquest context, que potser cal desmitificar, silenciar i no analitzar amb interès un fenòmen com això del senyor Plex em sembla caure en allò del poeta, de menystenir el que s'ignora. O es vol ignorar, car totes aquelles criatures ja una mica crescudes, que parlaven català, castellà i d'altres llengües convivencials,  que conformaven la llarga cua d'ahir, la més llarga de totes, tenen pares, mares, iaios i iaies, i, per tant, el mon adult en edat d'acomboiar criatures, sap de què va el tema.

Vaig investigar pel meu compte, el xicot es diu Daniel, no té ni vint anys i ja en fa més de quatre que corre per les xarxes. Es zamorà, de Toro, però ell mateix diu que no sap d'on és i que és de tot arreu, i això que en una entrevista que vaig mirar, en el meu afany per saber de què va el mon, el locutor de la tele zamorana insistia en què es manifestés com de la seva terra, cosa molt lògica ja que a tot arreu, sobretot a les entitats de població que no son ciutats molt grans, on tot es dispersa,  els agrada tenir els seus propis famosos, siguin del ram que siguin. Fins i tot l'amenaçava, carinyosament, en portar-lo a fer un volt pels indrets naturals i culturals de la província.

Al vespre vaig enviar un whatsapp a la meva neta de nou anys preguntant si sabia qui era el Plex ja que sovint la veig mirar youtubers, amb la natural angúna de les iaies lletraferides davant de realitats que ens superen. Em va dir que l'ha mirat en ocasions però que no és dels que mira més. De la mateixa manera que una noieta futbolísta ha tret, també, un llibre, ajudada per algú, Plex té llibres, llibres convencionals, en paper, i el de menys és si els ha escrit ell o no. Al capdavall amb el temps saps que fins i tot escriptors de categoria, músics, pintors o científics, no van ser autors de les seves obres, o ho van ser a mitges. O sigui, que tot acaba o també es manifesta, al capdavall, en llibres de paper,  dels tradicionals des de fa segles, i que encara mantenen el seu valor eteri.

Si mireu els vídeos d'aquest nou valor, o d'altres semblants, tots en castellà, de moment, que jo sàpiga, hi trobareu moltes bestieses, segons la nostra mentalitat convencional i adulta, que ens poden produir fins i tot urticària. Però, com diu aquell  refrany castellà 'algo tiene el agua cuando la bendicen' tot i que avui l'aigua beneita, que no beneïda, ja no  es fa servir gaire i ha perdut propietats. En molts llibres d'èxit, als quals, ho admeto, envejo la sortida, la difusió i el calaix fet pels autors, també hi ha moltes bestieses, de vegades. Fa anys alguns escriptors i escriptores que es consideraven d'elit es queixaven de l'èxit dels mediàtics, cuiners, metges que sortien per la tele, gent així. Van amenaçar amb no sortir a firmar, si la cosa continuava, però, com tantes protestes que no van enlloc, la cosa va quedar en aigua de figues. Ahir la tele va mostrar un parell de noietes que es dedicaven a anar d'un lloc a l'altre 'caçant famosos'.

El que em sorprèn és que el mon periodístic no dediqués a PLEX un bon article i una bona entrevista. O potser ho van fer i jo no l'he trobat. Per la tele nostrada no vaig sentir res però, ja dic, potser se'm va passar. Que sigui de la mítica i bonica Zamora, o de Toro, me'l fa simpàtic, encara que el noi, que ha viatjat per una gran part del mon a causa del seu èxit, no es reconegui com a zamorà militant. No és tan senzill com sembla ser un youtuber d'èxit, cal treballar i tenir constància, com en totes les feines. I no tenir sentit del ridícul, però això passa a molta gent que no és youtuber, també. Cal fer cultureta youtuber i meditar sobre el tema, sense prejudicis, això sí.  Recordo quan a l'escola els adolescents se'ns queixaven de la dimensió de les lectures obligatòries i s'empassaven mil pàgines de Stephen King, autor aleshores mal mirat pels elitistes educatius i, que per cert, avui han reivindicat, fins i tot els repatanis partidaris dels Barrufets.

De vegades, però, els PLEXS evolucionen i es reconverteixen, ells també, en escriptors seriosos i amb aspiracions de guanyar el Nadal, el Sant Jordi, el Nobel, el Pulitzer o el Príncipe de Asturias. Un altra tema és que tot ho acaben per publicar els mateixos grans grups editorials.

https://www.youtube.com/watch?v=cfyqp26zFi4

LA DIFÍCIL JOVENTUT D'ASTRID LINDGREN, I AIXÒ QUE ERA SUECA

Els qui segueixin, més o menys, aquest blog, potser ja s'han adonat de què en diferents ocasions he escrit sobre Astrid Lindgren. La darrera va ser amb motiu de la mort de la dobladora al castellà de l'emblemàtica Pippi, l'actriu i locutora Maria Dolors Gispert. 

Tenia moltes ganes de veure la pel·lícula biogràfica que ens narra la seva joventut, el títol original de la qual és Unga Astrid, una cosa així com ara La jove Astrid. La dèria de canviar els títols ha reconvertit el tema en Conociendo a Astrid i amb això ja van un munt de pel·lícules amb aquest conociendo a qui sigui, que sembla que deu funcionar, no ho sé.

La pel·lícula, de forma senzilla i sense exageracions ens situa en la joventut de l'escriptora, en el context de la Suècia dels anys vint, que encara no era tan moderna com ho va ser després i on les convencions socials i la religió tenien un gran pes i tan sols cal pensar en Bergman. Un pes, és clar, que comparat amb allò que passava als països catòlics pot semblar benigne i suportable.

L'ambientació és excel·lent, així com les interpretacions, amb aquesta jove protagonista en estat de gràcia, Alba August, filla de Bille August, director de cinema, i de Pernilla August, actriu i directora. Això de què tot un senyor força maduret,  carregat de fills, sedueixi la seva secretària adolescent sembla molt lleig, malgrat que ella n'estigués enamorada. Però, vaja, hi han hagut molts casos i més que n'hi hauran. Els homes importants estan a l'aparador i durant l'adolescència ets molt badoca i et poden enredar amb facilitat. 

El pare de la criatura, al capdavall rebutjat per la noia quan aquesta comença a madurar, encara es va casar un parell de vegades més i va continuar portant criatures al mon, per cert.

Hi ha moments inoblidables en aquesta narració, tan ben feta, que mostren, sense necessitat de fer proclames, el tarannà d'aquesta Astrid joveneta. Com quan, tipa d'esperar ballador, (les dames de la meva edat saben de què parlo i de com en resultava, d'humiliant, allò de seure a la cadira mentre esperaves que algú et fes cas), es posa a ballar amb una altra noia i després, tota sola, d'una forma esbojarrada i espontània, que repetirà pocs anys després, quan el desengany s'hagi evidenciat de forma irreversible.

Les carabasses que acaba donant al seu seductor fan que t'agafin ganes d'aplaudir. Ja era hora, vaja, fins i tot la seva mare ho veia, que allò era una trampa rebutjable, malgrat tot el que patia a causa de la situació i les suposades bones intencions del culpable. Els pares evolucionen, al llarg de la història. Una de les escenes finals, quan entren a l'església amb el nét a coll, sense prejudicis, resulta més emotiva que la salvació d'ET. 

Astrid es casaria amb Lindgren, i per això la coneixem amb aquest cognom. Era un home gairebé tan ben plantat com el xicot de la pel·lícula. Van tenir una filla i van viure plegats i feliços fins a la mort, relativament prematura, d'ell. El fill recuperat va adoptar el nom del marit de la mare i va ser un prestigiós enginyer.

La filla, escriptora i  traductora molt reconeguda, va tenir una malaltia greu, de petita, i sembla que en aquell context va néixer Pippi Calcesllargues, un personatge de ficció molt més important que no pas el record grotesc que en podem tenir. Comprovar els pocs personatges  femenins allunyats de tòpics que podem trobar a la literatura infantil i juvenil, fins i tot en l'actual, fa esgarrifar. I quan es fa literatura infantil militant (feminista o com sigui), el llenguatge acostuma a ser tan explícit i pamfletari que sol caure en l'adoctrinament que defuig. Pippi és, en certa manera, una anarquista infantil alliberada i epicúrea, posats a penjar etiquetes.

De forma inexplicable, van poder veure aquella sèrie per la televisió de fa anys, no sense que els experts i expertes del camp de la pedagogia i la moralina, com sol passar, no ens avisessin aleshores dels molts perills que comportava. Una nena independent, amb diners, que s'ha d'espavilar sola... Hi ha molta Astrid en el rerefons del personatge, però no vull fer psicologia barata. L'escriptora va escriure moltes més coses, en català es van fer traduccions interessants, no sé si encara es poden trobar. Malgrat tot, la Pippi va ser el seu personatge estrella.

Lindgren va estar proposada pel Nobel però uns quants senyors de l'Acadèmia sueca fan fer tot el possible per a no concedir-li. Dona, autora de llibres infantils, amb un personatge tan alternatiu com la Calcesllargues, ep, siguem seriosos. Amb la Selma Lagerloff ja n'hi havia ben bé prou i allò del viatge a través de Suècia tenia un valor educatiu  més evident. 

La directora de la pel·lícula és també una dona, Pernille Fischer Christensen. Cada dia hi ha més dones dirigint i aquests dies, en els quals hem perdut Angès Varda, una de les pioneres de la professió, cal remarcar aquest fet, evident per altra banda. Podria caure en el tòpic i dir que es nota que la pel·lícula l'ha dirigit una dona, i és que avui ja tenim fins i tot senyors que dirigeixen amb tanta sensibilitat com les dames. El repartiment està tot molt bé, malauradament podem veure poc cinema suec, en l'actualitat. I, en general, podem veure poc cinema de tot arreu més enllà dels grans títols promocionats, pel que fa a les sales convencionals, és clar. 

Unga Astrid, defujo això de la coneixença, és una pel·lícula profundament feminista sense necessitat de fer discursos, seriosa i que va molt més enllà de la trista història sueca d'una mare soltera que supera els seus problemes, la primera mare soltera que hi va haver, segons he llegit, al seu poble. Té l'habilitat de no caure en el biòpic avorrit i excessivament llarg, tria una franja de la vida de l'escriptora i després ens explica, una mica tan sols, el que va passar després. Qui vulgui més detalls té la xarxa i biografies diverses, malgrat que no crec que estiguin traduïdes al castellà ni al català. 

Avui, ara i aquí, de moment, es pot ser mare soltera sense que passi res, més enllà de la necessitat d'ajuda econòmica que puguis tenir. Lindgren, després de recuperar-lo, encara va haver de deixar el nen amb els seus pares durant un temps, per tal de guanyar-se la vida, fins que no es va casar. L'èxit literari li arribaria més endavant, de forma una mica atzarosa però persistent i definitiu. Els infants li escrivien cartes, li enviaven dibuixos i Pippi, avui, és encara una nena singular, lletja i malgirbada, que incomoda als adults, si entren a fons en les seves aventures. No crec que aquí, ni tan sols en el present, un personatge semblant fos acollit pels editors convencionals, nostrats i amb ganes de vendre. Però, com que va venir de Suècia...

PIPPI LANGSTRUMP, LA SUECA ALTERNATIVA I MÍTICA

Aquest mes de juliol vam perdre una de les veus més emblemàtiques del doblatge hispànic, la de Maria Dolors Gispert. Era la vídua d'un altre mite, Miguel Ángel Valdivieso. A causa de la relació esportiva de Valdivieso amb l'equip de futbol del Poble-sec els vaig dedicar una entrada al meu blog sobre el barri.

Un dels doblatges mítics de Gispert va ser el de Pippi Langstrump, fins i tot era la intèrpret d'una cançoneta inclosa en la presentació de la sèrie. No conec la versió original, però en castellà feia així:

Vamos a jugar 

a mi casa que es todo un castillo. 

Vais a conocer 

mi pequeño mono Mister Nilsson. 

Sé que os va a gustar 

un caballo que vive conmigo, 

si queréis montar 

le debéis llamar pequeño Tío. 

Pipi Calzaslargas, Pipilota para los niños soy. 

Pipi Calzaslargas sí señor esa soy yo. 

Pipi Calzaslargas, Pipilota para los niños soy. 

Pipi Calzaslargas sí señor esa soy yo. 

Un día también 

todos vais a conocer a mi papá, 

es un capitán 

y ahora está viviendo en Tacatuca, 

me ha dejado 

una gran maleta llena de dinero 

para que lo gaste 

en miles de bombones y caramelos. 

Pippi va arribar a ser molt popular a casa nostra i, en aquella època i gràcies a la televisió, els llibres de l'autora, Astrid Lindgren, es van vendre força. No van faltar les veus puritanes de sempre, és clar, que no sempre venien de sectors conservadors sinó més aviat de tota aquesta pedagogia bonista i papanates que encara cueja.

Una mena de llegenda urbana pedagògica moralista assegurava que una nena s'havia matat intentant saltar com la protagonista d'aquella sèrie, això també s'explicava sobre un nen que va voler volar imitant Superman. Hi ha qui creu de bona fe que les criatures són ximpletes, són aquests que també asseguren que els infants d'avui pensen que la llet ve del tetrabrik i no pas de les vaques i ovelles.

El personatge és absolutament transgressor, amb un rerefons àcrata evident, i no podia sortir més que dels països nòrdics, de Suècia en concret. Pippi viu sola, en un casalot que és una mena de castell, amb un mico i un cavall, és autònoma, té una força de categoria, un pare absent i bucaner, una mare desconeguda, menja dolços a desdir, compta amb calerons, es una nena més aviat lletjota i grotesca i fa el que li sembla, sobretot estranyes entremaliadures amb els seus amics. Res a veure amb les sueques mítiques i espectaculars que es volien lligar els reprimits nois de casa. No té cap interès en créixer, cosa que la relaciona amb Peter Pan, tot i que són personatges ben diferents.

Hi havia alguns detalls dels llibres que avui podrien ser considerats racistes i es van eliminar en produccions posteriors, qui estigui lliure de pecat... I Pippi fins i tot, com tants altres personatges de sèries i dibuixos infantils, fumava en alguna ocasió. Però tot s'ha de situar en l'època i el context i intentar que el sentit de l'humor no minvi amb tanta bajanada subtil, la veritat.

Una autora de casa nostra que hagués escrit una cosa així no crec que hagués aconseguit publicar-la, no crec que ho aconseguís ni tan sols avui. Recordo algunes lectures escolars dels meus fills, fins i tot unes quantes d'obligatòries, que feien vergonya de llegir a causa de la moralina, això sí, moralina progre, que promocionaven. Sobre adoctrinaments diversos i ben intencionats hi hauria molt a debatre.

Lindgren va escriure d'altres llibres, a l'escola recordo que teníem En Miquel de Lönnenberga i Ronja, la filla del bandoler. La televisió sueca va fer altres sèries basades en llibres de l'autora però no van tenir la difusió de la Pippi. Als Estats Units el personatge no va funcionar tan bé com per aquí, malgrat que la seva protagonista es va fer popular pràcticament a tot el món. Crec que alguns aspectes de la Masha russa dels dibuixos tenen alguna cosa a veure amb la transgressió pippinera, ni que sigui de forma una mica tangencial. Una disfressa recurrent femenina adulta, en època de Carnestoltes, va ser l'abillament de la protagonista.

Eren els anys setanta i aquella televisió oferia coses extraordinàries, innovadores i singulars. L'actriu que va interpretar Pippi, Inger Nilsson, que, ella sí, es va fer gran, ha continuat treballant en el cinema i la televisió, assegura no haver llegit els famosos llibres de Lindgren. Lidgren era socialdemòcrata i ho va ser tota la vida, malgrat que amb els impostos, al seu país, es van passar tres pobles amb els escriptors i creatius en general.

I és que el benestar col·lectiu té un preu molt alt, és clar. L'abús impositiu va fer que Lindgren escrigués un famós text satíric sobre el tema que va contribuir a què aquell socialisme envejat perdés les eleccions després de molt de temps en el poder. Ara ja no ens en recordem però una de les llumeneres pujolistes, en temps d'esperances de futur democràtic, era el socialisme suec.

Lindgren va rebre un munt de premis i reconeixements, en aquell país la literatura infantil compta amb un gran prestigi, reconeixement incondicional i un nivell extraordinari. Va morir als noranta-quatre anys, el 2002. El seu funeral va tenir categoria oficial i d'estat, amb presència del monarca i de tota la gent de pes de Suècia. Pippi Langstrum és encara un bolet alternatiu en el món dels llibres infantils, no té res a veure amb aquestes princeses d'ara que, això sí, es fan pets i volen ser modernes i lliures, en teoria. No té res a veure tampoc amb el poètic però carrincló Pinotxo, del qual vam veure, en aquell passat que em sembla remot, una molt bona sèrie italiana dirigida per Comencini.

Quan torni a ser petita vull ser com la Langstrum, vaja. I, si pot ser, néixer per aquells verals del nord glaçat, lliure, desvetllat i feliç -a estones-,  encara que hagi de pagar molts impostos i que ara comptin amb foscos crims d'èxit literari i heroïnes venjatives que alguna cosa tenen, d'aquell mite infantil transgressor. Ja vindré a la Costa Brava per passar les vacances.

HEIDI, LA IMMORTAL, I EL SEU AVI SAVI

El 12 de juny de 1827 va néixer Johanna Spyri, l'autora de Heidi. Heidi, com Little Women, ha format part durant anys del gruix de literatura suposadament de nenes. La literatura de nenes ha comptat amb un menyspreu evident i discriminatori. Malauradament, això encara dura, i moltes vegades aquest menyspreu és compartit per les dones. Noies de la meva edat presumien de llegir més aviat el Capitàn Trueno que no pas la Florita, com si això fos un mèrit. 

Encara avui, en les exposicions de còmics retrospectius, els dedicats a les nenes compten amb poc espai i poca consideració. Mols tebeos i llibres dirigits als nois potenciaven l'aventura arriscada, el bel·licisme, el coratge absurd i coses així. Simplifico, però en el gruix dirigit a les noies es potenciava la vida domèstica, l'amor familiar, l'amor romàntic i els bons sentiments. 

Aquests dies s'ha comentat el fet de què les noies practiquen menys esport que no pas els nois i la cosa s'exemplificava amb visions de les hores de lleure a l'ensenyament mitjà, els xicots jugaven a pilota (més aviat a futbol, en exclusiva) i les noies xerraven. El tema es podria girar de l'inrevés i meditar sobre per què els xicots no xerren tant durant les hores de lleure i, en lloc de potenciar l'esport dirigit a les noies, potenciar activitats de comunicació activa dirigides als xicots, vaja. En general, les dones llegeixen més, sobretot, narrativa, i van molt més a manifestacions culturals diverses.

Heidi és avui un clàssic. Ha patit, com tants clàssics, un munt de versions de tota mena, inclosa la del dibuix japonès. De fet van ser els primers dibuixos d'aquest tipus que vam veure i van sorprendre en el seu moment tot i que després ens vam empatxar. Va venir l'excés i ja sabem què sol passar amb aquestes coses. Hi ha una versió més moderna, dels mateixos dibuixos però en tres dimensions, cosa que ha propiciat un nou merxandising, per a gaudi de iaies malgastadores. 

Johanna Spyri va ser una dona discreta, amb una vida menys plàcida del que pot semblar en un primer cop d'ull a la seva biografia. Vaig llegir aquest llibre, per primera vegada, pel fet que una veïna de l'escala, casada jove, devia tenir uns quinze anys més que no pas jo, me'l va deixar. Jo era petita i el llibre era una edició que em va semblar antiga, amb uns dibuixos absolutament encisadors, en blanc i negre. Heidi tenia el cabell curt i arrissat, he vist que és una imatge habitual en edicions dels anys trenta, tot i que tenim Heidis per a tots els gustos.

Més endavant em van regalar la novel·la i la seva segona part en una d'aquelles entranyables publicacions de la col·lecció Historias, que oferien la possibilitat de llegir el llibre més o menys sencer o en la versió en tebeo. Recordo haver-ne llegit un altre de l'autora, molt romàntic, El lago de los ensueños. El cinema i la televisió ens han ofert un munt de versions del llibre però paga la pena acostar les nenes -i nens- aficionats a la lectura a l'original. El llibre està farcit de precioses descripcions del paisatge, hi sura el bon rotllo i els bons sentiments, amb alguns personatges més espinosos, però divertits, com la famosa Rottenmeier, convertida en estereotip i el nom de la qual ha arribat a ser conegut com a sinònim de dama antipàtica i manaire fins i tot pels qui no han llegit Heidi. 

Heidi i el seu avi s'han convertit en una mena de símbols però són personatges humans i sensibles, gens carrinclons. Els bons sentiments semblen un defecte però, en el fons, molta literatura infantil actual juga, i de forma maldestra i tramposa tot sovint, amb els bons sentiments infantils, aplicats a causes diverses. Hi ha uns altres clàssics infantils, és clar, simbolitzats per la Pippi Langstrum, tan alternativa en tot i que no podia ser res més que sueca, és clar. Em temo que si la Pippi l'hagués inventat una escriptora catalana no hauria passat mai els controls editorials pertinents. Encara em sorprèn com vam poder arribar a gaudir de les seves trapelleries surrealistes en la versió televisiva, la veritat.

Heidi és un nom bonic, un diminutiu d'Adelaida, que ens evoca innocència, avis sorruts però entranyables, cims nevats, pastorets bonhomiosos i cabretes simpàtiques, però malauradament el nom no fa la cosa i la història contemporània ha comptat amb algunes Heidis molt poc recomanables. En cinema picant tirant a pornogràfic, més aviat, també hi ha alguna cosa, ep, tirant a allò de Les excursionistes calentes. No respecten res, oidà.

Emili Teixidor, més enllà de 'Pa negre'

–Digue'm, Formiga Piga –li va demanar pel camí la tieta Marieta–, què hi vols veure allà dalt? 
–Vull veure com és el món i quins secrets té. 
–No hi ha res a veure, amiga Piga, tot el que puja, baixa, o sigui que a la terra que trepitges hi pots veure tot el que hi ha al món. Els arbres més alts, els núvols més lleugers, fins i tot la pluja que cau del cel, tot ha sortit abans de la terra. Tot puja, s'aguanta un temps enlaire, i després torna a caure. Aquest és el secret del món." 

(Del llibre L'amiga més amiga de la Formiga Piga) 


Diem que en general –en general– l'escola, que vol dir els mestres, ho fan molt bé. Sobretot amb els mitjans que la societat posa a les seves mans. Ara bé, a l'escola s'hi va a fer esport i números i lletres i geografia i història i tot allò que compon un programa com cal. Però allò que fa que una escola sigui una escola i no un magatzem de galifardeus on s'emmagatzemen coneixements, la majoria amb data de caducitat, és el gust i l'estimació i la responsabilitat de l'estudi rigorós. És l'únic lloc on trobarem una institució exclusivament dedicada per vocació i professió a passar el llegat cultural de la humanitat a les noves generacions. És l'únic lloc on sentiran la crida a la vocació d'allò que els budistes en diuen mushotoku, que vol dir abscència d'esperit de profit, la pràctica sense fi utilitari i immediat, la recerca gratuïta. Crear i treballar per la pura joia de la creació, de la feina ben feta, això només ho trobaran a l'escola, no a cap activitat extraescolar, per útil i important que pugui ser. Recordem-ho: la descoberta d'allò que som veritablement, de la nostra autèntica naturalesa, de la nostra secreta vocació, només la farem –o l'hauríem de fer– a l'escola. 

("El nou curs, 18-IX-1990", del llibre En veu alta. Escrits per a la ràdio) 




Sempre que recordo algú al blog, ja sigui pel fet que ha mort o perquè evoquem algun aniversari de la seva mort o el seu naixement, m'agrada posar una fotografia de gran i una altra de quan era més jove. He buscat per la xarxa, de forma apressada, i d'Emili Teixidor tan sols n'he trobat amb facilitat d'actuals, amb l'aspecte que tenia aquests darrers anys, lluitant ja amb la malaltia, sempre amb el seu somriure característic.

I és que sembla que Teixidor només és Pa Negre i les seves seqüeles mediàtiques. No vaig arribar a conèixer personalment a Teixidor però en els anys de la meva joventut l'escriptor i pedagog tenia molta relació amb Rosa Sensat. A l'escola que ell va contribuir a muntar, Patmos, vaig assistir a una de les meves primeres Escoles d'Estiu, precisament ara farà anys, en aquells juliols transicionals dels setanta. Era contradictori tot plegat, demanar igualtat i fer escoles d'estius en establiments d'elit. Tot i que aquelles escoles d'elit eren aleshores molt més còmodes per als assistents que no pas les institucions públiques que han anat acollint les de després: pins, bosc, zones enjardinades, piscina, aules boniques i ben dissenyades... Jo, aleshores, feia poc temps que treballava i les escoles públiques tenien mancances a dojo. No ens adonem del molt que hem avançat  en aspectes que semblen tan sols materials però que són també una mena de declaració de principis per part de la societat.

D'aquella època, del que es volia fer i del que es podia fer, o del que es va fer i del que es va desfer, algun dia n'haurem d'escriure sense complexos ni correcció política, amb una mica d'autocrítica i sense cofoïsme. Penso sovint que les paraules i les proclames amagaven moltes febleses. Però, certament, hi havia tot un doll d'iniciatives esplèndides, com ara la d'endegar col·leccions de noves lectures per als infants i als joves. Teixidor i d'altres escriptors, com Joaquim Carbó, en van ser els capdavanters, a l'entorn de Cavall Fort. També he de dir que tot plegat floria en indrets una mica elitistes que encara ignoraven moltes realitats properes però tot va anar canviant i integrant noves generacions de tota mena.

Tinc la teoria que sovint qui ha treballat per infants ho té molt més magre, quan vol fer alguna cosa en el món,  encara que no ho volguem acceptar més prestigiós, dels adults. Un escriptor que ha triomfat en el món de la literatura per a grans pot escriure per a infants alguna coseta i segur que és ben acollit. A l'inrevés ho té molt més magre. Jo crec que aquest va ser el cas de Teixidor, fins arribar a la ràdio i a tot això del Pa negre i també d'altres escriptors com ara Joaquim Carbó o, més actualment, el mateix Jaume Cela. Carbó no ha tingut el seu Pa negre, per exemple, i és una llàstima.

Administrativament també les coses van així. Un llicenciat ha pogut, en algunes èpoques, dedicar-se a l'escola primària. Els mestres sempre ho han tingut molt malament per accedir a l'ensenyament mitjà o superior. Per a un mestre promocionar-se volia dir canviar de feina, fer una nova carrera, deixar l'escola, anar a donar classes a l'institut, a la Universitat, a un ICE. Els bons mestres amb una mica d'ambició s'han vist empesos a deixar la seva feina de base. I així ens ha anat a escola.

Tot i que hauria de rellegir avui alguns dels seus llibres he de dir que com a escriptor d'adults Emili Teixidor no és dels meus autors de capçalera, ho escric amb tots els respectes i considero que en això de la literatura tot són gustos i tendències, nosaltres mateixos també canvíem molt. Pa negre em sembla un llibre molt ben escrit, una mena de testament lingüístic però com a novel·la no em va acabar de fer el pes. De fet, la pel·lícula, que tampoc no em va convèncer, canvia moltes coses per tal de que hi hagi més acció. Tampoc la pel·lícula no em va agradar, ho sento, i ja sé que dir això és gairebé com dir que ets de l'Espanyol i no del Barça, doncs som en un país petit on t'exigeixen devocions incondicionals un dia sí i un altre també. M'alegra molt, però, que l'escriptor  pogués rebre, en aquests darrers anys, l'èxit i el reconeixement, i m'imagino que també alguns guanys menys abstractes, a causa del soroll que va fer la pel·lícula. 

En algunes ressenyes dels diaris, a l'entorn de la seva mort, tan sols remarquen això del Pa Negre. Jo crec que la tasca pedagògica i a l'entorn de la literatura per a infants i joves d'Emili Teixidor té molt més pes en el conjunt de la seva biografia que aquesta cirereta o que el sempre relatiu èxit mediàtic a causa de les seves intervencions, ponderades i interessants, a la ràdio. Per cert, Teixidor, com Maria Aurèlia Capmany, tenien una veu molt adient al mitjà radiofònic, televisiu. D'aquelles veus que em vénen al cap de tant en tant i que no voldria oblidar.

Emili Teixidor ha estat un home polièdric, un intel·lectual complet, molt més que l'autor de Pa Negre i em sap greu, avui, que els obituaris de circumstàncies no aprofundeixin una mica més en la seva tasca en tants camps, tenia una gran preparació, un munt de carreres, magisteri, pedagogia, dret, filosofia i lletres, periodisme. Descansi en pau. 

Cent trenta anys de Pinocchio!!!

Un dels personatges més coneguts de tants com n'hi hagut a Florència i una de les moltes persones importants enterrades a l'emblemàtic cementiri de la Porta Santa, a tocar de San Miniato, és Collodi, el creador de Pinotxo.

El nom veritable de l'escriptor era Carlo Lorenzini (1826-1890). El pseudònim correspon al nom del poble de la seva mare, indret en el qual existeixen un parc i un museu dedicats a aquest autor, tot un mite italià.

Precisament la televisió local i la premsa de Florència recorden aquests dies que fa cent trenta anys de l'inici de la publicació de les aventures d'aquesta coneguda titella, que va començar en un diari, per capítols, el 1881, per convertir-se en llibre un parell d'anys després. El temps passa molt de pressa i recordo molt bé encara aquell centenari, que es va celebrar força a les escoles. Vaig comprar a la meva filla, que era petita aleshores, una reedició de la versió original de les aventures d'aquest personatge i les llegíem plegades.

El fet és que em va sorprendre aleshores la foscor de la història, la seva moral exemplificadora, adient a l'època. La pel·lícula de Disney, tot i que canvia el conte original, fa força por encara. És un conte molt ombrívol, que potser no havia estat pensat per als infants o, en tot cas, no pas per als infants del present. Fins i tot en el seu temps es va canviar una versió en la qual el ninot acabava per ser condemnat a la forca a causa de les seves malifetes, canvi que es va haver de fer a causa de les protestes massives del públic davant la mala fi del personatge, que tan popular havia esdevingut.

Collodi va morir sense conèixer l'èxit universal del seu personatge, que va deixar de ser seu per esdevenir una mena de mite inesperat i perdurable. Els èxits literaris són capriciosos, els infantils i juvenils encara més. S'ha parlat i escrit sovint a l'entorn de la petja maçònica en el llibre, en aquest camí de perfecció i ensopegades gruixudes que segueix el personatge abans de tenir ànima. En aquella època, però, qualsevol persona culta, ben situada i amb idees avançades, acostumava a pertànyer a una lògia, tot i que les bestieses de l'època franquista van transformar la pertinença a la maçoneria en una mena de pacte demoníac  amb finalitats perverses.

En la versió original del llibre, fins i tot en la versió suavitzada, hi ha crueltat, maldat, traïció, maltractament, inconsciència, mort i angoixa, però també redempció. Com Jonàs, Pinoccio es purifica a través de la seva anada a l'interior d'una balena força simbòlica. Avui és un noiet simpàtic a qui li creix el nas si diu mentides, tots sabem coses seves encara que no haguem llegit el llibre, de la mateixa manera que sabem qui era el Quixot o de què tracta la Divina Comèdia, a un nivell de base. Els nassos, evidentment, no creixen de forma tan manifesta i hi ha molts mentiders absolutament xatos.

La iconografia original, lligada a les primeres il·lustracions del llibre, era molt diferent de la que tots tenim al nostre imaginari, vinculada a Walt Disney. El gran Calleja en va editar una versió que es considera castissa, amb dibuixos de l'època i un ninot molt echao palante. Avui ha retornat una foscor estranya al llibre infantil, l'alegria ingènua de fa anys sembla carrinclona i fins i tot el cinema fa versions fosques dels antics mites infantils. Les modes canvien, potser caldria un estudi a fons del perquè d'aquests canvis en l'estètica del llibre per a nens i nenes. Pel que fa als meus gustos, com em va dir un amic mestre, en uns seminaris sobre bibliografia infantil de fa alguns anys, en veure que a mi no m'agradava la modernitat fosca de la il·lustració actual, sóc més aviat de Ferrándiz i Les Tres Bessones...

Pinoccio es va adaptant a cada moment. A principis dels setanta Luigi Comencini va filmar una sèrie per a televisió molt ben feta, la fada blava era Gina Lollobrigida i la música es va convertir en un èxit del gènere. El gran Nino Manfredi era Gepetto. Per al 2014 hi ha prevista l'estrena d'una nova versió del clàssic, doncs és ja un clàssic que viu per ell mateix i admet tota mena de recreacions i interpretacions. Serà també una versió fosqueta i monstruosa, em temo. És un d'aquells personatges que, com el mateix titella, ha acabat per tenir vida pròpia. Moltes vides, de fet. En cinema i en televisió hem pogut veure, gaudir i patir, Pinotxets de tota mena. I en veurem molts més, em temo. Pel que fa a Pepito Grillo, que a l'obra original és una llagosta verda, símbol de la veu de la consciència, ha esdevingut tot un inesperat secundari de luxe.