Si fa anys m'arriben a dir que m'empassaria un sèrie de quatre capítols sobre la vida del cantant Raphael i que, fins i tot m'agradaria per molts i diversos motius, m'hauria semblat una possibilitat tan remota, gairebé, com tot això de la pandèmia universal.
La sèrie, obra del tàndem Arnáiz-Ortega, té les seves virtuts, que son moltes, però també la inevitable servitud de comptar amb la presència gairebé constant del cantant, feliçment viu i en actiu, tot i que s'ha de dir que es molt distreta i que hi intervé gent diversa. Molts temes incomòdes es mencionen, sense entrar-hi a fons, cosa que trobo molt encertada.
He de dir que ignorava molts aspectes de la llarga i exitosa trajectòria del personatge, durant dècades l'he menystingut, ho sento. Pecats de joventut vanitosa, vaja. Els meus pares, catalans del tot i de generacions, eren afeccionats a la sardana i al teatre de Sagarra però també a la cobla andalusa, i ja des de jovenets, cosa que a mi, en ocasions, em feia vergonya explicar. Sentir una persona que admiro de forma incondicional, la periodista Rosa Calaf, explicant el seu èxit immens èxit americà, m'ha resultat molt il·lustratiu.
Quan jo era pre-adolescent vaig ser admiradora i seguidora, entre d'altres, del Dúo Dinámico, fins que algú 'entès' em va dir que allò era xaronada i que m'havien d'agradar, per exemple, Els Platters. I després, amb el tema de la cançó catalana, vaig passar per l'època Serrat fins que la gent coneguda i progre el va trobar poc catalanista i calia ser de Raimon o de Llach. I és que, ai, una cosa és el que diem i l'altra el que pensem i sentim. Ara puc dir que torno a estimar l'incombustible Dúo Dinamico sense prejudicis ni manies.
Tot i amb això, i considerant aquests condicionants ambientals i polítics, Raphael no em va agradar mai, ja des que el vaig veure al Nodo, molt jovenet, cantant a Benidorm, el trobava exagerat i passat de rosca, se'n feien imitacions descarades que provocaven rialles i tampoc físicament no em va fer mai el pes. Però molta gent de la meva edat i més gran n'era seguidora. Hi havia qui, per exemple, deia que li agradava escoltar-lo però no 'mirar-lo'.
A causa d'aquests prejudicis no vaig ser conscient de la seva projecció internacional ni de la seva condicio d'icona a molts nivells. En el documental ja expliquen com en els vuitanta, després d'haver triomfat, hi havia jovent que li anava a tirar tomàquets i que l'identificava amb el franquisme. Ai, el franquisme, època complexa i contradictòria, encara molt mal explicada.
Raphael es va casar amb Natàlia Figueroa, una noia de l'aristocràcia amb ribets intel·lectuals que sortia de tant en tant a les revistes, sense passar-se. Ningú no donava cinc centims per la relacio i sobre el tema he sentit a dir molts disbarats. Han tingut tres fills que, la veritat, son per treure's el barret si pensem en d'altres fills i filles de gent d'upa, cosa que en el documental remarca, crec que Miguel Ríos.
El documental m'agrada molt al principi, aquells inicis del cantant, tan jovenet, recorrent les carreteres hispaniques i polsoses per guanyar quatre rals. I també m'agrada molt una part del final, la malaltia, el transplantament, la ressurreccio en olor de multitud. Segurament no hi surt tot i, com en tots els documentals i llibres biogràfics, hi deu haver mitges veritats i silencis. Per exemple, no es parla de la rivalitat amb l'Iglesias, entre d'altres afers.
La veritat és que crec que entre l'un i l'altre no hi ha color, Raphael, amb tota la seva inevitable dualitat, és autèntic i ens l'acabem estimant, malgrat que, com passa amb molta gent de la faràndula, hagi envellit a l'estil momificat. Però és que això també li ha passat a Robert Redford i a tants altres. La seva esposa mostra una maduresa admirable, natural i propera, sense estiraments estranys ni botox. De fet ja de jove era una mica rara avis, en aquell mon on havia anat a raure.
La família, aquests fills tan lligats als pares, tan comprensius, que mai no han estat carn de paper couche ni de programes de tafaneries, m'han pres el cor, no hi puc fer més. Sobretot, la noia, tot s'ha de dir. En aquest país nostre som molt elitistes, de vegades, i a la Pell de Brau, en general, també se sol passar d'un extrem a l'altre. En això de les figures artístiques que cal respectar m'admira França, que sempre suma i mai no resta. Seixanta anys de feina dura, per a un noi d'extracció humil, fill d'un paleta, capaç de reinventar-se sense canviar massa, em resulten admirables. En algun moment comenten, i crec que és cert, que gent amb bona veu n'hi ha molta però per a una permanència d'aquest tipus alguna cosa més hi s'ha de tenir. Sort, segur, però també ambició, voluntat, una certa màgia, originalitat...
Fa anys, moltíssims, alguna coneguda dels estudis nocturns de batxillerat em va comentar que aquí, a Catalunya, teníem gent de molta més categoria que a Espanya perquè Raimon havia cantat a l'Olímpia i allà no hi anava qualsevol. Al cap de relativament poc temps hi va cantar Raphael, amb molt d'èxit, i aquell fet ja va fer trontollar les meves conviccions.
Segurament encara em farà riure escoltar el cantant amb la seva versió d'Aquarius o veure'l en programes retrospectius, gesticulant al seu estil tan característic. Però, què voleu, li he agafat carinyo amb això del documental. Que, per altra banda, ens ensenya molta més sociologia sobre l'època que els manuals mes ben intencionats. I, ens agradi o no, aquí, a Catalunya, també va tenir molt d'éxit i entre gent ben catalana, no tan sols amb els de fora.
Una vegada Raphael s'estava en un hotel de la Diagonal, a prop del despatx on jo treballava aleshores, i una massa nombrosa, diversa i sorollosa de noies i senyores cridava allà davant, no sabíem què passava, fins i tot em vaig espantar, però és que ell era allà i aleshores va sortir a la terrassa de l'habitació i allò ja va ser la disbauxa. Al capdavall, més o menys, és un contemporani meu, una miqueta més gran que jo, de l'edat del Serrat, i això té un pes sentimental molt important.
