Aquest matí he anat a l'acte que celebrava l'ARC amb motiu de la publicació del recull Temps era temps. L'acte ha estat emotiu i alegre, profund i proper al mateix temps. M'ha agradat molt tot i voldria remarcar el gran interès de la presentació que ha fet la Sílvia Romero, gran escriptora i gran persona, incidint en el que representa, avui, endegar aquesta mena d'iniciatives que assoleixen resultats gairebé miraculosos pel que fa a la literatura del país, tot i que -això ho afegeixo jo- els grans mitjans on es mouen els de sempre o els seus coneguts ni tan sols no s'assabentin de per on va la cultura no oficial.
L'acte, del qual molts dels escriptors assistents segurament n'escriuran i parlaran millor que no pas jo, i que ha inclòs una acurada representació teatral, s'ha desenvolupat en la sala d'actes de la flamant biblioteca de la Sagrada Família, un d'aquests espais d'avui, excessivament gran i una mica fred. Jo sóc amant d'indrets d'una altra mena, menys moderna, però tot va per aquest camí, com ara la nova filmoteca, que tantes lloances mereix i que segons testimonis de coneguts -jo encara no hi estat- és d'una estètica igualment glacial, aquesta que recorda búnkers i naus industrials i que deu ser el colmo de la innovació arquitectònica. Afortunadament, les modes canvien, i a la sobrietat austera acostuma a succeir-la el barroquisme, que de tant en tant també toca.
He arribat aviat i he tingut temps de donar un tomb per aquest parc temàtic en què s'ha convertit l'entorn de la Sagrada Família i el mateix temple expiatori. He d'entretenir-me qualsevol dia en remoure hemeroteques per comprovar que no recordo malament els molts penjaments que la continuació de les obres mereixia en èpoques de la meva joventut, per part dels arquitectes innovadors i de la progressia diversa, esquerrana i agosarada. Avui la majoria d'experts me'n justifiquen la continuïtat amb raons poc sòlides, obviant la més evident: s'ha aconseguit que el tema fos negoci i generés turisme. Resulta impossible no pensar, en voltar pel lloc, en aquell fragment evangèlic en el qual Jesús expulsa els mercaders del temple, avui ho tindria molt més difícil i segurament ni tan sols no li permetrien fer-ho a fons.
He aprofitat l'estona, doncs, en veure com el dia començava a omplir de vida aquells carrers, en un dels quals, el carrer de Nàpols, hi havia viscut una tieta meva, la tia Angelina. Angelina i tots els noms de noia que acaben en ina m'agraden molt, tenen una música especial, femenina i subtil. Angelina, avui, no és un nom habitual i em temo que si en algun moment es torna a posar de moda no serà a causa de la coneguda sardana ni del magnífic grup actual Angelina i els moderns, ni tan sols a causa de la petjada vital deixada per la meva estimada tieta, sinó per influència d'aquesta actriu americana tan retratada.
El meu pare tenia molts germans però només dues tietes vivien tan aprop nostre com per anar-les a visitar. Una era la tia Flora, que vivia a Sant Just Desvern. Anar a veure-la era tota una excursió, llarga i agosarada amb el premi afegit d'arribar a casa seva, que durant anys va ser un d'aquells cobejables habitatges unifamiliars autoconstruït pel seu espòs, Francisco, que era un bon paleta, amb terrat propi i eixida.
La tia Angelina vivia, com he mencionat, en un pis del carrer Nàpols i l'excursió, si bé no era tan excitant com anar a Sant Just, també tenia el seu interès. Agafàvem un autobús o trolebús de dos pisos, una mica oscil·lant, en el qual m'acostumava a marejar, tot i la brevetat del trajecte. La zona de la Sagrada Família era poc poblada encara, una mica ombrívola, i l'escala de la tieta era molt semblant a les escales del Poble-sec, sense ascensor, amb una olor famíliar de brou i col-i-flor i l'excusado a la galeria. La tieta estava casada amb un senyor que es deia Narcís, el meu oncle, i tenien dos nois una mica més grans que jo molt alts i ben plantats i que m'explicaven algun conte quan els anàvem a veure. Tenien uns pots grans i antics, de llauna, amb galetes, la majoria d'aquestes que en diuen cubanitos.
Els sogres de la meva tieta van viure molts anys i quan jo era petita havien endegat, en aquella galeria interior on hi havia la comuna, una gabieta amb alguns pollastres. Al carrer de Nàpols també havia gaudit d'algunes festes de carrer, quan ja al meu barri no eren habituals aquelles celebracions i la tieta ens convidava a assistir a la xocolatada veïnal i a l'espectacle per als infants. Recordo, a més dels habituals putxinel·lis, una mena de mag que feia jocs de mans molt hàbilment, amb turbant, acompanyat d'una damisel·la vestida d'odalisca, i que jo creia de bona fe que havia arribat de països llunyans i misteriosos. En alguna ocasió he pensat que podia ser fins i tot el Fakir Kirman, que sembla que va començar a fer de les seves molt jovenet.
De vegades el meu oncle capellà, de Girona, ens enviava per Nadal algun pollastre o conill, els darrers dels quals eren criats en un lloc tan noble com una de les torres de Sant Feliu de Girona, per la meva tia Maria, majordoma del mossèn, la qual, però, tenia molta feina en foragitar rates malèvoles i gòtiques, probablement de nissaga remarcable, que intentaven estossinar els polls tendres.
Els animalons s'enviaven per recader, una paraula molt nostrada que, malauradament, encara no han recollit els diccionaris oficials, i nosaltres l'anàvem a cercar al carrer de Nàpols, on acostumava a arribar tot el bestiar. L'any de la nevada, amb una amiga de l'escola, vaig anar a cercar una gallina gironina que la meva tieta em va lliurar ficada dins d'un cistell cobert amb un tovalló. Feia un fred que pelava, i, de fet, va nevar al cap d'un parell de dies, és de les vegades de la meva vida en què recordo haver passat més fred, és clar que aleshores s'anava poc abrigat. La gallina ens va donar feina, no es trobava molt a gust al cistell i vam estar a punt que no se'ns escapés per l'autobús cercant una llibertat mai aconseguida.
Amb aquesta mateixa amigueta ens vam aventurar un dia, soles, fins a la mateixa Sagrada Família, molt endarrerida si la comparem amb el present, i vam veure que per molt poc preu podies pujar a dalt d'alguna de les torres per una escala de cargol; vam pujar totes dues, soles, passant una mica de por, per aquella escala que ara no sóc capaç d'identificar. Les escales de cargol són pesades i sembla que no s'acabin mai, va ser tota una experiència. Ja devíem tenir uns catorze anys aleshores, si ens van deixar arribar fins allà dalt, totes soles, més enllà del carrer d'Aragó. El primer pas alliberador per a la mainada poble-sequina era deixar-la creuar el Paral·lel, després la Gran Via i, més endavant, el carrer d'Aragó que durant la meva infantesa era fumat i obert i mostrava, de forma luxuriosa, el pas excitant i sorollós dels trens de carbó.
La meva tia Angelina venia, molt de tant en tant, a visitar-nos, amb el seu marit, al Poble-sec i els meus pares aleshores feien cafè amb llet, un exotisme, i treien galetes, magdalenes i torrades per sucar. L'oncle Narcís era un gran opinador sobre tota mena de temes d'actualitat, li recordo, entre d'altres, un llarg discurs sobre allò que en deien el peligro amarillo, el creixement xinès i les seves conseqüències. La darrera vegada que va venir a veure els meus pares va fer-ho la tieta tota sola i li vam dir que sortiríem a dir-li adéu des del balcó, una tradició familiar ancestral.
-Encara teniu aquest costum? -ens va comentar, estranyada i riallera, amb un punt d'ironia. Ens va dir adéu des de la cantonada del Paral·lel i ja no la vaig tornar a veure viva, va finar aquell mateix estiu, de forma una mica inesperada i ràpida.
Avui, al carrer dels meus pares hi han plantat uns lledoners els quals, excepció feta de l'hivern, fan tanta fulla que ja no pots dir adéu a ningú, doncs es fa impossible veure el carrer. Jo havia protestat en alguna ocasió del fet a l'ajuntament, en un formulari que tenien que fa anys funcionava molt bé, en l'època maragalliana, però que després va perdre pistonada. Els arbres estan molt bé a ciutat però el seu excés també es fa feixuc i priva de la visió del carrer als avis que no es mouen de casa i per als quals la visió de la gent transitant és tot un espectacle. No m'han fet mai cas, els de la casa gran. Els lledoners continuen creixent i atapeint-se i conformant una mena de mar de fulles que em recorda aquella planta de Calders que acaba gairebé empassant-se l'amo. De fet, als carrers del barri on han posat arbres nous, o bé han optat per espècies menys exuberants, o bé n'han plantat tan sols en un costat, de forma molt més intel·ligent i lògica.
El recull publicat per l'Associació de Relataires té com a tema els records, el pas del temps, i, ves per on, en començar a parlar del llibre i de la presentació m'ha vingut al cap tot un doll d'històries personals i records. Llàstima que els meus oncles del carrer de Nàpols no puguin gaudir avui de l'ambient dels volts de la Sagrada Família ni del nou mercat, segurament hi xalarien força. Van desfilar vers l'infinit fa alguns anys, com ho ha fet, en poc més d'una dècada, gairebé tota la generació dels meus pares. Un dels seus fills ben plantats, el meu estimat cosí Enric, també va morir de forma imprevista i prematura, fa alguns anys, quan havíem aconseguit endegar uns sopars familiars molt divertits, de supervivents generacionals. Tot passa i aquest post serà ja el passat així que el pengi, com diu aquell lúcid poema de Joan Brossa sobre el temps:
El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrere després de la lectura-
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
Les paraules
són aquí, tant si les llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
I avui mateix, en una part de la presentació, ha comentat això del temps i del present que de seguida és passat Liudmila Liusko, relataire arribada des de les llunyanes terres del ponent eslau, una de les autores del recull, en un magnífic power point sobre la seva narració i sobre els canvis que ha experimentat l'antiga URSS en aquestes darreres dècades. I és que tot canvia, al Poble-sec, al barri de la Sagrada Família, a Xina, a Rússia i a les antípodes.
