REEMISSIONS EXITOSES PER A UN ESTIU ESTRANY

 

No hi entenc un borrall de futbol però es fa difícil quedar al marge del tema. Els programes sobre esport son molts i diversos, a banda de l'espai que els noticiaris habituals ja hi dediquen. El futbol, avui i aquí, és, sobretot 'el Barça'. Hi ha gent del meu barri, més gran que jo, cosa que vol dir 'molt gran', que m'ha explicat que durant la seva joventut hi havia més interès al Poble-sec per l'equip local que no pas pels 'grans'. Ser de l'Espanyol és difícil i està mal vist, i equips amb un passat remarcable avui semblen residuals. 

Per si teníem poc futbol les dones s'han incorporat a l'estrella dels esports, en gran part amb l'etiqueta barcelonista, i sembla 'progre' i modern seguir-ne els trumfos i les circumstàncies. És trist que per reivindicar el feminisme, en uns quants casos, s'hagi de fer, en molts camps, allò que han fet o fan els senyors.

No és estrany, doncs, que, per alegria de TV3, segons llegeixo, la reemissió del programa sobre el fitxatge de Cruyft tingués èxit i, sobretot, audiència. Avui la qualitat no sembla important, el que cal es tenir audiència, publicitat, ressò. El programa és interessant, més enllà del personatge i del futbol, eren uns temps difícils i estranys, aquells. Encara amb la dictadura al damunt, tot i que es veia venir que les coses canviarien, hi havia por al que podia passar. I, de fet, van passar moltes coses, un gran nombre de les quals, oblidades.

He llegit, i potser és cert, al menys en part, que Cruyff i la seva època van fer més per l'esperit catalanista que les proclames serioses. El Barça  va ser més que un club quan va començar a guanyar coses. És agradable apuntar-se als guanyadors. Un dels problemes per a sentir-se 'espanyol' ha estat el fet de què Espanya semblava un país 'barat', ignorant i lamentable, a molta gent.  

A l'escola els nens -les nenes han trigat més- van començar a jugar a futbol, de forma exclusiva, als patis, i encara continuen així. Si es jugava a d'altres coses, abans, s'han anat oblidant i deixant de banda.  Malgrat que la gent seriosa menystenia els excessos futbolístics sembla que la cosa va anar canviant. L'època de l'arribada del futbolista, amb tots els problemes que es van generar, ben explicada al documental, va generar entusiasmes. 

Jo era jove, hi havia molt de jovent amb ganes de canvi, de formar una família més o menys convencional. Hi havia oposició, de moltes menes i menys nombrosa del que sembla, tot i que amb el pas del temps sembla que gairebé tothom estava protestant i corrent davant de la polícia. Qui no va viure aquella primera transició és comprensible que hi vegi moltes mancances, moltes concessions, es va fer el que es va poder i com es va poder i el Barça va acomboiar, amb els seus trumfos constants, un cert i poruc entusiasme. De la llum futbolística de l'holandès singular encara en vivim, malgrat els alts i baixos. En el futbol i en tantes coses.

ANEU CAP A CASA QUE HEM DE PARLAR DE FUTBOLISTES...

 

TV3, com en d'altres temps el Diari Avui, sovint s'ha beneficiat de la manca de competència en català. El segon canal fa el que pot quan el deixen, pel  matí molta gent s'ha passat a 'La Nierga', per exemple. És cert que TV3 va ser, al principi, innovadora, també hi van invertir molts calerons, tot s'ha de dir. Però el passat s'idealitza sovint i de vegades veig imatges de programes antics que, la veritat, tampoc no eren res de l'altre mon. Es va fer bé això que ara es busca, 'ampliar la base', sobretot amb el club Súper 3, i es van silenciar intents molt reeixits, fets amb pocs mitjans, que s'havien emès al canal català hispànics, teatre, sobretot, i meravelles com Terra d'Escudelles. 

La tele i els seus programes han tingut alts i baixos i avui les coses han canviat molt, amb les plataformes aquestes i les possibilitats del present. Per això no estranya que es perdi pistonada a tots nivells. Sovint els grans canvis consisteixen en posar allà el que estava aquí i coses així. Però com que TV3 es beneficia, cosa altament comprensible, de la nostra incondicionalitat lingüística, va fent, de vegades fins i tot amb l'èxit de coses que, per al meu gust, son fluixetes o ben poc originals. De tota manera, tot son gustos, i si parlen català, Déu els do audiència, ja que l'audiència és el que preval i allò de 'a les minories, sempre', que deia el poeta, està molt bé però és poc pràctic.

Arnau Tordera, el director d'aquesta òpera popular que han muntat al Raval, havia estat convocat a una entrevista en un programa dels d'ara, que ha sofert una d'aquestes barates de presentadors/es. L'artista viu a Tona, fora de Barcelona, i ja li van dir que de taxi per anar a la tele, res de res. Sortir a la tele de gran audiència, ni que sigui una estoneta breu, té el seu ressò. Quan van arribar als estudis, ell i dues senyores implicades en el projecte operístic, els van dir que tornessin cap a casa, que això del Piqué era l'actualitat del moment i tenia més interès per a la majoria. Fa un parell de dies que mengem Piqué, però he de dir que jo soc molt poc futbolera i tinc prejudicis viscerals en contra de l'excés de presència del futbol, sobretot del Barça, ep. La resta, el futbol de base, dels pobles, llogarrets i la resta, amb poques excepcions puntuals, poca cosa. 

Tordera s'ha queixat, amb tota la raó, i ha penjat la seva protesta a les xarxes. No és el primer cas d'aquest tipus, el que passa és que en molts casos encara no hi havia xarxes o bé el tema no va tenir tant de ressò. Quan va morir Montserrat Carulla en van parlar molt poquet, i això que era una actriu emblemàtica de 'la casa', crec que algun familiar seu es va queixar. El motiu va ser que es va morir Maradona i vam estar fent-li el funeral mediàtic televisiu un munt de dies. 

Podria posar molts exemples, moltes coses les recordem la gent gran, els joves d'avui ni hi eren ni estaven en projecte. La Transició, a la qual no li trec virtuts, ara que tant se la critica, va acabar amb moltes coses, entre les quals, amb la Nova Cançó. Les festes majors, Barcelona inclosa, es limitaven a contractar Raimon, Maria del Mar Bonet i Llach, 'dos patums i una patumeta' va escriur algú poc respectuós que estava de broma en aquells temps remots. Molts cantants del gènere van haver de plegar o dedicar-se a d'altres coses i es van promocionar estils menys compromesos, com ara les Havaneres. Ovidi Montllor, cantant i actor, un dels 'oblidats' d'aleshores encara que avui sembli mentida, va anar fent carrera al cinema, en papers importants i en d'altres que no ho eren tant. 

En una ocasió va explicar com, estant filmant una pel·lícula, crec que a València, en la qual sortia Sidney Rome, que aleshores era una mena de mite eròtic i avui està molt canviada, tot i que s'ha de dir que va patir un accident de cotxe, el 2009, que en va perjudicar l'aparença, un equip de TV3 es va presentar allà per fer un reportatge, van entrevistar l'actriu i algun altre actor hispànic conegut i mediàtic. A ell i a Montserrat Salvador, que també feia algun paperet a la cinta, no els van donar ni el bondia, encara més, ni tan sols no els van reconèixer.

Més endavant, a causa de la seva malaltia, a Montllor li van fer homenatges diversos. Montserrat Salvador va passar a ser més coneguda, redescoberta, gràcies als culebrots de sobretaula. Rome va estar un temps per aquí, va anar al programa del Casas, en el qual es devien gastar una pasta per portar tanta gent de fama internacional, i després va marxar, es va casar, viu a Roma, i encara, de tant en tant, en parlen una mica. 

Durant un temps la veritat era la premsa, 'ho diu al diari', es comentava. Despres la cosa va ser 'ho han dit per la tele'. Avui tot s'ha diversificat i, malgrat les crítiques actuals a les xarxes socials el cert és que son tan o tan poc fiables com els mitjans oficials i han donat veu a la massa anònima i, entre la quantitat, també es pot triar i espigolar. Això del menyspreu a Tordera, en d'altres temps, ni ho hauríem sabut. Si algú pensa que la premsa, en general, o la televisió i la ràdio del passat, eren més fiables que les xarxes actuals doncs... no hi estic gaire d'acord. I la tele té el seu pes, altrament TV3 i d'altres cadenes privades no ens piconarien amb publicitat ximpleta i a dojo. Ja ho deia una peixatera del meu barri, 'el que no es veu, no es ven'. Unes de les publicitats més xarones i pesadetes son les que les teles fan d'ells mateixos i dels seus programes, i deixo apart les campanyes oficials destinades a 'educar el poble'.

Un refrany antic diu 'qui no vulgui pols que no vagi a l'era', però si, per una casualitat altament improbable, em cridessin de TV3 per a parlar dos segons dels meus llibres, admeto que hi segurament hi aniria, encara que m'hagués de pagar el taxi, ep. Som humans i, subliminalment o no, vanitosos. Pel que fa al futbol, encara recordo com el Guardiola jovenet va dir un dia, a la tele, és clar, que estava llegint Els ponts de Madison, un llibre mediocre que va millorar moltíssim al cinema, i la novel·leta es va vendre l'endemà a dojo i a cabassos.

FACÈCIES, ESCOTS I XIMPLERIES DIVERSES

 

La política s'està tornant tan ensopida que no m'estranya gens com xarxes i diaris de totes les tendències han incidit en això de l'escot de la guapa senyora portaveu. TV3 ha fet una nota surrealista, que encara ha acabat d'afegir llenya al foc, la veritat. La cosa és que de vegades, i ja des de fa anys, en alguna ocasió m'havia sobtat com entrevistadores de bon veure mostraven cuixa i pitram sense manies, tot entrevistant seriosos polítics, ells sí, tapadets amb trajo, camisa i corbata. 

Pensava que tot plegat eren prejudicis meus, que ja tinc una edat. Això de tapar els escots va ser habitual en temps ombrívols, maltrat la inexistència del fotoxop, i s'havia fet molta broma amb el tema. És clar que normalment els escots eren de senyores del cinema, estrangeres i de moral dubtosa, i no pas de dones de la política nostrada que, aleshores, gairebé ni existien, i, encara menys, en l'àmbit català, que gairebé tampoc no existia, políticament parlant.

Per la tele ja veiem de tot i estem curats d'espants, des de fa anys, per això el tema de la pujada de la samarreta ha esdevingut, per broma que en puguem fer, un símbol. Un símbol preocupant, la veritat. La dama, per cert, anava vestida formal i elegant, l'escot de la samarreta era just un detallet en el qual ningú hauria parat atenció, si no és pel canvi evident que van fer els manats, se suposa que per algú que mana, i per la gran Mayka Navarro que va gosar parlar del tema sense manies.

I és que, com deia el capità Enciam, els petits canvis son poderosos. I, en alguns casos, inquietants. Ja no recordarem gaire el que va dir la portaveu però sí l'anècdota i la regatera desapareguda. I, això, en uns temps en els quals tothom va com li sembla i li abelleix i els escots i els pitrams gairebé a la fresca son el pa nostre de cada dia, a la vida real. I, de vegades, promocionats pels manaies dels mateix mitjà, ja que per més fred que faci de vegades les noies, fins i tot les noies serioses dels telenotícies, ens surten lleugeres de roba i amb talons impossibles i degeneradors de peus joves. Ells, sempre tapadets, res ni tan sols de samarretes Marlon Brando, als programes seriosos o meteorològics. 

Es comença tapant escots femenins i ves a saber com es pot acabar.

SOBRE ELS BONS TEMPS DE TV3

En aquests darrers anys s’han anat publicant llibres diversos que ens acosten al passat recent i a les transformacions experimentades per la societat catalana de les darreres dècades. No sempre s’esdevé allò que es preveia i, en moltes ocasions, els entusiasmes s’abalteixen amb el pas del temps, a l’hora de contemplar el passat en perspectiva. Un valor afegit el tenen els llibres escrits pels protagonistes directes d’un passat que s’allunya i que podem caure en el parany de mitificar en excés.

Salvador Alsius ha estat un dels rostres més populars de TV3 i, en aquest llibre fa un important exercici d’evocació i memòria, intentant mantenir una no sempre fàcil objectivitat a l’entorn del fenomen que va representar la posada en marxa de la cadena. Tot plegat enmig d’hostilitats diverses i comptant amb recursos que freguen l’esperit aventurer i innovador a l’hora de superar la mesquinesa centralista.

El mitjà televisiu avui ha canviat molt i s’han d’entomar reptes diversos quan, de fet, la gent jove d’ara, també els infants, s’acosten als mitjans d’una manera molt diferent. Tot plegat és un risc per al català, malgrat l’altre miracle que va representar la generalització de la immersió lingüística. Surten al llibre de Salvador Alsius un gran nombre de temes, més enllà de l’evocació sentimental, que superen les moltes anècdotes que ens explica.

Després del que hem sabut i llegit darrerament no podem acostar-nos a la personalitat d'Alfons Quintà sense prevenció i rebuig, per molta genialitat que se li pugui reconèixer. Rosa Maria Calaf ho va veure ben aviat i va prendre una decisió dràstica però aquesta no va ser l’actitud generalitzada. Preguntar-se si les coses haguessin pogut anar d’una altra manera és absurd i inútil. El personatge m’evoca un dels protagonistes de La Fam, de Joan Oliver, l’home d’acció que en un moment determinat té un rampell útil però que després ha de deixar pas a la normalitat organitzativa.

TV3 ha estat un model d’èxit, sens dubte, però també ha generat una mena de devocions acrítiques que menystenien gran part de la resta, ja d’entrada no es va voler saber res del que s’havia fet al segon canal, en català, de la mateixa manera que, a la ràdio, l’experiència de Ràdio 4 es va bandejar de forma interessada. Sembla que un dels problemes actuals pot ser la manca de pressupost, en temps difícils. Els diners són importants però canals com Betevé han endegat interessants programes modestos i imaginatius. TV3 va ser innovadora i en algun moment la innovació -és una opinió- va anar de baixa. Alsius analitza molts aspectes amb lucidesa, intentant ser objectiu i no afirma allò que desconeix o que mig desconeix.

La política, de forma inevitable, ha pesat en els mitjans audiovisuals i encara és així. La història de TV3 és la història del país i de tots nosaltres, llegir aquest llibre és fer un d’aquells passeigs per la vida del senyor Puyal, en aquest cas, per la vida col·lectiva del país. En ocasions m’angunieja comprovar com, més enllà de la rauxa i el seny, es fàcil caure en el cofoisme tipus «som els millors», «TV3 ha estat la millor televisió», «el món ens mira» i tot això. Malgrat l’entusiasme de l’autor en parlar del canal tampoc no evita referències a aspectes complexos o a situacions delicades no sempre ben resoltes.

Com TV3 no hi ha(via) res és un llibre imprescindible, ben escrit i honest, una peça més en el conjunt d’interessants publicacions dels darrers anys que ens expliquen com érem i com vam poder ser. Un índex temàtic i onomàstic, al final, facilitaria les consultes posteriors i possibilitaria tornar enrere quan calgués.

Publicat a Llegir.cat

ALFONS QUINTÀ I ELS QUI EL VAN CONÈIXER

 

M'he llegit, d'una tirada, i fins i tot ja n'he escrit una ressenya per un blog cultural, el nou llibre de Jordi Amat, en aquest cas dedicat a la trista memòria d'un personatge rebutjable i estrany qui, no obstant, va arribar a tenir molt de poder. He llegit ja uns quants llibres de Jordi Amat, persona de la generació dels meus fills, gràcies als quals he sabut i entès coses que passaven mentre jo madurava i em feia il·lusions etèries sobre el futur de la nostra estrenada democràcia imperfecta.

El llibre parla del protagonista, Alfons Quintà, però va molt més enllà, és un fresc inquietant sobre la Catalunya contemporània, sobre la gent que el va envoltar, que el va odiar, que el va témer i que va intentar neutralitzar-lo. Al capdavall aquest senyor, potser amb algun problema mental, cosa que es desprèn de la seva biografia, va acabar molt malament, va matar la seva ex-dona, que havia tingut la feblesa d'anar-lo a cuidar, i es va suicidar.

El llibre no és molt extens, segurament no ens ho diu tot, si és que se sap tot, que no ho crec. En algun moment s'ha preguntat sobre la situació dels suposats arxius del personatge, qui potser jugava a endegar suposicions,  és possible què sabés molt menys del que deia. Quan jo era petita, devia tenir set o vuit anys, hi havia una companya de classe que em deia que si no li donava el que fos, llapis de colors, xocolata, diria a la monja una cosa meva. Jo no havia fet res dolent però arribava a pensar que potser havia fet alguna cosa sense voler i, en tot cas, potser la monja creuria el que li deia aquella nena. La por em feia cedir al xantatge. Hi ha gent que ja despunta des de la infantesa, com ens explicava fa temps un germà d'un altre personatge nostrat i inquietant, el senyor Millet.

Alfons Quintà era fill del xofer de Josep Pla. Una feina, aquesta, que li va arribar al pare per casualitat, va ser molt més que un xofer convencional i va formar part del cercle proper a Pla, en el qual es van coure moltes coses. Aquest xofer, com a pare, no era gaire recomanable i havia arribat a maltractar de forma sàdica el fill, ben aviat problemàtic. Però ja fa temps que no justifico pecats adults considerant les penes infantils, tot pesa, però en el mon educatiu he vist moltes variables i res no acaba de quadrar en allò del causa-efecte, en això de la infantesa i l'educació.

Quintà era intel·ligent, brillant, eficaç, insistent, xantatgista. Els personages importants que formen par del gruix d'aquest conte de por, Pujol, Tarradellas, s'estimaven més tenir-lo de cara. I així va arribar a ser, entre d'altres coses, director de TV3, en els temps gloriosos de l'estrena del canal. Tenia una tendència perversa a fer mal, fins i tot a gent que l'havia apreciat i ajudat, el seu tarannà m'ha recordat el llibre sobre Tiberi, de Marañón, que porta per subtítol 'Història d'un ressentiment'. 

No tan sols els poderosos del moment el temien, també, és clar, els subordinats, dels quals abusava a dojo, de forma capriciosa, les dones joves patien assetjaments habituals, ara es denunciarien però aleshores es toleraven o se silenciaven. I el que em costa d'entendre és que hi hagi gent que aguanti a la feina segons què per un sou, per ambició personal, per tot allò que no sigui necessitat vital de sobreviure, la veritat. 

Moltes coses, no pas totes, sobre aquest home turmentat i turmentador, es van saber quan va morir i matar. I, com sol passar en tants casos, molta gent ja ho sabia. La plèiade de saberuts que no denuncien res i callen de forma oportunista, però que quan la cosa es fa pública presumeixen d'enterats privilegiats també angunieja. I sobta i meravella que, fins i tot amb tantes corrupteles i misèries la societat hagi tirat endavant, ni que sigui amb ensopegades i TV3, avui de baixa, hagi estat un èxit durant dècades. 

Els corruptors no podrien fer res si no hi hagués gent susceptible de corrompre, és clar. Sap greu que persones amb bones intencions i bones idees, com ara el mateix Pujol, acabin abduïts per les circumstàncies, l'ambició o la cobdicia, lligada, en ocasions, als nuclis familiars. Quintà no va voler tenir fills, al menys, avui potser hauria estat més difícil escriure sobre ell si tingués descendència. Passa en alguns casos, això, la família intenta arranjar una mica els pecats de la nissaga.

Quan jo era jove, als migdies, escoltava un programa de ràdio Barcelona molt innovador i agosarat per l'època, el feia un periodista ja traspassat, molt popular aleshores, Joan Castelló Rovira. Sovint portava Alfons Quintà com a convidat de luxe, que s'explicava molt bé, semblava una persona importat i intel·ligent, i potser també era això, en certa manera. És una sort no haver-te ensopegat, de jove, amb un pretendent d'aquest tipus, brillant i suposadament intel·lectual, amb calerons i coneixences importans, però tòxic a tope. I és també una sort haver menat una vida mediocre però tranquil·la, tot i que, qui més qui menys, s'ha topat algú amb ganes de fer la punyeta, al llarg de la vida. Però, és clar, Quintà ja és una mena de paradigma del mal. El pitjor de tot és que sabem que no era ni serà l'únic, malauradament. Els gossos rabiosos potsrer moren però la ràbia no té vacuna ni antídot prou eficaç, em sembla.

EL RISC DE LES INCONDICIONALITATS NOSTRADES

En un grup d'amics i amigues de whatshap m'han passat un article en el qual s'avisa d'un gran perill, es possible que Polònia caigui de la graella, per a la propera temporada. Admeto que havia rigut molt amb aquest programa fa temps, sobretot durant l'etapa Maragall-Montilla. Darrerament, és la meva subjectiva opinió, malgrat alguns gags divertits que acostumen a ser aquells que la gent, després, t'envia al mòbil unes quantes vegades, em feia molt poca gràcia. La cultura de la gracieta ha anat substituint la suposada fina ironia catalana, però tampoc no ha arribat a la transgressió pitarriana, la veritat.

La imitació és una tècnica humorística que té molts riscos. Sovint als imitats, com als caricaturitzats, no els fa cap gràcia que facin servir la seva imatge transformant-la en grotesca, però qualsevol es queixa. En tot cas, això t'ho diran en la intimitat ja que cal tenir corretxa i no saps mai de qui t'hauràs de refiar. En un mon en el qual els entrevistadors son més famosos i coneguts que els entrevistats cal aguantar de tot.

En els programes d'humor, ja en el temps dels de La Trinca, havíem vist polítics seriosos fent mil ximpleries ja que ho exigia el guió. A mi, aquestes coses, em fan angúnia. També em fan angúnia algunes imitacions que transformen els personatges en grolleres derivacions de ninotaire. La gent, diuen, desenvolupa l'esperit crític, però jo crec que sovint més aviat es confon la realitat amb aquests miralls estrafets. Ha arribat un punt en el qual ser imitat al Polònia representa que has assolit, gairebé, la immortalitat. El senyor Cotarelo, enfrontat amb alguns sectors polítics, recordava fa poc temps, per palesar la seva rellevància, que fins i tot l'havien imitat al Polònia.

Som un país en el qual, malauradament, dir que no t'agrada Llach o que no et fa gràcia el Polònia, et situa en una mena d'esnobisme poc catalanista i repatani. En general crec que TV3 ha anat de baixa, en els darrers anys, el comentari fàcil és atribuir-ho tot a culpes de l'estat espanyol, es possible que no ens paguin el que ens deuen però, amb poc pressupost, canals com BTV o la segona cadena de RTVE fan coses molt interessants. Encara més, les coses interessants de 'la nostra' passen als canals secundaris amb molta facilitat. Per fer un bon programa sobre qualsevol tema tan sols fan falta una persona interessant, un bon periodista i un parell de cadires.

Fins i tot et miren malament si no t'ha agradat el Merlí o la darrera novel·la de la sobretaula catalana. L'excusa és, moltes vegades, trist consol, que 'els altres' ho fan pitjor. Els altres fan de tot, és clar, i depèn d'amb què ho comparis. En general, per defecte, cadascú té un canal de tele personal, això si no s'ha passat ja, de forma definitiva, a les plataformes de pagament en la majoria de les quals, per cert, al català ni se'l veu ni se l'espera. 

Pot ser, fins i tot, que si suprimeixen Polònia sigui per interessos polítics perversos i mal intencionats. No diré que no. Però això és una cosa i l'altra que, per defensar allò nostre haguem de fer passar bou per bèstia grossa. Tot son gustos, evidentment, i contemplant el panorama vigent potser els dijous al vespre tenies poques opcions, pel que fa a la televisió convencional. No vull ni recordar coses bones de la tele del passat, no sé ni tan sols si van existir. Amb motiu de la mort de Rosa Maria Sardà vam poder evocar que un dia, encara no sé com, ens van muntar La Rambla de les Floristes amb tots els ets i uts. Com cantava Espinàs, en el remot passat de la meva joventut, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...

Ho sento, fa temps que no m'agrada el Polònia, si un gag puntual em fa gràcia n'hi ha mil que em fan, com deia el meu iaio, 'sant gervasi'. És  més fàcil fer plorar que fer riure, ja ho sé, i és probable que a aquest programa, si desapareix, no el substitueixi res millor, per desgràcia. I, aleshores, hauré de penedir-me d'haver afirmat que no em feia el pes. Com diu un refrany castellà 'otros vendrán que bueno te harán'. No sé si dir això pot representar una esberla en la unitat cultural i política nostrada però, per cert, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, ja que això de la divisió en hores baixes és, malauradament, un pecat polític local i universal.

Un altre tema son les audiències, es valora la qualitat per la quantitat, i cada dos per tres ens expliquen, sobre un programa de tele o de ràdio, que el van seguir no sé quantes persones, allò del trending tòpic, vaja. I per mantenir les activitats fa falta publicitat xarona, una cosa que per ella mateixa ja és, també, una mena d'espai humorístic recurrent. Aquell famós llibre de Neil Postdam, que m'estic tornat a llegir, Divertim-nos fins a morir, no ha perdut vigència, ans al contrari. Si és que allò que posava Juan Ramon Jiménez als llibres, 'a las minorías, siempre', avui sembla d'un mal gust irreversible.

Puix fan humor català, Déu els do glòria.

VERA, CRIMS ANGLESOS I TARDES D'ESTIU

Una de les poques novetats que ens ha ofert la tele aquest estiu ha estat la sèrie Vera, doblada al català. Fa temps van començar a passar-la  en castellà pel segon canal però va fer moixoni de cop i volta. Al menys, de moment, ens van emetent els capítols en ordre i de forma seriosa. En això del misteri i els crims per resoldre hi ha poca cosa per inventar i, tot i que m'agrada tornar a veure el Colombo o la Fletcher cada cinc o deu anys, de  vegades les repeticions son recurrents, pesadetes i insistents, sobretot a l'estiu.

Vera és una inspectora força alternativa, rondinaire, malgirbada, de vegades irritant, tot i que jo crec que va millorant de caràcter amb el pas del temps. Té el seu origen en els llibres de l'escriptora Ann Cleeves, autora de diferents sèries d'enjòlit. Per cert, això de l'enjòlit gairebé no es fa servir quan a mi, quan era jove, em va sembla una bona troballa per etiquetar el gènere i no dir allò del suspense.

La sèrie la protagonitza Brenda Blethyn, una d'aquestes grans actrius angleses, la qual hem vist en diferents pel·lícules, moltes vegades en papers secundaris de gruix. Tan sols cal fer un repàs als currículums dels actors i actrius que surten en aquesta sèrie, de forma puntual o continuada, els noms dels quals és possible que no ens sonin gaire, per entendre perquè son tan bons, en general. 

Les sèries angleses, més enllà de la temàtica i l'argument, excel·leixen per l'ambientació, els paisatges, les caracteritzacions dels personatges i moltes coses més. Comparar la Vera amb la Lescaut, de la qual, per cert, ens n'han passat en diferents ocasions capítols saltejats i desorganitzats, mostra l'evidència de la qualitat televisiva anglesa, molt per damunt de la resta. 

Espero que els de la TV3 vagin seguint amb aquesta singular inspectora durant una bona temporada i no ens deixin a mitges, com ha passat d'altres vegades, massa sovint, diria jo. Tot i que estic una mica saturada d'inspectors, inspectores, crims per resoldre i la resta, admeto que em miro aquesta sèrie sempre que puc, en directe o en diferit. Si encara estigués en actiu aquest any, per Carnestoltes, em disfressaria de la inspectora Vera, no seria gaire difícil.

Per cert, ahir també em vaig mirar, per això del Movistar, un molt bon documental alemany sobre Agatha Christie, bescantada autora quan jo era joveneta i que no ha fet res més que guanyar audiència i volada amb el pas del temps. Més enllà dels seus llibres, dels quals en continuarem veient versions un any sí i un altre també, en cinema, a la tele o al teatre, amb el Poirot i la Marple, va fer una vida envejable i aventurera, llarga i plàcida, amb excepció d'allò del seu primer marit, és clar. 

Em va encantar escoltar el seu nét i el seu besnét, parlant de la iaia i criticant, amb raó, això de la resurrecció de Poirot a mans d'una escriptora del present. Penso el mateix sobre tot tipus d'apropiacions de personatges de ficció per part d'escriptors oportunistes i d'editors espavilats, la veritat. Per què no ressusciten el Changuete i continuen Verano azul? 

LA VIDA PASSA I NOSALTRES, TAMBÉ

Ahir em vaig reconciliar -a mitges- amb TV3, després de l'ensopit i poc imaginatiu Cap d'Any que ens va oferir i després de sentir-los de nou fent aquest cofoisme habitual, sobre les enquestes que diuen que són els millors i el canal més vist del món mundial de les cases catalanes. Jo crec que TV3 ha perdut molta creativitat al llarg del temps, però potser això és inevitable i passa a les millors famílies. Tot és més fresc i bonic als inicis. Té la gran sort de comptar amb poca competència, comparar-se amb algunes cadenes hispàniques lamentables no té mèrit, la veritat. A banda de què més audiència no vol pas dir més qualitat, però això entenc que és subjectiu i jo sóc una mica iaia rondinaire, hores d'ara. 

En tot cas ahir em vaig empassar el darrer capítol de la Generació D, aquella colla de nois i noies que hem anat seguit des de fa anys, més o menys la generació dels meus fills, la gent que va néixer tot just després del franquisme, aquells Jonàs, que havien de fer vint-i-cinc anys el dos mil. Dels molts joves entrevistats als inicis, a finals dels anys vuitanta, n'han quedat un petit grupet. He de dir que no crec en fenomens paranormals però amb temes de televisió i cinema en alguna ocasió he tingut premonicions raretes. Per exemple, recordar una pel·lícula oblidada, poc coneguda i que, al cap de poc temps, me la passin per la televisió. En aquest cas, fa quatre dies, sense haver llegit res sobre el tema, vaig comentar algunes opinions d'aquella colla de joves. I vaig afegir que potser algun dia ens en passarien un nou capítol. Doncs així ha estat, vaja.

L'experiment em sembla molt interessant. Quan es parla de metodologia, fracàs escolar i d'altres bajanades, s'especula a tort i a dret però, per saber com ha anat el tema s'hauria de seguir les criatures fins a la seva vellesa, si hi arriben, i poder fer un balanç acurat i no pas immediat. Però això és difícil i complicat, la vida és breu. En general es pensa que fracàs educatiu és, avui, no tenir una carrera, ni una parella, ni una feina fixa, però del petit grupet que vam retrobar ahir, passats els quaranta anys, em van desvetllar més admiració i enveja els esperits lliures, tot i que també em van emocionar els qui vivien feliçment, en un nucli familiar d'allò més convencional. 

S'han fet grans i els anys ens canvien físicament, cosa que també es va poder constatar, malgrat que avui la gent de quaranta anys tingui molta empenta i jovenegi. El grup resistent és heterogeni, tot i que coincident en alguns aspectes. En general, s'hi veia molt poc interès pel tema polític i fins i tot per coses tan presents avui en el nostre món quotidià com les xarxes socials. Si enguany s'iniciés un experiment semblant potser hi retrobaríem més diversitat en la procedència geogràfica i en l'opció sexual, el món ha canviat força encara que no ho sembli. 

No es fan gaires programes on ens ofereixin una perspectiva temporal tan dilatada. El programa va satisfer la meva tafaneria, incrementada pel fet de tenir fills i d'haver comptat amb molts alumnes d'aquesta mateixa generació, alguns i algunes dels quals retrobo per llocs com el facebook i que, com aquests de la tele, han fet vides molt diverses i per a tots els gustos. Com que el carisma es té o no es té, resultava impossible no interessar-se per aquest bon músic sense compromisos ni lligams, tot un filòsof, encara que no tingui la carrera, amb una coherència vital que no resulta gens freqüent d'ensopegar-se, per aquest món de mones. 

La impressió subjectiva que en vaig treure va ser que, en general, tots ells, cadascú a la seva manera, se n'havien sortit i se n'anaven sortint. Admetien, tots ells, haver comptat amb un bon coixí familiar. De fet, la tria també va ser feta, m'imagino, en mitjans relativament convencionals i còmodes. D'aquesta  generació podríem trobar gent molt menys afortunada des de la infantesa, ben mirat. Al menys ha estat una generació amb oportunitats i que no ha viscut, de moment, guerres ni violències. Van entomar les acaballes del servei militar, els nois, però fins i tot el xicot bonhomiós i paternal que va haver d'anar a fer-la a Ceuta no semblava traumatitzat per l'experiència. La mili ja no existeix, sovint ni recordo, en ser dona, que un dia va existir. Al menys les noies ens en lliuràvem. Un bon programa, al capdavall no hi ha res de tan interessant, al món, com les vides de la gent normal o aparentment normal. 

UNA ENTREVISTA NO HAURIA DE SER UN DEBAT

Admeto que no vaig veure l'entrevista que va fer el senyor Sanchís a la senyora Arrimadas però he llegit molt sobre el tema. De fet veig poques entrevistes en l'actualitat, i no pas a causa de crides al boicot, com va ser el cas, sinó perquè la majoria de periodistes entrevistadors, amb poques excepcions, em posen nerviosa.

En aquest cas, però en podria citar molts altres, sembla que l'entrevistador va endegar un debat, més que no pas una entrevista. No  m'agrada que aquestes entrevistes generin mal rotllo i tensió. Un bon periodista ha de treure el que cal amb una certa subtilesa, sense crispar el tema i, sobretot, sense que se li vegi a ell mateix el llautó, o sigui, la ideologia. Però, això, avui, sembla molt difícil. Si el periodista vol fer un debat amb la seva víctima cal que porti un moderador, al menys.

Això ja fa temps que dura i també passa a la ràdio, fins i tot amb temes banals, més enllà de la política. Els qui menen els mitjans es veuen capacitats, sembla, per esmenar la plana a tothom. Recordo alguna ocasió, quan es feia aquell programa del senyor Cuní als vespres, com aquest contradeia el propi expert en cinema que col·laborava amb l'espai. Quan determinats periodistes assoleixen un cert renom ja pontifiquen i acaben per creure que són ells, els importants, i no pas l'entrevistat o els possibles col·laboradors. Malauradament aquest procés esdevé força general, avui. 

Hi ha una certa moda mediàtica lligada al periodisme agressiu, es manifesta, sobretot, en el camp de la política, però afecta molts altres sectors. Les entrevistes semblen sovint poc o mal preparades, el cas és fer soroll. Si l'entrevistat és un gat vell, en ocasions, es menja l'entrevistador. Tot i que els periodistes de la modalitat llisquen cap al debat, de vegades s'empipen si l'entrevistat els pregunta directament, a ells, alguna cosa. Recordo alguns casos concrets en els quals el o la periodista tallava a l'agosarat dient que qui preguntava era ella. I dic ella perquè era la senyora Terribas, en aquell cas.

El pitjor és que sembla que els i les periodistes amb agressivitat visceral tenen el seu públic. Al capdavall una entrevista a una persona del camp de la política hauria de fer-nos replantejar coses i fins i tot portar-nos a pensar que, per molt errada que estigui, potser té les seves raons en determinats temes. És clar que els polítics també són, sovint, lamentables, pel que fa al poder de convicció i al nivell de raonament. Altrament no caurien en paranys absurds i se'n sortirien amb ironia o, fins i tot, amb sarcasme fi. De polítics n'hi ha dels que s'empipen i dels que no responen a allò que es pregunta sinó que se'n van pels cerros de Úbeda i esgoten la paciència del periodistes, gràcies al cansament que provoquen. I hi ha els hàbils, que crispen perquè el periodista no pot amb ells.

Això passava amb un profe que vaig tenir a la Normal, un capellà amb una gran capacitat dialèctica, que no s'alterava quan algun alumne progre de pa sucat amb oli el volia provocar amb preguntes fora de to. És clar que aquelles eren relacions asimètriques i les entrevistes de la tele se suposa que són entre gent adulta i amb una certa experiència. O  no?

En el cas concret de la senyora Arrimadas i el senyor Sanchís era previsible el resultat. Arrimadas és una dama amb pocs recursos, que sovint repeteix la sonsònia prevista sense sortir-se del guió partidista i Sanchís un periodista controvertit en molts aspectes, el nomenament del qual ja va generar protestes diverses. Però és que, de fet, els directors dels canals, públics i privats, responen a directrius polítiques concretes i són uns manats, tot i que de vegades alguns d'ells ens han sorprès ja que, més enllà de la seva ideologia, han sabut entomar una certa pluralitat. Són excepcions i acostumen a durar poc en el càrrecs.

Malgrat  el que dic, admeto que en determinades circumstàncies el  periodisme pot ser una professió de risc. La seva importància, avui, en els països democràtics, és, però, molt relativa. El periodisme de denuncia no acostuma a fer caure governs ni a fer canviar tendències de vot, ens movem en d'altres paràmetres. Una periodista joveneta, a més a més, em va explicar en una ocasió el gran nombre de contractes escombraries, de precarietat i d'explotació que hi ha en el sector. No és l'únic sector on passa això, és clar. I molta gent de les noves fornades han de fer moixoni si no es volen tancar portes, és la vella història de la lluita per la supervivència, vaja. I al darrera dels periodistes hi ha, sempre, els qui manen de veritat, les empreses grans i els qui remenen les virolles, no tant del poder polític com de l'econòmic.