La Barcelona turística, avui en hores baixes, ha propiciat una pila de llibres, molts dels quals amb refregits i reiteracions, sobre anècdotes, art, personatges i històries apòcrifes ben aprofitades. L'estrella de la corona ha estat el Modernisme, passat per la frivolització, i fill, en gran part, de l'esclavisme colonial, i biografies disfressades, com ara la de la pobra Enriqueta Martí, de la qual una recent pel·lícula en reivindica la darrera realitat i ens en descobreix la sopa d'all, era una pobra dona fregant el lumpen, amb algun problema mental i, a tot estirar, una alcavota de molt poca volada. I això que, sense vergonya, un munt d'esforçats itineraristes n'han explicat un munt de disbarats durant anys i panys, amb musical inclòs i reivindicació dels nostres criminals mítics, ja que a Barcelona hi ha de tot.
Enmig dels debats repetitius, aquests dies monotemàtics, gairebé, i en els quals, miris un canal o un altre surten, des de fa temps, els mateixos i les mateixes, totòlegs opinadors, amb certa renovació generacional i amb una més gran aportació femenina que fa uns ays, un respir és, si t'hi pots connectar, BTV i alguns dels seus programes. Com ara Bàsics, amb uns quants anys en antena i en el qual hem vist créixer i madurar la periodista Eva Arderius.
La periodista ha publicat fa poc un petit gran llibre en el qual recull personatges de la Barcelona real que ha conegut a través de la seva feina. Va a veure'ls al seu barri i ens en parla en profunditat però sense faramalles inútils. Els seus itineraris ens porten a Ciutat Meridiana, a la Prosperitat, al Besós i, sobretot, a aquest malmès, des de fa anys, Raval, en el qual un dels grans problemes des de fa dècades, i amb alts i baixos, es la presència de la droga i els traficants. L'autora ens explica que els capítols del llibre son com postals alternatives que reflecteixen la Barcelona més vulnerable però també més lluitadora.
Aquest llibre me n'ha evocat d'altres de la meva juventud, aquell sobre la Catalunya pobra, de Miró, Sena i Miralles, el de Huertas Clavería, Fabre i Martí, sobre el Montjuïc de les barraques, el de Paco Candel sobre la ruta dels menjadors socials i tants altres, avui, en moltes ocasions, descatalogats i difícils de trobar. I és que la pobresa, a la ciutat i una gran part de Catalunya, no és d'ara, no s'ha aconseguit erradicar, de vegades ha viatjat d'un barri a un altre, el mateix que la droga, la prostitució i d'altres misèries. Aquests dies, per poc que es passegi per la ciutat, ens ensopegarem amb captaires, amb gent que dorm al carrer, cues als menjadors socials. La situació ha visibilitzat i agreujat coses que ja hi eren, ep. Encara recordo una dama comunista de l'ajuntament de fa anys, de casa bona, admetent de forma vergonyosa que, al capdavall, s'havien de refiar d'allò que havien bescantat en el seu passat contestatari, els sectors assistencials lligats a l'església, en aquell cas.
Arderius ens parla de Filiberto Bravo (1952), president de l'Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, de Carmen Juares (1986), fundadora de l'Associació Mujeres Migrantes, Diversas, Martí Cusó (1989), portaveu de Resistim al Gòtic, Andrés Naya (1946), exvicepresident de la FAVB i la seva filla Clara Naya (1978), fundadora de l'ONG Lola, no estás sola, que dona suport a les dones que viuen a carrer, Antonia Raya (1969), infermera del CAP Raval Nord, Anna Romagosa (1975), metgessa i directora del CAP Raval Nord, Iñaki García (1956), activista d'El Lokal. Raya, Romagosa i García son membres de la Plataforma CAP Raval Nord digne.
Coneixerem Maria Campuzano (1981), portaveu de l'Aliança contra la Pobresa Energèctica (APE), Ángel Cordero (1973), Portaveu d'Acció Raval, Amadou Bocar Sam (1961), Mediador del barri del Besós. Ens retrobarem amb la incombustible Viqui Molins (1936), que ens explica la tasca de l'Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna i acabarem entrant en contacte amb Gemma Barricarte (1993) i Maria Serra (2002), dues portaveus de Fridays for Future Barcelona, activistes en el tema de l'ecofeminisme, el canvi climàtic i la resta.
Gent molt diversa, de procedències diferents, d'edats diferents, i amb un denominador comú, el seu interès actiu i militant a l'entorn dels problemes i misèries que ens envolten. Llegir aquest llibre, al qual l'única limitació que li trobo és que resulta massa breu i que saps que es podrien trobar moltes més persones interessants i indispensables, en aquest present aparentment tan galdós que ens evolta, esberla molts prejudicis sobre coses com ara les ocupacions o els sense sostre o la immigració marginal.
Ens agrada pensar que els problemes se'ls busca cadascú, és un tòpic lligat a allò de què tenim els governs que mereixem, i, malauradament, fins i tot en el cas d'haver viscut personalment temps difícils i amb paral·lelismes amb algunes situacions que sorgeixen al llibre, sovint em ve al cap cap aquell refrany que diu: no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quién pidió. I això s'evidencia quan, per exemple, cal comptar amb alguna senyora de fora per tal que tingui cura de la iaia i se li regateja la setmanada o se li exigeix més del compte, per exemple.
La situació, avui, és mes complexa que fa anys perquè ens manca un denominador comú, que en d'altres temps es concretava en la lluita per la democràcia, i fins i tot ens manca una llengua comuna, ja que a Barcelona, com a tot arreu, avui conviuen moltes llengües que no coneixem. Paco Candel ironitzava amb el fet de les noves migracios i els prejudicis, fa anys, abans de morir, deia que ara ens adonàvem de què catalans d'origen i castellans de diferents procedències ens assemblàvem més del que ens havíem pensat. Malgrat tot, avui hi ha bones escoles per a tothom, per exemple, tot i que la gent fina encara no vol que els seus plançons es barregin amb segons qui, ni tan sols al parvulari, i el districte postal, com es menciona en algun lloc del llibre, discrimina més que no pas l'origen familiar o genètic.
Aquest és un llibre que, més enllà dels problemes que ens explica, genera optimisme. I això que els poders públics, fins i tot els sindicats, no incideixen com caldria en els problemes i encara s'han de refiar, no sense problemes de comunicació o frecs i gelosies inevitables, dels voluntaris convençuts. Hi ha una altra Barcelona, més enllà de la badoqueria turística, les rutes modernistes mal explicades i la història recreativa per passar l'estona. Deia un personatge d'una novel·la de Ruth Rendell que si poses un peu al passat i un altre al futur t'acabens pixant en el present. I això poser també és així a nivell col·lectiu.
Aquests dies el present miserable es fa més evident, mai m'havien demanat tanta almoina en català com darrerament, potser és una casualitat, o un símptoma. En tot cas, ara que han fet això de la poesia trobo a faltar allò que en deien poesia social, poesia per al poble, que demanava Celaya, tot i que tampoc no crec ja, hores d'ara, que la poesia sigui cap arma carregada de futur. I com li deia Iupanqui al poeta eteri: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal, y como lucha la gente por un pedazo de pan. El tros de pa es avui una metàfora d'un munt de coses diverses, aquestes que conformen la dignita humana, vaja. I més que obrers i pagesos llogats trobarem marginats dormint al carrer o explotacions laborals ocultes i diversificades.
En tot cas, aquest llibre, sense pretensions literàries però que també és literatura periodistica, ens mostra aquesta altra Barcelona, tan poc coneguda, en molts casos, fins i tot pels qui fem, en aquests dies, turisme interior amb mirada crítica. No sé si el que ens explica el llibre respon al títol d'Una altra Barcelona o, més aviat, ens acosta a la Barcelona de veritat, i l'altra és la resta, precisament.
