I NAUFRAGAR M'ÉS DOLÇ EN AQUEST MAR...

L’INFINIT

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant, immensos

espais més enllà d’ella i sobrehumans

silencis i una quietud fondíssima

jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta. I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i allò etern em revé

i les èpoques mortes i la d’ara 

vivent, i el so que fa. Així en aquesta 

immensitat se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

          (Trad. Narcís Comadira)

Malgrat tot i contra les meves conviccions ahir vaig comprar dos llibres. Va ser en passar per la Llibreria Documenta, a la qual li queda un mes i escaig per traslladar-se a la nova seu, vaig pensar que estaria bé tenir uns darrers llibres comprats en aquell espai quan la llibreria actual sigui ja un record i aneu a saber què hi vendran aleshores, tot i que m'ho imagino.

Em vaig comprar el Pasado imperfecto de Judt, autor del qual comentava fa poc Postguerra. Tracta del compromís intel·lectual i dels condicionants polítics que fan congriar silencis culpables, sobre tot quan els disbarats els fa gent de la nostra corda. En concret, incideix sobre tot en els francesos del temps de la postguerra, Sartre i la resta de la colla. Aquí encara ningú no ha fet examen de consciència sobre tot això ni sembla que s'hi posin pedres al fetge tants intel·lectuals de fa alguns anys que ens feien passar garses per perdius a revistes de culte, com ara Triunfo, sense cap mena de manies. Una persona, una mestra compromesa, em va explicar un dia, fa anys, tot el que havia copsat en un viatge a Rússia però que tot allò no es podia explicar aquí donades les circumstàncies. Per no parlar del culte pedagògic a la Cuba de Fidel o a les lloances a Ceasescu o a  les descripcions del suposat paradís albanès. 

També em vaig comprar la biografia recent de Leopardi, tant l'home com les seves circumstàncies i l'època en la qual va viure m'interessen força tot i que crec que m'interessa gairebé tot, cosa que representa un problema segons com es miri. No conec a fons la poesia de Leopardi, en català se n'han fet algunes bones traduccions, com les de Comadira. Les biografies poden estar molt bé o ser avorrides, depèn de la grapa de l'escriptor i ja la comentaré més a fons quan l'hagi llegit. Per cert, el turmentat poeta va patir allò del Mal de Pott, avui en recessió, afortunadament.  De petita escoltava els pares comentar en alguna ocasió sobre persones remotes que havien patit aquest mal i em pensava que el nom venia dels pots abonyegats i no pas del nom de Percival Pott. Quan ets petit fas estranyes relacions de continguts i això no vol dir que et manqui cultura i tot això, cosa que s'esgrimeix en els temes relacionats, per exemple, amb el catolicisme i que serveixen per intentar mantenir la seva presència a l'educació primària.

De fet em vaig limitar a fer la volta de la Monyos i un tomb pel meu barri, on a la Plaça dels Ocellets també hi havia paradetes. Quan vaig enfilar el carrer Sant Pau, de retorn cap a casa, a la Rambla ja no hi cabia ni una agulla. La gent badava contemplant cares de gent que els sonava, de la plèiade d'autors i autores que aquest dia van d'un taulell a l'altre. Vaig sentir, més o menys, coses com ara, per part d'una colla de senyores lletraferides: sí que el tinc vist, aquest, de la tele... No diré noms, tan sols que en aquest cas es tractava d'un personatge català, historiador i polifacètic, tertulià ocasional, el qual durant un temps va tenir relacions intimes amb el Barça. Les cues per menjar xocolata desfeta a les granges cèntriques eren importants i potser és dels pocs dies en els quals pots veure més gent autòctona que no pas turistes, per l'eterna Rambla, encara amb flors però ja sense ocellets.

SOBRE LES MISÈRIES DEL PASSAT I ELS LÍMITS DE LA HISTÒRIA CONVENCIONAL

Entre d'altres llibres narratius de ficció els quals obvio comentar perquè no són res de l'altre món estic llegint aquests dies els dos que veieu a l'encapçalament d'aquesta entrada. De Tony Judt ja en vam llegir algun altre a la Tertúlia d'Història i cada dia m'agrada més aquesta tertúlia sense pretensions però d'una volada considerable on tothom hi és benvingut i que no comporta obligació, ni tan sols d'acabar la lectura i en la qual les possibles tensions a l'entorn de les diferents opinions s'apaivaguen en un sopar posterior, també voluntari. De tertúlies sobre llibres, com d'itineraris culturals, avui n'hi ha per a tots els gustos, cosa que està molt bé.

Judt és prou conegut per la gent del món acadèmic o aficionada a la història. Va morir, encara en una edat que avui es considera prematura, l'any 2010. Els seus textos no van estar mai exempts de polèmica. El món acadèmic, com tots, és ple d'enveges, competència, cops de colze i coses semblants, per desgràcia. Postguerra ens acosta a l'època, encara poc estudiada, del final de la Segona Guerra Mundial i de com això de la memòria històrica és un gran invent molt manipulable que s'adapta a les necessitats de tota mena, econòmiques, àdhuc morals. 

De vegades ens creiem que el tema espanyol és diferent de la resta pel fet de ser la nostra una guerra civil però entrar una mica a fons en la realitat de les altres guerres del nostre temps i del passat palesa com al capdavall tot es converteix en guerra civil, de grat o per força. En llegir aquests llibres seriosos i documentats em pregunto com encara queda algú en aquest planeta, la veritat. Això pel que fa al patrimoni humà, respecte a monuments i espais naturals em faig la mateixa pregunta. Els humans sembla que tenim una certa grapa en fer i desfer de forma destralera, no sé si això és bo o dolent, la veritat. 

El segon llibre, el de Miguel-Anxo Murado, no té tantes pretensions, és breu i fa de bon llegir. Ha tingut un cert èxit i porta més d'un parell d'edicions, tot i que em trobo amb el fet que gent que l'ha llegit n'ha après poca cosa, car després actua de forma contradictòria respecte a la realitat del desconeixement, en això de la història, quan els mites a qüestionar són els propis, lligats als profunds sentiments ancestrals del patriotisme nostrat, els quals serveixen per justificar el present i les seves demandes polítiques. O sigui, no costa gens d'acceptar que els espanyols de dretes ens hagin enganyat però resulta més espinós admetre que ens enganyin els nostres o els historiadors de qualsevol indret que ens abelleixen ideològicament parlant. De fet ja s'ha escrit i llegit a bastament sobre coses com ara L'invent de la tradició, però el pes d'aquests textos en el context social sempre ha estat molt lleugeret. 

Murado ens enfronta amb l'evidència de l'engany històric, tot i que potser parlar d'engany no sigui fidel a tot el que comporta la recreació interessada del passat, a la invenció del passat, a la falsedat assumida de la tradició o de l'art entesos de forma presentista i de la impossibilitat material i espiritual de saber què va passar en realitat. L'autor il·lustra la teoria amb alguns exemples que fan referència a la Historia d'Espanya. És una llàstima que pel que fa a la Història de Catalunya no surti alguna cosa semblant, més aviat crec que està passant a l'inrevés, es construeixen mites eteris i es retorna a una mena d'història romàntica de bons i dolents, cosa que també passa amb el tema de la guerra civil. Ja fa anys, en una xerrada sobre el tema i la seva aplicació a l'escola algú lligat als poders culturals em va justificar la glorificació dels herois nostrats amb allò de tothom ho fa. De tant en tant també algú descobreix la sopa d'all i em diu que ens van enganyar amb mala intenció, com en el cas de la catalanitat de determinats personatges els quals, contemplats des del present, valia més que s'haguessin quedat a casa seva, com diria la meva mare.

Sant Jordi sembla avui lligat a la novetat immediata, de consum. Potser paga la pena anar a allò ja editat de fa temps i poc convencional però la nostra societat es basa en aquest consum. Fins i tot les reedicions semblen novetats i es promocionen com si ho fossin, amb cobertes de disseny actual i articles que fan pensar que ningú no havia llegit allò abans no ho refessin. Què hi farem. Cultura és una parauleta controvertida i poc clara, el mateix que això de l'art i tantes altres abstraccions. Per això no ens acabem d'entendre mai.

NI SE'N SURT NI SE'N SORTIRÀ

És possible que hi hagi una mena de moda Tony Judt i de fet hem conegut i sentit a parlar molt més d'aquest pensador després de la seva mort que no pas abans. Diferents polítics i periodistes l'han recomanat o l'han mencionat  més d'una vegada, darrerament. Un dels seus llibres més llegit és aquest, publicat després de la seva mort, sobre el món que no se'n surt, que en castellà es diu Algo va mal i en la seva versió original Ill Fares the Land, que crec que no vol dir ben bé ni una cosa ni l'altra però que respon molt millor que els altres dos al contingut. I no entenc perquè no es tradueixen els títols de llibres o pel·licules de forma més literal encara que no sonin tan bé. 

Seria una llàstima que aquest autor passés pels nostres verals com una moda per a progres i mentalitzats/des per a difuminar-se després en la boira de l'excés bibliogràfic i de les novetats diverses. S'ha titllat a Judt d'home d'uns altres temps pel fet de ser algú crític, un esperit idependent capaç d'analitzar les coses des d'un punt de vista moral seriós, allunyat de partidismes i vols de colomets. A casa nostra també hi ha veus crítiques, és clar, però sovint cauen en el tòpic, en el parany de dir allò que toca i allò que els demana el seu públic, sense entrar a fons en la recerca d'una certa objectivitat.

Judt cita diferents autors, entre els quals Adam Smith, del qual vull resaltar una frase recollida per l'historiador: La disposició a admirar, i quasi a adorar, els rics i els poderosos, i a menystenir o, si més no, a negligir les persones de condició pobre i humil... (és)... la causa més gran i més universal de corrupció dels nostres sentiments morals.

Ningú de nosaltres admetria de bon grat que cau en aquesta corrupció però la realitat de la vida quotidiana m'ha demostrat com fins i tot persones lliures de tota sospita, d'esquerra militant o amb molt bones intencions, cauen en aquesta admiració pels rics, poderosos o famosos. Hi ha qui prioritza el tema econòmic i qui prioritza el tema acadèmic, polític  o intel·lectual però, en general, volem creure que l'èxit és fruit de l'esforç i dels mèrits personals. A l'inrevés, el mateix. 

Es considera que la misèria, la marginació, fins i tot la xaroneria és culpa d'una manca de voluntat, de la galvana i de la ignorància consentida.   Això funciona a nivell personal, familiar, veïnal, territorial i mundial i d'aquí ve aquella famosa frase que diu que els països tenen els governs que es mereixen. Fins i tot en el camp de la salut i l'estètica sembla que es pugui fer tot si es vol i que estar malalt és una vulgaritat conseqüència de no haver-se cuidat com calia.

S'ha dit i escrit sovint que el problema de la crisi actual no és econòmic sinó moral i hi estic totalment d'acord encara que això del problema moral ve de lluny. Però entrar a fons en els temes morals fa una mica de respecte i no resulta gens fàcil. Al menys, de tant en tant algú tan lúcid com Judt fa que recuperis, en llegir-lo, una certa esperança en la teva espècie, considerada de forma general, més enllà de geografies, pàtries, històries, novel·letes bonistes i cuentos.