.jpg)
Una pistola en cada mano és una bona pel·lícula, distreta, que agradarà a molta gent. Actors i actrius de primera fila hispànica, diàlegs brillants, bona fotografia, Barcelona al cinema, i, sobretot, una col·lecció de xicots en crisi, homes en aquesta edat dels quaranta-cinc en amunt -o en avall- que no saben ben bé quin paper hi fan, a la vida.
Si la directora fos una dona em temo que la visió que tindríem d'aquestes petites històries seria molt diferent. Si les carallotes fossin elles ens sentiríem incòmodes i tot plegat traspuaria misogínia. Però haver estat el sexe menystingut durant segles té, en el present, certs avantatges com ara aquesta discriminació positiva present en contextos d'humor o ironia.
Evidentment, resulta impossible no identificar les situacions que la pel·lícula mostra amb referències a persones poc o molt conegudes, al món hi ha de tot i més. Però les dones sofertes són tan intel·ligents, atractives i espavilades, a la pel·lícula, que fins i tot a una de les actrius, crec que a Watling, li vaig sentir comentar, somrient, en un programa de televisió sobre cinema: las mujeres no somos tan buenas, tampoco.
Després d'aquestes reflexions sobre rols i cinema he de dir que vaig passar una bona estona al cinema i que aquest mosaic de diàlegs en els quals els homes no tenen nom poseeix moltes virtuts cinematogràfiques, cada cosa al seu lloc.
Tot plegat m'ha inspirat aquests versets i m'ha fet recordar aquella versió de Barbara, Els bufons, que Guillermina Motta cantava de forma magistral. Torna, Guillermina!!!
Tot plegat m'ha inspirat aquests versets i m'ha fet recordar aquella versió de Barbara, Els bufons, que Guillermina Motta cantava de forma magistral. Torna, Guillermina!!!
A CADA MÀ UNA PISTOLA/ O VAL MÉS ESTAR BEN SOLA
Un no té feina ni res
i la mare l'alimenta,
l'altre ha d'anar a cal psicòleg
i la vida me'l turmenta.
Un altre que va plantar
la seva pobra senyora
ara voldria tornar
i li diu que molt l'enyora.
A un li fa el salt la parella
i ell la segueix, neguitós,
s'ensopega amb el rival
que està passejant un gos.
Un és mig maltractador,
l'altre, amb cara d'innocent,
vol sucar amb una companya
i després dir-li 'bon vent'.
Un d'ells sembla que no trempa
com hauria de trempar
i que aquesta circumstància
la senyora ha d'aguantar.
Ja veieu com són els homes,
el panorama és galdós,
la cosa sempre es complica
quan a la vida són dos.
Com Guillermina cantava,
i malgrat tantes raons
alguna cosa els trobem:
són tan i tan rebufons!
Liuja Tascó
ELS BUFONS (versió de Les mignons, de Barbara)
Amb ulls d'una mirada humida,
i amb mots que surten del seu cor
ells entren dins la nostra vida
per dur tendresa i dur-nos sort.
Ells ens expliquen la infantesa
quan seuen al nostre costat,
i jo no crec pas que menteixin
quan diuen: "M'has enamorat"
Ens fan seguit la garagara
i si et convé ens canten cançons
i d'altres coses fan encara,
però jo els trobo tan bufons.
Amb una ampla persistència
ens duen flors un cop al mes
i ens ofereixen una existència
que, diuen, no hi faltarà res.
Ells en parlen a cau d'orella
i troben bo el nostre menjar,
desprès feliços, s'endormisquen
i que és bonic el despertar.
Ens fan petons, però no ens coneixen,
riuen de les nostres cançons,
i molt sovint, com ens fereixen.
Però és igual, els trobo tan bufons.
Una dia encenen una pipa
que en un racó havien oblidat,
i descobreixen que ja els atipa
aquella gàbia que han triat.
Tots dos diem: "T'estimo encara"
però sabem que no és així,
i aquell senyor que diu no, ara
és el mateix que va dir sí.
Ja nomes cal obrir la porta
i deixar-nos de cançons.
La vida absurda tot s'ho emporta.
Quina llàstima, eren tan bufons.
A força de nits de silenci,
de dies grisos a ple sol
aconseguim que recomenci
l'antic costum de viure sol.
Fins que quan una menys ho espera
ells es presenten altre cop,
i amb veu que sembla ben sincera
diuen: "Com que passava a prop".
Una no diu ni una paraula
i mentre tornen les cançons
de nou caldrà parar la taula
perquè en el fons són tan bufons.
Amb ulls d'una mirada humida
i amb mots que surten del seu cor
ells tornen a la nostra vida
per dur um, per dur sort.
I encara que sabem què pensen
i com acaben les cançons
no hi fa pas res, tot recomença
i és que són tan bufons, bufons.
i amb mots que surten del seu cor
per dur tendresa i dur-nos sort.
Ells ens expliquen la infantesa
quan seuen al nostre costat,
i jo no crec pas que menteixin
quan diuen: "M'has enamorat"
Ens fan seguit la garagara
i si et convé ens canten cançons
i d'altres coses fan encara,
però jo els trobo tan bufons.
Amb una ampla persistència
ens duen flors un cop al mes
i ens ofereixen una existència
que, diuen, no hi faltarà res.
Ells en parlen a cau d'orella
i troben bo el nostre menjar,
desprès feliços, s'endormisquen
i que és bonic el despertar.
Ens fan petons, però no ens coneixen,
riuen de les nostres cançons,
i molt sovint, com ens fereixen.
Però és igual, els trobo tan bufons.
Una dia encenen una pipa
que en un racó havien oblidat,
i descobreixen que ja els atipa
aquella gàbia que han triat.
Tots dos diem: "T'estimo encara"
però sabem que no és així,
i aquell senyor que diu no, ara
és el mateix que va dir sí.
Ja nomes cal obrir la porta
i deixar-nos de cançons.
La vida absurda tot s'ho emporta.
Quina llàstima, eren tan bufons.
A força de nits de silenci,
de dies grisos a ple sol
aconseguim que recomenci
l'antic costum de viure sol.
Fins que quan una menys ho espera
ells es presenten altre cop,
i amb veu que sembla ben sincera
diuen: "Com que passava a prop".
Una no diu ni una paraula
i mentre tornen les cançons
de nou caldrà parar la taula
perquè en el fons són tan bufons.
Amb ulls d'una mirada humida
i amb mots que surten del seu cor
ells tornen a la nostra vida
per dur um, per dur sort.
I encara que sabem què pensen
i com acaben les cançons
no hi fa pas res, tot recomença
i és que són tan bufons, bufons.
