BARBARA, VINT ANYS DESPRÉS

El dia 24 de novembre en farà vint de la mort de la cantant Barbara. El seu veritable nom era Monique Andrée Serf i havia nascut a París, el 1930. El nom artístic el va manllevar del d'una seva àvia, jueva russa nascuda a Odessa. Durant uns anys va viure a Brussel·les on va actuar en alguns cabarets, més endavant es va presentar a París. Al principi s'acompanyava ella mateixa al piano i interpretava cançons d'altres autors, a França hi ha molt per triar. Més endavant va començar a cantar les seves pròpies cançons i va tenir èxit. 

Es  va casar amb un belga, el matrimoni va durar poc temps. Va ser amiga de pintors, escriptors, actors i d'altres cantants entre els quals Jacques Brel, amb el qual va col·laborar en moltes ocasions. A una part del públic no li feia gràcia el seu aspecte, que va ser considerat sinistre i inquietant,  excèntric en moltes ocasions. 

Jo la vaig conèixer, com a d'altres cantants francesos, gràcies a les traduccions i versions en català. La més popular és la de l'Àguila Negra feta per Maria del Mar Bonet però les meves preferides són les que va interpretar Guillermina Motta, em semblen admirables. També en castellà se l'ha versionat, Luz Casal i d'altres han cantat cançons seves. Va dedicar una part dels guanys econòmics a ajudar infants en situació de risc o de misèria. Més endavant va estar implicada a fons en la lluita contra la SIDA.

Va fer incursions en el cinema i en la comèdia musical. De petita va patir abusos per part del pare, una situació que reflecteix en algunes cançons de forma gairebé metafòrica, com a l'Àguila Negra i que va admetre anys després. L'origen jueu va marcar la família, que va haver de fugir i amagar-se durant l'ocupació. 

El seu físic, que recorda a un ocell rapinyaire i encuriosit, i la seva mirada, tan personal, van donar un valor afegit a les seves actuacions. A França se li han dedicat homenatges i concerts aquests dies, i s'han editat discos diversos amb reculls seus i versions diferents dels seus temes, n'hi ha per a tots els gustos però sempre va bé tornar a l'original. Llegir les llistes dels participants en aquests actes dóna una idea del poc que ens arriba avui del que es cou en el món de la música i la cançó d'autor (i d'autora, ep).

COL·LECCIÓ DE CARALLOTS

Una pistola en cada mano és una bona pel·lícula, distreta, que agradarà a molta gent. Actors i actrius de primera fila hispànica, diàlegs brillants, bona fotografia, Barcelona al cinema, i, sobretot, una col·lecció de xicots en crisi, homes en aquesta edat dels quaranta-cinc en amunt -o en avall- que no saben ben bé quin paper hi fan, a la vida.

Si la directora fos una dona em temo que la visió que tindríem d'aquestes petites històries seria molt diferent. Si les carallotes fossin elles ens sentiríem incòmodes i tot plegat traspuaria misogínia. Però haver estat el sexe menystingut durant segles té, en el present, certs avantatges com ara aquesta discriminació positiva present en contextos d'humor o ironia. 

Evidentment, resulta impossible no identificar les situacions que la pel·lícula mostra amb referències a persones poc o molt conegudes, al món hi ha de tot i més. Però les dones sofertes són tan intel·ligents, atractives i espavilades, a la pel·lícula, que fins i tot a una de les actrius, crec que a Watling, li vaig sentir comentar, somrient, en un programa de televisió sobre cinema: las mujeres no somos tan buenas, tampoco.

Després d'aquestes reflexions sobre rols i cinema he de dir que vaig passar una bona estona al cinema i que aquest mosaic de diàlegs en els quals els homes no tenen nom poseeix moltes virtuts cinematogràfiques, cada cosa al seu lloc. 

Tot plegat m'ha inspirat aquests versets i m'ha fet recordar aquella versió de Barbara, Els bufons, que Guillermina Motta cantava de forma magistral. Torna, Guillermina!!!

A CADA MÀ UNA PISTOLA/ O VAL MÉS ESTAR BEN SOLA

Un no té feina ni res

i la mare l'alimenta,

l'altre ha d'anar a cal psicòleg

i la vida me'l turmenta.

Un altre que va plantar

la seva pobra senyora

ara voldria tornar

i li diu que molt l'enyora.

A un li fa el salt la parella

i ell la segueix, neguitós,

s'ensopega amb el rival

que està passejant un gos.

Un és mig maltractador,

l'altre, amb cara d'innocent,

vol sucar amb una companya

i després dir-li 'bon vent'.

Un d'ells sembla que no trempa

com hauria de trempar

i que aquesta circumstància

la senyora ha d'aguantar.

Ja veieu com són els homes,

el panorama és galdós,

la cosa sempre es complica

quan a la vida són dos.

Com Guillermina cantava,

i malgrat tantes raons

alguna cosa els trobem:

són tan i tan rebufons!

                         Liuja Tascó

ELS BUFONS (versió de Les mignons, de Barbara)

Amb ulls d'una mirada humida,
i amb mots que surten del seu cor
ells entren dins la nostra vida
per dur tendresa i dur-nos sort.

Ells ens expliquen la infantesa
quan seuen al nostre costat,
i jo no crec pas que menteixin
quan diuen: "M'has enamorat"

Ens fan seguit la garagara
i si et convé ens canten cançons
i d'altres coses fan encara,
però jo els trobo tan bufons.

Amb una ampla persistència
ens duen flors un cop al mes
i ens ofereixen una existència
que, diuen, no hi faltarà res.

Ells en parlen a cau d'orella
i troben bo el nostre menjar,
desprès feliços, s'endormisquen
i que és bonic el despertar.

Ens fan petons, però no ens coneixen,
riuen de les nostres cançons,
i molt sovint, com ens fereixen.
Però és igual, els trobo tan bufons.

Una dia encenen una pipa
que en un racó havien oblidat,
i descobreixen que ja els atipa
aquella gàbia que han triat.

Tots dos diem: "T'estimo encara"
però sabem que no és així,
i aquell senyor que diu no, ara
és el mateix que va dir sí.

Ja nomes cal obrir la porta
i deixar-nos de cançons.
La vida absurda tot s'ho emporta.
Quina llàstima, eren tan bufons.

A força de nits de silenci,
de dies grisos a ple sol
aconseguim que recomenci
l'antic costum de viure sol.

Fins que quan una menys ho espera
ells es presenten altre cop,
i amb veu que sembla ben sincera
diuen: "Com que passava a prop".

Una no diu ni una paraula
i mentre tornen les cançons
de nou caldrà parar la taula
perquè en el fons són tan bufons.

Amb ulls d'una mirada humida
i amb mots que surten del seu cor
ells tornen a la nostra vida
per dur um, per dur sort.

I encara que sabem què pensen
i com acaben les cançons
no hi fa pas res, tot recomença
i és que són tan bufons, bufons.