.gif)
En un dels darrers programes de l'excel·lent espai sobre cançó francesa, Boulevard, el periodista Enric Cusí reflexionava sobre la frivolitat estúpida amb la qual avui s'aplaudeixen tota mena de coses. És un aspecte del present sobre el qual he pensat també moltes vegades i he escrit en més d'una ocasió.
Des de fa alguns anys, amb motiu de la Festa Major, es fa al Poble-sec una missa concelebrada entre les quatre parròquies, Santa Madrona, Lourdes, Sant Pere Claver i Sant Salvador d'Horta. És una de les poques misses a les quals m'agrada assistir, un acte més de la festa i que reflecteix, amb el gruix i la diversitat dels assistents, el prestigi que en aquests darrers anys han assolit els esforçats i resistents capellans de barri del nostre temps, implicats en tota mena de coses i respectats i estimats per tothom, creients o no creients.
La missa va comptar amb la presència del bisbe auxiliar de Barcelona i amb la música d'una guitarra i una petita coral. En finalitzat, de forma espontània, es van generar aplaudiments i quan vaig comentar que no em semblaven adients en un acte d'aquesta mena algú em va respondre que s'aplaudia la coral. No és la primera vegada que visc quelcom semblant. De tota manera em sembla que una cosa és un concert d'una coral, ni que sigui a una església, i l'altra una missa amb acompanyament musical.
De vegades he anat a presentacions de llibres amb acompanyaments musicals remarcables i sempre m'ha destorbat l'aplaudiment constant, en acabar les petites peces programades. En molts actes, concerts inclosos, caldria demanar forts i sincers aplaudiments al final però deixar que el silenci respectés l'esdeveniment, és clar que aquesta es la meva opinió i en això dels aplaudiments cada dia anem a més.
L'aplaudiment constant i recurrent l'ha frivolitzat la televisió, amb els seus programes aplaudits de forma obligatòria pels assistents o acompanyats de gravacions d'aplaudiments i riallades, si cal. Un aspecte de la modernitat que també comenta Enric Cusí, i que encara em sobta més, és l'aplaudiment als difunts, més aviat als difunts famosos. El silenci es fa estrany, ja sembla que manqui alguna cosa si no es fa soroll. Com que l'aplaudiment s'ha vulgaritzat tant també constato que interpretacions musicals o teatrals que mereixen aplaudiments llargs són acomiadades amb aplaudiments injustament breus i de compromís, deu ser que la gent ja està cansada de picar de mans en tot moment.
El costum de l'aplaudiment és antic, de fet aplaudir és el recurs més habitual per a fer soroll de forma immediata per tal de mostrar satisfacció, de la mateixa manera que xiular o picar de peus han estat recursos per a protestar de les males actuacions. Els aplaudiments han tingut, segons els països i els costums, normatives diferents, acceptades de forma col·lectiva. També han tingut remuneració, el mateix que les pitades o les esbroncades, en el cas de les claques famoses. De fet, en algunes ciutats com ara Berlín, no s'admetien aplaudiments al mig d'un concert o d'una obra teatral seriosa, cosa que em sembla molt raonable i respectuosa.
El tema de l'aplaudiment als difunts, talment com si haguessin fet una cosa artística en finar, em sembla que és quelcom que mereix una reflexió. De tota manera l'aplaudiment s'ha frivolitzat tant i ha esdevingut tan espontani i recurrent que em temo que costarà de reconduir la tendència social a les picades de mans a tort i a dret en aquest món d'avui on tot és espectacle. De vegades algun concertista o actor avisa la gent per tal que no interrompeixin la seva actuació i, en aquests casos, s'ha de dir que el públic respecta l'avís previ excepte algun despistat que és mirat per la resta amb el mateix mal rotllo que quan algú s'ha oblidat de silenciar el mòbil i aquest esclata en el moment més inesperat amb una d'aquestes musiquetes del nostre temps electrònic.
Al cinema no s'acostuma a aplaudir pel fet que els actors i director no hi són presents però recordo amb simpatia retrospectiva els aplaudiments espontanis i innocents dels infants quan en una història triomfava o se salvava el bo, com era el cas d'ET. Al menys avui no es malmeten els seients com explicava la meva mare que passava als cinemes de barri quan arribava l'exèrcit dels bons i el jovent i els infants saltaven literalment damunt de les seves cadires, cadires, tot s'ha de dir, de qualitat mediocre.
