ADÉU AL 'BOULEVARD' I CADA DIA MÉS RUCS

Deu ser el meu destí però un gran nombre dels programes de ràdio i televisió que m'agraden i m'han agradat i que he anat seguint durant anys, pensant que moririen amb mi, acaben per plegar, obligats per les circumstàncies, les modes, i, ara, diuen, les retallades.  O sigui, que no moren de mort natural sinó d'una eutanàsia oportunista i misteriosa. Ara són les retallades les assassines. Retallades que sovint semblen una excusa car d'altres programes infumables es mantenen, com ara un d'humor polític català que ja frega l'excés i la grolleria, perduda la gràcia dels seus inicis, i tot plegat em fa pensar que en això, com en tot, hi ha interessos i grups de poder, capelletes diverses, aspectes d'aquests que no sabem i que potser, amb els anys, arribem a esbrinar ni que sigui de forma subtil.

Fa pocs dies escrivia sobre el concurs Saber y ganar, espero que duri, però sembla que més de quinze anys són molts anys per a una societat de la informació i l'entreteniment, que tan sols valora la novetat i el canvi, encara que aquest sigui poc justificat. És l'imperi de la xaronada, vaja.

No sé quants anys fa que escoltava aquest programa, crec que molts. Temps enrere també va plegar, de forma sobtada, Voces con swing, un altre gran programa musical que havia fins i tot canviat alguna vegada d'emissora i que ens recordava la música oblidada de feia més de cinquanta anys, molta de la qual tan sols escoltable en aquells antics discos de pedra. Podria fer una llarga llista de programes de tota mena, de ràdio i de televisió, que seguia i que han desaparegut sense una gran explicació per part dels responsables. El d'història, En guàrdia, ara el fan els diumenges de tres a quatre, una hora ben poc adient, per cert, i ja em fa patir. 

El calvari que va passar, per desaparèixer i reaparèixer, tot i que també en un mal horari Els viatgers de la Gran Anaconda, amb el qual tanta gent xalava els diumenges pel matí, és un exemple més que ara em ve al cap. Pel mig hi ha hagut fins i tot la pèrdua d'una emissora sencera, aquella efímera Catalunya cultura, que tantes expectatives va encetar i que va fer moixoni de forma vergonyant. No crec que la cosa sigui tema d'audiències. Han fet plegar gent que tenia audiència, a més del fet que la manera com es fa el recompte de tot això és molt discutible. 

En aquest cas una de les claus de l'èxit del programa ha estat, com sol passar sempre, obra del seu presentador, Enric Cusí, qui a més feia algunes sàvies reflexions sobre l'actualitat i que va conformar al seu entorn tot un seguici de fidels escoltadors i, sobretot, escoltadores. Aquests programes de vegades generen, com era el cas, trobades personals, dinars, viatgets, i el resultat de tot plegat és que també es fan amistats entre els seus seguidors. Les xarxes socials han potenciat aquest tipus de coses i generalment, des de fa uns anys, els seguidors es troben al facebook i comenten el tema.

Em sap molt de greu i en d'altres casos m'he entretingut en escriure a l'emissora, als responsables, que unes vegades no m'han contestat i unes altres sí que ho han fet, explicant-me etèries raons molt poc comprensibles. Avui és habitual que et responguin amb educació però que es passin pel folre qualsevol protesta o suggeriment. Una manera d'anar esqueixant aquests programes és canviar-los d'hora, per exemple, de la mateixa manera que acabar amb algun espai urbà o amb algun monument que fa nosa és deixar que es malmeti i aleshores haver-lo d'enderrocar de grau o per força. Ara ni tan sols no perdré el temps en això de protestar, he constatat que no serveix per a res i que les decisions sovint ja estan preses de bell antuvi, més protestes que no hi va haver amb el tema dels matins i el senyor Bassas...  i no va servir per a res.

El fet és que anem a menys, que la cultura nostrada va esdevenint cultureta de consum, que tot es torna fràgil i de baratillo, i que la pèrdua d'aquest espai del qual jo actualment, per motiu d'horari, ja en gaudia de forma diferida, com estic fent ara mateix acabarà de trencar els nostres fràgils vincles amb la francofonia, que tan important va ser en èpoques passades.  La deriva dels programes musicals, actualment residuals o inexistents a la televisió, fins i tot els de música lleugera, resulta preocupant. Què hi farem. Ara vindrà Sant Jordi i ja sabem quin ven i publica, els mediàtics, els tertulians del crit i la patacada, els habituals, els periodistes canònics ben col·locats als mitjans de masses i fins i tot esportistes d'elit o cantants consagrats. I és que el tema literari i la seva promoció pateix del mateix mal que la música. No sé de què em sorprenc quan ja fa anys que es va acabar, de pressa i malament, amb allò de la Nova Cançó...

APLAUDIREM FINS A MORIR!!!

En un dels darrers programes de l'excel·lent espai sobre cançó francesa, Boulevard, el periodista Enric Cusí reflexionava sobre la frivolitat estúpida amb la qual avui s'aplaudeixen tota mena de coses. És un aspecte del present sobre el qual he pensat també moltes vegades i he escrit en més d'una ocasió.

Des de fa alguns anys, amb motiu de la Festa Major, es fa al Poble-sec una missa concelebrada entre les quatre parròquies, Santa Madrona, Lourdes, Sant Pere Claver i Sant Salvador d'Horta. És una de les poques misses a les quals m'agrada assistir, un acte més de la festa i que reflecteix, amb el gruix i la diversitat dels assistents, el prestigi que en aquests darrers anys han assolit els esforçats i resistents capellans de barri del nostre temps, implicats en tota mena de coses i respectats i estimats per tothom, creients o no creients.

La missa va comptar amb la presència del bisbe auxiliar de Barcelona i amb la música d'una guitarra i una petita coral. En finalitzat, de forma espontània, es van generar aplaudiments i quan vaig comentar que no em semblaven adients en un acte d'aquesta mena algú em va respondre que s'aplaudia la coral. No és la primera vegada que visc quelcom semblant. De tota manera em sembla que una cosa és un concert d'una coral, ni que sigui a una església, i l'altra una missa amb acompanyament musical.

De vegades he anat a presentacions de llibres amb acompanyaments musicals remarcables i sempre m'ha destorbat l'aplaudiment constant, en acabar les petites peces programades. En molts actes, concerts inclosos, caldria demanar forts i sincers aplaudiments al final però deixar que el silenci respectés l'esdeveniment, és clar que aquesta es la meva opinió i en això dels aplaudiments cada dia anem a més.

L'aplaudiment constant i recurrent l'ha frivolitzat la televisió, amb els seus programes aplaudits de forma obligatòria pels assistents o acompanyats de gravacions d'aplaudiments i riallades, si cal. Un aspecte de la modernitat que també comenta Enric Cusí, i que encara em sobta més, és l'aplaudiment als difunts, més aviat als difunts famosos. El silenci es fa estrany, ja sembla que manqui alguna cosa si no es fa soroll. Com que l'aplaudiment s'ha vulgaritzat tant també constato que interpretacions musicals o teatrals que mereixen aplaudiments llargs són acomiadades amb aplaudiments injustament breus i de compromís, deu ser que la gent ja està cansada de picar de mans en tot moment.

El costum de l'aplaudiment és antic, de fet aplaudir és el recurs més habitual per a fer soroll de forma immediata per tal de mostrar satisfacció, de la mateixa manera que xiular o picar de peus han estat recursos per a protestar de les males actuacions. Els aplaudiments  han tingut, segons els països i els costums, normatives diferents, acceptades de forma col·lectiva. També han tingut remuneració, el mateix que les pitades o les esbroncades, en el cas de les claques famoses. De fet, en algunes ciutats com ara Berlín, no s'admetien aplaudiments al mig d'un concert o d'una obra teatral seriosa, cosa que em sembla molt raonable i respectuosa.

El tema de l'aplaudiment als difunts, talment com si haguessin fet una cosa artística en finar, em sembla que és quelcom que mereix una reflexió. De tota manera l'aplaudiment s'ha frivolitzat tant i ha esdevingut tan espontani i recurrent que em temo que costarà de reconduir la tendència social a les picades de mans a tort i a dret en aquest món d'avui on tot és espectacle. De vegades algun concertista o actor avisa la gent per tal que no interrompeixin la seva actuació i, en aquests casos, s'ha de dir que el públic respecta l'avís previ excepte algun despistat que és mirat per la resta amb el mateix mal rotllo que quan algú s'ha oblidat de silenciar el mòbil i aquest esclata en el moment més inesperat amb una d'aquestes musiquetes del nostre temps electrònic.

Al cinema no s'acostuma a aplaudir pel fet que els actors i director no hi són presents però recordo amb simpatia retrospectiva els aplaudiments espontanis i innocents dels infants quan en una història triomfava o se salvava el bo, com era el cas d'ET. Al menys avui no es malmeten els seients com explicava la meva mare que passava als cinemes de barri quan arribava l'exèrcit dels bons i el jovent i els infants saltaven literalment damunt de les seves cadires, cadires, tot s'ha de dir, de qualitat mediocre.