Ja fa anys que em desplaço a peu, sempre que puc, encara més aquests dies estranys en els quals, amb les mascaretes i l'ambient ensopit, la gent semblem l'exèrcit de les ombres. Ahir vaig observar les moltes botigues i botiguetes que tanquen aquests dies, amb cartells a la porta que n'anuncien el traspàs. Algunes son molt conegudes i, se suposa, emblemàtiques, com la Camisseria Xancó, dos-cents anys a la Rambla.
Algunes, com aquesta, son de Barcelona, d'altres pertanyen a algun barri en concret i son conegudes per la gent que hi compra i prou. Una de joguines del carrer Manso, on sempre comprava galindaines per aniversaris i festes nadalenques, també plega. Plegar és una paraula que va esvaint-se del context, per cert.
És fàcil i recurrent caure en la nostàlgia i la queixa. Avui, i no ho negaré, s'accentua el fet de què una causa son els lloguers abusius, pero, en molts casos la gent tanca perquè es jubila, perquè no hi ha recanvi humà, perquè el negoci no és rendible o perquè es trasllada a un altre barri que li sembla més adient.
Fa anys hi havia, al carrer Parlament, una botiga de roba on trobaves de tot, hi havien comprat tres generacions de senyores de l'entorn i duia un nom d'aquells que avui ja no s'estilen, La Zarina. Va tancar, com tantes altres. També recordo l'època en la qual moltes botigues que funcionaven prou bé ho deixaven córrer perquè rebien ofertes temptadores de les entitats de crèdit, que aleshores obrien sucursals a dojo. Tots som humans i la pela és la pela.
En compàs d'espera es troba, avui, la famosa botiga El Indio. En els darrers anys venien molt poc i potser molta gent no sap que l'aspecte modernista no era el d'origen, sinó fruit d'un arranjament a la moda de l'època. Tampoc no tenia les dimensions antigues, em van explicar que donava a dos carrers, fa molts anys. Els escenaris es poden arranjar i falsificar, res no és com era però ens pensem que, si ho hem vist sempre o gairebé sempre igual, doncs és autèntic. En el fons, encara més amb el turisme, avui en crisi per raons òbvies, es construeixen parcs temàtics i relats adients al present.
Quan ets petit i jove els canvis gairebé ni t'afecten. Encara més, moltes novetats resulten excitants, interessen, desvtllen curiositat. Tot canvia i ha canviat sempre i per mes que dos-cents anys semblin molts anys son, relativament, pocs. La gent que va veure construir l'Eixample, obrir la Via Laietana o el Paral·lel, urbanitzar el Poble-sec, també es planyia dels canvis. El meu avi i la gent de la seva generació, el mateix que els meus pares amb la seva, recordaven i protestaven. De tota manera sí que recordo un disgust juvenil, quan Can Jorba va passar a ser Preciados i en van malmetre tot l'interior. Actualment es respecten les façanes, en alguns casos, però els interiors es destralegen a fons, quan, tot sovint, no caldria.
La revista Destino sovint es queixava de les pèrdues en el mapa urbà, de la modernitat abusiva. Barcelona té fama de ciutat destralera amb el seu passat, molt lligada a la modernitat fatxenda. Potser és així però em temo que, més o menys, aquestes coses passen a molts més llocs. La moda arquitectònica és variable i, com en el vestir, podem veure bonic allò que trobàvem lleig, i a l'inrevés, quan ens venen la moto els 'experts'.
Quan et fas gran tot sembla anar més ràpid, el pas del temps s'accelera, i veus néixer, créixer i morir establiments de tota mena. Els plors pel petit comerç obvien que sovint tenim tendència, per comoditat, a comprar a les grans superfícies del nostre temps, cada dia més grans i més nombroses. La meva mare, quan va començar a comprar en un dels primers súpers propers, amagava el que havia comprat per tal de no ofendre l'adroguer habitual, el qual coneixa de petit. Aviat, però, potser ni això, potser comprarem cada dia més per les xarxes.
Plorem pels canvis externs però no tenim manies en canviar els interiors dels nostres pisets, segons la moda, en lloc de restaurar i conservar la decoració original, lligada a un temps i unes tendències. Paradoxalment un bon nombre de nou petit comerç, menat per gent de fora, va fent, al meu barri, perquè som molta gent gran en aquests temps i no tothom pot anar gaire lluny, a comprar.
Al carrer del Carme resisteix, decandint-se, el rétol de la ganiveteria Planas, tancada des de fa molts anys. Amb la meva mare hi havíem comprat alguna cosa, l'establiment era de mil vuit-cents i pocs. La gran majoria de botigues s'han vist substituïdes per bars i cafeteries, sobretot. De vegades els tancaments i canvis son com una mena de goteig però hi ha èpoques, com ara, amb la pandèmia, en les quals tot s'incrementa i accelera.
Els anys donen una certa perspectiva però em sobta comprovar com molta gent de la meva edat té una memòria molt selectiva i idealitza el passat, les seves botigues, la seva gent i els seus costums. Ens auto enganyem, potser perquè resulta un cert consol pensar en què vam viure i veure coses que els joves d'ara no viuran ni veuran, pobrets. Pensar en què ells i elles viuran i veuran moltes coses que ja no seran al nostre abast resulta molt més inquietant.
Els paisatges, urbans o rurals, canvien, però el pitjor, ben mirat, son les pèrdues humanes, l'inevitable pas de la vida, més o menys llarga però sempre amb un final irreversible i ben conegut des de sempre. No sabem el com però sabem el què, vaja.
Al meu barri, a l'indret on fa anys, quan jo era petita, hi havia una herbolària que era comadrona i s'hi trobaven els estimats productes Santiveri, ara hi ha un d'aquests grans basars xinesos plens de galidaines, entre les quals, joguines barates a l'abast de la gran majoria de criatures universals. Criatures que creixeran i que, potser, algun dia veuran com tanca el basar i els posen allà, qui sap, un restaurant, una botiga de menjar preparat, de mòbils de darrera generació, o, senzillament, no res.
Aleshores, com nosaltres, comentaran que quin temps més bonic, aquell de la primera meitat del segle XXI, quan infants de tot el mon, que tenien escola i vivien en pau, remenaven els pestatges d'un indret farcit de tota mena de coses desitjables. Moltes criatures passen aviat de joguines convencionals i juguen amb tauletes i mòbils, no és estrany que siguin aquests estris, avui, l'esca del pecat. Però aquesta seria una altra història i sobre alguna cosa han d'elucubrar i escriure els experts pedagogs i psicòlegs del present.
