Fotografia: Cursa de cambrers a la plaça Major de Vic, a principis dels anys 40, del llibre Fotografia històrica de Vic (Francesc Farrés, 1985). Font: Nació digital
Gràcies a un amic del facebook he llegit l'article que enllaço sobre una empresa de restauració que ha decidit contractar cambrers de més de cinquanta anys que tenen allò que abans en deien l'ofici. Un ofici el qual, segons es comenta al mateix article és com alguns d'altres, avui, una sortida per als aturats.
L'ofici no s'ha perdut del tot i això fa que encara existeixin coses com ara les famoses curses de cambrers que en alguns llocs sempre s'han celebrat sempre i en d'altres s'han recuperat. Quan jo era petita aquest era un ofici molt valorat, encara més quan les sortides professionals d'aleshores no eren excessives per a la gent modesta i tan sols estudiaven els rics.
El pare d'un amiguet meu era cambrer a un lloc de prestigi, El Cortijo. A casa en parlaven amb admiració. Era un senyor discret i silenciós, treballador i molt bon home. En alguna ocasió en la qual estava més comunicatiu explicava alguna anècdota sobre els rics i famosos que anaven a aquell indret emblemàtic. Al meu barri hi havia una d'aquelles botigues on es canviaven tebeos i revistes i novel·letes i l'amo era un senyor gran el qual havia estat, segons testimonis familiars, un molt bon cambrer de La Pansa, i fins i tot sabia francès.
Avui es valora poc l'excel·lència en determinats oficis, a la gent no se li té més respecte si treballa més i millor, al menys en general i pel que escolto explicar als més joves que jo. Alguns antics oficis han passat a ser carreres, l'academització excessiva de la feina també ha estat una constant. Per a tot s'ha de tenir un títol el qual, en moltes ocasions, només vol dir que tens un títol. He vist mestres titulats i especialitzats molt rucs i fa anys coneixia gent que no tenia títol i es dedicava a les criatures amb molta grapa.
Pere Calders explicava que en els seus temps d'exili mexicà aquell país permetia exercir sense títol, del que fos, sempre i quan s'avisés al consumidor amb un rètol adient. Quan jo era petita a la meva escola hi havia poques mestres titulades, moltes monges tenien allò que en deien cultura general. Més endavant ja es van haver d'espavilar i treure's els imprescindibles títols.
Els títols i els màsters i la resta estan sacralitzats, encara pesa allò de ho ha dit el metge, però la realitat és que en totes les professions hi ha gent de tota mena. Evidentment s'ha de demanar una preparació però el que passa és que el problema rau en qui prepara els nous professionals, les escoles de mestres tenen un personal molt divers, sovint amb poca pràctica en l'escola real, fins i tot amb alguns casos lamentables. Parlo d'aquesta professió pel fet que era la meva i en sé més que no pas d'altres però al llarg de la vida coneixes gent de molts camps i et pots fer una idea aproximada de com n'és de fràgil, aquest tema de la saviesa acadèmica.
També hi ha persones que saben molt d'una cosa en concret, la súper especialització actual ha generat aquests saberuts, però no tenen una visió gaire exacta de la globalitat. Aquests grans savis de vegades opinen de tot, de coses que no són del seu camp de coneixement i, aleshores, rellisquen sense aturador. En el camp de les Humanitats o la Història n'hi ha una pila. Tots tenim tendència a opinar una mica de tot però una cosa és fer-ho al cafè i l'altra fer-ho a una tertúlia o a una conferència aparentment seriosa.
Per saber ni que sigui una mica d'alguna cosa calen molts estudis però també experiència. La vida és breu i no ens deixa aprendre a fons res de res. Quan comences a saber una mica d'alguna cosa et jubilen, també pot ser que no t'hagis posat al dia i que els antics coneixements hagin quedat obsolets però allò del dimoni que sap més per vell que no pas per ser dimoni té un punt de veritat, encara que alguns joves m'ho discuteixin i tinguin les seves raons.
Abans a moltes feines hi convivia gent de moltes edats i els jovenets fèiem un aprenentatge interessant, no tan sols sobre la feina sinó també sobre la vida. Avui la joventut s'ha allargat molt, fins i tot a mi em diuen que encara sóc jove, com si ser jove fos una mena de valor cobejable i absolut.
En el fons les professions es valoren pel seu preu, com tot a la vida, ens agradi o no. També avui al facebook algú es queixava del que cobra un presentador de la tele mediàtic i que fa uns programes xarons, en comparació amb metges o investigadors. Bé, passa el mateix amb alguns cantants, amb els futbolistes d'elit, amb una minoria d'actors. De metges també n'hi ha mitja dotzena que viuen molt bé, de mestres, menys. En gairebé tot es paga la marca, el nom. Algú em deia fa poc que un restaurant car era molt bo perquè el portava el germà de nosequí. Potser la saviesa s'encomana familiarment tot i que el que funciona més aviat és allò dels coneguts i saludats.
Un dels oficis que avui ha anat de baixa pel que fa als professionals és el de dependent de comerç. El marit d'una meva cosina, ja traspassat, va ser un gran dependent de sastreria, fins i tot quan ja s'havia jubilat el van anar a buscar d'una altra empresa per tal que hi col·laborés i hi va treballar fins que va ser molt gran, de forma no oficial per sort per a l'engruiximent moderat del seu retiro.
Els oficis d'homes sempre han estat més ben pagats que els de dones i un exemple era el sastre versus la modista. Una feina que mai ha aconseguit academitzar-se és la de la neteja domèstica per a la qual, si es vol fer bé, també caldria una certa preparació semblant a una mena de formació professional de primer grau. Però, ai, aleshores s'hauria de pagar millor. O potser no, qui sap.
Els oficis, tots, per bonics que siguin, poden caure en la rutina, sobretot si els guanys que generen no aconsegueixen esperonar la nostra imaginació. León Felipe té aquell poema tan conegut i bonic sobre el fet de ser romero i de que quan menys fas un ofici més respecte li temps, cosa que es contradiu amb el valor de l'experiència que he ponderat abans. Tot té llums i ombres com el món i les nostres vides.
Hi ha coneixements fàcilment demostrables, amb títol o sense. Si un sap anglès o xinès ho pot demostrar, més enllà dels papers acadèmics aconseguits. Si un diu que sap tocar el violí, el mateix. El mateix amb el tema de l'esport, el futbol i la resta, camp en el qual no fa falta títol sinó grapa, sort, constància i un do de l'atzar. Hi ha sabers eteris més complicats on ens hem de refiar de la fe o de les comprovacions a llarg termini. Un camp inquietant és el de la medicina, en el qual també et trobes de tot però que ve avalat pels títols, és clar, i em sembla bé que sigui així, ep. Per altra banda, la gent normaleta no tenim prou criteri per a valorar determinades professions, sobretot les del camp científic, un camp avui també sacralitzat al màxim.
Una gran professora de física que vaig conèixer fa molts anys manifestava que no anava gaire al metge pel fet que si un gran nombre de metges s'havien tret el títol com molts físics que coneixia, estàvem ben apanyats. I això que la física em semblava a mi, aleshores, una matèria dificilíssima. Però el fet és que hi vam anar a parar a través d'unes classes particulars ja que a l'institut teníem un profe de física absolutament irresponsable i curt de gambals el qual, suposo, devia tenir la llicenciatura acabada i fins i tot les oposicions aprovades.
Una professió que també s'ha academitzat és la periodística i ara em trobo amb molts joves periodistes que fan faltes d'ortografia o redacten de forma molt precària. Potser tot plegat té poca importància en el present, de fet, jo ja no sé ben bé què s'estudia, a les carreres ni quins són els objectius dels currículums acadèmics.
