DELS MONS FELIÇOS TORNATS A VISITAR

Hi ha pel·lícules i llibres amb una càrrega de bones intencions i que no acaben de reeixir. Això passa amb No te preocupes, querida, una història que es pot emmarcar en això tan de moda avui de les distòpies i amb una evident càrrega feminista i de protesta a l’entorn del conservadorisme en alça.

Una parella molt enamorada i atractiva viu en una mena d’urbanització residencial, amb d'altres parelles, al mig del desert, amb tota mena de comoditats. Les dones, totes de bon veure, no hi ha vells ni velles per allà i els infants son minoria, es dediquen a tenir la casa a punt i fer dinars i organitzar celebracions. Els cotxes, el vestuari, la decoració, ens remeten als anys del somni americà, els cinquanta repicats. Però la dona, jove, bonica i espavilada, comença a percebre estranys símptomes que l’alerten de què tot allò no és normal. Per controlar les dones tafaneres hi ha, no podia ser altrament, el corresponen psiquiatra pervers amb males intencions, al servei del complot.

La crítica al sistema tòpic americà de benestar familiar compta ja amb una llarga llista de títols cinematogràfics, endegats per la mateixa gent del país, un país complex, gran, amb moviments de protesta que revifen, es repeteixen i prenen noves formes. Als Estats Units, però també a Europa, revifa el conservadorisme, ressuscita, si és que havia mort, l’extrema dreta, que intenta daurar la píndola amb formes més modernes, i la llibertat de les dones, assolida a còpia d’anys i patiments diversos, inexistent a una gran part del mon, és potser més fràgil del que volem pensar.

Tot i les bones intencions, amb direcció d’Olivia Wilde, que també hi fa d’actriu, i amb el protagonisme d’un valor jove en alça, com és Florencia Pugh, anglesa, que en molts moments és el millor de la història, ens immergim en un conte inquietant que, al capdavall, ens explica coses que ja ens han explicat moltes vegades però que sempre fa falta recordar, que darrere del glamour, la diversió, les cases de luxe i els vestits bonics, dels diners, vaja, hi pot haver molta misèria amagada. Amb tot plegat hi trobem elements de realitat virtual i una mena de conspiració perversa centrada en un estrany experiment, poc explicat pel meu gust, amb un final que no acaba de ser rodó. A Pugh li dona la rèplica, força bé, Harry Styles, també britànic, cantant i compositor d’èxit, en un paper molt allunyat de la seva imatge més coneguda.

Aquesta estranya urbanització evoca les famílies en els quals els homes treballaven en projectes nuclears, aïllades de forma convenient i en les quals les dones no podien saber res de la feina dels senyors i no podien fer preguntes incòmodes, com passa a la pel·lícula. Pel·lícula que, per altra banda, ha tingut polèmiques pròpies, dissidències entre la directora i la protagonista, acomiadament de l’actor que, al principi, havia de fer el paper principal, potser diferències injustificades entre els sous d’uns i altres. No estem davant d’una història massa original, en algun moment fa pensar en pel·lícules com ara Les dones perfectes o la, per mi molt més interessant, El show de Truman. I fins i tot, en alguns moments, com ara la gimnàstica recreativa muntada per distreure les mestresses de casa desvagades, o el recurs al sexe i el consum, com elements de control, em feia pensar en Los nuevos españoles.

Ens ensopeguem amb idees brillants, mal aprofitades o recurrents, com ara tota la simbologia lligada a miralls, vidres asfixiants, finestres lluminoses que cal netejar sovint, aigües inquietants a banyeres i piscines,  o, fins i tot, aquest paper transparent amb el qual sembla que la protagonista es vegi empesa al suïcidi. Les transparències poden ser molt opaques. La cuina, els pastissos, els rostits, tot plegat embafa i angunieja, com també, en alguns moments, el sexe matrimonial inserit amb un excés intencionat ben poc innocent. I, per tal que no hi falti de res, hi ha el dolent manaia, interpretat per l’inquietant Chris Pine, una mena d’aprenent de Trump, més jove i atractiu, és clar. La pel·lícula deixa una sensació de bones idees mal explicades i mal resoltes. No conec l’altra de la directora, Súper empollonas, molt ben valorada i que havia desvetllat moltes expectatives respecte a la seva segona pel·lícula.

Amb ensopegades, limitacions, tòpics recurrents i aspectes poc o mal explicats, és aquesta una pel·lícula interessant per determinats conceptes, com es classificaven a la premsa, fa anys, alguns títols. En el fons, més enllà del seu feminisme ben intencionat, incideix en el tema de la crisi que amara els homes d’avui que, en molts casos, se senten frustrats quan la dona és qui fa bullir l’olla, també en sentit econòmic, literalment parlant. Però, serien millor les coses canviant els papers, deixant, en aquestes narracions distòpiques, els senyors a casa passant l'aspiradora, i exercint de sementals oportuns, mentre les dones es dedicaven a fer bombes o qui sap què? Encara queda molta distopia per explotar. El mon feliç de Huxley forneix també aquest cinema i cada vegada sembla més proper i real en molts aspectes.

NO MIRIS AMUNT, QUE ENSOPEGARÀS

 

Tot i que fa poc afirmava que m'agradava llegir llibres o veure pel·lícules dels quals no sé res, no puc passar per alt una certa tendència tafanera que fa que també vulgui veure allò de què molta gent parla. Molt gent m'havia lloat No miris amunt, també he sentit comentaris no tan entusiastes. Un dels aspectes que la gent a qui ha fet el pes m'ha remarcat és que es tracta d'una pel·lícula que provoca debat i fa pensar. 

El debat sempre va bé i, sobre fer pensar, no tinc criteri. A mi m'ha semblat una mena de faula ben intencionada, una mica pesadeta, li sobra metratge, i la seva suposada originalitat és molt relativa. És allò de què els qui diuen la veritat sobre els perills resulten incòmodes, i s'enfronten als interessos i la incredulitat ignorant. L'esquema, situat en molts contextos, conformaria ben bé un gènere argumental. És un esquema que actualment trobo discutible car de vegades una certa dosi d'ignorància practicant l'estrucisme tampoc no està tan malament, quan no tens recursos per intervenir de forma directa i eficaç en la tragèdia prevista que, fins i tot, moltes vegades no passa, passa d'una altra manera o passa allò que ningú preveia.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, d'aquests que poden fer  creïble qualsevol cosa, tot i que no entenc que a tot arreu hi hagin de posar el Chalamet aquest, darrerament, i s'enfoca, en la major part del temps, de forma paròdica, amb acudits excessius, al meu entendre, relacionats amb la societat actual, la força dels mitjans de comunicació, i les moltes ximpleries que acullen les xarxes socials. 

Hi ha picades d'ullet a d'altres pel·lícules i a personatges actuals. Els antiamericans gaudiran perquè en molts moments exemplifica els tòpics que atribuïm a aquella societat, però, al capdavall, la pel·lícula és un producte ben americà, sembla que tot passi allà, en aquests tipus d'històries. Les altres potències i raconets del mon surten de passada i encara bo. Hi manca globalització realista, vaja. Hi podem trobar alguna relació amb apocalipsis possibles relacionades amb el canvi climàtic, les pandèmies i el que sigui. Sempre hi ha els qui enganyen i els qui es deixen enganyar. I els qui diuen la veritat i, com a Cassandra, ningú no creu. 

Una mica de sexe pel mig, que, de forma prudent, no mostra relacions íntimes entre gent de 'color' diferent, i un final impactant, amb torna inclosa, per tal que no guillis abans d'hora i esperis a veure la tirallonga de títols de crèdit per a poder gaudir d'un mena de sorpreseta que també té el seu què, en clau filosòfica.

No és una mala pel·lícula si no se li demana més del compte. Jo crec que, en general, no és estrany que ens enredin car no tindrem mai coneixements 'de tot' per poder valorar els perills possibles. Els científics, en aquests darrers temps, n'han dit de tota mena, s'han contradit entre ells, fins i tot, però si no els creus ets una ignorant negacionista i, si ells s'equivoquen, la ciència és així, investigació constant i canvi d'opinio quan cal, sempre queden bé. Al capdavall amb el tema religiós vam creure coses més estranyes durant segles o feiem com si les creguéssim. Aquí, a la peli, al capdavall, quan van mal dades també es torna a la pregària col·lectiva que, si no cura, consola.

Hi ha una mena de veritat admesa, relacionada amb el gran valor de la nostra espècie, que hores d'ara crec sobrevalorada en molts aspectes. Si es van acabar els dinosaures també ens podem acabar nosaltres i ja és un miracle que no haguem aconseguit auto extingir-nos, ja que s'han fet i es fan molts esforços per estossinar gent o deixar que mori. No cal que vingui un cometa a fer-nos la feina. De tota manera l'espècie nostrada ha tingut èxit i ha anat revifant i, fins i tot, millorant, malgrat tot. I augmentant de forma exponencial, que ja és gros. Les veus apocalíptiques son molt del gust dels predicadors dels d'abans i dels d'ara, de vegades investits d'una saviesa que, quan es considera científica, ja és intocable. I m'he vacunat les tres vegades, que consti.

Entenc que gent més jove que jo trobi virtuts a la història, a mi em ve sovint al cap allò de 'me sé todos los cuentos' i els contes em continuen agradant però, això sí, han d'estar ben explicats. No diré pas que Don't look up no ho estigui però alguna cosa hi grinyola de tant en tant segons la meva subjectiva i personal opinió. 

Del mateix director vaig veure, fa alguns anys, El vici del poder, inquietant i remarcable, i, anteriorment, La gran aposta, que em va interessar però no vaig entendre del tot, penso que era una mica confusa. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/01/el-poder-vicios-i-perillos.html