NO MIRIS AMUNT, QUE ENSOPEGARÀS

 

Tot i que fa poc afirmava que m'agradava llegir llibres o veure pel·lícules dels quals no sé res, no puc passar per alt una certa tendència tafanera que fa que també vulgui veure allò de què molta gent parla. Molt gent m'havia lloat No miris amunt, també he sentit comentaris no tan entusiastes. Un dels aspectes que la gent a qui ha fet el pes m'ha remarcat és que es tracta d'una pel·lícula que provoca debat i fa pensar. 

El debat sempre va bé i, sobre fer pensar, no tinc criteri. A mi m'ha semblat una mena de faula ben intencionada, una mica pesadeta, li sobra metratge, i la seva suposada originalitat és molt relativa. És allò de què els qui diuen la veritat sobre els perills resulten incòmodes, i s'enfronten als interessos i la incredulitat ignorant. L'esquema, situat en molts contextos, conformaria ben bé un gènere argumental. És un esquema que actualment trobo discutible car de vegades una certa dosi d'ignorància practicant l'estrucisme tampoc no està tan malament, quan no tens recursos per intervenir de forma directa i eficaç en la tragèdia prevista que, fins i tot, moltes vegades no passa, passa d'una altra manera o passa allò que ningú preveia.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, d'aquests que poden fer  creïble qualsevol cosa, tot i que no entenc que a tot arreu hi hagin de posar el Chalamet aquest, darrerament, i s'enfoca, en la major part del temps, de forma paròdica, amb acudits excessius, al meu entendre, relacionats amb la societat actual, la força dels mitjans de comunicació, i les moltes ximpleries que acullen les xarxes socials. 

Hi ha picades d'ullet a d'altres pel·lícules i a personatges actuals. Els antiamericans gaudiran perquè en molts moments exemplifica els tòpics que atribuïm a aquella societat, però, al capdavall, la pel·lícula és un producte ben americà, sembla que tot passi allà, en aquests tipus d'històries. Les altres potències i raconets del mon surten de passada i encara bo. Hi manca globalització realista, vaja. Hi podem trobar alguna relació amb apocalipsis possibles relacionades amb el canvi climàtic, les pandèmies i el que sigui. Sempre hi ha els qui enganyen i els qui es deixen enganyar. I els qui diuen la veritat i, com a Cassandra, ningú no creu. 

Una mica de sexe pel mig, que, de forma prudent, no mostra relacions íntimes entre gent de 'color' diferent, i un final impactant, amb torna inclosa, per tal que no guillis abans d'hora i esperis a veure la tirallonga de títols de crèdit per a poder gaudir d'un mena de sorpreseta que també té el seu què, en clau filosòfica.

No és una mala pel·lícula si no se li demana més del compte. Jo crec que, en general, no és estrany que ens enredin car no tindrem mai coneixements 'de tot' per poder valorar els perills possibles. Els científics, en aquests darrers temps, n'han dit de tota mena, s'han contradit entre ells, fins i tot, però si no els creus ets una ignorant negacionista i, si ells s'equivoquen, la ciència és així, investigació constant i canvi d'opinio quan cal, sempre queden bé. Al capdavall amb el tema religiós vam creure coses més estranyes durant segles o feiem com si les creguéssim. Aquí, a la peli, al capdavall, quan van mal dades també es torna a la pregària col·lectiva que, si no cura, consola.

Hi ha una mena de veritat admesa, relacionada amb el gran valor de la nostra espècie, que hores d'ara crec sobrevalorada en molts aspectes. Si es van acabar els dinosaures també ens podem acabar nosaltres i ja és un miracle que no haguem aconseguit auto extingir-nos, ja que s'han fet i es fan molts esforços per estossinar gent o deixar que mori. No cal que vingui un cometa a fer-nos la feina. De tota manera l'espècie nostrada ha tingut èxit i ha anat revifant i, fins i tot, millorant, malgrat tot. I augmentant de forma exponencial, que ja és gros. Les veus apocalíptiques son molt del gust dels predicadors dels d'abans i dels d'ara, de vegades investits d'una saviesa que, quan es considera científica, ja és intocable. I m'he vacunat les tres vegades, que consti.

Entenc que gent més jove que jo trobi virtuts a la història, a mi em ve sovint al cap allò de 'me sé todos los cuentos' i els contes em continuen agradant però, això sí, han d'estar ben explicats. No diré pas que Don't look up no ho estigui però alguna cosa hi grinyola de tant en tant segons la meva subjectiva i personal opinió. 

Del mateix director vaig veure, fa alguns anys, El vici del poder, inquietant i remarcable, i, anteriorment, La gran aposta, que em va interessar però no vaig entendre del tot, penso que era una mica confusa. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/01/el-poder-vicios-i-perillos.html

UNA VEGADA HI HAVIA UN LLUNYÀ INDRET ON FEIEN PEL·LÍCULES...

Fa uns dies vaig poder veure, a la Filmoteca, un musical de l'any 1981, Pennies from heaven, que comentaré en una altra ocasió. Però ahir em va tornar a  venir al cap el seu desenllaç, terrible, i com, en un estrany exercici d'ambigüitat i sarcasme que plana per damunt de tota la pel·lícula, l'injustament ajusticiat protagonista ressuscita i ens ofereix un fals final feliç i romàntic, made in Hollywood. In Hollywood del passat, és clar, ja que avui tot és més matisat, relatiu i realista. I ja ho era a principis dels vuitanta, quan es va rodar el musical esmentat.

Es fa difícil escriure sobre Érase una vez en Hollywood, ja s'ha vessat molta tinta sobre la darrera pel·lícula d'un director de culte, amb el qual no connecto gaire. El cas és que, d'alguna manera, determinades promocions han incidit en què la història té el rerefons de l'assassinat de Sharon Tate i la seva colla d'amics, a mans d'un guillat que encara cueja i té els seus seguidors i admiradores, tot i que roman tancat a la presó. Bé, a mans del guillat no, ell era el líder i donava ordres, de fet. A la pel·lícula, com hores d'ara molta gent ja sap, els fets donen un gir irònic però inquietant i son els dolents els qui palmen. Al capdavall el títol de la pel·lícula ens anuncia que estem davant d'un conte, malgrat que rere el singular humor tarantinià hi hagi melangia, tristor i una certa nostàlgia d'un temps en el qual ja hi havia, com passa sempre, nostàlgia d'un altre temps.

Com que m'imagino que molta gent jove potser  no té tan presents aquells fets terribles, s'haurà de recórrer a internet per esbrinar el tema. Manson i els seus no eren uns hippies happy florwes, eren una estranya secta amb idees apocalíptiques i racistes. La rellevància de l'actriu emergent, el seu embaràs, la personalitat del seu marit, tot plegat va fer que s'amollessin tota mena de disbarats sobre satanisme, després dels crims, que encara planen damunt de Polanski, em temo.  Tate era una actriu jove, bonica, emergent, molt apreciada a nivell humà per la seva humanitat i calidesa, segons expliquen. Fa poc, amb motiu de la mort de Doris Day, va tornar a sorgir aquella història, car sembla que l'objectiu de l'odi de Manson era el fill de l'actriu, productor musical que no havia valorat com calia les creacions del líder de la secta i que ja no viva en aquella casa, aleshores.

Érase una vez en Hollywood és una d'aquestes pelis que s'han de veure, això sí, ni que sigui perquè, com les de Woody Allen o Almodóvar, ja juguen en una mena de lliga de prestigi assumit, i les veurà tothom, cinèfils impenitents i gent que va al cinema de tant en tant. Retrata molt bé l'època, compta amb un repartiment rellevant, barreja personatges reals i inventats, fa milers de picades d'ullet, algunes de les quals probablement ens passaran desapercebudes als no iniciats, fins que no ens les expliquin en alguna crítica saberuda. La secta mansoniana de ficció més aviat fa riure, d'entrada, però Tarantino es també un gran humorista. La pel·lícula compta amb aparicions puntuals de gent coneguda, que pots anar descobrint. És molt llarga però, seguint una estranya moda que va fent forat, al final dels títols de crèdit hi ha inserida una petita falca que els qui no ho sàpiguen i tinguin ganes d'anar al lavabo, després de gairebé tres hores de cinema, distret, això sí, es perdran si no ho saben.

Fer cinema sobre el cinema o literatura sobre la literatura és una tendència antiga i els resultats poden ser diversos. Aquí, tot i la durada una mica feixuga de la pel·lícula, es compta amb aquests dos pesos pesats que son Di Caprio i Pitt, que milloren amb els anys malgrat que de jovenets es profetitzava que amb aquelles carones de criatura no superarien la maduresa professional. Ells porten el pes del conjunt, son el pal de paller de totes les situacions i, com que les comparacions son odioses i he llegit opinions de tota mena, no en triaré cap dels dos i que cadascú pensi el que vulgui. Sembla que Tarantino els ha comparat, pel glamour que generen plegats, al Redford i el Newman, en els seus bons temps. No crec que siguin comparables, més enllà de la fama que tenen i el que representen en el context cinematogràfic actual, tan diferent del de fa anys. 

He llegit així mateix qui pensa que no hi ha una història consistent, sinó que més aviat ens trobem davant d'un conjunt de bones anècdotes, amb moltes referències, amanides amb música evocadora i situades en uns escenaris de categoria, molt ben reconstruïts. Això, crec, no té importància. No totes les narracions han de seguir uns determinats paràmetres convencionals. Tot i que la trista història de Tate és una mica un complement afegit amb calçador, la pel·lícula, en algunes propagandes, es presenta gairebé com un thriller, centrat en aquells assassinats els quals, certament, si es vol mirar així, poden reflectir el final d'una època i d'unes etèries il·lusions, com ara allò del dia que va morir Marilyn, vaja. Jo crec que aquell va ser un episodi més de la trista història negra de la humanitat i de la manca de lògica en molts capteniments perversos. El fet que Sharon Tate fos força coneguda, en aquell moment, va donar carnassa a la premsa voltor.

El mon del cinema americà, ens agradi o no, ha condicionat el nostre imaginari sentimental i els intents que s'han fet pels nostres verals, amb la intenció de recrear referents cinèfils hispànics, no se n'han sortit, de moment. La niña de tus ojos, per  exemple, em va semblar una astracanada i una oportunitat perduda. Però tot son gustos. 

ELS LLOPS SÓN UNA ESPÈCIE PROTEGIDA

Durant la dècada dels vuitanta corria una mena de dita que feia, més o menys: en els seixanta tothom volia llibertat, en els els setanta, salut, i en els vuitanta, diners i fer-se ric. Potser ja no es recorden aquells anys de vaques grasses però fins i tot gent que no entenia un borrall en el tema de la borsa feia inversions que ja veies que no estaven clares del tot i d'aquella situació n'ha vingut, en certa manera, el món del present. Comparat amb el somni americà el somni hispànic era força de fireta, però va funcionar durant un temps. També les drogues de disseny van començar a córrer per indrets que fins aleshores semblaven normals i allunyats d'aquesta mena de temptacions. Després va venir el desencant, la crisi, les bombolles van petar i així ens va en l'actualitat tot i que com és ben sabut fins i tot els qui van pillar en corrupteles diverses gaudeixen de bona salut, en general, i no han tornat mai els calerons que van arreplegar. 

És impossible no pensar en tot això en veure aquest llop de Wall Street, un magnífic Di Caprio, un actor que m'ha agradat des que era jovenet tot i que la cara de nen suposo que li feia més nosa que servei. A mi, ja en vaig deixar constància en el seu moment, en contra de l'opinió general em va agradar molt el seu Gatsby i crec que és una versió que amb els anys guanyarà en consideració. El que angunieja més d'aquesta història en clau de comèdia canalla i esperpèntica és que està basada, i força, en fets reals i en un personatge que encara va guanyar calerons explicant la seva vida en un llibre. La imatge del pobre poli que no es deixa subornar i torna cap a casa en un metro depriment, tal i com li ha fet veure el protagonista, diu molt de com va el món, els diners manen, s'ha de vendre com sigui i els bojos fan bitlles. Acomboiat per uns molt bons secundaris, que conformen un planter de brokers frikis absolutament delirant, per molt exagerada que sembli la història i per més que arrenqui rialles i provoqui somriures, surts del cine amb el cor en un puny perquè, ai, saps que la realitat supera la ficció. Fins i tot a la presó, com reflexiona el personatge, es poden fer negocis, si tens diners per invertir.

Per cert, qui diu que la gent no va al cinema? Al Renoir no hi cabia ni una agulla i això que avui és dia de pagament, tot i que molta gent té alguna bonificació d'aquestes que et donen ara perquè hi tornis aviat.