NO MIRIS AMUNT, QUE ENSOPEGARÀS

 

Tot i que fa poc afirmava que m'agradava llegir llibres o veure pel·lícules dels quals no sé res, no puc passar per alt una certa tendència tafanera que fa que també vulgui veure allò de què molta gent parla. Molt gent m'havia lloat No miris amunt, també he sentit comentaris no tan entusiastes. Un dels aspectes que la gent a qui ha fet el pes m'ha remarcat és que es tracta d'una pel·lícula que provoca debat i fa pensar. 

El debat sempre va bé i, sobre fer pensar, no tinc criteri. A mi m'ha semblat una mena de faula ben intencionada, una mica pesadeta, li sobra metratge, i la seva suposada originalitat és molt relativa. És allò de què els qui diuen la veritat sobre els perills resulten incòmodes, i s'enfronten als interessos i la incredulitat ignorant. L'esquema, situat en molts contextos, conformaria ben bé un gènere argumental. És un esquema que actualment trobo discutible car de vegades una certa dosi d'ignorància practicant l'estrucisme tampoc no està tan malament, quan no tens recursos per intervenir de forma directa i eficaç en la tragèdia prevista que, fins i tot, moltes vegades no passa, passa d'una altra manera o passa allò que ningú preveia.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, d'aquests que poden fer  creïble qualsevol cosa, tot i que no entenc que a tot arreu hi hagin de posar el Chalamet aquest, darrerament, i s'enfoca, en la major part del temps, de forma paròdica, amb acudits excessius, al meu entendre, relacionats amb la societat actual, la força dels mitjans de comunicació, i les moltes ximpleries que acullen les xarxes socials. 

Hi ha picades d'ullet a d'altres pel·lícules i a personatges actuals. Els antiamericans gaudiran perquè en molts moments exemplifica els tòpics que atribuïm a aquella societat, però, al capdavall, la pel·lícula és un producte ben americà, sembla que tot passi allà, en aquests tipus d'històries. Les altres potències i raconets del mon surten de passada i encara bo. Hi manca globalització realista, vaja. Hi podem trobar alguna relació amb apocalipsis possibles relacionades amb el canvi climàtic, les pandèmies i el que sigui. Sempre hi ha els qui enganyen i els qui es deixen enganyar. I els qui diuen la veritat i, com a Cassandra, ningú no creu. 

Una mica de sexe pel mig, que, de forma prudent, no mostra relacions íntimes entre gent de 'color' diferent, i un final impactant, amb torna inclosa, per tal que no guillis abans d'hora i esperis a veure la tirallonga de títols de crèdit per a poder gaudir d'un mena de sorpreseta que també té el seu què, en clau filosòfica.

No és una mala pel·lícula si no se li demana més del compte. Jo crec que, en general, no és estrany que ens enredin car no tindrem mai coneixements 'de tot' per poder valorar els perills possibles. Els científics, en aquests darrers temps, n'han dit de tota mena, s'han contradit entre ells, fins i tot, però si no els creus ets una ignorant negacionista i, si ells s'equivoquen, la ciència és així, investigació constant i canvi d'opinio quan cal, sempre queden bé. Al capdavall amb el tema religiós vam creure coses més estranyes durant segles o feiem com si les creguéssim. Aquí, a la peli, al capdavall, quan van mal dades també es torna a la pregària col·lectiva que, si no cura, consola.

Hi ha una mena de veritat admesa, relacionada amb el gran valor de la nostra espècie, que hores d'ara crec sobrevalorada en molts aspectes. Si es van acabar els dinosaures també ens podem acabar nosaltres i ja és un miracle que no haguem aconseguit auto extingir-nos, ja que s'han fet i es fan molts esforços per estossinar gent o deixar que mori. No cal que vingui un cometa a fer-nos la feina. De tota manera l'espècie nostrada ha tingut èxit i ha anat revifant i, fins i tot, millorant, malgrat tot. I augmentant de forma exponencial, que ja és gros. Les veus apocalíptiques son molt del gust dels predicadors dels d'abans i dels d'ara, de vegades investits d'una saviesa que, quan es considera científica, ja és intocable. I m'he vacunat les tres vegades, que consti.

Entenc que gent més jove que jo trobi virtuts a la història, a mi em ve sovint al cap allò de 'me sé todos los cuentos' i els contes em continuen agradant però, això sí, han d'estar ben explicats. No diré pas que Don't look up no ho estigui però alguna cosa hi grinyola de tant en tant segons la meva subjectiva i personal opinió. 

Del mateix director vaig veure, fa alguns anys, El vici del poder, inquietant i remarcable, i, anteriorment, La gran aposta, que em va interessar però no vaig entendre del tot, penso que era una mica confusa. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/01/el-poder-vicios-i-perillos.html

EL PODER VICIÓS I PERILLÓS

He anat a veure El vicio del poder sense estar gaire convençuda, una mica per tafaneria i perquè la feien al Renoir Floridablanca, que és el meu cinema de culte per proximitat geogràfica. Per la ràdio vaig escoltar unes lloances tan exagerades, en una mena de debat intranscendent, que em van fer passar les ganes d’anar-hi. A més a més no em fan el pes les biografies sobre personatges contemporanis, crec que, en general, és fàcil caure en una manca de perspectiva o barrejar de forma excessiva la realitat i la ficció. Malgrat les reticències n’he sortit trasbalsada i relativament contenta, pel que fa a les meves limitades exigències cinèfiles. 

La pel·lícula és una mica desconcertant, massa llarga, erràtica en ocasions, però té moments extraordinaris que fan que se li perdonin les mancances i compta amb un repartiment de primera. No tenia confiança en el director, Adam McKay, autor de moltes comèdies que admeto no haver vist. Vice té un cert precedent en el treball d'aquest director,  La gran apuesta, aquesta sí que la vaig veure i no em va acabar de fer el pes, la prova és que no en recordo gairebé res i diuen que la memòria és un bon crític. Subjectiu, això sí. 

S’ha titllat la pel·lícula de comèdia excessivament humorística... doncs jo no li he vist la gràcia, la veritat. El títol original fa un joc de paraules difícil de traduir amb això de Vice, que es pot referir al vici del poder i al vicepresident. També se l’ha etiquetat com a sàtira, cosa qüestionable i que no vol dir que aplegui elements irònics i satírics. No he sentit riure a ningú i mireu que la gent riu quan no toca, en general, al cinema i al teatre. Li sobra metratge, fa salts en el temps que no venen al cas, juga amb imatges reals i amb algunes desagradables, com ara aquest cor sagnant que m’ha fet recordar una brometa d’un professor de la Normal, quan ens deia que el cor, tan mitificat en la poesia, era,  més aviat, como una patata de sangre. 

La meva percepció ha estat la d’entomar una crítica més aprofundida del que pot semblar d'entrada, d’aquestes que tan sols els americans son capaços de fer d’ells mateixos. La pel·lícula arriba a incomodar, en adonar-te, tot i que ja ho sabessis de sobres, de quina mena de gent mou el mon i detecta el poder. Els antiamericans viscerals volen creure que això tan sols passa per allà però una mirada desacomplexada als governs europeus fa esgarrifar, als d’ara i als d’abans, ep.

Els italians fan sàtires més estripades dels seus polítics recents, amb noms i cognoms, i amb un altre estil. El mon anglosaxó ha incidit sovint en la temàtica de la biografia política, amb resultats diversos, fins i tot de la reina d'Anglaterra n'estan fent una sèrie remarcable. No m’imagino una cosa semblant feta per aquí. En tot cas, no crec que s’esmentés el personatge amb la seva filiació, es faria amb un nom suposat i l'hauríem d’endevinar per referències, tot i que aquestes fossin ben explícites.

La critica s’ha mostrat divergent, pel que fa a la valoració de la pel·lícula. Jo l’he trobada arriscada, valenta, una mica pretensiosa, i que toca molts temes, centrats en l’ambició i el cinisme del poder. Malauradament les dades que es donen son ben certes i continuem situats al tall de la navalla. Que de tant en tant sorgeixi un governant una mica presentable, sigui on sigui, és una excepció i dura poc. La pel·lícula ens fa recordar molts fets i molts personatges, aviat oblidem, el temps passa molt de pressa i aquest inefable Cheney comença la seva cursa amb el govern Nixon.

El polític es mostra en la seva joventut com un noiet sense rumb a qui la mestressa, ambiciosa, canta la canya i esperona, ja que, de moment, tot i ser ella una estudiant mol més brillant,  veu difícil poder arribar a aconseguir fites polítiques. El nostre home estima la família, cosa que resultaria entendridora en un altre context. Persones horribles han estat bons pares i a l’inrevés, hi ha gent aparentment admirable que amb la dona i els  fills ha estat lamentable, egoista i cruel. Tot és complex i està bé que se’ns evidenciï que, a casa seva, Cheney no és cap monstre, que estima molt les seves nenes i fins i tot tolera el lesbianisme de la menuda i tan sols aparca les seves ambicions per no perjudicar-la. Bale està excel·lent, la seva implicació en el paper resulta fins i tot inquietant. La resta del repartiment també està molt bé, Sam Rockwell, Amy Adams, una pila... 

No és aquesta una típica pel·lícula biogràfica, tampoc no és un documental, pot ser que el seu estil, tan particular, no acabi de complaure tothom. No deixa de ser una reflexió més sobre el poder i els seus paranys, sobre la seva atracció i el poder de corrupció que comporta. Sobre el cinisme i el tot s’hi val, vaja. Un tema universal i intemporal, tractat amb una certa originalitat i sense manies. En el fons, de forma esquemàtica, té cert paral·lelisme amb el mon de La favorita, tan diferent en el temps i els costums: el poder enganxa, al volt del poder no hi pot haver amistats ni febleses, i els qui pateixen les conseqüències de les guerres i els disbarats no compten per a res, quan van mal dades. A mi m’ha fet por.