BALAÑÀ, ESPECTACLE I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 

Balañá, el mayor espectáculo del mundo (Almuzara, 2023), del periodista Josep Guixà, és una biografia del personatge però va molt més enllà. Guixà és un gran periodista i ha publicat llibres imprescindibles sobre història contemporània, sol o en col·laboració amb Manuel Trallero, a l’entorn de fets i personatges diversos, inserits ja en aquesta mena de llegendari català sovint esbiaixat amb el pas del temps i la persistència de tota mena de mitologies resistents.

Es tracta d’un llibre rigorós, molt documentat, amb moltes referències periodístiques, prop de mil notes a peu de pàgina, que documenten com cal el que s’explica. Això no sempre és així, actualment. O es cau en excés de text acadèmic feixuc o no acabem de saber d’on han sortit les informacions, en alguns casos. El llibre manté un equilibri remarcable entre el rigor i l’amenitat necessària ja que va dirigit a un públic molt divers, amb ganes d’esbrinar un passat que cada dia és més lluny de nosaltres i que en ocasions consolida, sense massa rigor, les dèries del present.

Ens situa a fons en una època en transformació, convulsa i amb la tragèdia de la guerra pel mig. El seu principal protagonista se’ns mostra com un home hàbil i emprenedor, capaç de transformar-se i de gestionar, sense fer massa soroll. I, a banda de la trajectòria del protagonista i el seu entorn proper, descobrim aspectes de la vida quotidiana del passat que sovint passen per alt o se’ns expliquen a mitges. Les vaqueries, els escorxadors, les característiques dels barris populars, l’ambient taurí, tan present a tot arreu i que sovint incomoda els puritans actuals, fins al punt de negar o intentar negar la gran afició existent, i no tan sols a Barcelona. Els toreros van ser molt populars, fins i tot gent poc afeccionada als toros escoltava amb interès les cròniques de gent com Julio Gallego Alonso perquè, segons deia el meu avi, parlava molt bé en castellà.

Pedro Balañá (1883-1965) va ser l’empresari català més important del segle XX. Era d’origen humil, cosa que desvetlla, de forma inevitable, enveges i, de vegades, desqualificacions. Va començar venent llet pel carrer. Durant el primer quart del segle XX hi havia a la ciutat sis-centes vaqueries amb set mil vaques. Quan jo era petita, en els anys cinquanta, les vaqueries del barri deixaven, de tant en tant, que les criatures visitéssim el fosc rerefons de l’establiment i malgrat els evidents problemes higiènics i de salut existents, sembla que hi, ha, en ocasions, mena de tendència romàntica a recordar aquella època.

Balañá sempre a punt d’evolucionar amb els temps i adaptar-se a les circumstàncies, s’aniria dedicant al negoci de la venda de bestiar i carn dels braus procedents del toreig. La comercialització de la carn i la situació dels escorxadors és un altre dels gran temes presents al llibre. Balañá va esdevenir empresari en el mon dels toros, de la boxa, del cinema, del circ... Va ser un home espavilat i intel·ligent, ambiciós i discret, en certa manera. L’autor del llibre ens explica molt bé com copsava els interessos del públic, les necessitats d’oci existents en un temps gris en molts aspectes, en el qual la gent volia distreure’s. El cinema vivia temps de canvi i el teatre anava de baixa, tot i que de forma relativa. Avui ens queixem del tancament de cinemes però aleshores era habitual escoltar i llegir crítiques serioses i contundents sobre la transformació dels teatres en cinemes.

Treballador, ambiciós, espavilat, Balañá es va tractar amb polítics diversos, fins i tot va fer algun pas per la política sense excessos ni tancar portes útils. Durant la guerra havia organitzar corrides per a gent dels dos bàndols. Va excel·lir en el tema de la propaganda, va promocionar figures del sector i va convertir Barcelona en la ciutat més important en el mon del toreig. Va arribar a ser propietari de les tres places de braus barcelonines i també organitzava festivals diversos, més enllà dels toros, dirigits a tota mena de públic. Figures de les quals fins i tot els més reticents al tema han sentit parlar, Manolete, Chamaco, ens evoquen un mon que, en ocasions, sembla voler-se oblidar o menystenir.

Va incidir en el teatre però, sobretot, en el cinema. Alguns comentaris sobre el llibre i l’època hi volen veure el retrat d’una decadència, però la família gestiona avui, amb grapa en molts casos, el mon de l’espectacle i les sales propietat de l’empresa. Més que no pas una decadència hi ha una evolució, lligada als inevitables canvis socials i, fins i tot, educatius i de valors vigents. Massa ambiciós segons algunes opinions, Balañá pertany a un tipus de persones que desvetllen admiració, enveja i reticències, i sobre la seva vida, fets i evolució professional, corrden moltes brames, algunes de les quals el llibre desmenteix o matisa. L’any 1965, quan va morir, el país i el mon estaven canviant, la televisió prenia públic al cinema i calia reinventar-se. El seu comiat va ser el d’un triomfador de l’època, autoritats civils i militars, banda de música, bombers, guàrdies en uniforme de gala i toreros emblemàtics portant a les espatles el taüt.

El llibre, més enllà del seu protagonista central, és una gran crònica cultural, social i política d’un temps difícil que sembla que en ocasions es vulgui reinventar al gust actual. Balañà, malgrat una certa discreció, va concedir entrevistes i va ser molt present en la societat barcelonina. Hi ha molta documentació a les hemeroteques, poc coneguda avui, i l’autor ha parlat amb testimonis encara vius d’aquells anys. Pel que fa a l’empresa actual i als seus descendents, l’autor opina que si bé s’adapten a les tendències del present no tenen el poder d’anticipació de Balañà. I, com també l’autor opina en alguna entrevista, recordant el gran Néstor Luján, més que no pas un gran afeccionat era un afeccionat a l’organització de corrides.

Els llibres de Guixà ens situen en un sector de la nostra història que pot incomodar, ja que no responen a determinada mitologia catalana construïda durant les darreres dècades. Agradi o no Pedro Balañá va ser l’empresari barceloní més popular del segle XX i un dels empresaris taurins més importants de la història, cosa que també pot molestar, avui, als sectors hispànics més rancis que s’han apropiat d’una activitat que va ser transversal i molt popular. Els programes de festes majors del passat, fins i tot a poblets catalans remots, acostumaven a incloure populars corrides de toros i la plaça d’Olot, avui reconvertida en tota una altra cosa, és de 1859, la segona d’Espanya, després de la de Béjar. Guixà ha tingut l’habilitat d’aconseguir un equilibri difícil a l’hora de valorar el personatge, amb respecte moderat i seguir-ne la trajectòria. Ha comptat amb  testimonis i informadors i crec que també és important el fet de no recórrer massa a l’àmbit familiar ja que aleshores, com passa en molts llibres biogràfics, hi ha una mena de desig de quedar massa bé o de no desvetllar reticències, cosa que limita la, sempre complexa, objectivitat.

De l’afició als toros recordo els testimonis de gent que hi era afeccionada, com ara el meu avi. Tampoc no soc afeccionada al futbol, un esport que se suposava que faria minvar el nombre d’afeccionats amb la democràcia quan, segons com es miri, fins i tot ha estat a l’inrevés. El meu imaginari lligat al protagonista d’aquest llibre incideix més aviat en el cinema, en tants títols emblemàtics i en tantes sales de cinema inoblidables. Recordo aquelles anades familiars i extraordinàries a veure ‘Els Deu manaments’, en un temps en el qual aquelles produccions comptaven amb una mitja part, fins i tot. A causa de l’edat, sobretot, penso en l’estrena de West Side Story, en el mític Aribau, on no fa gaire vaig tornar a veure amb la meva neta ET, el mític títol que vam veure estrenar al cinema Urgell, amb la meva filla. A l’Aribau de West Side Story hi vaig entrar amb temor reverencial, encara no havia complert els setze anys normatius. Hi ha emocions que perviuen en el nostre imaginari, potser magnificades pel pas del temps.

El cognom Balañà pertanyia a un mon poderós i privilegiat, llunyà i proper al mateix temps, una mena de ‘marca cultural’ de l’època. Els llibres com aquest ens ensenyen més història contemporània que qualsevol manual ben intencionat. Parlar d'aquest llibre no és fàcil, hi surten tants personatges, tants paisatges humans i tants aspectes d'una societat en procés de canvi i evolució, que, de forma inevitable, sempre ens quedaran aspectes per comentar.

DISBAUXES FORANES

Tot i que quan et fas gran poques coses et sorprenen em sobten aquests dies els comentaris escandalitzats a l'entorn de comportaments festius passats de rosca i relacionats, també, amb el tema sexual. La literatura d'ahir i de sempre reflecteix a bastament capteniments col·lectius que fan angoixa a la gent moderada però no és el mateix llegir que veure les coses en directe, ho admeto. És quan una cosa es veu que ens escandalitza. Fel·lacions a discoteques, noies grapejades... I aquest és un altre dels motius d'escàndol, la presència femenina en les disbauxes. En aquest tema es barreja una mena de feminisme proteccionista amb la consideració, encara vigent, de la dona com a sexe més fràgil en aquests contextos. Mentre segons quins comportaments van ser coses d'homes i les dones utilitzades eren poca cosa més, no ho oblidem, que prostitutes marginals amagades als seus cataus, tot semblava més alegre i lluminós. Però noies joves, normaletes, que podrien ser les de casa, degradant-se... Aquesta és una paraula que sovinteja a l'entorn dels criteris morals, la degradació, la pèrdua d'una etèria dignitat. També hem canviat pel que fa a la sensibilitat de la relació amb els animals, és clar. I en el tema dels sanfermines això té un pes.

Fa un temps vaig escoltar una persona, una dona, que comentava com en el seu temps del Bocaccio, ja que era de la colla d'allò que en van dir la gauche divine i que potser no era ni una cosa ni l'altra, es bevia a dolls. Fa poc vaig llegir alguna altra cosa sobre la qüestió amb motiu de la mort d'una escriptora de culte, com si el fet de beure massa fos una mena de gracieta. Però les actuacions d'aquells personatges no ens arribaven en directe per la televisió. A Solitud se'ns explica un horrible aplec a la vora de l'ermita que no estaria gaire allunyat d'aquestes festes que ens angoixen quan les contemplem per la tele. Avui, és clar, tot s'ha massificat, tothom va a tot arreu, les gresques no es queden al poble ni al barri i és molt senzill retratar i filmar i difondre. Pel que fa als comportaments sexuals encara es considera diferent allò que fan els homes del que fan les dones, les quals se suposen més fràgils i indefenses i potser és així, no diré que no.

Cada dia m'agraden menys les festes col·lectives excessives, àdhuc les nostrades. Mirat des de la nostra pròpia tradició tot sembla normal i no ens agrada que ens toquin els bemolls. Des de fora hi ha costums pròpies que podrien semblar bàrbares, com ara fer enfilar una criatura a dalt de tot d'una torre humana o atiar bous ben peixats encara que no ens els carreguem. El comportament actual que tracta els animalons domèstics com a criatures, i que no troba gens estrany castrar-los i disfressar-los, per exemple, sembla ben normalet. Tot és relatiu i temporal. Conec gent de tarannà tranquil que fa anys va anar a Pamplona per les festes i en va tornar esverada però, és clar, no vèiem segons què per la tele i la festa era més masculina que femenina. Ara s'ha reinventat el Canet Rock però també conec persones que en van tornar ben escaldades, en els temps gloriosos, a causa del que van veure i contemplar en aquelles trobades entranyables. Sexe, droga i rock en roll ni que tot fos en català. 

Fa anys al meu centre parroquial va arribar una colla de nois navarresos, estudiants, amics o parents de no sé qui. Aleshores amb la meva colla viatjàvem en tren i pujàvem als cims refilant les cançons a flor de llavi a mitja veu i ells cridaven i cantaven amb contundència xarona coses com ara allò dels estudiants navarresos quan van als hostals i pregunten pels dormitoris de les criades o d'altres referides a les virtuts de les intoxicacions etíl·liques. Eren uns xicots excel·lents i en poc temps es van avenir amb nosaltres malgrat el primer refús que van causar a la gent fina i excursionista. Les diferències culturals no s'entenen viatjant, com diu algú, sinó fent coneixences i amb un intent seriós de practicar l'empatia desacomplexada.

En tots aquests temes s'oblida que no s'obliga ningú i que, com diu la dita, qui no vulgui pols que no vagi a l'era. A la llarga i a la curta amb tanta escandalització i moralina s'aconsegueix que els poders públics acabin per endegar lleis, restriccions i controls que ens fan sentir tots menors d'edat i que acaben per perjudicar la gent innocent i obedient ja que els esbojarrats continuaran trobant la manera d'esbravar-se sigui com sigui, o de transgredir, que és una paraula molt estimada en determinats contextos. Transgredir, avui, surt molt barat si a la transgressió se li dóna una dimensió política, ni que sigui agafada pels pèls.

Pel que fa al tema de la beguda, ni és d'avui, ni és cosa de jovent. Durant la meva infantesa era molt habitual ensopegar-te amb borratxos de totes les edats pel carrer, en els barris humils. Crec, com he comentat al principi, que el tema ha inquietat més quan les sortides de joves han inclòs les noies, la veritat. La beguda ha fet estralls entre les dones però l'alcoholisme femení havia estat en moltes ocasions del passat un tema familiar intern. Les croades contra el vici no han aconseguit erradicar-ne el consum i potser qualsevol dia arribarà la restricció alcohòlica, em temo, i tot plegat passarà com amb el tabac, les limitacions del qual han arribat a límits absurds i ridículs. Avui es continua fumant on es pot i no tan sols tabac. Drogues que durant la meva joventut eren patrimoni de determinats sectors o no existien ara són presents a molts més indrets. Però, és clar, allò que no es veu en directe i per la tele o en el mòbil, no ens inquieta de la mateixa manera. Això passa també pel que fa a la violència, a les guerres, per això els qui les controlen saben que una manera de continuar controlant-les és fent-les invisibles, enquistades. Allò que no es veu, no es ven.

Hemingway, l'inefable escriptor, va contribuir a l'èxit de les festes navarreses amb la seva novel·la i amb la seva presència habitual a l'esdeveniment, abans i després de la guerra. Era un gran admirador de les corrides de toros i un caçador convençut. És curiós que algú que se suposava que havia de ser crític amb el règim dictatorial vingués a contemplar l'esperit salvatge dels espanyols en dies de festa, sense manies i molt a gust. For Whom the Bell Tolls és una novel·la molt bonica però el seu autor va ser un cuentista en molts aspectes. Recordo com un ex-combatent republicà explicava en una ocasió que en una de les seves visites al front, ben protegit, l'escriptor va voler anar a tirar un parell de trets perquè no fos dit que no havia contribuït a la causa. Va ser odiat i admirat i ell mateix va bastir un mite personal. 

Com que en tantes coses se'l pot considerar, avui, políticament incorrecte, hi ha qui l'ha bescantat literàriament i l'ha titllat d'escriptor mediocre, però el fet és que va crear estil i que ha estat molt imitat, de vegades fins i tot de forma inconscient o vergonyant. Ja sabem que bevia un gavadal, l'alcohol és una part important de la seva llegenda. Es va suïcidar per motius diversos, un dels quals podria ser fins i tot genètic, no va ser l'únic de la seva família en morir d'aquesta manera. El suïcidi és un tema tabú, que s'amaga o es disfressa, al damunt hi cau encara el pes de la condemna religiosa i la suposició que la vida és un bé inqüestionable que hem de conservar a tot preu en tant que el cos aguanti. Mentre en la vida quotidiana els alcohòlics, els drogats i els suïcides ens fan angúnia, pel que fa als escriptors, escriptores, cantants o actors, aquests temes contribueixen d'alguna manera a les mitificacions posteriors. S'ha escrit molt sobre Hemingway i es continuarà escrivint sobre ell, amb alts i baixos, perquè va ser tot un personatge a més a més de -segons la meva opinió- un escriptor importantíssim per moltes raons. 

Un parent meu tenia un record juvenil i lluminós de Pamplona. Després de la guerra va fer el servei militar en aquella ciutat i va tenir un atac fulminant d'apendicits. Va tenir sort, tant els metges com els seus caps de l'exèrcit el van tractar d'allò més bé i se'n va sortir. Era pagès i ramader i sortia poc de viatge però de tant en tant tornava a Pamplona, a visitar la gent que coneixia, per les festes. Llogava un bon hotel per a ell i la dona, ben cèntric, per poder veure els toros des del balcó sense problemes. Era de l'edat del meu pare i de petits havien anat junts a escola, tot i que eren nebot i oncle, coses d'aquelles famílies nombroses d'abans. Sempre el recordo, en aquests dies.

De petita i de joveneta, tot i que no te n'expliquessin de la missa la meitat, t'avisaven del perill de ser grapejada, freqüent entre les multituds festives o a llocs com els cinemes, tramvies i autobusos. Alguna companya meva d'escola portava sempre agulles de cap per poder punxar els possibles tocadors de senyores i criatures. Després he sabut que coses així passaven també als noiets, però semblava menys greu perquè la virtut masculina no ha gaudit mai de tanta consideració i sacralització com la femenina, agreujada per allò dels embarassos. Per exemple, m'imagino que durant aquestes festes també hi deu haver noies que quan en porten més al cap que no pas als peus deuen palpar sense manies allò que en diuen el paquet dels xicots, però la cosa ni es comenta. 

Passar pel costat d'una obra en construcció, d'adolescent, t'exposava a un xàfec de grolleries per part dels paletes de l'època. De vegades hi ha qui pensa que venim d'un temps pur i virtuós i que hem entrat en una època de decadència moral generalitzada. Fins i tot hi ha qui pensa que tots els costums grollers són d'arrel hispànica i que els catalans som néts, cultes, desvetllats, feliços, poc sorollosos i compromesos amb el medi ambient de forma natural. És una sort comptar amb tanta autoestima relacionada amb quelcom tan atzarós com el lloc on hem vingut a raure per casualitat biològica, la veritat. Per sort, Vallmitjana ahir, -fins i tot Víctor Català-, o els Mirets d'avui ens retornen de tant en tant a l'evident universalitat de la nostra cultura.

Toros, braus, gallines, mosquits i fauna humana

La qüestió dels toros està fent vessar molta tinta, a casa nostra, a la resta de la península i a l'estranger. És evident que al darrere -i al davant- hi ha temes d'això que en diuen identitaris. Mirant una mica hemeroteques es pot comprovar com la gran ignorància que rumbegem en ocasions va propiciar que fa temps s'afirmés amb contundència, per part de molta penya ecoprogre, que les corrides de toros eren quelcom que no ens afectava culturalment. Com que resulta que es va demostrar que no és així i que tots tenim més avis i besavis afeccionats al tema dels que ens agradaria tenir, ara s'ha admés que també era una tradició catalana. Que una cosa sigui tradició no vol dir res, les tradicions -i fins i tot la història seriosa- es fan i es desfan i es manipulen segons toca. Els polítics populistes en saben molt, de tot això.

No he anat mai als toros ni hi penso anar, com tampoc no he fumat mai. Però sóc d'aquestes persones, avui bescantades, a qui no agraden les prohibicions polítiques que afecten la meva privacitat i els meus gustos personals quan no fan mal a ningú de forma seriosa i directa. Un tema que es trobava a casa nostra en vies d'extinció ara hem aconseguit fer-lo sorgir a la primera pàgina dels diaris, com si no tinguessin d'altres preocupacions, atiant els dimonis per tot arreu. És clar, l'espanyolisme ranci també ha sorgit amb contundència, per tal de defensar les essències de quelcom tan emblemàtic, i ens han dit el nom del porc, amb perdó dels porcs. Gràcies a tot plegat, més enllà de l'Ebre segur que el tema revifa amb ganes, encara que per aquells verals també, com és natural, hi ha cada dia més antitaurins. M'inquieta el fet que, si en temps passats uns mals toros barcelonins van empènyer el populatxo autòcton a la crema de convents, l'absència de toros no ens pugui empènyer avui a d'altres revoltes cantelludes, ni que siguin dialèctiques.

Per més que uns i altres afirmin que no hi ha més cera que la crema, és evident que al darrere de tot plegat hi ha moltes més coses, com han vist els observadors estrangers, lligades als temes nacionalistes de tots colors. Deia, més o menys, un pobre i honrat -que n'hi havia alguns- inquisidor, enviat a caçar bruixes al País Basc, després d'observar el panorama i comprovar que tot responia a una mena d'estat d'alarmisme i histèria col·lectiva popular, no hubo brujos ni brujería hasta que no se empezó a hablar de ello. Un tema que no és problema es comença a atiar i acaba per ser-ho, arribant a extrems com els d'aquests petits pobles que no tenien cap burka i l'han prohibit. Prohibir temes que són minoritaris o inexistents no fa perdre massa vots, és clar. 

Un altra tema, en el qual no s'entra a fons, o al menys jo no ho sé veure, és el de la nostra relació d'habitants del segle XXI en el món occidental, amb els animals. Com els hem de tractar? La tecnologia ha bandejat l'ús dels animals en la nostra vida quotidiana, ja no és necessari tenir cavalls, bous ni rucs esclaus, per desplaçar-nos, per llaurar ni per fer girar les sínies. Existeix un corrent integrista que ens voldria conduir, de grat o per força,  fins al vegetarianisme absolut; fins i tot fa poc temps es va cridar l'atenció, en la premsa, sobre uns llibres de text per a primària que bescantaven la ingesta càrnica. 

Jo, la veritat, no tinc cap resposta ni trobo que s'endegui un debat fonamentat sobre el tema. Per què els toros sí i la resta d'animals, no? En el fons, no caiem en el racisme zoològic? Que als correbous no matin els braus -en públic- no vol dir que no els putegin força. Les nostres pobres gallines de granja tenen una vida molt trista, sempre amb el llum encés, comprimides en els seus habitatges. La cooperativa de Guissona, empresa model, que tants llocs de treball ha creat, no es podria considerar un centre d'extermini massiu? D'acord, és per a alimentar-nos però resulta evident que a casa nostra sobra menjar per tot arreu i potser en fem un gra massa. Castrem sense manies els animals domèstics, joguines del món benestant, i abandonem el gosset quan ens destorba, criem tortugues i ocellets al lloc que no toca, per a gaudi de les nostres criatures i quan hi ha un excés de població de coloms, gavines, senglars o conills no ens queda més remei que fer-ne un extermini oportú. Per no parlar dels porcs, animals intel·ligents, molt semblants als humans en diversos aspectes, entre els quals, segons diuen, el sabor de la seva carn. I ja no entro en el tema dels animals petits, mosques, mosquits, rates i la resta. O sigui, els hem de respectar sempre que no ens destorbin massa.

El problema, ai, és l'espectacle. Com si no acceptessin la pena de mort en públic però sí en privat, de fet hi ha països moderns que actuen d'aquesta manera. Avui mateix el diari parla de la represa de les execucions al Japó. Els drets dels animals no comporten cap deure per part d'aquests, pel fet, evident, que no hi podem dialogar i que ells no poden votar. Ahir, un dels parlamentaris va recordar, en defensar la prohibició, el poema de Pere Quart sobre el vedelló, seràs carn d'escorxador o màrtir nacional, amb un bonic i poètic discurs sobre la innocència vacuna. En aquest discurs va obviar que si el vedelló no era màrtir nacional acabaria, també, per ser carn d'escorxador, cosa que, de fet, és sobre la qual parla el poema, que Raimon va cantar va anys. 

Hi ha qui opina que qui tracta bé els animals tractará bé les persones i a l'inrevés, gran fal·làcia, ja que hi havia un famós nazi que estimava molt els seus gossos i passava amb cura pels camins per no trepitjar les formiguetes. Tots coneixem casos de persones que tenen una bogeria pels seus gatets o ocellets -engabiats- i tracten la família amb despotisme o no són capaces de relacionar-se amb la gent amb normalitat. Hi havia qui deia que quan més coneixia les persones més estimava el seu gos, cosa comprensible car els gossos no ens qüestionen i només ens demanen menjar i unes quantes carícies.

La societat sempre ha comptat amb un bon doll d'hipocresia i potser fins i tot les societats, per sobreviure, han de recórrer al conreu de les aparences. Ja Jesús a l'Evangeli, sobre els fariseus, comenta, feu el que diuen però no feu el que fan. La religió catòlica del passat -i del present, si no en passessin olímpicament- ens va immergir en un món d'aparences, pecat amagat és mig perdonat, deien, a casa. L'escàndol era el pitjor de tot. A Fortunata i Jacinta el militar que protegeix la protagonista li aconsella que sigui pràctica i que si no pot deixar de pecar, faci el paperot. Allò de fer la puta i la ramoneta conforma des de temps ancestrals una bona part de la nostra idiosincràsia identitària. El tracte amb els animals no s'escapa d'aquesta ideologia pràctica.

Certament, la nostra sensibilitat canvia i coses que abans semblaven normals ara fan angúnia. Fa uns dies, un conegut ens comentava els pecats de la seva joventut de caçador, quan havia mort perdius, però també esquirols, i tan macos que són, es planyia. La cacera i la pesca esportives són també un altre tema a considerar. El problema de les corridas de toros a Catalunya no era, avui, a casa nostra, objecte d'una gran afició, més aviat era al contrari i haurien mort d'inanició i mort natural. El problema era, precisament, que fossin residuals. Com du Gable a Monroe a The Misfits, quan la noia li demana que no matí una euga amb el seu fillet, a ell, que havia mort manades senceres de cavalls amb la finalitat -ai- d'elaborar aliments per a gossos, quant menys es mata, més dolent sembla. Per cert, com entomarem en el nostre temps l'evident crueltat biològica de la natura? Perquè, ai, uns animals es mengen els altres i els altres es mengen vegetals, els quals, suposo, també són éssers vius i tenen dret a la vida. Fa uns anys en un acte que no sé què commemorava es van llençar flors al mar i uns fonamentalistes del tema van condemnar la qüestió,  manifestant que era com llençar al mar els òrgans sexuals tallats dels humans. A la pel·lícula L'últim tren, sobre els darrers dies de Tolstoi, hi ha una escena remarcable, quan l'escriptor aixafa de forma espontània un mosquit que destorba la noia jove i un dels seus seguidors, ja més tolstoià que no pas ell mateix li recrimina, has mort un ésser viu!!!

I és que no hi ha res pitjor que voler estirar el fil de les nostres moltes incoherència inevitables per acabar ben guillats. Per cert, la Generalitat, que no va poder comprar l'arxiu Centelles, es va gastar fa poc més de 400.000 euros en un quadret de Casas, que no és res de l'altre món llevat del fet de la firma, i de tema... taurí. Calia, donades les circumstàncies polítiques del moment? Vaja, potser fins i tot amb els anys l'hauran de tenir tapat, tal i com va passar amb la maja desnuda.

Barceloneries del nostre temps

A la presentació dels actes relacionats amb la commemoració de la Setmana Tràgica al Saló de Cent hi havia, com vaig comentar, menys gent de l'esperada. Un regidor va excusar l'alcalde que estava molt enfeinat. Una bona amiga va ser una estona amb nosaltres a la mencionada commemoració, però se'n va anar aviat, ja que coneix força Rosa Gil, la mestressa del restaurant Casa Leopoldo, i ahir es presentava el llibre que Arturo San Agustín ha escrit sobre aquesta nena de Cal Leopoldo, amb motiu dels vuitanta anys d'aquest emblemàtic restaurant barceloní. Jo hi podia haver anat també, a la meva amiga li havien guardat unes quantes i privilegiades invitacions, ja que estava de gom a gom, segons m'han explicat, però em va saber greu abandonar a mitges l'acte sobre la Setmana Tràgica i deixar el senyor Molas amb la paraula a la boca, la veritat. La meva amiga, amb qui ahir vaig anar a sopar, em va comentar: ja sé on era, l'alcalde...

Doncs sí, era al Romea, com podeu veure, i el van fer pujar a l'escenari, content i estarrufat, entomant la presència de toreros catalans a la festassa, entre els quals el gran Bernadó, i fent-se veure, en un espai atapeït de periodistes i gent famosa de tota mena. Em pregunto quants antitaurins d'aquests del prou escrit al palmell corrien per allà, tan estarrufats com el nostre batlle antitaurí. Casa Leopoldo, institució barcelonina, indret literari, cinematogràfic, gastronòmic i històric, com és ben sabut, ha tingut una relació íntima i constant amb el toreig. Rosa Gil és una excel·lent persona, senzilla, brillant i simpàtica, que tracta a tothom amb immensa cordialitat i que exemplifica sovint allò de Kipling: si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets...

Per tant, m'alegro molt de l'èxit de la convocatòria, de la publicació del llibre, que em compraré, i, si hagués estat un altre dia m'hauria agradat molt ser al Romea. Me n'alegro perquè jo que no sóc antitaurina militant, però que no he anat mai als toros, tenia un avi que hi era afeccionat, com molta gent de l'època, i al Paral·lel hi ha un bar molt antic, el Borrell, on he anat en moltes ocasions i que vaig fer protagonista (amb algunes variants de nom i situació) d'una de les meves novel·les, i on es reunia una penya taurina molt important, en record de la qual encara queden algunes fotografies i un cap de brau una mica arnat. A més, vaig experimentar un enamorament infantil per Màrio Cabré, torero i actor, que recitava en català i castellà com ja no es fa i que va ser un dels Tenorios més ben plantats de l'època, i que també va ser el moro heroi del Mar i Cel original, per sucar-hi pa. I no sóc partidària de prohibir una activitat que, com la boxa, pels canvis en la mentalitat i la sensibilitat de la gent aniria minvant per ella mateixa, sense necessitat de militàncies arrauxades que sovint provoquen el contrari d'allò que pretenen. Per cert, en aquest sentit s'ha manifestat sovint Rosa Gil, també.

Però m'empipa molt tanta hipocresia entre famosos, populars, intel·lectuals i polítics. I m'empipa, com a ciutadana, que l'alcalde no fos capaç de fer com la meva amiga, venir a dir quatre tonteries (recordo un monòleg de Capri molt divertit on deia això, aquí teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries...) a la commemoració del Saló de Cent, excusar-se i fer cap, després, al Romea. Al capdavall, no havia d'anar tant lluny.

I avui, és clar, tal i com mana l'alcalde, ens tocarà fer aquesta onada groga, la més gran del món, i suportar que ens tallin el trànsit per tot arreu... món de mones. No sé si sóc antitaurina però m'estic tornant antibiciclista visceral, em sembla.

Ahir, al Romea, hi va haver cobla, tango i moltes coses més, m'han dit. L'èxit de la cobla i d'altres cançons d'aquest tipus és que tenen, com vaig sentir comentar a algú, exposició, nus i desenllaç, o sigui, que són històries completes i ben explicades. A mi m'agraden molt, les cançons que expliquen històries, i per tant la cobla m'encanta. Quan anava a escola ens en sabíem unes quantes de memòria i aquesta del nen torero ens feia plorar i tot, és la història d'un toreret dickensià, llàstima que acabi malament. Una de les coses que m'agraden més de les cobles que cantava Piquer són aquests recitats finals tan expressius, ja se n'ha perdut la llavor.

Un cap de brau a la panxa del bou

Em fa arribar el meu marit, per email, un article del diari El País, on Xavier Theros fa una evocació irònica, però també entranyable, del Bar Borrell del Paral·lel i, també, del seu cap de brau, dissecat, que, des de l’interior de l’establiment, sembla contemplar el pas del temps amb suposada indiferència.

Resulta que a la meva darrera novel·la publicada, La descomposició de la llum, jo hi faig sortir un bar, -que, de fet, es pot dir que és un dels paisatges urbans protagonistes de la història-, al qual he donat un nom inventat i que és una barreja del Borrell, del Carbó i de molts altres bars i cafès, la majoria desapareguts, d’aquest paisatge tan estimat del Paral·lel. Situo el bar al cantó dret del Paral·lel, mirant cap a port, però hi recupero el cap de brau, que sempre m’ha trasbalsat una mica, la veritat. També he inventat una història absolutament imaginària per al propietari, i qualsevol semblança amb la realitat -que crec que no n'hi ha cap- cal explicar que és pura coincidència.

El conegut llibre de Miquel Badenas sobre el Paral·lel parla força del Borrell i també del Bar Carbó. Explica com Josep Borrell, antic dependent de Casa Juan, va aconseguir estalviar uns diners, a principi del segle XX, per tal de lliurar-se de les maleïdes quintes, però que després va tenir la sort de sortir exempt per sorteig i de poder esmerçar aquells estalvis en el traspàs del bar, una antiga i modesta bodega. Fins abans de la guerra havia tingut, el Borrell, també, servei de restaurant.

El Borrell va acollir diferents penyes i tertúlies. Una de les més famoses va ser la penya dedicada a Enrique Vera i també Joaquín Bernadó va tenir relació amb les tertúlies taurines del bar. Sembla ser que un antic banderillero va començar a instal·lar a les parets diverses fotografies sobre temes taurins i també el cap de brau. Aquest afeccionat amb aspiracions d'immortalitat practicava, amb d’altres, a la bonica Plaça del Sol, destrossada actualment de forma barroera amb la coartada cultural de la construcció de la Fundació Miró. Per sort, l’emblemàtica estàtua del Manelic, encara resisteix. Per cert, Enrique Vera va ser, és, també, actor, sortia a El último cuplé, on també hi surt el Molino, i m’han dit que se li havien atribuït amors juvenils amb Katia Loritz, bella i exòtica actriu, avui crec que retirada.

Jo no havia anat mai al Borrell, de joveneta; la gent seriosa no anava als bars, i, a més, en èpoques d’escassetat eren mal vistes les persones que es prenien la cervesa a les terrasses –sobretot les dones- enlloc de fer-ho en la intimitat de la llar autàrquica, però havíem fet algun vermut familiar esporàdic al Mundial, avui O’Barazal, i també havíem anat a veure cinema estiuenc a la Cerveseria Bohèmia. El meu germà, de jove, va freqüentar amb una colla el Borrell i van fundar una nova penya, la Magiconya, que va tenir una vida breu i esplèndida, amb representacions humorístiques del Tenorio i celebracions de Caps d’Any remarcables, ballant i mirant el programa de la tele, com aquell en el qual Àngel Casas va oferir, crec, un estriptís de la malauradament desapareguda –ai, quants silencis- Christa Leem. L’època del meu germà i la Magiconya va ser també la de l’inici de la democràcia, amb una gran efervescència política. Al Borrell s’hi reunia gent d’esquerra força radical, de la gauche de la gauche, cosa que provocava –m’ho han explicat, jo aleshores estava dedicada a la feina de l’escola i als meus fills que eren petitets, ja se sap que l’etapa maternal, en les senyores, és, per regla general, encara, de dedicació exclusiva- moltes discussions abrandades, acusacions de revisionisme als pesuqueros i baralles gairebé físiques, a més d’abrandadament dialèctiques. En més d’una ocasió, algun grup dissident se n’anava al Carbó, que encara era viu, aleshores, a la vorera del davant.

Malauradament, el propietari del Bar Borrell, nét del primer propietari, persona educadíssima i molt amable, va morir sobtadament, de forma prematura. Per sort, com remarca Theros, els nous propietaris han respectat força l’interior, l’ambient, l’atmosfera del Bar i encara hi podem recuperar els fantasmes del passat. No ha estat així amb el Carbó, brutalment malmès i ocupat per un establiment de pollastre fregit, fred i lleig. El Carbó va resistir durant anys, allà s’hi havia reunit artistes, sobre tot, del camp de la lírica. Hi havia, a la paret, una gran i antiga fotografia del bar en els seus temps de glòria, qui sap on haurà anat a parar.

El llibre del senyor Badenas està escrit quan el Carbó existia, encara que, ja, molt diferent de l’antic. Sembla mentida com tot envelleix. Jo vaig escriure la novel·la que menciono a mitjans dels noranta, l’he revisat per la publicació actual i ja he trobat, també, molts paisatges desapareguts i coses canviades. Així és, així ha de ser. A la meva novel·la faig acabar el cap de brau al container, amb la instal·lació d’una pizzeria moderna, però, afortunadament, no ha estat així, i, com diu Theros al País, la testa que decora el Borrell ha esdevingut, fins ara, una mena de monument al brau desconegut.

De fet, Theros titula el seu article Monumento al Morlaco desconocido, però em diu el meu germà que, segons li van explicar fa anys, el cap pertany a un brau amb nom, i amb història, ja que sembla que es deia Cartujo, i, es diu també, l’havia mort Marcial Lalanda, important torero al qual van dedicar el famós pasdoble, Marcial, eres el más grande...

Per cert, el brau de la fotografia no és aquest Cartujo, sinó un altre que he trobat per la xarxa, i que m'ha semblat adient al tema. La veritat és que aquests animals dissecats sempre m'han fet angúnia, pobricos.