Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cine de denúncia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cine de denúncia. Mostrar tots els missatges

10.2.20

TOTES EREN ROSSES

Bombshell poster.jpg

El escándalo (Boombshell), dirigida per Jay Roach, incideix en uns fets relativament recents, lligats al progressiu increment del feminisme modern, la caiguda i condemna d’un dels grans executius de Fox News, davant de les denúncies d'assetjament de diferents dones de la  cadena. La narració dels fets, a la pel·lícula, parteix dels casos de tres dones afectades, de diferents responsabilitats, dues d’elles inspirades en persones reals i, la tercera, inventada, però amb certa càrrega simbòlica.

La pel·lícula fa servir una mena de tècnica lligada a d’altres produccions americanes de denúncia, la simulació de ser una mena de trepidant reportatge seriós i aprofundit, malauradament tot queda a mitges i es desaprofita l’ocasió d’incidir en un tema força universal i que no respon a l’existència d’homes aprofitats, sinó a un problema de fons, generalitzat i hipòcritament amagat o maquillat amb allò de què elles eren ambicioses i ho volien.

Tres actrius de pes, dues de consagrades, i una d’emergent i en alça, treuen un gran partit dels seus papers. Charlize Theron és la relativa protagonista d’aquesta mena de faula moral, en un paper de lluïment que aprofita al màxim. Theron és una de les grans actrius americanes del present, pot fer-ho tot i tot ho fa bé. Margot Robbie és una actriu en alça, en un paper que li va molt bé i, malgrat el risc en què se l’etiqueti com a la bona noia atractiva i ingènua, víctima de la societat. Està demostrant que pot fer coses molt diferents i, amb tota probabilitat, ens donarà força sorpreses.

De Nicole Kidman poca cosa es pot afegir al que ja s’ha escrit durant anys sobre ella. Fa una interpretació elegant, expressiva, i demostra una vegada més que pertany als grans noms actuals de les actrius en plena maduresa interpretativa ben aprofitada. Els homes tenen poc paper, llevat de John Lithgow, en el paper de Robert Alies, l’inquietant i decadent abusador amb poder. LIthgow és un gran actor i aquí juga amb una mena de perversa ironia bonhomiosa, en el seu tracte amb les seves víctimes, a les quals atrau com l’aranya als mosquits, com qui no vol la cosa, vaja. Gairebé desvetlla compassió en algun moment.

La pel·lícula és excel·lent pel que fa a l’ambientació, maquillatge i la resta i, de fet, ha aconseguit un óscar en aquest camp. Tot i que son esdeveniments relativament recents les modes i les tendències canvien de forma constant i els matisos son importants. És aquesta una pel·licula amb molts bons ingredients però que no acaba de reeixir, és queda a mitges en la seva crítica malgrat els grans esforços de les actrius protagonistes i d’un planter molt interessant de secundàries i secundaris. Pel que fa al missatge present en les referències al look exigit a les presentadores televisives, una mirada crítica als nostres canals, TV3 inclosa, evidencia que coses com ara els grans escots, faci fred, faci calor, la mostra exagerada de bones cames, àdhuc en entrevistes serioses, i els talons impossibles i absurds, són una constant molt allunyada de la crítica feminista seriosa.

Recordo una molt bona novel·la de Rosa Montero, Amado amo, en la qual, a l’enterrament d’un home, víctima de l’absurd sistema empresarial, evidencia que les dones dels executius i les dones amb poder eren, totes elles, rosses. Hi ha una mena d’uniforme de la superficialitat mediàtica femenina que, com comenta una de les protagonistes, té un gran paral·lelisme amb l’uniforme dels soldats, tots semblen iguals i es poden reemplaçar amb facilitat. La pel·lícula té grans moments, frases brillants i d’altres mèrits però acaba per fer pensar, de forma errònia, en allò  de què mort el gos, morta la ràbia. Malgrat tot, fa meditar una mica i paga la pena gaudir del treball de tres actrius en estat de gràcia i observar la realitat d’un mon amarat de faramalla i, en el qual, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, creen tendència, com en d’altres temps ho feien la premsa o la predicació dels frares amb carisma.

31.10.16

LA CRISI, LA BUROCRÀCIA OFICIAL I UN SENYOR QUE ES DIU DANIEL BLAKE

Resultat d'imatges de I Daniel Blake


És possible que els temps que corren facin que I, Daniel Blake sigui una pel·lícula acollida amb entusiasme mentalitzat i esquerranós. En sortir del cinema vaig escoltar comentaris sobre l'argument, tan colpidor, tan real. I, de fet, hi ha moments ben realistes i colpidors en aquesta història, denúncies gens subtils sobre un estat del benestar que va deixant un munt de marginats per totes bandes. Bons actors, ambient realista, una incursió mes en el tema kafkià i actual d'una burocràcia aparentment ben intencionada però que aclapara de forma abusiva, en l'excés de control absurd de les nostres vides privades, en la poca humanitat dels funcionaris, en aquests telèfons en els quals La primavera vivaldiana s'acaba identificant amb aquestes esperes en el temps d'atenció que se't dedica, el mateix que l'adagi d'Albinoni ha acabat per esdevenir música per a funerals alternatius. 

Llàstima que Ken Loach, sempre interessant, acabi també gairebé sempre per caure en els tòpics i en el recurs a un sentimentalisme una mica tremendista, que de tan realista acaba per ser-ho ben poc. No entraré a fons en el tema per no espatllar un argument força previsible, però escenes com la del suc de tomàquet o el recurs a la prostitució en casos desesperats, així com fins i tot la ineptitud preocupant d'un senyor intel·ligent que no té ni seixanta anys, per fer anar un ratolí en els temps que corren, aconsegueixen el contrari del que cerquen, fer riure, o somriure, en lloc de fer plorar, tot i que més d'una llagrimeta es va escapar, pel pati de butaques.

El desenllaç resulta esperat, previsible, al capdavall ja sabem que poca cosa s'hi pot fer. El sistema s'ha especialitzat en posar cara al públic persones que poden ser inhumanes o ineptes, però també bona gent que no pot fer-hi res i que està destinada a rebre les protestes fent el paperot i contenta de cobrar a final de mes. Hem vist aquesta història en d'altres ocasions, ja abans d'aquesta crisi i de les altres. En molts casos ens havien deixat una finestreta oberta, però aquí Loach ens vol fer  patir i ho aconsegueix parant algunes trampes i amb uns girs en el guió que en ocasions no venen a tomb. 

Amb una solidaritat tan palesa entre els pobres, ¿no hauria estat més creible, d'entrada, que el protagonista davant del seu analfabetisme informàtic, demanés ajuda de primera mà a aquests veïns que fan contraban globalitzat, per tal de sobreviure com es pot, tan simpàtics, d'entrada? Ja sabem allò de que val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. I la protagonista, no té una mare estimada a la capital? No li pot donar un cop de mà temporal o quedar-se amb les criatures mentre les coses van mal dades? O no podria, el nostre protagonista, endegar uns quants mòbils de peixets més i mirar de col·locar-los als mercats setmanals, quan s'adona de l'interès d'aquell que li buida el pis per la joguina? Per cert, aquí per buidar aquell pis no et donarien ni cent euros, més aviat hauries de pagar tu per la feina. I és que hi alguna cosa que grinyola, en aquesta història, algunes incoherències ben paleses pel que fa a les reaccions dels protagonistes.

Potser m'he tornat cínica però enmig d'alguna escena trista em venien al cap bromes mal intencionades, com ara una cançó que entonava la Sardà en un programa antic: quan es treia les calces, amb el cor ple de pena, i la gent comentava, serà rossa o morena, ella veia només el seu pobre fillet... L'acumulació de tristeses, el mateix que l'acumulació de violència, sexe o crims, provoca efectes contraris als esperats, al menys, a mi. Existeix la crisi però l'absurd burocràtic i estatal no és gaire diferent del que ens mostrava fa anys Tavernier a Hoy empieza todo i la funcionària que decideix el nostre destí tampoc és excessivament diferent d'aquella a la qual Matt Dillon, a Crash, sol·licitava un canvi de metge. 

Enyoro el to berlanguià d'un Plàcido, una mica d'humor sense complexos, alguna esperança en aquest món nostre del present que ens volen fer veure tan terrible i potser no ho és tant, ni tan sols pels pobres d'ara i aquí que, al menys, no han de fugir cap enlloc i sense res, encalçats per la inseguretat i la violència irracional. És el que sol passar amb Loach, però, vaja, també va bé que de tant en tant ens facin plorar o emocionar o sentir culpables de tenir una pagueta de jubilada, una feina de funcionària o un pis modest de propietat, mentre tants pateixen el pervers sistema que ens acull tot i que en ocasions repetim allò de l'acudit, que ens quedem com estem, vaja. Vull pensar que al menys algun dels possibles funcionaris de despatx que ahir eren al cinema avui haurà canviat d'actitud de forma radical, en atendre els necessitats al seu despatxet. Altrament, serveixen d'alguna cosa aquestes històries?

I consti que ja sé en quin món vivim, a l'escola he conegut situacions ben absurdes relacionades amb les possibles ajudes que amollen els organismes pertinents, un munt de sigles que donen feina, sovint temporal i precària, a molta gent de tota mena. Fins al punt que en una ocasió una mare amb dignitat em va dir que no pensava anar a demanar res als serveis socials, a canvi de que li fessin una mena d'interrogatori tafaner i abusiu. El pitjor del present és que s'està perdent el sentit de l'humor de forma preocupant i, pel que fa al país, també els seriosos discursos polítics contenen poca ironia i són entomats sense cap mena d'humor, ni anglès ni català.