KEN LOACH, ENCARA IMPRESCINDIBLE

Al cinefòrum de Tot Història del divendres, 16 d'abril, vam partir, en aquest cas, d'un programa doble, vam comentar les dues darreres pel·lícules de Ken Loach, I, Daniel Blake, de 2016, i Sorry We Missed You, de 2019. Les vaig suggerir jo mateixa, en parlar del director i de triar-ne alguna d'ell. Totes dues les vaig veure al cinema quan es van estrenar, no fa tants anys. La revisió dels dos títols m'ha provocat diferents reflexions, relacionades amb l'empitjorament actual del mon laboral precari. 

Tinc una relació ambivalent amb Loach, és un director imprescindible, amb una trajectòria llarga i absolutament coherent. Incideix en temes actuals, mira la gent de prop, es documenta sobre el que fa, compta amb un equip sòlid i amb actors poc coneguts o, directament, debutants, sempre excel·lents. En ocasions les històries poden semblar gairebé documentals. 

El realisme social no és un invent seu, és clar. La literatura, el teatre i el cinema ens han mostrat sovint, encara més en un passat en el qual existia una preocupació social més generalitzada, el mon dels desafavorits, dels marginats del sistema, malgrat ells mateixos. Un exemple ben conegut és Els raïms de l'ira, el llibre de John Steinbeck, que va portar al cinema John Ford. I en l'actualitat, podem recuperar aquesta tendència en la recent Nomadland. També em venien al cap títols com Hoy empieza todo, de Tavernier. Tots els cinemes, a llocs ben diferents, han entomat en algun moment aquests temes de denúncia, constatació de realitats incòmodes i properes. El que passa és que Loach ho ha fet amb constància, al llarg de moltes dècades, i ha rebut penjaments injustos, com ara dir-li que sempre fa el mateix.

Loach va manifestar que I, Daniel Blake, seria la seva darrera pel·lícula, pero no va ser així. Qui sap, encara ens pot donar alguna sorpresa, és un home lúcid, l'any passat vaig llegir una entrevista amb ell, quan a Gran Bretanya encara no s'havien posat les piles amb el tema de la COVID, molt interessant, la podeu llegir aquí:

https://elpais.com/cultura/2020-04-06/ken-loach-solo-lo-publico-nos-sacara-adelante.html

Trobo a faltar en el seu cinema, en ocasions, una mica més d'esperança final. L'esperança hi sura, hi ha fragments inoblidables plens d'esperança, però sembla que sovint ens vulgui deixar amb el cor encongit, amb la sensació de que si les coses van malament encara poden anar pitjor. Potser en alguns casos sigui així, però no pas sempre, afortunadament. 

El protagonista de Sorry acumula desgràcies i mala sort, acaba per ser incapaç de reaccionar i sembla autodestruir-se. Les dones i les nenes, en aquestes pel·lícules, son els pals de paller del nucli familiar. També, en general, ha estat així en la realitat, ja era jo molt petita que sentia sovint que quan en una família faltava l'home tiraven endavant però que quan faltava la dona tot anava a mal borràs. I no és que m'ho expliquessin, tan sols, ho havia pogut comprovar a través de gent coneguda.

Sorry em va semblar passada de voltes quan la vaig veure, va passar una mica de puntetes pels cinemes, com que crec que el tema dels repartidors free lance s'ha agreujat des del 2019, ara ja no em va semblar la situació del protagonista tan exagerada, després de llegir articles diversos sobre aquesta tasca de repartidor a domicili, potenciada amb la pandèmia. 

Hi ha qui creu que no comprant a Amazon la cosa canviaria, jo crec que és un error, en gran part, un error petit burgès, com quan també es deia que no comprant marques que utilitzaven criatures a les seves fàbriques dels països pobres faríem una cosa bona i positiva. En moltes ocasions els resultats son perversos i si aquestes 'marques' no funcionen ni donen feina, per precària que sigui, s'aboca la gent a destins encara més incerts. Molta gent que plany la situació ha tingut o té persones de servei, dones de fer feines o cuidadores d'avis, mal pagades o explotades.

A Sorry hi ha una conversa molt interessant entre la dona del protagonista i una dona gran dependendent, que cuida. La dona gran evoca el temps de les grans solidaritats, de les vagues amb bons resultats, de la col·laboració fraternal entre la classe treballadora, potser mitificada en la distància, davant d'una realitat ben galdosa. De fet, la solució, si n'hi ha, que no ho sé, també partirà de noves solidaritats, molt dificils avui, a causa de la fragmentació laboral, de la diversitat de procedències de les noves classes treballadores, de la dificultat, fins i tot, per posar-se d'acord o trobar-se.

Malgrat tot, la necessitat empeny. Les cambreres de pis han conformat les Kellys, petites empreses familiars s'espavilen per oferir venda a domicili, en alguns barris es mostren espurnes interessants de lluita veïnal i col·laboració entre grups de gent de procedències diverses que ja no es miren amb la prevenció de fa algunes dècades. Les escoles, les públiques sobretot, han estat un factor de relació entre famílies molt important, en alguns barris. 

No és fàcil entomar la burocràcia, superar les dèries d'un funcionariat polític que ha abduït, fins i tot, en part, el moviment sindical, amb subvencions i coses així s'ha comprat a la gent i, a més a més, de forma molt barata. Un element absurd i surrealista ha estat tot això dels protocols en el camp mèdic, en el camp educatiu, on sigui. Algunes famílies de la meva escola, quan jo estava en actiu, i ja fa més de deu anys que em vaig jubilar, eren molt reticents a demanar ajudes pels molts papers que els calia omplir i les moltes preguntes que havien de respondre. Al capdvall el que compta és el tarannà de la persona individual amb la qual t'ensopegues. Em ve al cap els cas d'un nen immigrat que precisava d'unes ulleres, la directora de l'escola es va atipar de fer passes i papers i al final, per casualitat, van canvir l'assistenta social i la nova ens ho va arranjar en un parell de dies. Els polítics tambe manipulen sovint la possible clientela, no és fàcil establir criteris lliures sobre tot plegat.

En tot cas, recuperar Ken Loach, en aquests dies estranys, ha estat un redescobriment. Sense ser incondicional del director, ho confesso, ja que l'excés de fatalisme no em fa el pes del tot, veure gent real que té problemes quotidians i a la qual, si tenim la sort, avui, de trobar-nos en una situació menys cantelluda, mirem una mica de cua d'ull, amb compassió i encara gràcies, reconcilia una mica amb el nostre abaltit esperit crític, sovint inoperant i que es limita a la protesta anticapitalista tòpica, sense ser capaços de contemplar la realitat propera, tant en els seus aspectes més desagradables com en aquells que mostren espurnes d'esperança, de solidaritat i d'humanisme. Fa algun temps, encara sense la pandèmia però ja en plena crisi econòmica, vaig escoltar una noia argentina i un senyor paquistanès, en una botigueta del Raval, feien broma sobre les queixes dels autòctons, deien, més o menys, que ens queixàvem de la crisis i que què diríem si visquéssim en els seus països d'origen. 

Ahir vaig escoltar una d'aquestes dades esfereïdores, que ens escandalitzen i mostren la nostra ignorància i inoperància, gairebé cent seixanta milions d'infants, a tot el mon, treballen en condicions d'explotació absoluta. Pensar que això pot minvar si no comprem segons què mostra la nostra etèria ingenuïtat de gent ben peixada. Mentrestant, tot i que hi ha certa tendència de canvi, els pares i mares d'avui no volen que, a les escoles, els seus plançons es barregin amb segons qui. Per això tenen, encara, tant d'èxit, les escoles concertades, és clar. 

Recupero les entrades sobre aquestes pel·licules que vaig escriure al blog en el moment de la seva estrena, i que avui potser matisaria una mica:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/11/coses-que-passen-al-mon-laboral-mentre.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2016/10/la-crisi-la-burocracia-oficial-i-un.html

COSES QUE PASSEN AL MON LABORAL MENTRE REPETIM ELECCIONS

Sorry, We Missed You és la darrera pel·lícula de l’emblemàtic director Ken Loach, amb guió de Paul Laverty, amb qui Loach ha treballat sovint. Sembla que el director havia manifestat que I, Daniel Blake seria el seu comiat, però crec que si et fas vell i t’adones que encara vas fent, i pots fer, i tens possibilitats deu resultar impossible deixar de  fer. La pel·lícula va passar per Cannes, sense pena ni glòria, tot i que va rebre un premi del públic a Sant Sebastià.

La meva relació amb Loach és una mica atzarosa, sovint tinc la percepció que les seves pel·lícules no estan del tot arrodonides malgrat que el seu cinema, encara més avui, em sembla absolutament necessari. En aquest cas ens explica la història d’una família, pare i mare, nena i noi, ben avinguda però amb un munt de problemes econòmics, que s’han anat agreujant amb els anys i les crisis econòmiques. L’home decideix agafar una feina de repartidor pel seu compte, una d’aquestes trampes laborals del present. Et converteixes en autònom i estàs molt més explotat que quan depenies dels amos. Em venia al cap, després de veure la pel·lícula, aquell discurs sobre la dona i la prostituta, els esclaus i els homes lliures, que amollava Brando a Queimada.

La dona treballa com a cuidadora a hores establertes, cuidadora d’aquests vells i velles solitaris del nostre temps, cada dia més nombrosos. El treball intensiu i aclaparador de la parella incideix en els fills, en la sensibilitat de la nena i en el noi adolescent, rebel i conflictiu. El panorama és complex, ja no pot existir la solidaritat obrera del passat, amb el suport sindical corresponent, evocat per una de les clientes de la soferta cuidadora, una de les poques que té el cap clar. Aquest tipus de cinema, fins i tot amb les seves petites trampes emocionals, és avui tan necessari com sempre però, en general, no és rebut amb el mateix entusiasme progre del passat.  Recordo com, durant la meva infantesa, la gent s’estimava més veure luxes i coloraines que no pas desgràcies com les seves, al cinema. És una actitud molt humana que potser també funciona en l'actualitat, d’alguna manera.

Les molt bones actuacions d’uns actors i actrius desconeguts donen un marcat to de verisme a la història però l’acumulació de desgràcies progressives incomoda i frega la inversemblança, a causa de l’excés. Admeto que, potser en alguns casos, si les coses poden anar malament hi van cada dia més. No conec a fons el mon d’aquests repartidors a hores convingudes, vull pensar que, tot i l’explotació, a casa nostra, com que la puntualitat no és un valor tan respectat com a la Gran Bretanya, la feina potser no resulta tan aclaparadora, en tot cas, gairebé mai no m'han portat un paquet a l'hora pactada. Una altra de les trampes del present, pel que fa al mon laboral, que sorgeix a la pel·lícula, és l'intent de limitar les relacions humanes afectives i reduir-les a la mínima expressió.

El treball de les cuidadores i cuidadors és molt divers, el conec una mica més, i tot i que la feina està molt mal pagada i hi ha explotació, i fins i tot he comprovat que funciona aquell vell refrany de què no hi ha pitjor feina que servir qui va servir, no he vist ni patit aquesta modalitat a preu fet que practica la protagonista. Ara i aquí aquest tipus de feina la fan, en general, persones immigrades, poc presents a la història de Loach, més enllà d'un company negre del noi, que pinta graffitis amb ell. 

La mare de família, per altra banda, és un tros de pa, pal de paller de la llar, i  de vegades no entens com no toca el dos amb les criatures, ja que sembla més capaç de plantar cara als fets, malgrat la seva bonhomia, que no pas el marit. No li podria  sortir, al menys, una feina fixa, de tot el dia, cuidant a una sola persona gran amb possibles? En alguns comentaris sobre la pel·lícula he llegit que més d'un hauria preferit que la narració s’hagués centrat més en la dona que no pas en el repartidor, és clar que, aleshores, seria tota una altra història.

Sembla que el director va comptar amb testimonis directes, molts dels quals van voler restar en l’anonimat. Hi ha molts mons laborals que ignorem, tots vivim en el nostre raconet, però quan m’assabento de forma directa de coses d’aquesta mena em pregunto on son i que fan els sindicats actuals, que encara existeixen, em sembla. La defensa de problemes individuals és molt menys brillant que la defensa sorollosa de grans col·lectius i sovint els treballadors i les treballadores s’han d’acabar organitzant pel seu compte. L’evolució de camps laborals, com el dels repartidors, els cambrers, les dependentes de comerç o les dones de la neteja, fa molt difícil la unió reivindicativa, en temps de feina escassa i mal pagada. El sistema és tan pervers que els mateixos explotats poden explotar, fent  subcontractes lamentables a persones encara més necessitades, que sempre n’hi ha. I els encarregats, ai, com aquest tan cantellut i antipàtic, que posa  una pantalla entre ell i els desgraciats treballadors, i que retira força a  Roberto Álamo, també cal que estiguin insensibilitzats, si volen sobreviure.

Son, tots aquests, com el de la vellesa dependent, cada dia més nombrosa i amb necessitats d’atenció, que aquí es menciona una mica de passada, a través de les visites domiciliàries de la protagonista, problemes que ningú no ha tocat a fons en les darreres campanyes electorals, centrades més aviat en aspectes eteris, patriòtics i nebulosos. La pel·lícula acaba d’una forma abrupta i et deixa amb el cor encongit, car sembla que no hi ha sortida i que tot anirà cada vegada pitjor. A mi, aquests finals tan poc esperançadors, no m’acaben de fer el pes, la veritat, tot i que son molt del gust de determinada crítica. Acabes per sentir-te culpable de cobrar la pagueta cada mes, tot i que tinguis, potser, un passat infantil i juvenil poc alegre, contemplat en perspectiva. És allò de Brecht, en els temps més ombrívols es cantarà també?

LA CRISI, LA BUROCRÀCIA OFICIAL I UN SENYOR QUE ES DIU DANIEL BLAKE

És possible que els temps que corren facin que I, Daniel Blake sigui una pel·lícula acollida amb entusiasme mentalitzat i esquerranós. En sortir del cinema vaig escoltar comentaris sobre l'argument, tan colpidor, tan real. I, de fet, hi ha moments ben realistes i colpidors en aquesta història, denúncies gens subtils sobre un estat del benestar que va deixant un munt de marginats per totes bandes. Bons actors, ambient realista, una incursió mes en el tema kafkià i actual d'una burocràcia aparentment ben intencionada però que aclapara de forma abusiva, en l'excés de control absurd de les nostres vides privades, en la poca humanitat dels funcionaris, en aquests telèfons en els quals La primavera vivaldiana s'acaba identificant amb aquestes esperes en el temps d'atenció que se't dedica, el mateix que l'adagi d'Albinoni ha acabat per esdevenir música per a funerals alternatius. 

Llàstima que Ken Loach, sempre interessant, acabi també gairebé sempre per caure en els tòpics i en el recurs a un sentimentalisme una mica tremendista, que de tan realista acaba per ser-ho ben poc. No entraré a fons en el tema per no espatllar un argument força previsible, però escenes com la del suc de tomàquet o el recurs a la prostitució en casos desesperats, així com fins i tot la ineptitud preocupant d'un senyor intel·ligent que no té ni seixanta anys, per fer anar un ratolí en els temps que corren, aconsegueixen el contrari del que cerquen, fer riure, o somriure, en lloc de fer plorar, tot i que més d'una llagrimeta es va escapar, pel pati de butaques.

El desenllaç resulta esperat, previsible, al capdavall ja sabem que poca cosa s'hi pot fer. El sistema s'ha especialitzat en posar cara al públic persones que poden ser inhumanes o ineptes, però també bona gent que no pot fer-hi res i que està destinada a rebre les protestes fent el paperot i contenta de cobrar a final de mes. Hem vist aquesta història en d'altres ocasions, ja abans d'aquesta crisi i de les altres. En molts casos ens havien deixat una finestreta oberta, però aquí Loach ens vol fer  patir i ho aconsegueix parant algunes trampes i amb uns girs en el guió que en ocasions no venen a tomb. 

Amb una solidaritat tan palesa entre els pobres, ¿no hauria estat més creible, d'entrada, que el protagonista davant del seu analfabetisme informàtic, demanés ajuda de primera mà a aquests veïns que fan contraban globalitzat, per tal de sobreviure com es pot, tan simpàtics, d'entrada? Ja sabem allò de que val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. I la protagonista, no té una mare estimada a la capital? No li pot donar un cop de mà temporal o quedar-se amb les criatures mentre les coses van mal dades? O no podria, el nostre protagonista, endegar uns quants mòbils de peixets més i mirar de col·locar-los als mercats setmanals, quan s'adona de l'interès d'aquell que li buida el pis per la joguina? Per cert, aquí per buidar aquell pis no et donarien ni cent euros, més aviat hauries de pagar tu per la feina. I és que hi alguna cosa que grinyola, en aquesta història, algunes incoherències ben paleses pel que fa a les reaccions dels protagonistes.

Potser m'he tornat cínica però enmig d'alguna escena trista em venien al cap bromes mal intencionades, com ara una cançó que entonava la Sardà en un programa antic: quan es treia les calces, amb el cor ple de pena, i la gent comentava, serà rossa o morena, ella veia només el seu pobre fillet... L'acumulació de tristeses, el mateix que l'acumulació de violència, sexe o crims, provoca efectes contraris als esperats, al menys, a mi. Existeix la crisi però l'absurd burocràtic i estatal no és gaire diferent del que ens mostrava fa anys Tavernier a Hoy empieza todo i la funcionària que decideix el nostre destí tampoc és excessivament diferent d'aquella a la qual Matt Dillon, a Crash, sol·licitava un canvi de metge. 

Enyoro el to berlanguià d'un Plàcido, una mica d'humor sense complexos, alguna esperança en aquest món nostre del present que ens volen fer veure tan terrible i potser no ho és tant, ni tan sols pels pobres d'ara i aquí que, al menys, no han de fugir cap enlloc i sense res, encalçats per la inseguretat i la violència irracional. És el que sol passar amb Loach, però, vaja, també va bé que de tant en tant ens facin plorar o emocionar o sentir culpables de tenir una pagueta de jubilada, una feina de funcionària o un pis modest de propietat, mentre tants pateixen el pervers sistema que ens acull tot i que en ocasions repetim allò de l'acudit, que ens quedem com estem, vaja. Vull pensar que al menys algun dels possibles funcionaris de despatx que ahir eren al cinema avui haurà canviat d'actitud de forma radical, en atendre els necessitats al seu despatxet. Altrament, serveixen d'alguna cosa aquestes històries?

I consti que ja sé en quin món vivim, a l'escola he conegut situacions ben absurdes relacionades amb les possibles ajudes que amollen els organismes pertinents, un munt de sigles que donen feina, sovint temporal i precària, a molta gent de tota mena. Fins al punt que en una ocasió una mare amb dignitat em va dir que no pensava anar a demanar res als serveis socials, a canvi de que li fessin una mena d'interrogatori tafaner i abusiu. El pitjor del present és que s'està perdent el sentit de l'humor de forma preocupant i, pel que fa al país, també els seriosos discursos polítics contenen poca ironia i són entomats sense cap mena d'humor, ni anglès ni català. 

JIMMY'S HALL: ON PODEM TROBAR, ARA I AQUÍ, UNA SALA D'EN JAUMET EN CONDICIONS PERÒ QUE NO ESTIGUI CONDICIONADA?

És probable que les lloances que li va dedicar el senyor Moran al diari d'ahir contribueixin a què Jimmy's Hall no desaparegui massa aviat de les cartelleres. En tot cas fa poc ja havien eliminat, al Renoir, el passi de les quatre tot i que la petita sala que van destinar a la seva exhibició era plena de gom a gom. No sóc incondicional de Ken Loach i fins i tot matisaria moltes de les valoracions que fa aquest periodista polèmic, apreciat i odiat, però que no acostuma a deixar indiferents els seus lectors fixos o ocasionals, fins hi ha qui es compra La Vanguardia dels dissabtes, i en castellà, per llegir-lo en versió original. 

Aquí hem tingut molta badoqueria amb països com Irlanda. En vam tenir amb els jueus en anys pretèrits, quan la gent d'esquerres se n'anava a ajudar als kibbutz fins que es va creure que si s'era progre calia posar-se el mocadoret palestí per anar d'excursió. Amb el tema del referèndum d'Escòcia vam entomar escocianisme a gavadals fins que va sortir que no, sense qüestionar-nos per què no es fomentava una cosa semblant a Irlanda del Nord. Quan es va instaurar la immersió vam passar per una fase pedagògica de quebequisme i ara està de moda la pedagogia finlandesa. Sempre anem mirant algun veí en el qual emmirallar-nos, àdhuc la violència dels bascos radicals va ser admirada com exemplar fa anys, per part d'un sector reivindicatiu petit però influent. Mirant a tantes bandes oblidem sovint mirar cap a dins de casa, que és on toca.

Sobre l'admirada Irlanda, fa uns anys van començar a arribar pel·lícules de monges irlandeses dolentes i noies explotades a institucions on les volien posar a rotllo, terribles històries basades en fets reals que posaven els pèls de punta i que fins i tot feien relatius molts dels nostres patiments religiosos del passat, ja que d'alguns d'aquells fets tenien gairebé quatre dies. Jimmy's Hall està basada en un personatge real, James Gralton, un comunista. És habitual confondre l'estatalització perversa del comunisme amb les idees que van servir de motor social durant anys com també es confonen l'església catòlica oficial o els capellans pederastes amb les idees cristianes sobre l'amor universal. Quan les bones idees es converteixen en poder es perverteixen i només cal veure de quina manera s'ha interpretat un manament tan antic com el no matarás quan ha convingut estossinar els qui no creien, a Roma o a Moscú. Les idees de la Revolució Francesa eren contràries a la pena de mort i es van acabar tallant més caps per segon que durant el segle anterior de tan mitificats esdeveniments.  En tot cas, al capdavall, el que compta és cadascú a nivell individual i no pas la massa desfermada, arega o rebel per més que de vegades la individualitat s'hi dilueixi.

Les virtuts de Jimmy's Hall rauen en el fet que es parla sobre la gent. Gent humil de pagès sotmesa als poders vigents. Era una altra època però moltes coses que es diuen ens empenyen a trobar paral·lelismes amb coses d'ara, desnonaments, clientelisme, condemna de cert tipus de difusió i d'orientació de la cultura i del lleure, por a l'autogestió, manipulació interessada de les essències de la pàtria o considerar que la pàtria estimada -i inventada- passa per davant de la classe social. La modernitat democràtica ha fet servir mètodes més subtils per abduir el lleure cívic i domesticar la gent, com ara les subvencions. Els Centres Cívics i d'altres serveis són municipals, de forma majoritària. Hem perdut la capacitat d'organitzar-nos de forma seriosa i coherent, amb poques excepcions, gratant-nos la butxaca si calia o col·laborant de forma responsable en les tasques que calia fer, això ho van aconseguir de forma breu els nostres pares republicans però s'han estudiat poc a fons -o s'ha donat poca difusió als estudis- aquelles iniciatives. En tot cas no han servit com a exemple com tampoc mai no s'ha reivindicat de forma efectiva la metodologia i la praxis de les bones escoles republicanes ni aquells plans de formació de mestres de la breu primavera educativa. Els qui es diuen hereus de moltes d'aquelles iniciatives farien esgarrifar als qui les van posar en pràctica aleshores.

Avui això de ser comunista es torna a demonitzar, és aquest un dels penjaments habituals que li endinyen al senyor de la cueta, tan temut per tantes bandes. Cap partit amb un cert seguiment s'autoqualifica avui com a comunista. I això que durant anys no podies ser crític amb cap comunista d'aquí o d'allà ni amb els seus mètodes quan exercien el poder, petit o gran, sense ser titllat de fatxa. Encara dura segons com, hi ha herois mitificats que no es poden tocar ni amb pinces, són dogmes de fe semblants als del catolicisme. El mateix o semblant passa amb l'anarquisme, calaix de sastre on s'hi pot posar de tot. L'obrerisem ha anat de baixa, és clar que avui ja costa trobar feina fins i tot d'obrer. No crec que avui sigui com ahir, res no es repeteix, bo ni dolent, més enllà del patiment humà, i tampoc no escarmenta ningú estudiant el passat segons aquella absurda dita de què així no es repetirà perquè el passat que estudiem està passat pel sedàs i la censura dels poders i dels mandarinatges, oficials o alternatius.

Molts discursos del mossèn del poble de l'esforçat i carismàtic Jimmy ens evoquen tronades prèdiques del passat recent i remot. Però fins i tot en això el guió no és del tot maniqueu, un capellà més jove ja no veu ben bé les coses de la mateixa manera i s'adona que allò que es fa és tirar benzina al foc de les llars. Potser sí que a la pel·lícula tots els pobres són bons i solidaris i els rics una colla de gent sense consciència, Loach és Loach i té les seves idees i les seves dèries. Però hi ha coses ben actuals, en aquesta història. Què passa quan s'ha lluitat en contra de l'enemic exterior i resulta que l'enemic interior és més difícil de percebre i controlar? Un pobre -o un obrer, o un aturat- irlandès, catòlic, català és més proper a un pobre -o un aturat, o un obrer- anglès, protestant, madrileny o andalús que no pas a un català amb idees, fins i tot suposadament d'esquerres però amb feina fixa, poder mediàtic, endolls diversos i un bon patrimoni? Incidir en aquesta temàtica és populista i demagògic? Volem pis propi sigui com sigui sense considerar que hi ha qui tindrà les millors habitacions i qui es quedarà com està ara o potser pitjor i tot? Si fóssim en d'altres temps aquesta pel·lícula seria d'aquelles de cinefòrum parroquial, de parròquia dels seixanta i setanta, evolucionada i progressista, això sí.

El periodista d'opinió, a més a més, es cura en salut ja que sap de sobres amb quines francesilles ideològiques jutjaran els fets cinematogràfics:

Sin la ambición de hacer una obra maestra, Ken Loach consigue un filme hermoso y consistente sobre un tema que quizá a los críticos al uso les parecerá manido. Ocurre como con la novela, nadie protesta de la superproducción de relatos de lo que antaño se decía de “policías y ladrones”, o la expresión catalana tan curiosa de “lladres i serenos”, o por los agobiantes filmes de futuribles de la ciencia ficción. Pero si usted relata la lucha de clases en un formato eficaz y tan evidente como la reconstrucción de un mundo que existió y aún sobrevive, ya aparecerá el moderno de turno para precisarle que los poderosos y sus lacayos que exhiben el filme carecen de matices... (Gregorio Morán, La Vanguardia 6-12-14)