Opinadores invisibles i paritats disparitades

A través d'una entrada al twitter de Marina Geli m'assabento del fet que El Punt/Avui fa balanç del Govern de la Generalitat a través de quaranta-vuit persones, de les quals només cinc són dones. Una resposta a aquesta mateixa entrada, d'una altra persona, un home, puntualitza que moltes dones no han volgut opinar.

M'agradaria saber si és així o no. En tot cas és un fet habitual que en qualsevol camp, fins i tot en aquells en els quals hi ha majoria femenina aclaparadora, per exemple, l'educatiu, a l'hora d'opinar a la ràdio o a la televisió, de publicar llibres, d'assolir càrrecs directius, sempre són, encara, majoria els homes.

Vaig obrir el blog Tèrbol Atzur pel mateix motiu, en preparar una xerrada sobre poesia escrita per dones, en català, em vaig adonar de com n'era de difícil, trobar material publicat. Hi ha les de sempre, a les llibreries, i poca cosa més. Passa el mateix amb els homes, però en una proporció molt menor, només feu la prova del cotó, passeu per la secció de poesia en català de qualsevol llibreria i compteu. Recordo que fa temps la revista Benzina publicava un llarg article parlant de poetes actuals i també hi havia, en el grup triat, molt poques dones.

El tema de l'absència de dones a la política, en llocs remarcables,  és encara molt lamentable a tots els partits, però resulta molt més dolorós quan ho fan els teus i ja fa riure tot això dels companys i companyes, diputats i diputades, regidors i regidores i la resta, ja que verbalment ningú no es deixa avui al tinter la diversitat quan parla en públic. Podem criticar molt el PP, evidentment, però per ser tant de dretes sempre ha tingut unes quantes dones de rompe y rasga en llocs importants, tot i que algú em va dir, veient el resultat de les eleccions, que ens farien anar amb burka, perquè hi ha tirada a dir molts disbarats. Potser hi ha més dones de geni a la dreta, no dic que no. També em dirà algú que són més riques i tenen minyona però estic segura que hi ha minyones i dones de fer feines al servei domèstic de totes les opcions polítiques majoritàries. 

El que passa és que s'espera dels partits d'esquerra que obrin moltes més portes que no pas els altres però el més calent a l'aigüera, malgrat la paritat i tota la resta de proclames excelses. Si penso en les antigues llistes del psuc em temo que més aviat anem cap endarrera en aquest tema, tot i que no he fet cap estudi seriós i em moc per intuïcions. 

Pot ser culpa de les mateixes dones, és clar. Menys ambicioses, gràcies a Déu i al destí i amb menys ganes d'entrar al corral de galls de les lluites partidistes. Quan en surt alguna de capdavantera de vegades no acabes d'entendre massa els mèrits que se li suposen mentre que d'altres, molt més preparades i treballadores, han anat quedant a la rereguarda, avorrides. Admeto que això passa amb els senyors. A les feines i a la política no arriben gairebé mai al capdamunt els més preparats i intel·ligents, sinó els espavilats hàbils i els pacients trepadors escalfa-cadires. 

Quan algun brilla amb llum pròpia no li agrada massa tenir gent brillant al volt. Així, molts líders cremen com poden els qui podrien ser líders i acabem per quedar-nos sense lideratges. Estic tipa d'escoltar, fent brometa, crítiques a dones brillants que no tenen res a veure amb la seva feina o a les quals se'ls suposa que han arribat on són passant per llits inconfessables. Si són lletges, encara ho tenen més magre, aleshores això del llit no toca, és clar. Qui vol ballar amb la més lletja? La frase ja és tota una declaració d'intencions o de no intencions ben masclista, per cert.

El recurs a la crítica del físic dels polítics és també un fet habitual i absurd. Però si són guapos o guapes també esdevenen uns xulos. Ningú s'havia preguntat amb cap política on deixava la criatura quan acabava de parir fins que no ha arribat al poder la mà dreta del senyor Rajoy, per cert. Malauradament l'objectivitat resulta sovint impossible o molt difícil d'ensopegar.

Fa anys era habitual escoltar que ningú era tan bon perruquer com un home,  ni tan bon modisto, ni tan bon cuiner. En aquestes professions, típicament femenines, la majoria de llocs de categoria els detecten els senyors. S'han sabut vendre millor ? O també hi ha una part de culpa del públic babau que, de forma recurrent i tòpica, ja els admet l'excel·lència a causa del sexe, d'entrada? En això no hi té res a veure l'opció sexual, fins i tot en algunes professions ser home homosexual dona punts afegits, sensibilitat notable, temperament artístic, mentre que ser lesbiana arriba a representar, no podia ser altrament, un problema afegit. Els homosexuals tòpics i típics, que gairebé ni existeixen, són, en l'imaginari popular néts, lliures, sensibles, bonhomiosos i creatius i les lesbianes més aviat no tant.

Hi ha coses que no voldria ser mai, feliçment jo sóc una dona, com deia la senyora Capmany que va ser, com avui la Rahola ase dels cops durant un temps de crítiques poc raonades i relacionades amb aspectes personals molt allunyats de la seva professió. L'escriptora, que era molt polifacètica, en un disc que crec que es deia Dones, flors i violes, cantava, jo no vull ser capità general. Jo tampoc. Ni cuinera, ni torera, ni líder política, ni ministra de l'Expercit, ni opinadora oficial sobre el Govern de la Generalitat, ni paleta enfilada a una bastida, ni tan sols camionera internacional. 


Només voldria que les coses no fossin encara avui tan asimètriques o que, al menys, l'asimetria provoqués malestar a tants políticament correctes opinadors com sorgeixen per tot arreu i més. I que no busquessin, ells mateixos, justificacions tan febles com les que s'escolten i llegeixen davant de les evidències. I res de paritat interessada per col·locar pitxells a la fotografia, només cal sentit comú i justícia distributiva. Igualtat d'oportunitats, vaja.