Ja fa uns quants dies, aquest estiu, que 'La Vanguàrdia' publica unes entrevistes fictícies, amb retrats ficticis, fetes pel periodista Xavi Ayén, a personatges ja desapareguts. Pensava escriure sobre el tema, no m'agrada gens això de fer opinar algú que ja no pot opinar però m'ho vaig deixar córrer, de moment.
La germana de Montserrat Roig ha llegit la dedicada a l'escriptora i ha enviat una carta al diari protestant, amb raó, cosa que ha encès els ànims de la gent que, fins ara, no havien dit res sobre aquest espai. Suposo que el desconeixien, tot i que La Vanguardia és un diari popular, que molta gent critica i acaba llegin o fullejant.
Tampoc m'agrada una cosa que se sol fer amb certa facilitat, opinar sobre què pensaria algú que ja no hi és sobre un tema en concret. Son coses que no es poden saber ni imaginar, és clar. Però fins ara no recordo grans protestes a l'entorn d'aquesta mena d'especulacions. Les entrevistes inclouen una mena de retrats, horribles pel meu gust, fets amb intel·ligència artificial.
Per altra banda Xavi Ayén és un gran periodista, malgrat que no agradi aquesta secció, i és que per la xarxa les desqualificacions de molta gent son, en alguns casos, passades de voltes, afecten el periodista, el diari i fins i tot la societat actual. Les entrevistes ja se sap que no son veritat, no s'enganya ningú, i, en tot cas, és pot debatre sobre el fet d'especular d'aquesta manera sobre opinions pòstumes imaginàries.
El que em sobta és com s'escalfa la gent que, fins ara, no sembla que s'escandalitzés de la resta d'entrevistes. I ja dic, soc la primera en rebutjar que es faci opinar, al diari, a la ràdio o a la tele, algú del passat, que avui, si visqués, aneu a saber què pensaria i com hauria evolucionat.
