FALSES OPINIONS PÒSTUMES

Ja fa uns quants dies, aquest estiu, que 'La Vanguàrdia' publica unes entrevistes fictícies, amb retrats ficticis, fetes pel periodista Xavi Ayén, a personatges ja desapareguts. Pensava escriure sobre el tema, no m'agrada gens això de fer opinar algú que ja no pot opinar però m'ho vaig deixar córrer, de moment. 

La germana de Montserrat Roig ha llegit la dedicada a l'escriptora i ha enviat una carta al diari protestant, amb raó, cosa que ha encès els ànims de la gent que, fins ara, no havien dit res sobre aquest espai. Suposo que el desconeixien, tot i que La Vanguardia és un diari popular, que molta gent critica i acaba llegin o fullejant.

Tampoc m'agrada una cosa que se sol fer amb certa facilitat, opinar sobre què pensaria algú que ja no hi és sobre un tema en concret. Son coses que no es poden saber ni imaginar, és clar. Però fins ara no recordo grans protestes a l'entorn d'aquesta mena d'especulacions. Les entrevistes inclouen una mena de retrats, horribles pel meu gust, fets amb intel·ligència artificial.

Per altra banda Xavi Ayén és un gran periodista, malgrat que no agradi aquesta secció, i és que per la xarxa les desqualificacions de molta gent son, en alguns casos, passades de voltes, afecten el periodista, el diari i fins i tot la societat actual. Les entrevistes ja se sap que no son veritat, no s'enganya ningú, i, en tot cas, és pot debatre sobre el fet d'especular d'aquesta manera sobre opinions pòstumes imaginàries.

El que em sobta és com s'escalfa la gent que, fins ara, no sembla que s'escandalitzés de la resta d'entrevistes. I ja dic, soc la primera en rebutjar que es faci opinar, al diari, a la ràdio o a la tele, algú del passat, que avui, si visqués, aneu a saber què pensaria i com hauria evolucionat.

VARGAS LLOSA, COMIAT I RECORDS

 

Acabo de sentir per la ràdio que ha mort Vargas Llosa, als vuitanta-nou anys. He escrit sobre ell en diferents ocasions i, per tal de valorar i conèixer com va anar tot allò del 'Boom', comptem amb l'excel·lent llibre de Xavi Ayén, que també he comentat en alguna ocasió. 

Amb motiu de la seva mort segurament es parlarà a bastament de la seva vida i de la seva obra. Ha estat un home controvertit, amb una vida personal complexa i una mica estranya, i amb una ideologia que va evolucionar cap a la dreta-dreta. Va ser castrista però cal dir que ho va deixar de ser, a més de per motius ideològics, a causa del desengany en saber que Castro havia empresonat demòcrates coneguts seus. Tot plegat fa que hagi tingut detractors, sovint no és fàcil destriar vida i obra, en el cas dels nostres contemporanis. 

Avui tot allò del boom hem de reconèixer que va ser una campanya ben orquestrada, cosa que no treu mèrit a ningú. Autors tant o més bons que ell i García Márquez no van tenir tanta sort, ni agent literari de culte,  no han guanyat cap Nobel i han passat més desapercebuts o estan oblidats. En això de la literatura, com en l'art i en tants coses, compta molt el moment, la promoció i, també, la casualitat, l'atzar. 

Vargas Llosa era molt treballador, molt més que García Márquez, amb qui van passar de ser amics íntims a enemistar-se seriosament, un tema que ha fet vessar molta tinta. Van tenir sort, ben instal·lats a Sarrià, promocionats per Balcells, no es pot negar que van remoure el mon literari de l'època. 

Durant una època vaig llegir tots els seus llibres, dels darrers me'n falten alguns. Ja no llegeixo tant, ni tant de pressa. Quan era molt jove i estudiava a l'Escola Normal, als vespres, vaig tenir la sort d'ensopegar-me amb el professor Tuson, que havia caigut allà per casualitat. Tuson ja es mort, com tanta gent. Va evolucionar cap a un catalanisme interessant, tot i que en aquell moment ens va reconèixer que tan sols sabia alguna cosa sobre Espriu.

Ell ens va recomanar 'La ciudad y los perros', un llibre impressionant, encara més aleshores, del qual hi ha una versió en cinema força digna. També vam llegir, és clar, 'Cien años de soledad'. Segons la meva opinió personal, així com hi ha un gran nombre de llibres de Vargas Llosa excel·lents, García Márquez, més enllà del seu gran èxit, que avui compta amb una sèrie a les plataformes, molt interessant, no  va assolir després la mateixa volada. Però tot és opinable i jo mateixa canvio d'opinió quan faig relectures. 

Al meu barri, en aquells anys tan excitants per diferents motius, hi havien obert una llibreria, 'Azteca'. La va obrir una senyora que provenia de l'exili. Ja no existeix, llàstima. Li vaig demanar 'La ciudad y los perros', em va dir que era un llibre molt bo i em va fer descompte. Va ser un llibre que vaig arribar a comentar molt, juga amb el temps i d'entrada et fas una mica d'embolic, avui aquella tècnica ja no és tan innovadora, és clar. Tuson ens va explicar que era una mica com la vida, com el pensament, que va i ve d'unes coses a les altres. Allò que en diuen 'realisme màgic' ha estat molt imitat, copiat i, fins i tot, millorat.

Un dels darrers llibres que recordo haver llegir de Vargas Llosa va ser la impressionant 'La guerra del fin del mundo'. Pel mig, molts altres. A Vargas Llosa, a Espanya crec que el van fer marquès i tot. Tan sols ens faltava el seu romanç amb la Preysler, després d'haver estat casat amb la tia i la cosina, o el seu refús de l'independentisme, per tal que se li agafés mania. Però és un gran autor, que demana relectures i valoracions una mica objectives, cosa difícil.

No entro en el tema biogràfic, no cal, tot és per la xarxa. Amb ell i amb altres vam enriquir el nostre castellà, més enllà de les fronteres hispàniques, i vam saber que hi havia moltes maneres d'escriure i explicar. L'entusiasme lector d'aquells anys, els del tardo franquisme, amb aquell desig de canvi, de lectura i de novetat, pertany al passat. Avui surten llibres  a gavadals, un excés, costa nedar entre tanta palla, la veritat. No és un temps ni millor ni pitjor, és diferent. Pel que fa a qualitats literàries, tot és subjectiu, temporal, atzarós. Descansi en pau Vargas Llosa i  rellegim-lo sense prejudicis.

https://www.llegir.cat/2014/09/aquellos-anos-del-boom-xavi-ayen/

PARAL·LELISMES PERSONALS

Ja sé que corro el risc de fer-me pesadeta però el llibre de Xavi Ayén sobre el boom em té fascinada i em temo que serà d'aquells que em sabrà greu acabar tot i que sempre es pot revisitar quan calgui. Des de fa alguns anys sempre tinc quatre o cinc llibres diversos en dansa que llegeixo de forma més o menys simultània però aquest m'ha fet abandonar i deixar a mitges la resta, la veritat. 

Ahir vaig acabar el capítol dedicat a José Donoso, un personatge complicat i neuròtic, gelòs de l'èxit dels altres ja que tot i rebre una certa consideració no va arribar a desvetllar el fervor multitudinari d'un García Márquez o un Vargas Llosa que són els qui van tenir més sort i èxit, en un context on podem trobar molts secundaris de luxe els quals no van assolir el mateix reconeixement ni, és clar, els mateixos dinerons. Al capdavall, agradi o no, els dinerons són importants i també els reconeixements d'upa com ara tot un premi Nobel, el qual per molt que estigui condicionat per molts aspectes socials i polítics encara té el seu prestigi mundial de cara a la galeria.

El tema d'aquella època i d'aquells escriptors m'ha fet pensar que, en certa manera, existeix un paral·lelisme entre el fenòmen del boom i el de la Nova Cançó. Gairebé coincideixen en el temps i el de la Nova Cançó és quelcom més local i català, més restringit a la nostra cultura per més que algunes de les seves estrelles hagin fet fins i tot les Amèriques, com el mateix Serrat. De tot aquell conjunt de persones que van protagonitzar un entusiasme temporal n'han quedat quatre o cinc de reconeguts i recordats i que viuen una mica dels èxits passats, ben mirat. N'hi havia molts de bons però no van tenir la mateixa sort ni potser les mateixes oportunitats. També les envegetes i les gelosies van fer uns certs estralls i tot plegat es va anar diluint amb els anys, ajudat, en aquest cas, pel fet que les noves autoritats catalanes es van estimar més promocionar coses com ara els castellers o les havaneres, molt menys compromeses.

Aquella gent també, en general, va flirtejar amb cert radicalisme polític, al menys alguns d'ells. Una vegada Pi de la Serra explicava com en acabar un concert en el qual havia cantat alguna cosa més o menys revolucionària un xicot se li va acostar i li va proposar que anessin a lluitar a les muntanyes en pla guerriller, cosa que el va fer meditar a fons sobre la qüestió. La gent de la Nova Cançó també va mirar cap a França fins que els del grup de folk van mirar una mica cap als odiats americans i ens van portar uns quants temes. Avui hi ha molta gent que canta, com hi ha molta gent que escriu, però tot es mou per novetats efímeres, no sé si és mania meva a causa de l'edat però moltes lletres actuals, amb poques excepcions, em semblen lamentables i n'hi ha un doll excessiu dedicades a noi busca noia i et recordo i no m'estimes. És clar, hi ha un Cesk Freixas i algú altre però tampoc els aparadors mediàtics no els donen gaire ocasió d'arribar a tothom. 

I també aquella colla de cantants, en general, provenia de classes altes o mitjanes i del món universitari, amb alguna excepció, no ho negaré pas. El món del suburbi, encara avui, canta en castellà i de vegades sembla que es faci difícil trobar punts de contacte i fins i tot em temo que hi ha poc interès per totes bandes en conèixer a fons determinades iniciatives que la gent fina menysté encara avui. Sobre això havia escoltat comentaris molt sucosos per part de persones con Paco Candel que va ser un dels pocs ponts entre uns móns i uns altres. La crítica social que fa la cançó d'avui em sembla una mica destralera i manca un cert sentit de l'humor. La Trinca va tenir un paper rellevant en això de l'humor crític però ja sabem com van acabar, fent diners, ni que fos en castellà, cosa que no critico però que encara em fa riure quan algú em fa escoltar allò de les dues pàtries, la parenta i l'amant, tan punyent. 

En el temps de la Nova Cançó ens arribaven notícies i cançons de cantautors de la resta d'Espanya. El boom novel·lístic i les dictadures sudamericanes també ens van portar molts grups i cantants d'aquells països. Avui també n'hi ha però en sabem poca cosa i em temo que tenen els mateixos problemes que els d'aquí, això de les comunitats i el cafè per a tothom va contribuir al fet que tothom es prengués el cafè a casa seva. Compto amb el fet evident que una situació dictatorial contribueix a fomentar les relacions difícils a l'entorn d'un enemic comú, això en teoria car molta gent estava ben situada i acomodada en aquells anys i no patia pas gaire, la veritat. Avui tot és molt diferent i comparar èpoques serveix per a poca cosa, sempre és una comparació parcial i lligada a la nostra edat i a les nostres experiències i sovint han de passar els anys per a tenir una perspectiva una mica completa del passat.

També en el camp de la Nova Cançó, com en el de la novel·lística hispanoamericana, van reeixir i perdurar més homes que no pas dones. Quan Raimon va celebrar no sé quants anys de professió va convidar molts cantants i se li va criticar, crec que amb raó, que no convidés cap senyora cantaire, en actiu o retirada, cosa que el va fer empipar una miqueta, a ningú no li agrada que li facin evidents, de forma pública, les seves contradiccions. Un cas dramàtic i terrible va ser el d'Ovidi Montllor, oblidat durant anys, cosa que va fer que s'hagués de dedicar al cinema, fora de Catalunya. Això sí, quan ja va estar molt malalt se'l va homenatjar i aquells homenatges em van fer una certa angúnia pel que tenien de reconeixement gairebé pòstum d'un dels artistes més interessants i complets que hem tingut a Catalunya i fins i tot a la resta de la pell de brau. El recordo en una ocasió en la qual filmava una pel·lícula en la qual sortia algun actor d'aquests internacionals i espanyols, reconeguts, i va explicar dolgut com l'equip de TV3 havia anar al rodatge per tal d'entrevistar i retratar els famosos foranis i ni a ell ni a la Montserrat Salvador, que també hi sortia, els van donar ni el bon dia. 

ELS ANYS DEL BOOM TORNATS A VISITAR I MOLTES MÉS COSES

(Fotografia de l'arxiu Carme Balcells, publicada a ABC)

Ahir em vaig trobar una amiga que és molt bona pintora però que és limita a poder vendre alguna cosa a les fires i mostres diverses que es fan i es desfan, a còpia d'anar carregada amunt i avall, plena de coratge artístic. Conec gent que escriu molt bé i fins i tot, modèstia apart, crec que els llibres que he escrit jo estan també prou bé tot i que s'hagin venut molt poc i no se'n canti ni gall ni gallina. Ara en tinc un parell de força dignes i sense esperança que volten sense èxit ni resposta per petites editorials. Qui se'n surt de tot plegat i té un cert èxit, relatiu i sovint efímer, creu o vol creure que la qualitat sura sempre, com vaig sentir dir en una ocasió a la pintora Montserrat Gudiol, però amb els anys t'adones que no és pas així. Passa en tots els camps professionals, àdhuc en el de la política, els grans líders no són els millors, han tingut sort, han estat els més ben relacionats i també l'atzar, el moment oportú, la casualitat, han tingut un gran pes en la seva trajectòria. Fins i tot els premis Nobel són altament qüestionables.

Fernando Fernán Gómez explicava en una ocasió, amb el seu to abrupte i tan personal i divertit, que els actors i actrius tenen tots ells vocació de triomfadors i que per això aquest sector és ple de frustrats. El camp de la interpretació és molt visible però crec que la majoria de gent, d'alguna manera, vol triomfar i ser reconegut en allò que fa i se sent una mica decebut quan les mediocritats espavilades agafen nom i fama i guanyen diners car, ens agradi o no, els diners són darrere de l'èxit i el reconeixement en la majoria de casos. En el  cas dels llibres, a més a més, és curiosa l'afició de tanta gent que té un cert nom en algun camp, en voler escriure la seva novel·la. Els periodistes que surten a la tele sempre acaben per escriure i publicar -ja tenen la promoció assegurada- la novel·la pertinent.

Estic llegint amb gran afició i delectació el llibre de Xavi Ayén, que va aconseguir un premi amb un nom mític, el Gaziel, sobre els anys del boom. Va arribar-nos tan promocionat d'entrada que en desconfiava una mica, tot s'ha de dir, però he d'admetre que m'ho estic passant d'allò més bé ja que és extraordinari, la veritat. Més endavant ja en faré una ressenya més literària i acurada però el volum, no sé si un assaig, un conjunt de biografies o una crònica històrica i periodística d'un temps i d'un país, és altament recomanable, tant per aquells que vam viure l'època com per als més joves als quals tot allò ja els toca de refiló. Ayén pot escriure des d'una certa distància, ell és més jove i tot i que hagi conegut i entrevistat molts dels seus protagonistes pot establir una saludable perspectiva sociològica amb aquell context irrepetible. El llibre és molt il·lustratiu sobre les circumstàncies, servituds, condicionants i fets atzarosos que envolten el tema literari.

Xavi Ayén en la concessió del premi Gaziel (font: eldiario.es)

Dels molts escriptors que van formar part del gruix d'aquell boom, tan ben promocionat però que va sorgir una mica, d'entrada, per una sèrie de casualitats barrejades amb l'oportunitat d'un moment concret, dos han estat les grans estrelles mediàtiques i literàries, Vargas Llosa i García Márquez, flamants premis Nobel. Al seu voltant n'hi havia molts altres, tant bons com ells, que no van estar tocats per la vareta màgica de l'èxit universal i indiscutible. A casa nostra, en dimensions més reduïdes, hi ha el cas una mica semblant de Mercè Rodoreda o fins i tot d'Espriu. No a tohom els agradaven aquests escriptors, d'entrada. Fins i tot gent jove d'ara que els llegeix no acaba d'entendre el soroll que es va muntar i que encara dura. Però si critiques valors admesos de forma incondicional, el mateix que passa si matises aspectes sobre Gaudí, Miró o l'inefable senyor Tàpies, pel que fa a d'altres camps de l'art, et miren de reüll, com si volguessis fer-te la interessant o l'esnob, la veritat.

Al darrera d'aquells escriptors hi ha, és clar, el paper d'un personatge tan emblemàtic i irrepetible com Carme Balcells, el llibre entra a fons en la seva personalitat, les seves ambicions, les seves lluites a favor dels guanys dels escriptors, les seves dèries i el seu capteniment així com en el d'un altre gran personatge del moment, Barral. I com a decorat de fons, aquella Barcelona entusiasta on convivia la misèria més ferotge amb el glamour de tot allò que es va dir gauche divine i que no era ni gauche ni divine, la veritat. Una Barcelona on, tot s'ha de dir, la gent que comptava vivia, i potser viu encara, més amunt de la Diagonal. Jo, que era joveneta i innocent, m'ho mirava tot amb l'admiració reverent i distant que les persones humils sentíem aleshores per la universitat, pels intel·lectuals, els escriptors, pels avantguardistes i els innovadors que anaven a París i Londres com qui va al Prat de Llobregat. El primer llibre que vaig llegir, de tot el conjunt, va ser La ciudad y los perros, per recomanació del professor Tuson, que per casualitat va caure per la Normal durant dos o tres anys.

(Barral fent el faune guai, foto Oriol Maspons)

Vargas Llosa, malgrat que ja sé que hi ha molta gent que li té mania per les seves manifestacions en contra del catalanisme o clarament de dretes, és pel meu gust un escriptor de molta més volada que García Márquez, té un conjunt d'obres extraordinàries d'un pes immens. García Márquez, també segons opinió personal i subjectiva, es va cremar amb els Cien años de soledad i ni el que va fer abans o després té la mateixa qualitat tot i que quan tens fama tot es ven i promociona molt bé durant una llarga temporada. Però tot això és ben igual ja que al capdavall el mite és el que val. Ayén comenta que no hi ha encara rutes literàries que recordin el pas d'aquests dos escriptors i de tants altres d'aleshores per la nostra ciutat, avui, quan se'n fan tantes sobre best-séllers d'última producció. Durant uns deu anys Barcelona va quedar prácticament envaïda per escriptors sudamericans, però també per cantants, pensadors i tota mena de professionals d'Hispanoamèrica. Era la ciutat amb més pes cultural específic pel que fa a la llengua castellana, agradi o no als puristes partidaris del monolingüisme oficial. Les dictadures de Xile i Argentina també van contribuir, de forma tràgica, a aquella presència.

Aquell somni, com tots, va durar poc. La majoria se'n van anar altra vegada i tot va canviar. Barcelona era una festa fins que es va convertir en capital autonòmica oficialitzada. Tot canvia i els centres d'interès cultural es desplacen i es reconverteixen i les novetats i les modes, també les modes culturals, tenen molta força. Van sorgir molts imitadors d'aquells escriptors, sobretot de García Márquez, Vargas Llosa és més difícil d'imitar. Vam quedar tips de realisme màgic, de llibres que semblen escrits, desmanegats i tornats a muntar, de famílies extenses amb grans ramificacions i plenes d'esdeveniments esotèrics que s'hi relacionen. Aquell boom també va acabar amb la novel·la realista anterior, més crítica amb un context gris i proper. Tot s'ha de dir, tampoc tots els representats per l'agència Balcells han tingut la mateixa xamba, és clar, tot i que venguin molts més llibres que la gran majoria. Fins i tot en aquell temps hi havia, malgrat tot, una certa aspiració editorial a publicar qualitat. El boom es va acabar amb el mític cop de puny de Vargas Llosa a García Márquez i gairebé al mateix temps que els cantants d'havaneres substituïen en les nostres festes majors als cantautors dels quals, com d'escriptors del boom, en van quedar tres o quatre d'intocables i para de comptar.

Avui tot ha canviat, tot és immediat, la novetat prima i ni en el món dels actors ni en el dels escriptors els valors es consoliden de forma permanent, en general. Les petites editorials fan el que poden per no ser abduïdes però també han de cedir a pressions i compromisos per tal de sobreviure en un món de grans taurons. Els premis literaris que abans eren, en certa manera i no pas sempre (biografies com la d'Espriu incideixen en com anava la cosa, fins i tot en temps resistents i de participació molt minoritària en aquests concursos), un camí de promoció, avui són tota una altra cosa, t'arruïnes fent fotocòpies i la cosa ja està gairebé cantada des del principi, sobretot en els premis grossos. En d'altres temps el fet que el premi gros de novel·la de Tarragona s'hagues deixat desert per manca de consens en el jurat hauria estat un escàndol, un escàndol relatiu, és clar, com és relatiu tot el que es relaciona amb el món literari. Avui aquest fet ha passat sense pena ni glòria ni cap tipus de ressò. 

Encara el llibre té un cert valor simbòlic, això sí, fa uns dies, quan estava de vacances, vaig interrompre una breu conversa amb una persona coneguda pel fet que s'estava enfadant amb mi ja que jo li vaig dir que estava molt d'acord en què les biblioteques facin pagar alguna cosa pel préstec, encara més pel préstec de les novetats. Oh, hi ha gent que no pot comprar llibres, avui, em va respondre, molt empipada. El préstec de novetats ha fet que aquestes es venguin molt menys, la veritat. Però aquest és un altre tema i ja hi tornaré algun dia. Les biblioteques han estat molt importants, ho admeto, però també han contribuït al descens en les vendes de llibres, em temo, i considero una mica deslleal que una novetat editorial estigui al cap de quatre dies a disposició dels consumidors i de franc.

Biblioteca Francesc Boix, Poble-sec

Ah, el llibre, tan sacralitzat, tan lloat per ell mateix i no pas, com hauria de ser, pel seu contingut real, alliberat de prejudicis i al qual ens hauríem d'acostat en un cert estat virginal i no pas concidicionats per crítiques, recomanacions i promocions. El mateix hauria de ser pel que fa a moltes altres coses, com l'art o el cinema, per exemple. Quan vaig anar a la xerrada sobre el pintor Tapiró recordo que el conferenciant va dir alguna cosa com ara que els seus quadres no s'han d'explicar,  ja es veu que són bons. Per tant, no ens fan cap falta les recomanacions, ni contextualitzacions, ni valoracions dels suposats experts, més enllà de donar-nos a conèixer els productes i encara, no pas tots. Però vivim en societat i volem estar al dia i comentar el que tothom comenta de la mateixa manera que quan fem turisme ens agrada veure i retratar el que tothom veu o ha vist. De vegades observo turistes que baixen pel meu barri i es queden badant davant d'algun detall percebut en una casa de pisos humil i anònima, d'arquitecte o mestre d'obres desconegut i penso que això de la percepció de la qualitat encara funciona d'alguna manera.