Cada vegada que engego la televisió, i a gairebé tots els canals, el primer que es pot veure és algú indefens i resignat, amb la màniga, normalment del braç dret, arremangada, i com una mà anònima, armada amb una xeringa amb un punxó larguíssim i amenaçador, introdueix en el seu cos el cobejat vaccí (paraula recuperada darrerament per a goig dels poetes sense inspiració) que la protegirà d'aquest virus indesitjable.
Fa algun temps, quan encara no hi havia vacunes i no es viccionava tant, el que podíem veure a cada moment era algú armat amb un llarg bastonet, el qual introduïa a fons i amb fruïció, en la interioritat nasal de la víctima. Víctima que, ho admeto, acceptava a gust aquell tràmit desagradable pel seu bé i el bé comú.
Si mostres algun temor o dubte davant de la punxada, per altra banda, tan desitjada, et poden confondre amb una negacionista, un penjament dels nostres temps recurrent, com això de traïdor o botifler. La ciència és la religió dels nostres dies, sembla que si gosem expressar dubtes, més enllà del menjador de casa o de la terrassa de la cafeteria oberta a hores permeses, pots rebre molts retrets de coneguts i saludats relacionats amb el camp científic. Fins i tot pot ser que et mirin malament, creien que eres una velleta moderna i oberta de mires i ara resulta que goses dubtar de les evidències i ets una mena de dinosàuria ignorant.
Fa pocs dies Victòria Abril va dir unes quantes coses intel·ligents i alguns disbarats sobre el tema i va haver de demanar excuses. Sobre Abril el millor que he llegit és l'article de la Bea Talegon al Nacional, però també la Talegón va rebre mocs diversos, ja que es va interpretar que donava la raó a Abril i es va interpretar que l'Abril era una negacionista estil Bosé i gent pitjor. La llibertat d'expressió té els seus limits, vaja...
Vegeu:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/beatriz-talegon-salvar-cul-victoria-abril_587244_102.html
Com que la culpa de totes les ignoràncies la té sempre l'escola, una escola imprecisa que no fa distincions entre primària, segundària i el que segueixi, resulta que es veu que a l'escola no es fa una bona educació científica. Ni científica, ni matemàtica, ni lingüística, ni res de res. Molta gent saberuda hauria de fer pràctiques, encara que no estudiés magisteri, durant uns mesos, en una classe d'escola de barri multicultural durant un parell de mesos, a veure com se'n sortia. Una vegada van posar el senyor Carod en una classe de menuts, per fer una gracieta televisiva, i gairebé perdia els papers. Ara bé, sobre això de l'escola tothom hi entén i opina, sense dades fefaents i contrastades, cosa que crec molt poc científica, ben mirat
Si jo dic blanc i demà dic negre quedo molt malament però els qui, des dels camps de la saviesa oficial, s'equivoquen, et diuen que ja és normal, que tot s'ha d'experimentar i comprovar, que això és la ciència, assaig i error. Per sort fins i tot algun metge, com el senyor Sitges-Serra, en el seu magnífic llibre sobre medicina inútil i d'altres reflexions, ha contribuït a la meva autoestima. És clar que hi ha gent del camp de la ciència especialitzada la qual, en explicar-li jo alguna relliscada mèdica patida o sabuda, m'ha dit que molts metges no son científics.
Quan jo era petita i joveneta la veu de la saviesa la tenia la religió i això ja venia de molt abans. Els savis també van ser, durant algunes èpoques, els mestres. En general, quan anar a la universitat era cosa de quatre gats, les carreres tenien més prestigi, com és natural. Tot ho teníem mitificat..
Evidentment, així que m'avisin per a vacunar-me -es veu que soc de les darreres franges en poder gaudir de la vicció, tot i que també em diuen, els experts, que ja soc de l'edat de risc- hi aniré. Sempre et penedeixes més, a la vida, del que no has fet que no pas del que has fet. Però que no em demanin, respecte al que sigui, allò de la fe del carboner, tot em provoca dubtes, per molts motius.
El pas del temps i l'experiència ben aprofitada fa que hagis comprovat com allò que et deien els savis, després, en moltes ocasions, resulta que no era veritat i, encara més, que potser al seu volt es congriaven privilegis i oportunismes diversos. Que masturbar-se feia quedar cec no s'ho va inventar la gent, ho van dir metges i científics i ho van publicar a volums ancestrals, amb dibuixets i fotografies. Després la gent s'ho creu, fins i tot quan els experts ja han canviat d'opinió.
A Bearn, la novel·la de Villalonga, el protagonista ironitza sobre la suposada ignorància del poble, evocant quan George Sand, tant a disgust en aquell hivern literari, es fotia de la gent del poble perquè tenien por del tísic Chopin i deien que la seva malaltia s'encomanava. Doncs va resultar que era així, ves.
Fa temps, abans de tot això del virus, les agulles vacunadores i els bastonets incòmodes ficats al nas, a l'hora de dinar, cada dia, per la tele, sortia alguna operació en directe, t'ensenyaven el fetge, el cor, les tripes, sense cap mena de manies, ja que als informatius sempre s'hi posa alguna falca mèdica o científica, de vegades anunciant descobriments que després no acabes de saber on van a parar.
En tot cas, en aquests darrers temps, hem escoltat informacions ben contradictòries, fins i tot per part de saberuts oficials. Vivim en el risc i la incertesa. Al capdavall els polítics o els aspirants a polítics son també uns grans dogmàtics quan els convé. Estic preparant una xerrada sobre la Transició a Catalunya i, no tan sols pel que fa a temes polítics, sinó, 'en general', em sobta i preocupa el fàcil que és que ens enredin, sobretot quan som joves i ho fa algú amb títols i/o carisma. Que Déu, si es a algun lloc, hi faci més que nosaltres. Abans amb allò de la voluntat de Déu i l'esperança en el més enllà ja et quedaves una mica conformat.
Tan sols desitjaria que limitessin el nombre de terribles punxades per dia que t'ensopegues per la tele, altrament tinc por de què quan sigui a la cua de la vicció i vegi venir la infermera, armada amb l'estri, surti corrents a causa d'un atac de pànic i m'hagin d'anar a cercar a les antípodes, sobretot perquè hauré transgredit els limits perimetrals, ep.
