Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vacunes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vacunes. Mostrar tots els missatges

27.3.21

SANTA VACUNA DESITJADA I ELS EXHIBICIONISMES IRRESPONSABLES

 



Sempre m'ha sorprès la tendència a la vanitat que tenim els humans i que ens aboca a la fatxenderia irresponsable. Per exemple, la dèria en ensenyar pisos macos o bons cotxes a gent coneguda que, en molts casos, no té les mateixes possibilitats per accedir a bens semblants. És habitual, així mateix, presumir dels èxits acadèmics i laborals dels parents, fills i filles sobretot, davant de gent que potser no ha tingut tanta sort o, encara més, ha patit problemes diversos amb la descendència.

Aquesta tendència es manifesta des de la infantesa. Quan jo era petita hi havia una nena a l'escola que devia tenir més possibles i a qui uns parents de França regalaven caixes de colors Caran d'Ache, que ens mostrava per fer-nos dentetes, com en dèiem aleshores, perquè amb aquells llapis de colors no ens deixava pintar ni una ratlleta. De vegades ni tan sols una possible il·legalitat poc recomanable atura els presumits, hi ha qui m'explica, per exemple, que gràcies a un conegut metge el van colar a les llistes del 'seguro' o que el fill té una bona feina gràcies a l'endoll d'un saludat. 

No acabo d'entendre del tot això de les vacunes de la gent entre seixanta i seixanta-cinc anys, la majoria de la qual es va assabentar del tema pel boca-orella-watshap ja que la informació no va ser gaire transparent. El fet és que fins i tot d'aquesta franja hi ha qui no ho va saber i, de moment, s'ha quedat in albis. Una amiga de la meva edat, si fa no fa, estava segura de què els de setanta aniríem pel davant dels de seixanta però no ha estat aixi. Encara més, una aaltra amiga de cinquanta i pocs, professora de secundària, ha quedat en una mena de llimb, van vacunar el personal del centre fins arribar als de la seva edat i, paradoxalment, els de seixanta privilegiats que van tenir punxada gràcies a la famosa pàgina, li han passat al davant. Per no parlar dels de vuitanta o de noranta que no estan en residències, vaja. 

El periodista Cuní, al seu programa matinal, va mirar de contactar amb algú de Salut, per tal que expliqués una mica el tema i el desori i no hi va haver manera. I, sisplau, no em sortiu ara amb allò de què li teniu mania al Cuní i em mateu el missatger. Com és natural, els feliços vacunats d'entre seixanta i seixanta-cinc estan molt contents, ens ho expliquen a les xarxes i fins i tot han penjat fotos de l'acte de penetració viccionària al facebook i d'altres indrets, exultants de felicitat i sense meditar sobre la insolidaritat que suposen la seva alegria o les seves lloances al sistema. Jo estic vacunada, doncs el sistema funciona, 'ande yo caliente...'

El tema, a mi, de moment no em treu la son, tot arribarà, i he de dir que els polítics, tan criticats, sovint amb raó, donades les circumstàncies, s'han trobat amb un bon problema afegit, amb això del virus, facin el que facin hi haurà sectors descontents, protestes i la resta. Aquí, a casa nostra, l'espectacle mediàtic dels polítics nostrats és lamentable, sobretot per la manca de visió de la realitat, semblen viure en un univers paral·lel, la veritat. De tota manera no m'agrada criticar una feina que jo mai no faria, i això ja em ve del temps en el qual criticàvem els directors o directores de les escoles sense tenir cap intenció d'implicar-nos en un càrrec semblant.

Sovint surt algun expert del camp de la sagrada ciència per dir-nos quatre obvietats que podria dir la veïna sense haver estudiat tant. Encara més, si després es contradiu resulta que la ciència ja ho té, això, assaig i error, és el mètode. De fet és, més o menys, com el que fan els polítics. O potser és que tot és política, com deien durant la meva joventut: ètica, estètica i política, tot relacionat. Les tres coses, avui, es troben en crisi i costa definir-les.

Mentrestant, al menys que no ens ofereixen bucles amb punxadetes agressives a cada moment, per la tele i enfocades en primer pla, l'agulla cada dia la veig més llarga. El sadisme i el morbo amb excuses mèdiques i informatives ja em preocupa una mica, la veritat. Com l'afició als crims i malvestats, reals o de ficció. 

No em feu cas, escric des del ressentiment mesquí de la gent no-vacunada-encara.

17.3.21

AGULLES DE VICCIONAR I REFLEXIONS HETERODOXES

 


Cada vegada que engego la televisió, i a gairebé tots els canals, el primer que es pot veure és algú indefens i resignat, amb la màniga, normalment del braç dret, arremangada, i com una mà anònima, armada amb una xeringa amb un punxó larguíssim i amenaçador, introdueix en el seu cos el cobejat vaccí (paraula recuperada darrerament per a goig dels poetes sense inspiració) que la protegirà d'aquest virus indesitjable.


Fa algun temps, quan encara no hi havia vacunes i no es viccionava tant, el que podíem veure a cada moment era algú armat amb un llarg bastonet, el qual introduïa a fons i amb fruïció, en la interioritat nasal de la víctima. Víctima que, ho admeto, acceptava a gust aquell tràmit desagradable pel seu bé i el bé comú. 

Si mostres algun temor o dubte davant de la punxada, per altra banda, tan desitjada, et poden confondre amb una negacionista, un penjament dels nostres temps recurrent, com això de traïdor o botifler. La ciència és la religió dels nostres dies, sembla que si gosem expressar dubtes, més enllà del menjador de casa o de la terrassa de la cafeteria oberta a hores permeses, pots rebre molts retrets de coneguts i saludats relacionats amb el camp científic. Fins i tot pot ser que et mirin malament, creien que eres una velleta moderna i oberta de mires i ara resulta que goses dubtar de les evidències i ets una mena de dinosàuria ignorant.

Fa pocs dies Victòria Abril va dir unes quantes coses intel·ligents i alguns disbarats sobre el tema i va haver de demanar excuses. Sobre Abril el millor que he llegit és l'article de la Bea Talegon al Nacional, però també la Talegón va rebre mocs diversos, ja que es va interpretar que donava la raó a Abril i es va interpretar que l'Abril era una negacionista estil Bosé i gent pitjor. La llibertat d'expressió té els seus limits, vaja...

Vegeu:

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/beatriz-talegon-salvar-cul-victoria-abril_587244_102.html


Com que la culpa de totes les ignoràncies la té sempre l'escola, una escola imprecisa que no fa distincions entre primària, segundària i el que segueixi, resulta que es veu que a l'escola no es fa una bona educació científica. Ni científica, ni matemàtica, ni lingüística, ni res de res. Molta gent saberuda hauria de fer pràctiques, encara que no estudiés magisteri, durant uns mesos, en una classe d'escola de barri multicultural durant un parell de mesos, a veure com se'n sortia. Una vegada van posar el senyor Carod en una classe de menuts, per fer una gracieta televisiva, i gairebé perdia els papers. Ara bé, sobre això de l'escola tothom hi entén i opina, sense dades fefaents i contrastades, cosa que crec molt poc científica, ben mirat

Si jo dic blanc i demà dic negre quedo molt malament però els qui, des dels camps de la saviesa oficial, s'equivoquen, et diuen que ja és normal, que tot s'ha d'experimentar i comprovar, que això és la ciència, assaig i error. Per sort fins i tot algun metge, com el senyor Sitges-Serra, en el seu magnífic llibre sobre medicina inútil i d'altres reflexions, ha contribuït a la meva autoestima. És clar que hi ha gent del camp de la ciència especialitzada la qual, en explicar-li jo alguna relliscada mèdica patida o sabuda, m'ha dit que molts metges no son científics.

Quan jo era petita i joveneta la veu de la saviesa la tenia la religió i això ja venia de molt abans. Els savis també van ser, durant algunes èpoques, els mestres. En general, quan anar a la universitat era cosa de quatre gats, les carreres tenien més prestigi, com és natural. Tot ho teníem mitificat..

Evidentment, així que m'avisin per a vacunar-me -es veu que soc de les darreres franges en poder gaudir de la vicció, tot i que també em diuen, els experts, que ja soc de l'edat de risc- hi aniré. Sempre et penedeixes més, a la vida, del que no has fet que no pas del que has fet. Però que no em demanin, respecte al que sigui, allò de la fe del carboner, tot em provoca dubtes, per molts motius.

El pas del temps i l'experiència ben aprofitada fa que hagis comprovat com allò que et deien els savis, després, en moltes ocasions, resulta que no era veritat i, encara més, que potser al seu volt es congriaven privilegis i oportunismes diversos. Que masturbar-se feia quedar cec no s'ho va inventar la gent, ho van dir metges i científics i ho van publicar a volums ancestrals, amb dibuixets i fotografies. Després la gent s'ho creu, fins i tot quan els experts ja han canviat d'opinió.

A Bearn, la novel·la de Villalonga, el protagonista ironitza sobre la suposada ignorància del poble, evocant quan George Sand, tant a disgust en aquell hivern literari, es fotia de la gent del poble perquè tenien por del tísic Chopin i deien que la seva malaltia s'encomanava. Doncs va resultar que era així, ves. 

Fa temps, abans de tot això del virus, les agulles vacunadores i els bastonets incòmodes ficats al nas, a l'hora de dinar, cada dia, per la tele, sortia alguna operació en directe, t'ensenyaven el fetge, el cor, les tripes, sense cap mena de manies, ja que als informatius sempre s'hi posa alguna falca mèdica o científica, de vegades anunciant descobriments que després no acabes de saber on van a parar. 

En tot cas, en aquests darrers temps, hem escoltat informacions ben contradictòries, fins i tot per part de saberuts oficials. Vivim en el risc i la incertesa. Al capdavall els polítics o els aspirants a polítics son també uns grans dogmàtics quan els convé. Estic preparant una xerrada sobre la Transició a Catalunya i, no tan sols pel que fa a temes polítics, sinó, 'en general', em sobta i preocupa el fàcil que és que ens enredin, sobretot quan som joves i ho fa algú amb títols i/o carisma. Que Déu, si es a algun lloc, hi faci més que nosaltres. Abans amb allò de la voluntat de Déu i l'esperança en el més enllà ja et quedaves una mica conformat.

Tan sols desitjaria que limitessin el nombre de terribles punxades per dia que t'ensopegues per la tele, altrament tinc por de què quan sigui a la cua de la vicció i vegi venir la infermera, armada amb l'estri, surti corrents a causa d'un atac de pànic i m'hagin d'anar a cercar a les antípodes, sobretot perquè hauré transgredit els limits perimetrals, ep.