Ahir em vaig reconciliar -a mitges- amb TV3, després de l'ensopit i poc imaginatiu Cap d'Any que ens va oferir i després de sentir-los de nou fent aquest cofoisme habitual, sobre les enquestes que diuen que són els millors i el canal més vist del món mundial de les cases catalanes. Jo crec que TV3 ha perdut molta creativitat al llarg del temps, però potser això és inevitable i passa a les millors famílies. Tot és més fresc i bonic als inicis. Té la gran sort de comptar amb poca competència, comparar-se amb algunes cadenes hispàniques lamentables no té mèrit, la veritat. A banda de què més audiència no vol pas dir més qualitat, però això entenc que és subjectiu i jo sóc una mica iaia rondinaire, hores d'ara.
En tot cas ahir em vaig empassar el darrer capítol de la Generació D, aquella colla de nois i noies que hem anat seguit des de fa anys, més o menys la generació dels meus fills, la gent que va néixer tot just després del franquisme, aquells Jonàs, que havien de fer vint-i-cinc anys el dos mil. Dels molts joves entrevistats als inicis, a finals dels anys vuitanta, n'han quedat un petit grupet. He de dir que no crec en fenomens paranormals però amb temes de televisió i cinema en alguna ocasió he tingut premonicions raretes. Per exemple, recordar una pel·lícula oblidada, poc coneguda i que, al cap de poc temps, me la passin per la televisió. En aquest cas, fa quatre dies, sense haver llegit res sobre el tema, vaig comentar algunes opinions d'aquella colla de joves. I vaig afegir que potser algun dia ens en passarien un nou capítol. Doncs així ha estat, vaja.
L'experiment em sembla molt interessant. Quan es parla de metodologia, fracàs escolar i d'altres bajanades, s'especula a tort i a dret però, per saber com ha anat el tema s'hauria de seguir les criatures fins a la seva vellesa, si hi arriben, i poder fer un balanç acurat i no pas immediat. Però això és difícil i complicat, la vida és breu. En general es pensa que fracàs educatiu és, avui, no tenir una carrera, ni una parella, ni una feina fixa, però del petit grupet que vam retrobar ahir, passats els quaranta anys, em van desvetllar més admiració i enveja els esperits lliures, tot i que també em van emocionar els qui vivien feliçment, en un nucli familiar d'allò més convencional.
S'han fet grans i els anys ens canvien físicament, cosa que també es va poder constatar, malgrat que avui la gent de quaranta anys tingui molta empenta i jovenegi. El grup resistent és heterogeni, tot i que coincident en alguns aspectes. En general, s'hi veia molt poc interès pel tema polític i fins i tot per coses tan presents avui en el nostre món quotidià com les xarxes socials. Si enguany s'iniciés un experiment semblant potser hi retrobaríem més diversitat en la procedència geogràfica i en l'opció sexual, el món ha canviat força encara que no ho sembli.
No es fan gaires programes on ens ofereixin una perspectiva temporal tan dilatada. El programa va satisfer la meva tafaneria, incrementada pel fet de tenir fills i d'haver comptat amb molts alumnes d'aquesta mateixa generació, alguns i algunes dels quals retrobo per llocs com el facebook i que, com aquests de la tele, han fet vides molt diverses i per a tots els gustos. Com que el carisma es té o no es té, resultava impossible no interessar-se per aquest bon músic sense compromisos ni lligams, tot un filòsof, encara que no tingui la carrera, amb una coherència vital que no resulta gens freqüent d'ensopegar-se, per aquest món de mones.
La impressió subjectiva que en vaig treure va ser que, en general, tots ells, cadascú a la seva manera, se n'havien sortit i se n'anaven sortint. Admetien, tots ells, haver comptat amb un bon coixí familiar. De fet, la tria també va ser feta, m'imagino, en mitjans relativament convencionals i còmodes. D'aquesta generació podríem trobar gent molt menys afortunada des de la infantesa, ben mirat. Al menys ha estat una generació amb oportunitats i que no ha viscut, de moment, guerres ni violències. Van entomar les acaballes del servei militar, els nois, però fins i tot el xicot bonhomiós i paternal que va haver d'anar a fer-la a Ceuta no semblava traumatitzat per l'experiència. La mili ja no existeix, sovint ni recordo, en ser dona, que un dia va existir. Al menys les noies ens en lliuràvem. Un bon programa, al capdavall no hi ha res de tan interessant, al món, com les vides de la gent normal o aparentment normal.
