Fa alguns dies, a la Filmoteca, escoltava la conversa que tenien, al meu costat, dues noies de l'edat dels meus fills. Una d'elles, qui més parlava, semblava estrangera, anglesa o americana. Explicava a l'altra la seva mala experiència en acompanyar la seva parella a urgències, a Bellvitge, a causa de problemes molt seriosos que havia tingut l'àvia del noi.
-Entiendo los recortes y la masificación -explicava, en castellà- pero no entiendo el trato que nos dio la mayoría del personal, creo que la gente que trata con personas debe ser vocacional y más humana.
La noia parlava de massificació, però, sobretot, de gent que no els feia cas i que literalment passava i de com, finalment, es van ensopegar amb una infermera humana i educada que els va atendre com Déu mana.
La mateixa noia comentava la seva sorpresa i desconcert quan en experiències semblants als CAPS o a l'Hospital de Sant Pau s'havia endut una impressió magnífica sobre la medicina nostrada i sobre la gent que en tenia cura, des dels administratius als especialistes, malgrat que hagués percebut el problema del tema de les retallades o de l'augment del temps d'espera per a segons què.
Fa poc temps una coneguda meva va patir una experiència igualment lamentable a l'Hospital del Mar on va haver d'acompanyar el seu pare. L'escenari d'aquest centre, als vespres i a Urgències, és surrealista. Els lavabos eren molt bruts, ningú no els informava i el seu pobre pare va trigar molt a ser atès però, com en el cas anterior, no era això el que més va sobtar a la família, sinó la desorganització i el tracte d'un gran nombre del personal, amb algunes excepcions ja que, afortunadament, sempre hi ha bona gent a tot arreu.
Fa anys, quan encara no es parlava de retallades, vaig tenir experiències semblants en les urgències del Clínic i de la Vall d'Hebron però malgrat la gran massificació que vaig patir i les moltes hores que m'hi vaig passar no tinc cap queixa del tracte del personal ni de l'atenció rebuda. Sempre et trobes algun poca-solta a tot arreu, això sí, i potser és inevitable, però eren l'excepció.
Hi ha coses que depenen dels diners i d'altres que no. En èpoques grises i difícils vaig tenir cinquanta i seixanta alumnes a l'aula però també en aquests casos hi havia mestres seriosos i mestres que no ho eren gens, i de vegades, si feia falta, també els mestres de bona fe netejàvem els lavabos, encara que no fos feina nostra. Així és el món, però crec que és molt trist que sigui així, encara més en aquest tipus de professions que no haurien de perdre mai la perspectiva humana.
Afegeixo que no voldria que tot plegat s'entengués com una denúncia dels defectes de la classe mèdica. Precisament darrerament, amb el part de la meva filla, que va ser a la Maternitat, a carrer de la Seguretat Social, ens hem quedat meravellats de l'atenció durant tot l'embaràs, en el moment del naixement i després, tot perfecte. Per això sobten més aquesta mena de diferències de tracte en uns casos i en uns altres, cosa que també passa a les escoles públiques, n'hi ha que són una meravella i d'altres que semblen deixades de la mà de Déu, com deien els grans, i totes pertanyen al mateix sistema i a la mateixa xarxa. He vist transformacions miraculoses de centres educatius amb moltes dificultats quan allà hi ha entrat un equip amb ganes i empenta. També conec molt bons metges i metgesses que són per cert els primers en plànyer aquesta mena de situacions i que de vegades no entren més a fons en segons què per tal de no buscar-se enemics o ser mal mirats per altres del seu equip o del seu lloc de treball. Això passa a totes les feines.
Aquests periodistes de les tertúlies haurien d'anar a donar un volt per aquests llocs, a les nits i matinades, i segurament farien uns reportatges molt sucosos enlloc de marejar tant la perdiu. No tot és culpa dels de dalt de tot, ep.
