DESERTS ESTIVALS I D'ALTRES FACÈCIES

En general, i des de fa anys, els estius son una mena de deserts informatius, fins i tot quan passen coses greus. Faré una excepció, lligada a la meva experiència personal, amb el primer canal, el qual encara ens ofereix una mica de debat interessant a l'hora d'esmorzar. El debat interessant ve quan cerquen gent que sap d'un tema i no 'que sap de tot' i quan es deixa de banda la picabaralla política recurrent i absurda però que omple espais amb poca feina.

Les persones, en general, som força incondicionals de les nostres emissores, dels nostres canals de televisió, dels nostres diaris... De vegades no pots dir res en contra, per exemple, de TV3, se suposa que és la nostra i és com criticar un parent proper. Això fa que hi hagi molt poca autocrítica, sumat al fet de què hi ha programes i personatges que trobo ximplets i amb els quals molta gent hi xala. Les gracietes diverses han fet forat, des de fa anys, i cada vegada amb menys gràcia, segons la meva opinió.

La tele nostrada, i també les altres, dediquen molta estona a cantar-se les excel·lències, si hi ha molta audiència se suposa que ho fan bé, tot va per números, vaja. Les minories, en això i en tantes coses, tenen molt poc pes. Si un llibre es ven o llegeix poc, no val res o poca cosa. Som en temps de xifres i audiencies i èxits. Tot plegat genera publicitat, calerons, i, al capdavall, tot funciona amb calerons.

Un altre tema és que molta gent poques vegades 'passa' del català al castellà i a l'inrevés. Les causes i motivacions son nombroses i complexes, el tema és espinós i potser val més no tocar-lo. La gent jove, un bon nombre, ja pot, fins i tot, anar directament a l'anglès. Malgrat això sembla que el doblatge, tan criticat fa anys, gaudeix de bona salut.

Avui la tele convencional té poc pes comparada amb les plataformes, hi ha un excés d'oferta i es fa difícil espigolar. A banda d'això es repeteixen un munt de series, algunes una vegada i una altra. Hi ha canals minoritaris, locals, que ho fan bé, amb pocs mitjans, però tampoc tenen gaire recursos i han de 'repetir'.

Avui, a més, tot ho pots veure i recuperar quan et sembla. Tanta facilitat está bé però tot perd màgia, o així m'ho sembla, és com abans et compraves una brusa amb tota la il·lusió i ara en tens trenta i te les poses una vegada o dues. De vegades hi ha gent més jove que veu fotografies antigues, de dies de festa, amb la gent ben vestida, i de vegades comenten que 'devien ser gent benestant', però moltes vegades no és així. La gent tenia un vestit, poca cosa, però en tenia cura, el planxava, el conservava i li treia un gran rendiment, als balls i festes s'anava 'mudat'. 

Si fins i tot es poden veure fotografies de comunions o casaments a barris humils, de barraques, a festes de poblets, amb la gent ben vestida, neta, ben pentinada i abillada. Un altre tema era la feina, a moltes feines es duien 'manguitos' i davantals per no embrutar-se. Jo vaig dur bata a l'escola fins que va semblar una cosa retrograda.

Segurament si fos jove ho veuria d'una altra manera, ep.

HISTÒRIES, HISTORIETES, CONTALLES I FACÈCIES

 

Fa poc vaig tornar a ensopegar-me, en aquest cas per les xarxes, amb una breu historieta atribuïda a Sòcrates. A causa de la categoria i antiguitat del personatge comprendreu que no puc comprovar la veracitat de la contalla, que té variables diverses si n'obviem el contingut pedagògic. Resulta que algú, un home, aquell era un mon d'homes, per savis que fossin, va anar al mestre amb la intenció d'explicar-li una facècia sobre algú. 

-Saps si això que m'has d'explicar és realment cert? -li va dir Sòcrates.

El tafaner interessat en difondre la notícia va haver d'admetre que no ho sabia.

-El que m'has d'explicar és una cosa bona, sobre algú?

Altra vegada el correveydile va haver d'admetre que no era res de bo, més aviat el contrari.

-Així, doncs, deu ser una cosa que em pot resultar útil, m'imagino...

El portaplatets va haver d'acceptar que no era així.

-Doncs si el que m'has de dir no és cert, ni bo, ni útil, no cal que m'ho expliquis -va dir el savi. Se suposa que l'interlocutor no va insistir.

Malgrat la gran difusió ancestral de la contalla el mon informatiu, tant a nivell veïnal com mundial, ja sigui a través de la paraula, el paper o el mon online, és ple d'informacions que no se sap ben bé si son certes, que sovint no son coses bones i que, en general, no ens resulten útils, ni a nivell individual ni col·lectiu. I és que una cosa és dir el que caldria fer i, una altra, fer-ho.

Admeto que soc tafanera i que, si jo hagués estat en el lloc de Sócrates, i és que podria identificar el fet amb molts que m'han passat, hauria insistit en voler saber-ho tot, humana so i humana és ma mesura, vaja. En teoria, jo hauria suposat que ja tindria prou criteri personal per destriar el gra de la palla però sovint no és així, ni de bon tros.

Llegeixo sovint coses sobre molta gent, una gran part del mon de la política, avui esca del pecat, pel que sembla, que no se sap si son certes, no son bones -les bones s'expliquen poc, son ensopides- i que, a nivell individual no em resulten gens útils, la veritat. Moltes opinions prou valorades de, per exemple, periodistes nostrats de culte, no compleixen pas aquestes exigències socràtiques, però els donem categoria, no diré de dogma, però sí de veritat experta.

Ja sabem com va acabar el savi, per tal de complir la llei, que respectava fins a límits surrealistes, es va suïcidar amb herbetes, cosa que, mirada des del present, sembla prou ximple, per més valor filosòfic que tingui aquest senyor del passat, que va tenir una esposa a la qual, la posteritat, ha omplert de penjaments però també de reconeixements meritoris, qui sap. Aguantar un marit filòsof deu seu molt feixuc.