MIRALLS ESTRAFETS , IMATGES I PARAULES

 

Fins al 25 de maig es pot visitar, al MNAC, l’exposició El mirall perdut. Jueus i conversos a l’Edat Mitjana. L’amplia i diversa selecció d’obres ens recorda i documenta la imatge dels jueus i els conversos construïda pels cristians, a Espanya, entre 1285 i 1492. Les imatges eren un important mitjà de transferència entre col·lectius, de forma inevitable van fomentar la col·laboració entre artistes i la influència mútua. Però també van difondre l’antijudaisme fomentat pels poders polític i religiós, l’estigmatització, que va ser un dels grans motius de l’establiment de la Inquisició espanyola, el 1478. Tot i que crec que, en aquest fet, hi va contribuir, crec, la necessitat de poder controlar el territori, tan divers i complex en aquell moment. I potser està bé recordar que ja hi havia hagut una altra Inquisició, uns segles abans, a l'entorn dels càtars.

L’afirmació identitària precisa sempre de la construcció de ‘l’altre’, i això encara funciona avui, a molts nivells. Les imatges de culte es van situar en la prova per reblar la sinceritat dels conversos, després dels progroms de 1391 i de les conversions massives que van situar els conversos en un terreny sempre sospitós i fràgil. L’exposició ens mostra la mirada cristiana sobre jueus i conversos, en una època complexa i insegura. A través d’una setantena de peces, comissariada per Joan Molina, se’ns presenta una reflexió aprofundida sobre la mirada cristiana en aquells anys i, com ha explicat Molina en presentar la mostra ‘la diferència existeix però l’alteritat es construeix’. I aquesta construcció té el seu èxit, quan ve propiciada pel poder i la seva propaganda i necessitats i admesa per una població amb molts problemes i inseguretats.

L’any 1492 es produeix l’expulsió dels jueus de la Península. I potser caldria, en alguna referència, recordar que l’expulsió va ser admesa amb lloances per part dels països d’Europa que ja havien generat expulsions, conversions i violències contra el col·lectiu jueu. Les expulsions fetes a França van contribuir a l’augment de població jueva, per exemple. No hi ha problema per a les persones prou interessades en la història i les seves complexitats però de vegades tinc la percepció de què, tant en aquest cas com en el de la bruixeria i d’altres, es genera de forma involuntària la percepció subjectiva d’una mena de maldat hispànica en general i castellana en particular, que cal matisar i explicar a fons i que la llegenda negra va provocar també un procés d’alteritat anti hispànica.

És cert que el problema dels conversos no es presenta a la resta d’Europa, l’antisemitisme es manifesta de forma diferent, però tan sols cal pensar en la imatge de Shylock i del jueu, en general, al teatre i la literatura, per comprovar com van anar les coses a tot arreu. Reflexionar sobre el tema no està de mes ja que de tant en tant revifa un antisemitisme més visceral que raonat i que tendeix a la generalització que tant fomenta les alteritats, siguin les que siguin. I, de  vegades, expressada per gent inesperada i, suposadament, culta i demòcrata.

L’exposició es divideix en cinc àmbits: Transferències i intercanvis, De precursos a cecs, Antijudaisme i imatges mediàtiques, Imatges per a conversos i Escenografies de la Inquisició. Ha desvetllat un gran interès, s’ofereixen visites comentades per personatges interessants, i segueix en la línia actual del museu, tan encertada, diversa i ben gestionada.

Els que ja som grandets encara vam escoltar a les escoles dels primers temps del franquisme històries exemplars com les que es mostren a algunes imatges, les hòsties maltractades, el nen sant martiritzat... Per Setmana Santa s’anava a matar jueus simbòlics i un llibre tan nostrat i popular com ‘El trobador català’ inclou un poema sobre el tema, cosa que contradiu en part la procedència franquista dels prejudicis. Facècies com el miracle de Billettes tenen un origen ben francès. 

És interessant veure l’evolució de les imatges, unes imatges inquietants, que, en algunes modalitats, han arribat fins al present. El jueu, que no es distingeix físicament de la gent corrent, va assolint característiques de lletjor i s’identifica amb personatges negatius, com Judes. Com en el cas de les bruixes, cal trobar distintius per a reconèixer el mal invisible i, per tant, cal crear miralls estrafets. L’exposició és especial pel que fa al tema dels conversos, que tant va afectar la història espanyola, també la catalana, fins fa poc. O així ens agradaria creure-ho.

La mostra ha tingut un gran nombre de visitants a Madrid. El projecte, segons ha explicat Molina, va ser rebut amb escepticisme i una certa desconfiança. El tema encara incomoda i sensibilitza i cal que hi hagi debat i reflexió al darrere de la visita. I lectures complementàries, és clar. No crec gaire en allò de conèixer la història per no repetir-la, la història és polièdrica, interpretable i, com va escriure Croce, sempre és història contemporània. I la violència i la construcció de l’alteritat, sigui a nivell intel·lectual o popular, sembla que continua vigent, per això sempre hi ha qui es posa nerviós si insisteixes en considerar-te ‘ciutadana del mon’ i defuges allò que en diuen 'condicionants culturals'. 

LA FAMÍLIA KARNOWSKY I EL TERRIBLE DECORAT DE LA HISTÒRIA VISCUDA

Els llibres, o les pel·lícules, d'una altra manera, assoleixen importància i grandesa quan sobrepassen la seva temàtica, lligada a un temps i a unes circumstàncies, i els sentim com a universals, ens hi trobem reflectits d'alguna manera. Això no sempre passa, fins i tot ni tan sols s'esdevé amb llibres que pertanyen al nostre món cultural proper i que en llegir-los ens sonen tan falsos com un duro sevillano. Els bons llibres, en general, no defensen tesis ideològiques o, si ho fan, no ens n'hem d'adonar.

Un dels darrers llibres en els quals he copsat aquest sentiment d'universalitat ha estat La familia Karnowsky, de l'altre germà Singer. Mentre que Los hermanos Ashkenazi va passar una mica de puntetes aquest altre ha tingut una acollida més massiva per part del públic i això pot venir propiciat per moltes circumstàncies. Una manera de calibrar-ho és repassar, per exemple, les llistes d'espera de les biblioteques públiques.

A l'altre germà Singer, Bashevis, el del Nobel, el vam conèixer amb motiu sobretot, de la concessió del premi i podem disposar d'un gran nombre de llibres seus a l'abast. De Yehoshua, de moment, ens hem de conformar, si no sabem prou anglès, amb aquests dos. I de la noia de la família, Esther Kreitman,  crec que encara no es pot trobar res ni en castellà ni en català. 

Les històries familiars ens impliquen a fons, tots formem part d'una família, millor o pitjor. Amos Oz, un altre jueu, ha escrit en moltes ocasions sobre la importància de les històries familiars. Les famílies, al contrari del que de forma brillant va manifestar Tolstoi, en general no són felices o desgraciades de forma absoluta sinó que, com les persones, passen per èpoques diferents.

Tot i que en aquesta novel·la es parla sobre jueus i podem arribar a saber moltes coses a l'entorn de les seves circumstàncies familiars i els seus costums, seria un error centrar l'interès que desvetlla el llibre en aquest aspecte específic. Avui ens estan arribant molts autors de l'Europa central i de l'Europa de l'est oblidats o desconeguts per nosaltres que ens forneixen una visió polièdrica de tota aquella societat tan diversa. 

Tot aquell món és complex, ha generat migracions diverses i crueltats de les quals el nazisme, va ser, evidentment, la més visible i absoluta. Al principi del llibre ja ens trobem amb gent que s'ha instal·lat a Alemanya en haver d'abandonar d'altres pàtries de l'est i que no és del tot ben acollida pels qui ja són alemanys. Quan comença a haver-hi problemes amb els russos els procedents d'aquella zona, i no tan sols els jueus, reben per totes bandes, fins i tot per part dels qui van arribar abans. 

Un dels aspectes imprescindibles  i més inquietants de moltes històries és copsar com es va congriant la tragèdia col·lectiva, trobo a faltar aquest aprofundiment en la majoria de narracions sobre la nostra guerra, per exemple. Els símptomes de l'epidèmia van sorgint primer amb comptagotes i aquí no val allò  del conegut poema, com que jo no era jueu, perquè també el món dels jueus és divers i uns es creuen millors que els altres i fins i tot es pensen que no aniran per ells. La lucidesa, en aquesta mena de situacions, no és habitual i, en tot cas, les veus dels lúcids s'ignoren, com les prediccions de Cassandra.

L'autor del llibre no incideix en excés en el tema històric, la família i el seu entorn són l'eix vertebrador del que s'esdevé. Hi trobem els canvis generacionals, les dèries dels adults, els costums indefugibles, l'amor i el desamor. I al volt dels Karnowsky ens ensopeguem amb tot un mosaic de personatges inoblidables, com aquest metge avançat a la seva època, generós i altruista, i la seva filla, que abandonarà la professió per dedicar-se a la lluita política. No se'ns mencionen partits polítics concrets, no cal. 

Al llarg de tres generacions la família maldarà sense èxit per sobreviure en pau, malgrat que respirem una mica quan alguns dels personatges aconsegueixen salvar-se amb una nova emigració. Com que no podem ignorar el que va passar continuarem patint pels qui no han volgut ni pogut marxar de les fogueres. I fins i tot per la difícil adaptació dels qui se n'han escapat.

I és que la salvació personal té els seus condicionants i les seves servituds. Els cants de sirena del Nou Ordre, amb la seva parafernàlia d'uniformes, músiques i proclames, també té el seu atractiu per als joves, fins i tot per aquest jove de la família que vol ser com els altres i no es vol sentir exclòs. Podem trobar molts paral·lelismes entre aquesta família i les nostres, entre els coneguts i saludats dels Karnowsky i els nostres veïns d'ara i d'abans. 

No sempre els símptomes de les epidèmies fan que aquestes es desenvolupin d'una forma tan bèstia com va passar a Alemanya, amb la col·laboració d'altres països, es clar, els quals van esmerçar esforços diversos per contribuir a l'extermini de les víctimes propiciatòries, en aquest cas, els jueus, els més afectats, evidentment. Fer caure el gran pes de la culpa en els alemanys i la seva idiosincràsia, molts dels quals van ser les primeres víctimes de la situació, ha fet que durant molt de temps s'obviés la culpa de molts col·laboracionistes, fins i tot a petit nivell local. En moments difícils fan més por els veïns que els grans poders polítics i a totes les guerres se'n poden trobar munts d'exemples.

Només cal posar la tele per copsar que els símptomes de les epidèmies afloren un dia sí i un altre també, la irracionalitat ressorgeix aquí i allà i afortunadament això no vol dir que necessàriament tot plegat hagi de derivar en tragèdies col·lectives, tot i que de tragèdies col·lectives en tenim un munt en el món, més o menys visibles. Un savi dels molts que surten en aquest llibre, en el moment en què esclata la primera guerra mundial recorda a un dels protagonistes que allò de Caín i Abel és molt antic i que no ens en podem escapar. Segurament sigui així i no ens ho volem acabar de creure.

He llegit coses una mica raretes sobre aquesta novel·la, que sí té una estructura tradicional, que no menciona l'Holocaust... també he llegit valoracions justes i acurades, per sort. Jo l'he trobat d'una gran bellesa amarada d'humanitat, realista en molts aspectes. No vol justificar res ni demostrar cap tesi, la gent és com és i et pots trobar de tot al llarg de la vida, els fills surten com surten, diferents de nosaltres, susceptibles de sentir-se atrets pels cants de les sirenes més impresentables. I és que, com em va explicar algú fa temps, en una trobada professional, més que no pas educar per la pau cal explicar les guerres, és molt més efectiu però molt més compromès i menys agradable estèticament.

Ens trobem les pàgines del llibre amb tot un ventall de temes i amb fragments inoblidables en les reflexions que fan els personatges  que envolten aquesta família sacsejada per la història i per la pròpia cultura, però amb la intel·ligència suficient com per entendre la realitat, ni que sigui a patacades i amb l'assoliment de la inevitable maduresa vital. 

Punt i apart mereixen les dones que hi trobem, sense un paper tan central com els homes però que resulten clau en el conjunt de la narració. No cal que ens diguin que els nazis eren dolents, ja ho sabem, l'important és poder entendre d'on surt aquest complex d'inferioritat humà que fa que es cerquin víctimes i culpables que reblin el clau de la nostra suposada superioritat absurda  i com la llavor del mal pot donar uns fruits tan verinosos, ni que ho faci de forma lenta i gairebé imperceptible, fins i tot després de florides enganyoses.

Es important tenir en compte la data de la publicació del llibre, 1943, i també que el seu autor va morir de forma prematura un any després. Un dels personatges manifesta que cal ser jueu a casa i alemany a fora, aquests dies hem llegit crítiques sobre algunes manifestacions semblants per part de persones que tenim ben a prop. I és que aquestes bones intencions funcionen en moments de pau i d'estabilitat però quan van mal dades serveixen per a poca cosa, la veritat, i fins i tot es poden tergiversar fàcilment. El llibre té així mateix moments d'ironia intel·ligent, com quan ens explica que fins i tot en els moments d'intimitat matrimonial aquest senyor que vol ser alemany s'exclama en aquesta llengua i no en el llenguatge familiar, cosa que angunieja la seva discreta esposa.

El capteniment del jove de la tercera generació familiar ens evoca paral·lelismes evidents situats en el nostre present. Per què algú educat de forma liberal és abduït en alguna època de la vida, en general durant la joventut, per idees totalitàries de rerefons violent? Entenem que un imbècil ximple i gandul, com el cunyat del protagonista, trobi en la situació el seu mitjà natural però no tots els qui donen suport a la irracionalitat són ganduls ni ximples. No resulta còmode ni heroic haver d'admetre allò tan vell de la gran família humana però sigui com sigui totes les guerres són civils i tots ens assemblem molt més del que desitjaríem, en el bo i en el dolent. I aquella antiga màxima moral reproduïda a la llegenda nostrada de la bota de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, té una vigència absoluta sense que sembli que s'hagi convertit mai del tot en llei universal d'obligat compliment.