Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura mexicana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura mexicana. Mostrar tots els missatges

20.6.19

MASTRETTA I LES DONES MEXICANES DEL PASSAT RECENT


A la darrera sessió del club de lectura dedicat a les relacions literàries entre Mèxic i Catalunya vam llegir el llibre Arráncame la vida, el primer èxit literari d'Ángeles Mastretta. No era l'opció prevista, ja que el conductor del grup, Cristian Cortés, havia triat Balún-Canán, de Rosario Castellanos, un gran clàssic mexicà. Doncs resulta que aquest títol no es troba -de moment- a les biblioteques. Ni a les llibreries, gairebé. Finalment, per curiositat, me'l vaig comprar en una d'aquestes llibreries virtuals de segona mà i el  tinc pendent de lectura.


Arráncame la vida pren el títol d'una coneguda cançó d'Agustín Lara. Avui, com vaig comprovar pels comentaris de gent del club de lectura, poca gent més jove que jo sap qui era Lara. Quan jo era petita, per la ràdio, es parlava molt d'ell i tothom ha escoltat cançons molt populars, cantades per intèrprets diversos, l'autoria de les quals és de Lara, que va ser anomenat en el seu temps com El Flaco de Oro, potser sense saber que eren seves. Un altre personatge, avui  encara menys recordat, que surt al llibre, és Toña la Negra, gran intèrpret de l'època, que va cantar molts temes de Lara.

Del llibre es va fer, fa uns deu anys, una pel·lícula relativament fidel, molt ben ambientada, que fins fa quatre dies havia estat la més cara del cinema mexicà. Malgrat això, tot i que el llibre és també pels nostres verals força llegit i conegut, no ens ha arribat la pel·lícula, que jo sàpiga, tot i que va ser presentada com candidata als óscars, sense massa sort. 
És un treball inútil comparar llibres i pel·lícules, son coses molt diferents. El llibre, com molta gent sap, sura per la història mexicana de la primera meitat del segle XX, a través de la vida d'una dona que es casa, sent una adolescent, amb un militar molt més gran que ella. Una dona rebel, però possibilista, molt interessant, que s'adona del que es vol adonar i fa el que pot en un context violent, masclista i complicat. Em sembla, pel que he llegit, que la pel·lícula deu incidir en excés en el tema amorós, fins i tot en els cartells promocionals, que evoquen un típic triangle amorós, a sota del títol, hi van escriure: en el corazón no se gobierna.  I, a més amés, van canviar el final, pel que fa a la mort del militar poderós, un personatge així mateix d'allò més interessant. No crec que sigui l'amor, precisament, el tema central de la novel·la, que és moltes coses menys una novel·la romàntica, de fet.

Al col·loqui es va parlar del melodrama mexicà i de la seva influència en la literatura de més volada. Vaig pensar en Jorge Amado, que va recollir també aspectes melodramàtics populars, en el seu cas a partir de la literatura de fil i canya, per a les seves grans novel·les. Es pot fer molta broma sobre el gènere però, amb els canvis causats per l'evolució en tendències, costums i hàbits de conducta, el melodrama gaudeix de bona salut tot que no es vulgui posar aquesta etiqueta, avui, a sèries, llibres o pel·lícules que pretenen ser tota una altra cosa.

Un bon final, doncs, per a un cicle lector divers i variat. Arriba l'estiu i tot s'acaba, canvia o s'abalteix, mai no he entès ben bé el perquè quan, pel meu gust, no hi ha res millor que les rutines habituals, trencades per períodes breus de canvi i no per llargs espais de temps ensopit. Sempre ens quedaran els llibres. I el cinema resistent.

20.3.19

OPOTON EL VELL ARRIBA AL POBLE-SEC




Ahir, segona sessió del club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya. A més a més d’un club de lectura tinc la percepció d’estar fent un interessant curs sobre cultura mexicana, cosa que ajuda a foragitar els tòpics habituals que qualsevol grup humà tenim respecte la resta del mon. Paraules d’Opoton el vell és un llibre complex i desordenat, difícil de llegir de forma convencional, però, de fet, això ja es va esdevenir amb Pedro Páramo.

Avel·lí Artís-Gener, ‘Tisner’, (1919-2000), va néixer i morir a Barcelona però entre aquestes dues dates va tenir una existència complexa, polièdrica i fascinant. Va ser escriptor, periodista, escenògraf, dibuixant... i moltes coses més. Va ser oficial de l’exercit republicà després d’haver hagut de fugir a França, amenaçat de mort per la FAI. 

Ell mateix explicava en alguna ocasió com, al front, va coincidir amb algun d’aquells que l’havien volgut estossinar. Va viure durant molts anys, com es sabut, a Mèxic, formant part d’aquell exili de culte que retornaria, en part, a Catalunya, a partir de mitjans dels anys seixanta. Un cop aquí es va integrar a fons en la represa cultural i va ser, per exemple, l’introductor del Scrabble en català. 

Molts de nosaltres tenim d’ell la imatge d’home gran, amb un ull cobert, murri i divertit, el factòtum d’uns mots creuats en català i castellà que eren un prodigi d’imaginació i que, segons la meva opinió, ningú més, amb tots els respectes per a tants enigmistes remarcables, ha aconseguit imitar a fons.


En algun lloc he llegit que l’Opoton podia haver estat el gran llibre de Tísner, però que no ho ha arribat a ser. Tot és opinable, jo crec que Tisner era més aviat un personatge immens, amb molts aspectes que convergien en el seu tarannà que no pas un escriptor convencional. Molts altres llibres seus es mouen entre la ficció, la crònica i l’autobiografia. A l’Opoton, inspirant-se en les cròniques sobre la conquesta d’Amèrica per part dels espanyols, fa un plantejament a l’inrevés, són els indígenes, un dels grups d’indígenes d’aquelles terres mexicanes, els qui descobreixen Europa, i arriben a Galícia, a Astúries i al País Basc. 

Jo crec que Tísner s’ho devia passar força bé escrivint aquest llibre i documentant-se. Va trigar, segons explicava, tretze anys en escriure’l. Com en d’altres casos, i ara em ve el cap Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany, hi havia qui creia que el que explicava al llibre era històric. El treball lingüístic m’ha evocat un llibre més recent, de ciència-ficció, sense que hi tingui res a veure, Michelíada, de Munné-Jordà. Tots dos llibres desconcerten i costen de llegir, però esdevenen un admirable treball sobre la llengua.

S’ha escrit a bastament sobre l’Opoton, hi ha qui en remarca uns aspectes i qui hi veu simbolismes que poden ser, fins i tot, divergents. Va molt més enllà de la paròdia i de la ironia. Incideix en aspectes plenament vigents com ara les dificultats en entendre perquè els altres veuen la vida d’una manera diferent de la nostra. Tísner va pouar en el náhualt, una de les llengües indígenes mexicanes més coneguda, i juga amb aquesta llengua a través de la visió d’aquest terrissaire singular, que en alguna ocasió, segons com, ens pot semblar, fins i tot, un alter ego de l’escriptor i el nom del qual vol dir Pudor. Opoton va aprendre a llegir i escriure gràcies als frares i va esdevenir l’únic supervivent de l’expedició que rememora en el seu escrit, de forma desordenada, potser afegint més pa que formatge al conjunt, car la memòria és traïdora, enganyosa i selectiva, sobretot quan et fas vell. 

Gràcies a la col·laboració d’un amic fuster van poder endegar un canoa immensa, i guiats pels oracles dels déus i amb una bona colla de voluntaris, Opoton i la seva gent van anar a la recerca de Quetzalcóalt. La història frega la ciència-ficció o la història-ficció però, de fet, en el conjunt hi ha moltes picades d’ullet que fan referència a la realitat dels catalans, sense que s’hi faci referencia explícita. Tísner desconeix alguns aspectes sobre la història i la llengua gallegues, no es pot saber tot, però tot plegat té poca importància, molta novel·la històrica grinyola en algun punt, malgrat que l’autor s’hagi documentat a bastament. La Galícia on arriba la gent d’Opoton és un mite, una recreació, i, certament, com han remarcat alguns comentaristes, era ja aleshores un indret amb una cultura important i en el qual es van generar moviments tan interessants com les irmandades. 

Pot ser Sant Yago un avatar de Quelzacóatl? Aquesta és una de les moltes preguntes que els expedicionaris es fan, en contemplar els nombrosos pelegrins d’aquell indret. El bisbe els diu que parlen com els bascos. Alguna estranya coincidència atzarosa sembla que hi ha entre la llengua basca, per cert, i algunes llengües indígenes americanes. En tot cas, sembla ben possible que déus diferents haguessin fet tasques semblants en uns llocs i uns altres. 

Troben dones espavilades, locals, com Donya Ximena, que ens evoca la mítica Malinche. S’ensopeguen amb un auto de fe, i estableixen paral·lelismes amb els seus sacrificis rituals. Passen per la terra dels asturs, arriben a la dels bascs, que no parlen pas com ells, i al capdavall la violència s’incrementa i dels més de tres mil homes que van marxar en tornaran tan sols vint-i-set. 

Hi ha molts detalls interessants i moltes situacions, divertides i no tant, en aquesta expedició, en la qual, de forma inevitable acaba per surar la violència. Les ressenyes sobre el llibre en fan interpretacions diverses, com ara establir relacions entre la parla indígena i el català, enfrontats al castellà. La situació d’una llengua i de l’altra, però, no tenen absolutament res a veure, ni tampoc té res a veure la situació històrica i política d’un indret i l’altre. Tísner, de forma lliure, estableix uns certs punts de contacte, ja que el tema de la llengua és un element important en el llibre i el tractament del castellà, idioma que es defuig de forma irònica, connecta del tot amb aquesta intenció.

Tísner va acabar aquest llibre quan ja havia tornat a Catalunya. Tot i que a Mèxic molts d'aquells exiliats van crear una mena de mon propi i que l’enyorament va tenir un pes en el seu retorn, a l’Opoton, com va remarcar, jo crec que molt encertadament Cristian Cortés, el factòtum del grup de lectura, s’hi percep un enyorament d’aquesta segona pàtria ja que l’experiència de l’exili i del contacte amb la cultura mexicana l’havia colpit a fons. A la vida passem per moltes pèrdues, la Catalunya del retorn no era la que havien abandonat perquè tot canvia quan no hi som, de forma irreversible. 

Fins i tot, i no és un tema menor, va acabar per acceptar la geminació normativa del seu nom, ell, que sempre havia signat com Avelí. Les lletres han de patir aquestes identificacions amb les essències, què hi farem. Passa una cosa així amb la ‘ñ’ espanyola. Les llengües no tenen la culpa de què les convertim en instrument de diferència i confrontació o d’identificació amb una classe social o amb un sector acadèmic poc flexible. 

Hi ha molts elements en aquest llibre que podrien generar un debat aprofundit sobre coses com ara les moltes semblances evidents entre els éssers humans i els grans esforços que fem per ser diferents dels altres. Malgrat les dificultats de lectura que comporta, el llibre porta un munt d’edicions, a casa nostra, i seria molt interessant comparar l’original amb les dues traduccions al castellà que se n’han fet. La ciència-ficció, gènere en el qual, d’alguna manera, podem adscriure l’Opoton, permet aquesta mena d’exercicis literaris així com una gran llibertat en els plantejaments.


Avui és molt habitual, aquí i allà, parlar des d’un punt de vista del present del tema americà. Tot s’ha de situar en el seu moment. Al capdavall, com va remarcar Sonia García, en la recent presentació de la biografia del tenor mexicà Héctor Sandoval, que comentava fa uns dies, el present és com és i la història de la humanitat, per desgràcia, no és pas cap jardí de roses, tampoc en el present. 

Cristian Cortés va desmitificar el tema dels pobles indígenes, no eren uns pacífics angelets, s’enfrontaven entre ells i alguns va donar suport als espanyols per anar en contra dels asteques. Al capdavall, els romans van fer el mateix amb tota la cultura pre-romana i no qüestionem pas el nostre origen lingüístic, a partir del llatí. El castellà, amb totes les seves variants, és la llengua de molta gent i una llengua de cultura ben important. Però les coses no son senzilles. 

Hi ha algunes llengües del mon els parlants de les quals s’entenen parlant però que, per diferenciar-se, han optat per fer servir sistemes diferents d’escriptures. De fet, les llengües romàniques, si no hi hagués al darrera el pes dels estats i els seus mandarinatges acadèmics, podrien considerar-se, fins i tot avui, com una sola cosa i parlant, això sí, a poc a poc i sense prejudicis, ens podríem entendre prou bé.

En tot cas avui a Mèxic i a d’altres països es valora a fons el tema de les llengües i formes dialectals que provenen de l’època precolombina i aquestes tenen un lloc, més o menys important, en les universitats. Som molt analfabets, en general, pel que fa a aquest tema. Un dels aspectes més lamentables és el rebuig, força generalitzat, de formes dialectals populars o la incidència exagerada entre bo i dolent, correcte i incorrecte, tot plegat, en el fons, ha servit per bastir barreres diverses, moltes de les quals lligades a la posició social o econòmica.
També l’exili català ha estat mitificat en molts aspectes. Fa algun temps vaig poder veure un reportatge en el qual alguns d’aquells infants que van ser evacuats a Mèxic durant la guerra i que, de sobte, es van trobar sense recursos suficients, en plena adolescència, es planyien del poc suport que els exiliats ben situats els oferien, el qual era, pràcticament, inexistent. 

Fa anys, molts, devia ser a principis dels setanta, vaig conèixer en un campament excursionista una parella d'aquests exiliats que havien retornat, ben situats, molt catalanistes, i em va doldre que parlessin amb menyspreu -tot i que això també passava per aquí, però potser no tant ni amb tants prejudicis- dels andalusos, sorollosos i bevedors. Sempre he comentat que més enllà del seny i la rauxa una de les característiques catalanes que hem de controlar és el cofoïsme, això de som els millors. En tot cas quan vens al mon no et pregunten on ho vols fer, no tens cap opció en triar, d'entrada.

Avui som capaços, o així ho voldria creure, de fer autocrítica, potser hem perdut innocència però hem guanyat en comprensió i en interpretació de la realitat o en la valoració d’un passat incòmode. La gent pot aplegar molts referents, moltes identitats, pot tenir una llengua familiar i escriure bé en una altra, per motius diversos. El dogmatisme no va a enlloc i pot esdevenir un perill evident. I inquietant.

El present, en molts llocs del mon, no és pas menys violent ni més plàcid, per desgràcia.  La pau i la bona convivència son fràgils i no en tenim la cura que caldria. Hauríem de mirar més el present que no pas cap al passat o el futur, vet-ho aquí. I mirar aquest present una mica més enllà dels nostres estimats melics, ep.