LITERATURA I FESTA DE LA INDEPENDÈNCIA... MEXICANA

Soneto del emigrado

Cataluña hilandera y labradora,

viñedo y olivar, almendra pura,

Patria: rememorada arquitectura,

ciudad junto a la mar historiadora.

Ola de la pasión descubridora,

ola de la sirena y la aventura

- Mediterráneo - hirió tu singlatura

la nave del destierro con su proa.

Emigrado, la ceiba de los mayas

te dio su sombra grande y generosa

cuando buscaste arrimo ante sus playas.

Y al llegar a la Mesa del Consejo

nos diste el sabor noble de tu prosa

de sal latina y óleo y vino añejo.

Rosario Castellanos

Balún Canán és una novel·la mexicana clàssica i emblemàtica, escrita per Rosario Castellanos (1925-1974), narradora i poeta, un veritable mite literari en aquell país. Admeto que fins fa poc desconeixia el pes d'aquest llibre, de lectura preceptiva a Mèxic. Va ser un dels que es van triar al club de lectura sobre les relacions literàries entre Mèxic i Catalunya, que es va fer a la meva biblioteca i, malauradament, es va haver de substituir per un altre ja que a les biblioteques nostrades... no hi havia exemplars a l'abast. Tot i que n'existeixen diferents edicions al final el vaig haver de comprar per internet. Encara bo, vaja.

Aquests darrers mesos, per diferents circumstàncies, aquell país, que no conec, m'està resultant molt proper, pel que fa a la cultura que aplega. El MNAC ha recuperat el pintor Fabrés, que va residir un temps allà i va tenir moltes relacions amb aquella cultura. El llibre que comentava va ben poc, un recull d'articles i narracions de Calders, m'ha tornat a evocar les relacions amb Catalunya, que ja van sorgir en aquell interessant club de lectura. Diumenge pel matí, a la Feria del Grito, celebrada durant el cap de setmana al Poble Espanyol, es van agermanar uns gegants mexicans amb els del Poble-sec, en un acte propiciat per l'Associació cultural del meu barri Bibliomusicineteca, molt propera a tot el que sigui cultura mexicana i en la qual, dilluns de la setmana passada, vaig tornar a veure Veracruz. 

Diumenge per la tarda, amb unes amigues, vaig poder fer un volt per la festa del Poble Espanyol, molt animada i concorreguda, amb actuacions, botiguetes de menjar i allò que diuen un ambientasso. Pel meu literari gust m'hauria agradat trobar-hi un espai gran amb llibres i productes culturals més específics però, vaja, potser no era el lloc adient o potser aquest espai estava en algun lloc i no el vaig saber trobar. No deixo de preguntar-me, tot i que ja entenc que els exiliats catalans feien la seva vida, com és que llibres com Balún Canán o fins i tot la pel·lícula que es va fer, basada en el llibre, son tan poc coneguts i com aquells intel·lectuals del retorn no ens en van parlar mai a fons, que jo sàpiga. Rosario Castellanos té un sonet dedicat als emigrats en el qual menciona Catalunya, i que aplega alguns tòpics inevitables i qui estigui lliure de pecat... allò que diuen.

No es pot saber tot i, amb els anys, t'inquieta arribar a saber el molt que ignores i allò que t'ha passat per alt, no sempre per culpa teva. Quan jo era jove es va promocionar allò del boom de la novel·la hispano-americana, dos dels seus autors, com és sabut, van arribar a ser premis Nobel i tot. Tant o més bons que no pas ells n'hi havia d'altres però no van tenir prou promoció o van sorgir quan ja la moda havia passat. El moment i l'oportunitat, la sort i la casualitat, tenen un gran pes, en això del pas a la posteritat.

Fa uns dies, el 16 de setembre, hi havia una entrevista a La Vanguardia amb l'escriptora i cantant colombiana Albalucía Ángel. Tot i que en algunes referències d'internet se la inclou en allò del boom ella explica, de forma educada i discreta, que gent com Balcells més aviat la van menystenir o ignorar. Sort de Barral, que va editar els seus llibres. I incideix en el fet de l'oblit de la dona en el context d'aquells anys i aquells èxits editorials. O en el reconeixement tardà i apressat d'alguns noms emblemàtics femenins. Passa aquí, també, algunes bones escriptores han tingut la sort d'arribar a molt velletes, per tal que se'ls atorgués algun premi de categoria. I a algunes que de més joves van tenir ressò, després se les ha gairebé silenciat o arraconat.

Ara tenim la sort de poder accedir a les xarxes, tan criticades. Jo crec que una part de la crítica a les xarxes rau en el fet de què el monopoli cultural ja no és acadèmic, ni per a determinades elits, sobrevalorades en general, quan contemples els fets en perspectiva. Certament, hi ha un excés de publicacions entre les quals es fa difícil surar i et poden passar desapercebuts llibres de gruix. També la fama és més efímera. Avui s'ha abaratit, a més, i per sort, l'autoedició, molt criticada per algunes editorials convencionals, com si el fet de publicar un llibre en una editorial en garantís la qualitat de forma absoluta. Tot és relatiu i allò de què la qualitat sempre sura, un miratge. 

Vivim en un mon complex i apassionant, amarat de violència, mediocritat i coses lletges, però que, malgrat tot, ha assolit coses impensables fa dècades. El tema literari es pot aplicar fins i tot a la política, no és que els polítics d'avui siguin pitjors que els d'abans, és que hem perdut la innocència, en general. La història i les hemeroteques, si no es manipulen o reinterpreten, evidencien que sempre se'n fan de bolets, quan plou. Balún Canán se situa en l'època apassionant de Lázaro Cárdenas, el president humanista i eficaç que va acollir els nostres exiliats, tot i que avui sabem que alguns ho tenien més fàcil que no pas uns altres, no ens enganyem. La història del mon es tan surrealista que a Cárdenas li van donar un premi de la Pau, l'any 1955, que portava el nom de... Stalin.

MASTRETTA I LES DONES MEXICANES DEL PASSAT RECENT

A la darrera sessió del club de lectura dedicat a les relacions literàries entre Mèxic i Catalunya vam llegir el llibre Arráncame la vida, el primer èxit literari d'Ángeles Mastretta. No era l'opció prevista, ja que el conductor del grup, Cristian Cortés, havia triat Balún-Canán, de Rosario Castellanos, un gran clàssic mexicà. Doncs resulta que aquest títol no es troba -de moment- a les biblioteques. Ni a les llibreries, gairebé. Finalment, per curiositat, me'l vaig comprar en una d'aquestes llibreries virtuals de segona mà i el  tinc pendent de lectura.

Arráncame la vida pren el títol d'una coneguda cançó d'Agustín Lara. Avui, com vaig comprovar pels comentaris de gent del club de lectura, poca gent més jove que jo sap qui era Lara. Quan jo era petita, per la ràdio, es parlava molt d'ell i tothom ha escoltat cançons molt populars, cantades per intèrprets diversos, l'autoria de les quals és de Lara, que va ser anomenat en el seu temps com El Flaco de Oro, potser sense saber que eren seves. Un altre personatge, avui  encara menys recordat, que surt al llibre, és Toña la Negra, gran intèrpret de l'època, que va cantar molts temes de Lara.

Del llibre es va fer, fa uns deu anys, una pel·lícula relativament fidel, molt ben ambientada, que fins fa quatre dies havia estat la més cara del cinema mexicà. Malgrat això, tot i que el llibre és també pels nostres verals força llegit i conegut, no ens ha arribat la pel·lícula, que jo sàpiga, tot i que va ser presentada com candidata als óscars, sense massa sort. 

És un treball inútil comparar llibres i pel·lícules, son coses molt diferents. El llibre, com molta gent sap, sura per la història mexicana de la primera meitat del segle XX, a través de la vida d'una dona que es casa, sent una adolescent, amb un militar molt més gran que ella. Una dona rebel, però possibilista, molt interessant, que s'adona del que es vol adonar i fa el que pot en un context violent, masclista i complicat. Em sembla, pel que he llegit, que la pel·lícula deu incidir en excés en el tema amorós, fins i tot en els cartells promocionals, que evoquen un típic triangle amorós, a sota del títol, hi van escriure: en el corazón no se gobierna.  I, a més amés, van canviar el final, pel que fa a la mort del militar poderós, un personatge així mateix d'allò més interessant. No crec que sigui l'amor, precisament, el tema central de la novel·la, que és moltes coses menys una novel·la romàntica, de fet.

Al col·loqui es va parlar del melodrama mexicà i de la seva influència en la literatura de més volada. Vaig pensar en Jorge Amado, que va recollir també aspectes melodramàtics populars, en el seu cas a partir de la literatura de fil i canya, per a les seves grans novel·les. Es pot fer molta broma sobre el gènere però, amb els canvis causats per l'evolució en tendències, costums i hàbits de conducta, el melodrama gaudeix de bona salut tot que no es vulgui posar aquesta etiqueta, avui, a sèries, llibres o pel·lícules que pretenen ser tota una altra cosa.

Un bon final, doncs, per a un cicle lector divers i variat. Arriba l'estiu i tot s'acaba, canvia o s'abalteix, mai no he entès ben bé el perquè quan, pel meu gust, no hi ha res millor que les rutines habituals, trencades per períodes breus de canvi i no per llargs espais de temps ensopit. Sempre ens quedaran els llibres. I el cinema resistent.

DONES SÀVIES QUE SABEN LLATÍ

Copio aquest acudit del blog Llatí omnibus, la gràcia rau en el fet que XL és, en números romans, menor que L. Els números romans no tenen avui el pes que tenien a l'escola del meu temps, encara menys el llatí, que es començava a estudiar als dotze o tretze anys. El llatí i el grec van ser la base necessària per a qualsevol estudi seriós durant anys. 

Quan jo era joveneta ja es començava a menystenir el seu estudi amb aquell penjament de què el llatí era una llengua morta. En canvi les matemàtiques han gaudit d'un gran prestigi tot i que la gran majoria de gent normaleta les fa servir poc i malament. Algú, algú amb carrera universitària i que es dedicava a l'ensenyament, una vegada es va picar quan jo li vaig fer broma sobre el fet de què era incapaç de transformar euros en pessetes sense consultar una taula d'equivalències i em va dir, ofès, que ell era de lletres. Ser de lletres, malauradament, tampoc no vol dir que sàpigues gaire llatí ni grec. Ser de lletres justifica absurds, com ara ser incapaç de fer una divisió una mica complicada o sumar mentalment. La gent de ciències potser és més modesta per motius diversos i no et justifica les seves faltes d'ortografia amb el tema de l'especialitat.

Un bon professor de matemàtiques que vaig tenir a l'escola, quan feia aquell antic batxillerat elemental, ens va esbroncar un dia quan ens va sentir dir allò de la llengua morta i ens va amollar una filípica sobre la cultura i el seu valor global. Amb els anys he entès més a fons allò que ens va dir, emprenyat amb la nostra ignorància, tenia tota la raó. 

Vaig mig oblidar el llatí durant anys, tot i que m'agradava molt i que la professora que vaig tenir al batxillerat elemental, tot i ser força bona era una mica soporífera i tan rància que quan a les traduccions sorgia alguna escena romàntica, ben innocent, es trobava incòmoda i es posava vermella, recordo, en concret, aquella història d'Atalanta i les pomes.  Va morir fa pocs anys i en perspectiva he d'admetre que era molt bona professora en aquella matèria, la veritat. Es deia Maria Morera i moltes generacions de noies que han estudiat el batxillerat a la meva antiga escola, la de les monges del Sortidor, avui Anna Ravell, van aprendre llatí amb ella. També al Maragall vaig tenir una excel·lent professora de llatí, Rodríguez Seijas, amb qui traduíem La Eneida i que ens passava uns apunts imprescindibles sobre les divinitats clàssiques i d'altres temes relacionats amb la matèria, que encara conservo.

Jo no sé si sóc de lletres o de ciències o de res en concret, a escola m'agradaven totes les matèries, excepció feta de la gimnàstica, i una de les virtuts dels estudis de magisteri, en d'altres temps, ara ja no ho sé, és que feies una mica de tot. Amb els anys i les noves tecnologies vaig estudiar Humanitats a la UOC i vaig retrobar el llatí gràcies a una professora genial de la qual he escrit manta vegades, la Mònica Miró.

Fa anys que participo en una tertúlia a l'entorn de llibres d'història i allà he conegut l'Eulàlia Lorés, a qui El Periódico ha entrevistat, podeu llegir la conversa periodística aquí. L'Eulàlia és professora de llengües clàssiques al prestigiós CIC i participa en tertúlies i viatges on la gent fa immersió en llatí. Aquestes savieses em produeixen una enveja sana, ja no passaré dels meus rudiments de llatí ni podré aprendre, per exemple, idiomes més convencionals del present. M'hauré de refiar dels traductors simultanis, expliquen que en això de la traducció viurem, si arribem a molt vellets, coses extraordinàries i podrem considerar que la Torre de Babel ja és un mal record. 

Una jove traductora de llengües modernes i europees m'explicava que la seva tasca es troba a les acaballes, com passava amb els gravadors quan va sorgir, imparable, la fotografia. Però el cert és que el gravat ha sobreviscut, com activitat artística i creativa, tot i que no pas imprescindible. Però, de fet, poques coses, a la vida, son realment imprescindibles per a la supervivència. 

En el meu temps jove la majoria de la gent anava a missa per imperatiu legal, gairebé, i moltes persones sabien alguna coseta de llatí, relacionada amb el tema espiritual. El llatí era tan viu que provocava bromes de tot tipus, frases divertides com allò dels avis murris que porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis. O coses més grolleres de l'estil: orate frates, el cul me grates o sumsum corda, sumsum merda. 

Les bromes i ironies sobre el que sigui, així com les paròdies, volen dir que l'objecte de la gracieta és ben viu i quotidià. Els mes rucs, en el meu temps, no sabien ni el parenostre i els més savis, sabien llatí. Ara, en general, no se sap ni el llatí ni el parenostre però se saben coses noves, que també són interessants, i fins i tot molta gent sap anglès i tot, el llatí modern, en diuen alguns. Les dones sàvies abans eren molt mal vistes, per la xarxa he trobat coses com ara un refrany que deia: mujer que sabe latín no tiene marido ni buen fin. Fins i tot una gran escriptora mexicana, Rosario Castellanos, va fer servir una part del refrany com a títol  d'un dels seus llibres d'assaig, sembla que a l'Amèrica llatina encara costa trobar parella si ets massa sàvia.

Per sort pels nostres verals les coses han evolucionat força, esperem que no canviïn, no se sap mai i coses estem veient aquests dies que semblaven impossibles. Eulàlia vol dir aquella que parla bé, crec, així que, d'alguna manera, la meva amiga ja tenia un nom predestinat a alguna cosa lingüística i, afortunadament, l'ha conservat en la forma original, sense recórrer a laiejar-lo.

Amoto quaeramos seria ludo (Quintus Horattius Flacus).