Abans d'ahir, no sé el perquè, em vaig despertar de matinada i com que no m’adormia em vaig posar una ràdio petita, amb auriculars, que tinc per a aquests casos d’insomni puntual i pertinaç, altrament m’entristeixo pensant en com passen els anys de depressa, en aquestes estones nocturnes, fet evident que, de dia, i amb sol, pren una dimensió molt menys melangiosa. Entre d'altres perles radiofòniques vaig poder escoltar, entre d’altres, aquella cançó d’Ubago, Me muero por conocerte, que fa, en una estrofa:
Besarnos hasta desgastarnos nuestros labios...
Més enllà de l’estranya concordança, ja que no queda massa clar què és el que es desgasta, aquests text m’ofereix una imatge molt gràfica de dos amants amb els llavis absolutament encetats, gairebé en carn viva. Jane Fonda, jovenísima, per cert, ja li deia a Robert Redford a Descalzos por el parque: tengo los labios entumecidos... És clar que d'entumits a desgastats hi ha una certa distància semàntica. Faig un incís: Robert Redford, -quién tuvo, retuvo-, està estupendo com actor i director en la recent pel·lícula Leones por corderos, fins i tot he sentit algun antiamericà irrecuperable que m’ha admès: per ser americana no està malament. Es com allò de dir que a Catalunya també hi ha bona gent, que un senyor és molt treballador encara que sigui andalús o que una nena magrebí, malgrat ser ‘d’allà’, està estudiant enginyeria perquè té una família normal.
Sobre la lletra, sovint surrealista o estranya, de les cançons, sempre s’ha fet molta broma amb el torero del relicario, que cau inerte mentre continua cantant, cosa que segurament només pot fer un torero genuí. Hi ha cançons amb lletres absolutament delirants. En canvi, molta cobla i tango i cançó d’altre temps tenien també lletres mesurades, ben escrites, fetes per gent intel·lectual, escriptors i poetes als quals no van caure els anells per col·laborar en tan frívoles empreses. Els tangos són, molts d’ells –també n’hi ha de pitjors- una meravella. És clar que avui caldria censurar-los, la dona, generalment, sempre és la dolenta, arruïna, abandona, traeix, i, en ocasions, la fan xixina, per bandarra, com en aquell de arrésteme sargento y póngame cadenas... Per no parlar, ja en un altre tipus de cançó del preso número nueve que si vuelve a nacer los vuelve a matar i que admet, fins i tot, anar a cercar-los al més enllà, que ja és ressentiment.
Una imatge gràfica, que em presentava l’estampa d’una parella absolutament amarada de suor, era aquella del bailar pegados es bailar. No sé pas si no s’hauria pogut canviar aquest pegados per alguna paraula més poètica i no tan enganxifosa. En català, autors com Sagarra, Apel·les Mestres, i molts més, van fer lletras, poemes de fet, que, cantats, han esdevingut cançons tradicionals. La nova cançó va tenir molt bons lletristes i persones com Maria Aurèlia Capmany van col·laborar en el tema, oferint-nos cançó lleugera o de cabaret, entre la qual, aquell impagable recull del Trincameron.
No estic massa al dia en coses musicals d’avui, ja sóc del temps de la polca, però, amb alguna excepció remarcable, les lletres actuals em semblen decebedores. Més d’un amb aspiracions cantautores sembla, quan canta, allò que deia la meva mare, que s’ho va inventant sobre la marxa. Els grups de rock, igual. Per a horror de maniàtics en tots aquests aspectes, ja ha quedat immortalitzat allò de reflexada la teva llum, saurià. De vegades hi ha qui se m’ha enfadat quan li he fet notar que havia de ser reflectida, la llum.
Moltes lletres no passarien, doncs, ni un corrector senzillet de l’ordinador, què hi farem. Fa molts anys, durant l’època pre-televisiva, per ràdio van fer un programa divertidíssim durant el qual jutjaven una cançó, amb fiscal i defensor. Recordo haver vist riure molt la família amb el judici d’una que feia: Yo no tengo padre, yo no tengo madre, yo no tengo a nadie que me quiera a mi, huérfano, huérfano soy, yo soy, un huerfanito. És clar, potser cantada per un infant hagués fet plorar, però per un senyor espigadet i a ritme salsero, doncs, no colava, que diuen ara. Durant la postguerra va tenir molt d’èxit, per raons òbvies, aquella de el pollo asao, asao, asao, con ensalada, buen menú, menú... També el Rascayú, és clar, tan tètrica i ombrívola.
Les cançons repeteixen, amb poques excepcions, els mateixos temes, que són els universals, sobretot el desamor. Una altra imatge molt contundent d’una cançó, que m’agrada molt, perquè a mi m’agraden les cançons narratives, que expliquen una historia, es aquell vers de La falsa moneda, que diu: me cruce de brazos y pa no llamarla me clavé las uñas en el corazón. Una amiga meva trobava això de les ungles clavades al cor absolutament fastigós. Recordo que quan estudiava, un professor graciós deia que no sabia perquè es mencionava tant el corazón, a les cançons, que, al capdavall, el cor era com una patata de sangre. Això de la patata de sang també em va semblar molt reeixit.
Frívoles, dramàtiques, sentimentaloides, polítiques, carrinclones, les cançons es lligan com l’heura a la nostra vida i tenen més pes en la nostra història que un llibre de filosofia o que una novel·la excel·lent, encara que queda més bé dir que et van marcar els pensaments de Marc Aureli o la lectura de Tolstoi que no pas les tonades de Machín o del Duo Dinámico. Quan jo festejava quedava pel matí, abans de treballar, amb el nòvio, en un bar de Sants, on, en aquelles màquines de discos d’aleshores, algú posava cada dia a aquella hora El vals de las mariposas i una de sudamericana que no he tornat a sentir ni he trobat per la xarxa, molt alegre, que feia, més o menys, si no te gusta que la gente esté contenta, si no te gusta ver feliz a los demás, tírate al río por la parte más profunda y después cuando te hundas si querés puedes gritar, ah, ah.
Deia Moncho fa poc, i hi estic d’acord, que és una llàstima que s’hagi perdut força el ball agarrao, els famosos lents, que amb la liberalització dels costums sexuals no tenen el component de tempteig eròtic d’abans. És clar que si no et treien a ballar, amb aquella servitud d’aleshores, d’haver d’esperar el noi, l’audició resultava molt penosa. Ara, amb això de l’anglès, se m’escapen, les lletres. De vegades val més no saber-ne, d’anglès, fins i tot els Beatles tenen lletres absolutament tontes.
Canviar el text de les lletres conegudes amb ànim humorístic ha estat un esport intel·lectual remarcable. Jo, quan anava de càmping, ho feia sovint, i després, amb amigatxes, sortíem als festivals tipus foc de camp a actuar, disfressades, amb ànim de fer riure, perquè si ho haguéssim fet seriosament hauríem fet plorar, més aviat. Volíem intentat muntar un grup tipus trinca femení, d’havaneres còmiques, però no vam trobar mànager. Una peça que ens va sortir molt bé, va ser la versió que vaig fer, en català, de Tatuaje, una cançó que sempre m’ha agradat i no només a mi, encara que allò de ser alto y rubio como la cerveza, a casa meva ho trobaven una mica estrany. Vaig escriure una història molt bonica i adient, d’un caravanista solitari, separat, que lligava platònicament amb una casada insatisfeta, la qual el convidava a fer una copeta de moscatell mentre el marit, avorrit i indiferent a la insatisfacció matrimonial de la noia, jugava a petanca. Us en dedico un tast:
Ell se’n va anar un vespre/ amb la caravana/ i amb pena he de dir-vos/ que no vam fer res/ perquè era diumenge/ hi havia els meus pares/ el nen i la nena/ la iaia i els tiets...
Mireu aquest gotet de plàstic/ on ell va beure aquella nit/ potser a vosaltres us fa fàstic/ però jo mai més no l’he esbaldit/ sento la seva mà de ferro/ acaronant el meu clatell/ i em sembla sempre que ‘aquí’ em pica/ quan bec un dit... de moscatell.
Aquest ‘aquí’ es referia al clatell, que era l’única part del cos que el senyor li havia tocat, és clar, però tothom reia, ja que la gent acostuma a ser mal pensada. Sobre lletres humorístiques, durant el meu bateig, em van explicar, un amic jove del meu oncle va dedicar als meus pares un text hilarant, amb música de Se va el caimán:
El pare de la criatura, està que li cau la bava, li dura la xifladura, set dies a la setmana, se va el caimán, se va el caimán...
Per fer una paròdia d’una lletra de cançó, d’una pel·lícula o d’una obra de teatre, cal que tothom la conegui, és clar, que sigui patrimoni popular en el moment d’oferir-la al públic, normalment casolà, que gaudirà amb l’invent. Per això, en ocasions, les bromes antigues i les referències que es troben en textos ja una mica tronats, no les entenem, se’ls ha passat l’arròs. Això cada vegada es fa més difícil, perquè el mercat és molt divers, ampli, variat i multilingüístic, amb predomini de la llengua, sovint malmesa, de Shakespeare, Txèspir per als no iniciats. Amb tant de tot, els senyals d’identitat generacional s’esmicolen amb facilitat i també la complicitat que comportava escoltar la mateixa cançó, veure la peli del cine del barri o el mateix programa de la tele amb un o dos canals. Es lo que hay, com diuen avui.
