Quan un es petit contempla els grans amb admiració i enveja. Quantes coses han viscut! Coses que ell ja no viurà mai, és clar. Crec que és en aquell colpidor relat de Llamazares, La lluvia amarilla, on el protagonista, que, per cert, acabarà ben guillat, recorda el temps de la guerra, les converses dels grans, i aquesta sensació estranya, el neguit de no poder viure el que ells van viure ni veure el que ells van veure. És clar que després també et desenganyes i t'adones que, en els seus relats èpics, els grans t'havien fet passar, més d'una vegada, bou per bèstia grossa.
Una persona més jove que jo, una amiga, em deia en una ocasió que m’envejava per haver vist el que jo havia vist. Com que he fet una vida absolutament convencional i senzilla, tampoc no he vist massa coses extraordinàries, la veritat. Però, en perspectiva, deunidó. La meva mare, aquests darrers anys, en ocasions també filosofava sobre el tema: jo he vist moltes coses, ja. S’admirava d’haver sobreviscut, d’haver estat testimoni de tants trasbalsos i canvis. Sobre la guerra, deia, encara ens en vam sortir prou bé. Ço és, sense morts a la família més directa, sense haver estat esclafats per un bombardeig, i una mica oblidats per la repressió posterior, a causa de la nostra poca importància social i política, és clar.
Els joves veuran d'altres coses, és clar, el futur, fràgil i imprevisible. Però no ho saben del cert perquè ningú no sap on es troba el final personal i inevitable de cadascú. De jove, de petit, contemples el món dels adults, el món viu, des de fora, com si encara no haguessis entrat a la casa dels protagonistes de la història que, al capdavall, és una casa ben galdosa però que t’imagines extraordinària. Després, de jove, et creus –al menys jo ho creia- que el món et pertany i que pots controlar la teva vida. Arriba un moment en el qual et sembla haver sortit per la porta del darrera de la casa en qüestió, i que ja et limites a contemplar per la finestra, com aquells nens pobres de les Pàgines Viscudes, el ball dels altres, un ball que, per cert, té poques novetats musicals, ben mirat. Encara, però, ets a la festa, encara et pot estossinar una maltempsada, i, sinó, que li preguntin a l’esperit de Ciceró, que després d’haver amollat aquelles reflexions tan acurades sobre la bellesa de la vellesa va haver d’aguantar que li llesquessin la closca i no va poder morir de mort natural. Si és que hi ha alguna mort més natural que una altra... Una de les coses que em produeixen més pena és la mort violenta d’una persona gran, com ara les pobres àvies que van ser assassinades a cops per aquella estranya senyora –per dir-li d’alguna manera- de forma brutal, fa algun temps. La mort violenta dels vells no genera, em sembla, el mateix rebuig social que la dels infants o els joves, i potser és, en el fons, una forma força comprensible de procedir, aquesta, malgrat sigui injusta. Em fan pena també les persones que al final de la seva vida han hagut d’entomar alguna situació tràgica, col·lectiva o personal. Acabar la teva vida el dia de la proclamació, per exemple, de la República, devia ser un gran consol, ara anirem bé, els meus fills i néts seran feliços, ha valgut la pena portar-los al món, potser pensaves en la teva agonia. Acabar-la en plena eufòria del nazisme, -si no eres nazi, es clar-, una gran pena, una gran inquietud pel que podien passar els teus descendents. Tot això, és clar, és pura retòrica casolana, doncs probablement, quant t'estàs morint, si te n'adones, no deus estar pas per divagacions polítiques ni morals. De tota manera, de vegades, quan miro dates de mort de personatges diversos o fins i tot de gent anònima de l'entorn, i veig que van morir abans de la guerra penso: tot això que es van estalviar... Hi ha qui té sort i entoma una època calmada en un lloc pacífic, amb un entorn normalet, i hi ha qui es veu durant anys i panys al mig de les tragèdies col·lectives més sagnants o és víctima de crueltats diverses.
Sobreviure, arribar a la seixantena, com faré jo mateixa, aquesta primavera, ja és un mèrit. Un mèrit de l’atzar, no pas nostre, encara que a qui les coses li han anat bé, més o menys, li agrada pensar que l’èxit i la felicitat són producte de la seva intel·ligència i habilitat. Un altre miratge és pensar que el demà serà millor, com diu aquella cançó de missa moderna. Ni millor, ni pitjor, sinó tot el contrari, em sembla. Morir en un moment o en un altre condiciona el teu record, el record que de tu tenen els altres, perquè pots haver estat molt bona persona però haver fet algun disbarat i no haver estat a temps d’arranjar la malifeta. El protagonista d’Herida, una novel·la que fa algun temps va tenir un cert èxit i va ser portada al cinema, reflexiona sobre això, en mirar fotografies seves d’uns anys enrera, quan encara era un senyor convencional i tranquil i la passió destructora no l’havia sacsejat ni a ell ni, de retruc, a la família. Ai, si Petain s'hagués mort abans de la Segona Guerra Mundial, quina emprempta tan diferent no hagués deixat a la francofília heroica, comentava el meu avi! En tot cas, per a qualsevol moment vital difícil, un dels millors consells que he pogut escoltar era el que el meu sogre explicava que li repetia el seu mestre: els peus calents i el cap fred. Amb els peus calents sempre pots sortir per cames, en polvorosa, que deien. Això si encara pots córrer i si no et trenques el fémur a causa d’una relliscada... La veritat, no sé de què he estat parlant avui ni de què volia parlar. Escriure, vaja... Temo que és aquest temps variable, que em destarota. Febrerillo, el loco. Febrer, el curt, brau i tossut.
