Fa temps que tot tipus de xerrades a les quals assisteixo, de temes diversos i variats, són il·lustrades, de forma aclaparadora, amb power points de tota mena.
De vegades, poques, el power point completa la xerrada i l’anima i és, en certa manera, no diré que necessari, però si acceptable. Al principi, com tot, eren una novetat, aquestes presentacions, i deixaven la gent bocabadada, amb poca cosa n’hi havia prou. Ara, com que són a l’abast de les masses, l’efecte magnètic ha minvat amb escreix.
La majoria de vegades, però, el power point ofereix material anodí, prescindible, o reprodueix esquemes i resums que el conferenciant, de fet, llegeix de la pantalla, cosa que provoca una gran badallera. Una cosa maca de les conferències convencionals era el contacte visual i gestual del conferenciant amb el públic. Ara, com que han de bellugar el ratolí, mirar la pantalla i, de vegades, llegir, l’empatia es deteriora amb facilitat.
Això per no parlar de quan la tècnica no funciona, el so no es bo, la cosa s’allarga perquè no s’obren bé els fitxers o els enllaços previstos no funcionen. De vegades el ponent s’ha excedit també amb el so o amb els efectes de transició, per exemple. Moltes vegades, sobretot en seminaris, cursets i d’altres actes formatius t’avisen que tot està penjat a internet, o sigui, que no et caldria ni ser allà, de fet.
La facilitat tècnica per endegar gràfiques, esquemes i acolorides i ombrejades taules de contingut fa que, a la pràctica, el de menys sigui, precisament, el contingut. La veritat, sovint enyoro el temps de la paraula per la paraula. No sé si una imatge val per cent paraules, fa temps potser sí, però hi havia moltes menys imatges al nostre entorn i tot plegat devia ser qüestió de cercar l’equilibri. Em temo que ara ja és a l’inrevés. Potser encara ‘em queda la paraula’, però em sembla que em durarà poc.
