Aquests dies és la Festa Major del Poble-sec, no podré anar als pocs actes programats però vull recordar aquest poema que vaig dedicar, fa alguns anys, als meus estimats gegants.
La nostra geganta no és reina formal ni bella pagesa alegre i feinera, ni una menestrala ni una botiguera, ni princesa mora ni fada ideal.
Regna en els capvespres i les tendres nits, vesteix transparències i plomalls daurats, aplega els desitjos pregons i amagats, dansa als escenaris dels amors prohibits. El nostre gegant és home important, té empreses i càrrecs i força diners, família avorrida, i viu als carrers on viuen els rics i gent benestant. Però baixa al teatre a viure i somniar quan el món li sembla sense cap sentit, quan se sent molt sol i trist i ensopit i pensa en la noia que surt a ballar. S’estimen amb certa passió deshonesta, temen que algun dia es diran adéu, ell li fa regals, ella no té preu, i dansen plegats pels carrers en festa. Són una parella d’infidels amants, d’amor sense murs, d’amor clandestí. De vegades planyen ambdós el destí que els va fer anar a raure en mons tan distants. El cambrer els contempla, menut i discret, coneix el que passa i observa amatent. A la seva feina cal ser molt prudent, i des de fa anys sap guardar un secret. Ell coneix la vida i a la gent comprèn, tot servint vermuts i cafè i licors, veu néixer i morir odis i rancors, la passió arrauxada i el desig ardent. Quan la festa arriba i arriba el xivarri i de tot arreu vénen mil gegants no trobo que n’hi hagi de tan elegants ni tan ben plantats com els del meu barri. Júlia Costa. Poemes inèdits.
Hem debatut per les xarxes i en família, en moltes ocasions, sobre el sentit de les festes majors del present. Sigui com sigui, les festes gaudeixen de bona salut. A ciutats com Barcelona tot és massiu i multitudinari, a mi m'agrada veure gent als llocs però no tanta, per això em veig incapaç, per exemple, d'anar a contemplar el piromusical in situ. Les programacions de les festes i els seus cartells promocionals han anat variant i la seva contemplació diu molt sobre les dèries, ètiques, estètiques i polítiques de cada època. Els cartells de la Mercè, pel meu gust, haurien de ser objecte de votacions populars a l'hora de la tria. Es parla molt de deixar-nos decidir però sovint no ens deixen decidir ni tan sols aquestes bajanades, suposo que no hi ha una excessiva confiança a l'entorn dels gustos estètics populars, vaja. En tot cas quan ens han deixat triar una cosa d'aquestes sovint després s'han passat pel folre el resultat, com en el cas del monument a Macià.
Una de les poques activitats en les quals participo com a espectadora, encara més ara que sóc iaia, és en anar a veure el seguici dels gegants. Avui hi ha gegants a dojo. Tan sols amb els de Barcelona i fins i tot comptant amb què no tots van a la desfilada matinal, ja n'hi ha per a una bona estona, tant és així que moltes criatures, per molt gegantòfiles que sigui, acaben ben cansades. En aquestes celebracions sovint hi xalen més els pares i mares joves que no pas les criatures, però després les criatures es fan grans i evoquen amb emoció aquella època de la feliç primera infantesa.
Quan jo era petita hi havia menys gegants, els de la Casa Gran i para de comptar, de vegades recordo que els cedien per a les processons de Corpus del barri. Els gegants oficials de Barcelona eren en aquella època Isabel i Fernando però ara els han canviat la filiació, adaptant-los als nous temps, tot i que, sobretot el rei, té encara una evident retirada a aquell senyor tan espavilat que va inspirar Maquiavel. Els gegants responen a molts gustos, n'existeix una gran diversitat, hi ha reis, pubilles, herois, negres, blancs, morenets, moros i cristians, peixateres i baladrers, obrers i xinxes, pageses, actrius de varieté i personatges reals recuperats, com Mary Santpere o Paco Candel. Al costat dels gegants hi ha els cap-grossos, són més grotescos i de vegades les criatures s'espanten amb l'aspecte d'alguns d'ells, a més a més no són tan alts i s'acosten amb més facilitat a la mainada.
Per la Mercè, fa molts anys, venien a la ciutat gegants de diferents pobles i tot i amb aquesta aportació comarcal no arribaven ni a la quarta part dels que avui dansen per celebrar la festa. Per la Mercè sovint fa sol ja que com que s'ha recuperat d'alguna manera la festa de Santa Eulàlia sembla que aquesta no té tant d'interès en plorar i aigualir-nos la sortida. Hi ha tantes activitats i possibilitats de fer coses aquests dies que més enllà d'anar a alguna en concret, a l'entorn de la qual hi tens coneguts o un interès especial, acabes per fer el volt sense cap intenció i aprofitar el que veus de forma puntual i breu, estil tastaolletes. Les festes són necessàries, imprescindibles, fins i tot en un món en el qual no cal esperar la festa per anar a ballar i on sembla que cada dia sigui festa, segons per on transites. M'encanten les festes per una banda i per l'altra sovint acabo tipa de gent i aglomeracions tot i que en això de les aglomeracions la culpa és compartida. Les festes ens basteixen records imprescindibles, contribueixen a construir això tan eteri i manipulable que es diu identitat. Al llarg de la vida les vivim de forma diversa, amb alts i baixos, en ocasions les odiem i en d'altres les esperem amb delit.Quan hi ha criatures a la família tot es viu amb una altra intensitat, tot es renova, i els odis festers es tornen a reconvertir en poesia a causa d'aquest miracle de la biologia que va generant cícliques resurreccions de plantes i persones, reposicions més que no pas resurreccions, vaja. Sobre els gegants, admiro els qui els porten, ha de ser una feina d'allò més feixuga carregar amb aquell pes i fer ballar el personatge fictici. Els gegants són tota una metàfora, semblen tenir vida pròpia però no la tenen i, com als titelles, però amb més dificultat i esforç, algú els mou i els fa dansar. La diferència entre el cos i l'ànima queda ben bé en evidència, ves.
Cada any, més o menys, des que vaig obrir el blog, que retorno a les evocacions cícliques sobre festes tradicionals i per tant en aquest 2015 no puc deixar de fer referència al Corpus, una festa que durant anys va semblar a punt d'extingir-se a la ciutat, com les processons, en general, i que ha revifat amb variables diverses. En algun altre Corpus bloguístic vaig evocar unes entranyables pintures sobre la processó que eren al Museu d'Història de Barcelona i que encara no sé on són.
L'ou tornarà a ballar avui tot i que els ous d'avui ja no són els d'abans, és clar. Sobre els ous, balladors o no, era recurrent fer bromes grolleres que també revifen de tant en tant. Cada any hi ha més ous ballant per tot arreu, cosa remarcable i a la qual donaré sempre suport. Nosaltres també la ballem, al llarg de la vida, com aquests fràgils ous que sembla que hagin de caure i resisteixen de forma gairebé màgica a dalt d'un sortidor, evocació de la societat líquida que ens acomboia.
Una dita popular fa, de prop o de lluny, Corpus pel juny, però si no em falla la memòria crec que en alguna ocasió la festa ha caigut en els darrers dies del mes de maig.Fa anys, molts, recordo que feia un curset per a monitors de colònies a Sant Felip Neri i en sortir, al migdia, vaig anar a contemplar l'ou ballador de la Catedral. Jo devia tenir uns disset anys i amb mi venia una parelleta d'amics, de la meva edat i de la meva parròquia, que després es van casar, van tenir fills, es van separar i avui són morts tots dos perquè la vida passa i de vegades s'emporta la gent abans d'hora, si és que hi ha una hora bona per acomiadar-se del món. Jo aleshores els contemplava amb l'enveja que sents de joveneta quan totes les noies i els nois que coneixes per parelles fan sempre el camí i tu encara no tens enamorat que t'acompanyi i et regali la rosa per Sant Jordi.
En aquella època no et demanaven cap títol ni titolet per a ser monitora de colònies, el vam fer de forma voluntària. Les colònies de la meva parròquia encara es feien amb els nens i les nenes separats en tandes diferents. D'aquelles jornades a Sant Felip Neri en recordo poques coses però crec que ens va amollar una xerradeta el titellaire Baixas, que aleshores era molt jove, i que ens van ensenyar algunes cançons entre les quals aquell cànon que fa Minun Kuntali Kanunison... Deu fer ben bé cinquanta anys d'això que explico. El matí d'aquell Corpus era brillant i assolellat i vam anar a contemplar l'ou de la Catedral, entusiasmats amb les meravelles que la vida posava al nostre abast però ja amb una certa nostàlgia dels Corpus passats, quan encara érem infants, època de la qual feia poquet però que ens semblava remota i decadent.
El Corpus gran de Barcelona continuava amb les processons de les parròquies, que es feien després, de forma esgraonada, i que constituïen veritables festasses locals de barri. Es llençaven paperets i serpentines a dojo, les serpentines d'aleshores eren de molt bona qualitat i d'uns colors magnífics. La gent del barri muntava altarets a molts racons, aleshores no hi ha havia tants gegants com ara i de vegades deixaven passejar pel barri els de Barcelona, que encara són si fa no fa, malgrat que aleshores deien que representaven els Reis Catòlics i ara són uns reis catalans, tot i que el senyor retira de forma inquietant a l'inspirador de Maquiavel. La història sempre és història contemporània i del present i hi ha reis que toquen o no toquen segons com balla l'ou.
La festa del Corpus va lligada a la flor nacional nostrada, la ginesta. La ginesta decorava carrers i les seves fulles feien de paperets i ho guarnien tot. No sé perquè encara no hi ha, o bé jo no l'he trobat, un perfum que faci olor de ginesta. De vegades n'havíem collit a Montjuïc, on encara floreix, tot i que ara m'estimo més que resti al seu matoll matern en lloc de tallar-la, cosa que, per cert, potser ni tan sols seria legal. L'or dels ginestars avui, a la ciutat, va acompanyat de la florida de tants arbres com s'han anat plantat en aquestes darreres dècades, abans els arbres eren escassos i amb poca varietat.
Del color de la ginesta són les flors de les tipuanes les quals, en pocs dies, floreixen i cauen i formen catifes de Corpus espontànies, sovint acompanyades de flors de buganvíl·lia. També hi ha encara xicrandes florides, vaig trigar a relacionar aquestes flors amb l'azul de jacarandá del poema d'Alberti. Un altre producte decoratiu, en aquesta època, són les cireres, que també guarneixen amb generositat els muntatges florals de la diada. I és que som en el mític temps de les cireres, poètic i efímer.
Fa anys va sortir un àlbum de cromos dels arbres de Barcelona, avui ja s'ha quedat curt ja que hi ha moltes més espècies exòtiques. Ahir un grup de turistes badocs retratava aquests espectaculars arbres de la Llana dels quals n'hi ha uns quants a prop de les Drassanes, zona d'aparcament d'autobusos turístics. Fan unes flors espectaculars que recorden les passionàries i després produeixen la llaneta que els dona nom i que aquests dies encatifa el seu voltant.
Doncs, res, a fer la ruta dels ous balladors altra vegada, que la natura revifa en aquest temps tot i que els ulls de quan ets gran no siguin els de quan ets jove, i no tan sols pel que fa a la presbícia. Recordo que en una ocasió un veí de l'escala va respondre amb ironia sorruda a un comentari alegre de la meva mare sobre l'arribada propera de l'estiu amb un resignat: després vindrà la tardor i després vindrà Nadal. Era un senyor que havia estat guàrdia de la Generalitat en el temps de la República, havia hagut d'exiliar-se durant uns anys, la família les va passar molt magres a França, on els va enxampar la guerra de nou. Després, quan van poder, gràcies a avals diversos, van tornar cap a Barcelona.
Explicava que el moment més feliç de la seva vida va ser quan Macià va proclamar la República Catalana davant del seu cos, il·lusió que va durar quatre dies, com qui diu, ja que ben aviat, com és sabut, a Madrid van posar a rotllo el pobre Macià i van acontentar la gent amb un estatut que es va anar aprimant força. També explicava coses més frívoles, com ara que gràcies a la seva feina entrava d'arròs als teatres del Paral·lel i escoltava com cantaven allò de La Pulga i d'altres picardies, les artistes frívoles del moment.
Em sap greu no haver parat més atenció a les seves batalletes i entenc que contemplés amb condescendència resignada i sense massa entusiasme el pas del temps. De jove t'interessa més el futur que no pas el passat, que sembla remotíssim encara que sigui relativament proper. La nostàlgia que sentim no acostuma a ser del passat sinó del gran i misteriós futur que teníem en el passat, vet-ho aquí.
Sobre el temps de les cireres, cançó mítica i evocadora, n'existeix una versió en català del gairebé oblidat Joan Pau Giné, cantant que va morir de forma prematura, als quaranta-cinc anys, en un accident de trànsit.
Els gegants, els gegants, ara ballen, ara ballen; els gegants, els gegants, ara ballen com abans.
Llur alta mirada immòbil ullprèn a tota la gent que se'ls mira i els rodeja sense fer cap pensament: se'ls mira perquè són grans i duen vestits llampants i ballen cada moment... Els gegants, els gegants, són joves eternament.
Joan Maragall (Corpus, fragment)
Un dels aspectes que més m'agraden de totes les festes en general i de les de la Mercè en particular, és poder veure els gegants. Quan jo era petita no hi havia tants gegants com ara, però pel matí del dia de la Mercè en venien molts de pobles propers i es feia una desfilada lluïda, que sempre anàvem a veure. Quan es feien les processons de Corpus a cada parròquia, setmanes després de la processó gran de Barcelona, de vegades pel matí, al Poble-sec, donaven una volta els gegants de la ciutat, per anunciar-la i per la tarda encapçalaven el seguici.
Durant un temps la cosa va anar de baixa, hi havia molt menys gegants i la gent gran, com sempre sol passar, comentava, de forma negativa i pessimista:
-S'està perdent, això dels gegants.
Resulta que els gegants, com els castellers i els diables s'han revifat i multiplicat en aquests darrers anys. Ara n'hi ha una pila, molts barris i entitats en tenen i encara que no vinguin de tot arreu, sempre se'n poden veure una bona colla.
Quan el meu nebot Miquel era més petit -ara té dotze anys- li van comprar un llibret amb el nom de tots els gegants i se'ls sabia de memòria, així com també dades biogràfiques de molts d'ells. Ara té més afició a coses com ara la play i els seus derivats, com és natural.
Sobre els gegants de la ciutat, els de Barcelona, ara els han rebatejat com a Violant i Jaume. Diuen que en temps del franquisme es deien Fernando e Isabel. Jo no recordo que quan era petita tinguessin cap nom en concret però tothom acceptava que retiraven als Reis Catòlics i crec que aquesta va ser la intenció dels qui els van fer, fa molts anys, abans d'en Franco i tot, encara que no he pogut concretar les meves dades. De fet, sobretot el senyor, és més Ferran que Jaume, ens agradi o no. També caldria insitir en el fet que ni Isabel de Castella, ni Ferran d'Aragó, ni Cristofor Colom, van tenir res a veure amb el franquisme, encara que aquest manipulés la història, com sol passar sempre. Potser cal començar a fer lectures històriques contextualitzades i intentar entendre la mentalitat d'aleshores, que no era la nostra, ni de bon tros.
Quan van demanar noms per a uns possibles gegants del Poble-sec jo vaig suggerir la Marieta de l'Ull Viu i el Soldat, sense èxit. Aleshores van fer uns gegants que representaven les Tres Xemeneies i, posteriorment, van ser substituïdes per una vedette del Molino amb el seu amic, que amaga un collaret de perles. Actualment hi ha una Marieta de l'Ull Viu, en una parella de gegants de Ciutat Vella, però li han posat de parella un fanaler, no sé on deu ser el soldat de la Font del Gat, potser va ser una aventura d'estiu.
Entre els gegants d'abans hi havia una gran majoria de reis, reines i princeses. No sé si amb la República van tenir temps de canviar el decorat geganter. Avui la cosa s'ha democratitzat, hi ha peixateres, pageses, pescadors, llauradors, excursionistes i fins i tot una noia moderna molt maca, amb un pírcing i una agenda electrònica.
De vegades es fan gegants i cap-grossos amb rostres de gent coneguda. Recordo que un dels primers que vaig veure, fa molts anys, amb rostre conegut, va ser el cap-gros de Picasso. M'emociona la devoció de la Zona Franca o Barri de la Marina a Paco Candel, li han dedicat biblioteca, premi literari i ara també un gegant molt reeixit. Diuen que ningú no és profeta a casa seva però ja es veu que en tot hi ha excepcions, és clar que Candel va romandre allà fins a la mort i va donar vida cultural a l'indret, que avui té molt de jovent en actiu i concentra un gran nombre d'iniciatives culturals.
L'evolució dels gegants mostra la nostra pròpia història, les nostres dèries i les modes del moment. Els gegants, encara que siguin reis, o potser més encara si són reis, han de dur noms imaginaris, pel meu gust. Ni Fernandus, ni Jaumes, vaja. Així no s'hauran de rebatejar segons toca, com passa també amb els carrers. Els reis de veritat, immortals i indiscutibles, són els de les cartes i els dels contes.
