PREMIS, POEMES, REIS I DAMES

 

He llegit poques valoracions amb una mica de rerefons crític sobre això del Cervantes, el rei d'incògnit i el poeta nostrat. Un poeta que en un pregó festiu que recordo a mitges va fer una crida a l'independentisme, no fa pas massa temps. No m'estranya que el rei hagi vingut d'incognit, tal i com està tot, així s'ha evitat allò que, vulgarment, en diuen un pollo, protestes, Montjuïc en peu de guerra i coses així.

El premi ja feia temps que estava concedit, no s'havia pogut lliurar a causa de la pandèmia. No és tan sols honorífic, com la meva medalla, crec que té un afegitó de cent i tants mils euros. Avui no és una gran suma, pero, vaja, ajuda. Ignoro la conversa que el rei i el poeta, acompanyats de les senyores, van tenir, en el marc incomparable del Palauet. M'encanten el lloc i els seus jardins, la veritat. L'ermita de Santa Madrona es troba en aquesta propietat encara que s'obre en alguna ocasió, com ara l'aplec que fem al barri cada any. O que fèiem, fins a l'arribada del virus d'en Banyeta.

Joan Margarit ha escrit, també, en castellà, cosa que sovint no es menciona gaire per aquí, de la mateixa manera que alguns diaris centralistes no han mencionat que escriu en català. En els darrers anys se n'ha volgut fer una mena de poeta nacional, aquest poeta nacional que anem cercant des dels temps d'Espriu. Margarit, pel meu gust subjectiu, té molt bons poemes però d'altres que son més normalets, per omplir llibres, vaja. No és senzill ser bo sempre i en tot moment. En tot cas, connecto molt més amb ell que no pas amb el senyor Cassasses, deu ser cosa de l'edat.

Margarit, fa anys, va admetre en una conversa informal que, en la seva feina d'arquitecte havia projectat blocs lamentables de la periferia, en aquells temps en els quals sembla que l'únic culpable del barraquisme vertical era el senyor Porcioles, de la mateixa manera que volem creure que l'únic negrer va ser el marquès caigu de l'escambell. Focalitzar determinats temes en algú fa que la resta quedin emboirats i, fins i tot, oblidats. 

A Espriu, quan era el nostre poeta oficial, li van concedir la creu d'Alfons X el Savi i la va refusar. El ministre Solana el va anar a visitar a casa, Espriu va acceptar la visita però no va voler fotografies. Son matisos, però matisos importants. Un altre matís és que Espriu no tenia lligams familiars directes, no havia tingut dona ni fills, això potser permet una certa, tot i que sempre limitada, llibertat d'acció. 

A la visita d'incògnit del monarca no hi va haver periodistes, la mateixa casa reial sembla que va facilitar les fotografies, entre les quals aquesta que penjo, en un indret on me n'he fet moltes jo mateixa, ja que hi ha una vista molt maca de la ciutat. Les mascaretes, en aquest cas, semblen tenir un component simbòlic, de vegades, val més no dir res. 

Un aspecte molt més lamentable dels Cervantes, més enllà del tema lingüístic, nacional i reial, és que, com en tants altres premis, els nostres inclosos, el nombre de dones és vergonyós, quatre o cinc senyores. Es concedeix des de 1974! S'ha donat, vull pensar que sense males intencions, a uns quants catalans d'aquests que sempre han escrit en castellà, i molt bé, per cert. Margarit potser és el més català, de moment, si ens atenem a la producció literària. El darrer Cervantes s'ha atorgat a un poeta valencià que escriu en castellà, Brines. No entro en valoracions qualitatives, ep, però tot plegat mostra les anormalitats entre les quals ens movem i es mouen els qui manen. I com la subtilesa o manca de subtilesa política ho impregna tot.

No crec gaire en premis, llegeixo en català i castellà i defenso que cadascú escrigui i parli com vulgui i li abelleixi. Llàstima que, malauradament, res no és del tot innocent, en la nostra societat. En la nostra i en totes, els mateixos Nobel, també amb tan poques dones, es mouen enmig de temes polítics i pressions de tot tipus. Ja fa temps que he perdut la innocència, afortunadament. Pel que fa a les contradiccions vitals i culturals cadascú de nosaltres té les seves i trampeja la vida com poc. 

A l'estat espanyol existeixen els Premis del Ministeri de Cultura, que també premien literatures perifèriques, una vegada es va concedir a Espriu, per cert. Així que potser el Cervantes va dirigit, i ho entendria, a la producció literària en llengua castellana. En tot cas, crec que la cosa no acaba d'estar clara del tot. L'absència de dones resulta més escandalosa si es considera que abasta Hispanoamerica, on tantes bones escriptores podem trobar, per poc que ens hi fixem. En cas de ser així, però, la producció castellana del poeta té prou gruix per a rebre el premi? I, ja dic, no entro en qualitats, contra moltes opinions interessades, crec que es poden utilitzar dues, i fins i tot més llengües, en la producció literària, i que es pot fer malament, bé o molt bé, depèn de la capacitat i la voluntat de cadascú. 

Una cosa que més empipa a la gent, me n'he adonat, és que l'enfrontis de forma descarada amb les pròpies contradiccions, perds amics i quedes malament tu mateixa. Potser per això avui llegeixo poques coses poc profundes i serioses sobre la visita inesperada, en ocasions s'exigeix molt a la gent, a la gent normaleta, mentre, pel que fa a la gent coneguda i valorada, sobretot a la de casa, és habitual fer passar bou per bèstia grossa. 

Sobre la relativitat dels premis literaris, blogaris i de tota mena

L'immens Josep Maria de Sagarra, que tantes envegetes i crítiques injustes va patir en vida i després de morir, té un fragment, en les seves magnífiques Memòries, en el qual explica com, de petit, a l’escola, en un acte solemne i seriós d’aquells tan habituals a centres religiosos de prestigi, li comencen a donar premis diversos. La seva mare no en fa massa cas, cosa que li produeix una certa decepció, malgrat que acabi reflexionant sobre el saludable paper de les mares i la relativitat dels honors de tota mena. Durant molt de temps, a les escoles, la conveniència o no de donar premis va formar part d'un debat ingenu sobre la competitivitat i moltes coses més. Però els premis, ens agradi o no, són cobejats des de la infantesa, motiven i esperonen i també provoquen grans decepcions, és clar, però crec que continuaran gaudint de molt bona salut, perquè a tots ens agrada, ni que sigui durant uns minuts, ser una mica protagonistes d'alguna cosa.

Ja sabem que els premis, grans i petits, mai no són justos ni injustos del tot. Es concedeixen per factors diversos, els donen persones amb les seves idees i en un moment determinat de la seva vida, i, en el cas dels més grans i ben dotats econòmicament, hi incideixen també factors polítics, socials i d’oportunitat, així, com, de vegades, les relacions personals que has pogut generar i cultivar. Fins i tot en els més simples i escolars, també hi té un pes el moment, i els gustos i valoracions són diverses, fins i tot, en ocasions, divergents, car establir uns paràmetres objectius en qüestions, sobre tot, artístiques, és pràcticament impossible, més enllà de comptabilitzar faltes d'ortografia o de sintaxi.

M’agrada molta de la poesia de Joan Margarit i em sembla molt bé que l’hagin premiat a nivell hispànic per Casa de Misericòrdia. L’autor mateix, ja gran i de tornada de tantes coses, reflexionava sobre el tema des de la distància que dóna l’experiència i des de la relativitat que forneix la saviesa, amb prudència i una certa modèstia, encara que aparentar modèstia també pot ser, en ocasions, una estratègia necessària per entomar el que vingui. Escoltava Margarit, per ràdio, parlant assenyadament del país que ens toca i de les seves misèries, del poc amor a les nostres coses i de la facilitat en culpar de tot la manca d’estat propi, per exemple, quan moltes coses que es podrien fer, que s'havien fet, no es fan, i sembla que ningú no se n'espanti. El fet és que el més normal seria que la televisió li hagués dedicat un espai llarg, a Joan Margarit, en hores de màxima audiència, seriós i aprofundit, amb lectures dels poemes per part d’actors notables i també, per exemple, amb alguns d’ells musicats per Ribalta, coses així, i explicant al públic normalet la llarga trajectòria del poeta. Més enllà de l’anècdota i de quatre ratlles al telediari i de quatre comentaris arrauxats a alguns diaris sobre l’oportunitat o no de rebre premis a nivell peninsular, poca cosa. Això passa i ha passat a Catalunya i també a tota la pell de brau.

Han donat el Nobel enguany a un autor que jo crec que, a casa nostra, era pràcticament desconegut, encara que segur que ara brollaran com els bolets els experts en Le Clézio. Es veu que es va afirmar, em sembla que a la wikipèdia, que de l’emoció del moment havia mort d’un infart, notícia treta d'algun diari, cosa que es va haver de desmentir ràpidament. Morir d’un infart a causa d’un èxit pot semblar gloriós o gairebé humorístic, a mi em sembla una bona mort, aquesta, perquè encara no t'han oblidat, ans al contrari. França té grapa per promocionar la seva gent, per mitificar i glorificar fins i tot napoleons, no oblida els seus difunts il·lustres, siguin reis, escriptors, pintors, cantants, perruquers, cuiners o esportistes, recorda els espais on van viure, amb generositat, i s'apropia sense reservers els estrangers brillants, que són xuclats per la francofonia oficial, si cal; a casa nostra tot és molt diferent, i parlo de Catalunya, però també d’Espanya, on es passa del monument i la fama incondicional a l’oblit i el menyspreu en quatre dies. El Nobel és un gran premi, amb molta política pel mig, és clar, però la veritat és que àdhuc els de literatura, que potser són els més populars, s’obliden aviat tots, també. Sic transit.

Estic llegint actualment el llibre, encisador, La mort i la pluja, de Guillem Frontera. És un llibre aparentment senzill, escrit amb un llenguatge acurat, que recrea un paisatge perdut, el de la Mallorca d’abans de la mecanització del camp. Frontera no és un desconegut, és periodista, escriptor, gestor cultural i fa anys que publica. Va rebre aquest llibre el premi Mercè Rodoreda 2007. Aquests premis de la Nit de Santa Llúcia i el seu entorn havien estat molt sorollosos i populars però fa anys que la tele en parla poc, i les ràdios, no gaire, la veritat. Ni tan sols del Sant Jordi se’n sent a parlar, que havia estat el nostre Planeta, cobejat i discutit. Ni tan sols generen polèmica, cosa preocupant. Potser falta un altre brillant Terenci Moix que dongui una mica de glamour al tema. Els programes sobre llibres en parlen menys, fins i tot, que de molts altres volums que arriben acomboiats per les pressions editorials i l'èxit forani. És clar que d’un bon nombre de bons llibres no se’n parla gens ni mica ni van a cap programa de llibres, perquè surten d’editorials modestes i també perquè el saturats taulells de llibreria no ens deixen veure el bosc qualitatiu amagat. I això els publicats, perquè publicar, avui, comporta un llarg camí de decepcions, si no és que tens prou diners per autoeditar-te, com fa la gent de possibles. Però, ai, per veure Auster, Woody Allen de les lletres anglosaxones, es van formar grans cues, és clar. D’això, com de la mediocritat política, no en té la culpa ningú o la tenim tots –i totes-, em sembla.

A nivell individual i d'escriptora pràcticament desconeguda, opino que un premi, malgrat en sàpigues la relativitat, sempre fa il·lusió, encara més si comporta que et publiquin alguna cosa o que t’amollin quatre euros per a un sopar auster. Saps, com ho deuen saber els medalles d’or de les olimpíades, o els óscars americans, que n’hi havia molts de tan bons com tu, és clar. Que la sort hi fa molt, que potser no te'l mereixies, precisament, per allò que te'l donen. I també saps que els qui trien els premiats són gent com tu, o encara amb menys criteri, en moltes ocasions. Però els premis són els premis i han davallat fins i tot al camp modern i alternatiu de la llibertat blogaire, com ara aquest a Josep Pla passat per un blog, i aquests altres als blogs catalans, amb finalistes remarcables, però també amb moltes absències significatives. Vanitat de vanitats, és clar, inevitable. Sobre blogs i premis i vanitats, no puc evitar un somriure quan algú, en el seu blog, em demana ‘si t’agrada, vota’m’. Cara’m, penso, abans vota tu el meu, noi, que ni te l'has llegit. I dic ‘noi’ perquè, potser de forma casual, trobo que en aquest parany de sol·licitar el vot hi cauen més els senyors, per ara. I, encara més, els premis, importants i no tant, no es donen, generalment, per glorificar els premiats, sinó per endegar un acte oficial, de vegades amb sopar de categoria, on es puguin lluir moltes patums de camps diversos, que són, molt sovint, més retratades i entrevistades que no pas els de l'efímera corona de llorer.