LA SACRALITZACIÓ DEL FOC I ELS PARANYS DE LA MEMÒRIA

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet 
foguera en sec i el món ha fet flamada. 
La ràbia vertical del foc fa treure 
fum pels queixals als pins i als ullastres. 
Quan pren baix baix s'escampa com un líquid 
sens perdonar matoll ni llodriguera. 
Prenen el vol falcons, xorics i àligues 
i els nius es fan brases que torren butzes. 
En un tres i no res s'ha evaporat 
l'aigua i la humitat dels troncs i branques. 
Sense pell verda es mostren les carns negres 
i en caure a terra alcen pols de cendra. 

(El foc, fragment, Guillem d'Efak)

Existeixen moltes explicacions culturals sobre el foc i la tendència humana a fer de la seva utilització un instrument lúdic, mític, venjatiu o tràgic. Les persones que tenim uns quants anys al damunt recordem, sempre passades pel sedàs de la nostàlgia, les antigues revetlles i aquelles fogueres veïnals impressionants, en les quals es cremaven estris vells i els petards i els coets conformaven un paisatge enyorat. Avui la cosa ha anat de baixa, cada any hi ha menys soroll de focs d'artifici i menys fogueres. Les fogueres resistents són controlades i domesticades. Les criatures -els nois, tot s'ha de dir, ben poques nenes participaven dels recaptes- ja no passen per les cases a recollir mobles i trastos inútils.

Els bons records, recollits de forma bonica en la famosa cançó de Serrat, sobre les fogueres barcelonines de barri, amaguen realitats que no són tan admirables. Els accidents sovintejaven, els gambirots atacaven molt sovint les noies amb perillosos elements de tota mena i les fogueres deixaven els carrers fets un fàstic. Hi havia una certa permissivitat, tot i que en ocasions una camioneta de l'ajuntament passava a recollir llenya, si veia que la pila era excessiva i perillosa. Eren escridassats i atacats sense manies, el mateix que els soferts veïns que vivien a cases de poca alçada, patien la proximitat del foc i, en ocasions, gosaven llençar aigua a la foguera.

Les romàntiques revetlles del passat comptaven amb la tradició cultural de què eren els nois aquells que treien a ballar les noies i, si no tenies festejador, t'avorries d'allò més intentant dissimular la teva categoria de balladora marginada. Les revetlles i fogueres no es limitaven a Sant Joan, seguien per Sant Pere i per Sant Jaume, és clar que en aquella època allò de sortir de nit era una excepció. Deien que la gent xarona feia festa per Sant Joan tot i que que les persones més fines la feien per Sant Pere. Fos com fos, Sant Joan, encara vigent, era la revetlla estrella, és clar.

Hi havia hagut accidents mortals amb els mistos garibaldis, per exemple, cosa que hi ha qui fins i tot em nega, pel fet que molts accidents no sortien als diaris. Eren un verí contundent, si alguna criatura petita tenia la dèria, habitual de menut, de llepar-los. Jo en sé alguns casos reals, un d'ells, per cert, en una família benestant i ben situada, gens imprudent. La meva mare coneixia noies de la seva edat amb grans cremades a les cames a causa d'una cosa que es deia correcames i que els xicots esventats llençaven en direcció a les noietes innocents, per tal de fer gresca. En un cuplet es fa broma sobre la possibilitat de què un coet deixi bòrnia una vídua jove però aquest tipus d'accident s'havia esdevingut en alguna ocasió.

Les gresques amb foc pel mig s'han reconvertit tot i que domesticades. El piromusical de la Mercè té un gran èxit i a molts pobles i poblets es fan grans castells de focs per les festes majors, controlats i amb prudència. I és que també s'havien provocat grans incendis a causa del llançament de coets a zones boscoses, per exemple. Una altra deriva festera del foc han estat les colles de diables. Com el tema des castellers, els diables han proliferat i s'han generalitzat. Alguna cosa té el foc, que ens atrau tant. També els antics focs de camp excursionistes o les costellades espontànies han anat a menys i s'ha aconseguit reduir el nombre d'incendis estivals, però tot és sempre fràgil en el clima mediterrani i no es pot baixar la guàrdia.

Els accidents causats per emmagatzemament d'estris destinats als focs lúdics es repeteixen de tant en tant, tot i que hi hagi lleis i controls. A Galícia s'ha donat un cas recentment.  A Barcelona fa temps que no passa, quan jo era joveneta hi va haver una gran desgràcia a la Plaça del Centre, en una papereria. Encara, quan passo per allà, ho recordo amb angoixa. Quan es vol justificar algun tema es recorre a allò de què forma part de la nostra cultura, com si la cultura fos com la constitució, quelcom intocable i no revisable. La cultura ningú no sap ben bé què és però serveix per a tota mena de justificacions raretes.

El foc és un estri habitual de destrucció en temps convulsos, tot es pot cremar amb relativa facilitat, llibres, edificis, persones... El pitjor i més irrecuperable són, és clar, les persones. Quan els nazis van començar a cremar llibres, Freud, amb gran ingenuïtat va comentar que en el passat haurien cremat persones. Per desgràcia, com sabem, van acabar per cremar persones, i de forma massiva i industrial, res que envejar a les fogueres inquisidores. I  no van cremar a Freud perquè va aconseguir sortir per cames cap a l'Anglaterra.

El foc té una mena de valor sagrat, la gent amb caseta a fora té la dèria de comptar amb llar de foc, tot i que és una murga el seu manteniment i neteja. Les llars de foc que es fan servir poc han provocat accidents diversos, per cert. El foc ens hipnotitza i conserva una gran part de la seva mitologia purificadora. Fa algun temps parlava amb una persona de la meva edat de la necessitat de destruir, abans de morir, cartes familiars i documents diversos per tal de no donar feina ni maldecaps als descendents. Vaig comentar que ho pensava llençar al contenidor i el meu interlocutor em va comentar que de cap manera s'havia de fer així, que aquestes coses s'havien de cremar, com havia fet ell amb cartes de quan festejava, a la llar de foc d'uns amics. Com si dipositar aquesta mena de coses a les escombraries del reciclatge fos una mena de manca de respecte, vaja.

No vull que s'eliminin les festes amb foc, tot i que jo m'estic a casa, en general, quan surten els diables del barri. Per més nostàlgia que m'amari m'estimo més les tímides revetlles actuals que no pas les de fa anys, quan un mes abans de Sant Joan ja et passaves els dies escoltant petards i traques. En una ocasió, a casa, l'espurna d'una innocent bengala va entrar per una finestra i va fer que cremes un edredó, per sort vam poder apagar el foc quan començava a tenir unes dimensions inquietants i no va caldre avisar els bombers. En una altra ocasió un coet ens va fer un forat al tendal de la terrassa.

Dimarts, al barri, Jordi Artigas va fer al meu barri una interessant xerrada a l'entorn de les barraques del Paral·lel i el perill constant del foc en èpoques passades. No hi havia aleshores cap mena de control i els materials de construcció eren molt fàcils de cremar. El cinema va ser un perill durant anys, fins i tot a Cinema Paradiso surt el tema. El meu pare tenia un amic que va morir cremat, amb la seva filla, en un incendi en un petit laboratori fotogràfic que havia muntat a casa. És relativament fàcil idealitzar un passat ben galdós. Jo havia anat molt de càmping i dos grans accidents a càmpings em van colpir, pel fet de què nosaltres podíem haver estat fàcilment en aquells indrets, el dels Alfacs i el del càmping Neus. Foc i aigua. Un antic refrany diu que el foc té amo i l'aigua no, però tot és relatiu.

Darrere d'aquests grans incendis sempre hi ha imprudències, lleis que no es compleixen, coses així. Però no es pot controlar tot de cap manera i res no sembla perillós fins que no en passa una de grossa. Els incendis han estat en ocasions provocats o consentits, quan convé als poders públics per poder fer canvis o per motius més ombrívols, Neró és un clàssic. Com ara el dels estudis Orphea, del qual vam parlar a la xerrada. Hi ha un arxiu important dels bombers de Barcelona que està per estudiar a fons, com tantes altres coses. 

La tendència a la destrucció potser és cultural. O genètica. Els valencians celebren això de les Falles, tan lluït, una festa del foc en el qual grans esforços creatius cremen en un espai de temps molt breu. Les festes populars són plenes de coses incomprensibles per als qui no som d'aquella cultura, com passa amb el tema dels braus. Avui ja dic que tot ha anat de baixa però fa anys havia vist a famílies que les passaven magres esmerçar quantitats de calerons increïbles en petards, bengales, coets i la resta.

A mi que no em cerquin ni a les Falles ni als Correbous ni als Sanfermines, malgrat que crec que les limitacions i prohibicions més aviat generen postures a la defensiva molt viscerals. Sovint som més capaços de rebel·la-nos i protestar si ens prohibeixen aquestes manifestacions que no pas davant de fets suposadament més greus, com passava amb les fogueres de la meva infantesa i les intervencions municipals, impotents davant de la gresca massiva. Els opis del poble, que tenen moltes variants, són absolutament imprescindibles, vaja. Estaria molt bé que en poguéssim prescindir però som com som i potser ja està bé així i millor que deixem les coses com estan. Tot i el pes aclaparador de la cultura i la tradició tot canvia, ens agradi o no, i si a cada bugada perdem llençols avui els llençols tenen un preu més assequible i no cal ni planxar-los.

SANT JOAN, SOLSTICI, FLAMES, REVETLLES I TONADES

El dia de Sant Joan i la nit que el precedeix estan farcits de mites, literatura, poesia i records. Els de les celebracions dels solsticis, que acaben per ser tan dogmàtics com els altres, ens recorden sovint que la festa té un origen pagà, ancestral, lligat, com la de Nadal, a una cosa tan evident com la durada de les hores de llum.

El matí de Sant Joan, quan era petita, em produïa una profunda tristor de durada relativa, ja que de petit tot és breu i intens. Aquella tristor anava lligada a la contemplació de les restes de les moltes fogueres que, de forma imprudent, s'encenien a la gran majoria de cantonades del barri. També anava tot plegat relacionat amb el final de l'any escolar. Encara tinc aquesta sensació de pena inevitable quan acabo, en aquests dies, cursets o activitats diverses.

L'estiu passa i la tardor inevitable porta, de nou, un sentiment de melangia, el mateix que els dies que segueixen a les festes del cicle nadalenc. Quan a partir dels deu o onze anys t'adones del pas de la vida i de l'atzar de l'esdevenidor és gairebé impossible no sentir en algun moment, per bé que et vagin les coses, un sentiment de pèrdua. Tot passa, envellim, morim. Les grans fogueres acaben en cendra i la cendra, en no res.

Les revetlles del meu temps jove tenien el valor afegit de ser un dels pocs dies en els quals podies sortir de nit, el mateix que per Cap d'Any. No tenir revetlla on anar, de jove, era molt dolorós però sempre trobaves una cosa o una altra. Encara hi ha gent de la meva edat que se sent incòmoda si en aquestes nits es queda a casa i, en tingui ganes o no, ha de fer alguna cosa.

La coneguda cançó del Serrat sobre Sant Joan i les fogueres evoca el temps en el qual els nois, ja que generalment allò era cosa d'homes, com tantes altres, recollien fusta, se la robaven els uns als altres i endegaven focs inquietants i perillosos però bonics, ja que el foc té la facultat de provocar-nos una mena d'hipnosi estranya. 

Avui hi ha menys fogueres, menys petards, menys coets, per sort, encara que tot plegat sigui menys lluït que abans. Hi havia hagut molts accidents relacionats amb la pirotècnia, però en aquells anys del passat de moltes coses ni te n'assabentaves si no és que s'esdevenien al costat de casa.

De vegades, quan la foguera era a punt, passava gent de l'ajuntament a arreplegar llenya, per tal que la cosa no fos excessiva i se'ls esbroncava de forma sorollosa. També s'esbroncava les persones que, des dels seus balcons que gairebé tocaven al foc, llançaven aigua per tal de fer minvar els efectes de les flames. Hi ha un gran component surrealista en el comportament humà, la veritat. Tan aviat som d'una prudència castradora com juguem amb els riscos de tota mena sense manies. 

Hi havia, en aquells anys pretèrits, moltes revetlles casolanes, a terrats i patis. Eren boniques i divertides malgrat que les  noies havíem d'esperar que ens traguessin a ballar i si aquell dia no tenies sortida la cosa esdevenia una mica lamentable. Totes les èpoques tenen llums i ombres, com la vida i com les persones, en ocasions les ombres són molt aclaparadores però la llum excessiva pot enlluernar i falsejar la realitat, fins i tot deixar-te cec.

Ahir al barri van fer això de la Flama del Canigó, es va llegir un manifest, es van ballar algunes sardanes. No hi havia molta gent, érem els de sempre, vaig pensar en algun moment que semblàvem de la reserva índia, la veritat. Pel barri vaig contemplar una mena de processó festiva de gent llatina, portaven un Sant Joan una mica exòtic i feien molta gresca. 

A la nit hi havia revetlla però jo no hi vaig anar, suposo que hi devia haver força gent. Una de les coses que em frena a l'hora d'anar a badar a llocs on es toca música balladora popular és el volum dels decibel·lis del nostre temps, horrible i excessiu, insuportable pel meu gust que no deu pas ser el majoritari, és clar. En això sí que enyoro el passat de les meves àvies, que anaven al ball a tafanejar i seien al darrere de tot, contemplant les parelles mentre garlaven sobre tota mena de coses i escoltaven la música de les antigues orquestres convencionals.

Quan era jove els més noctàmbuls verbeneros anaven a veure sortir el sol a la platja, activitat que aleshores era el súmmum de l'agosarament arrauxat. Jo no hi vaig anar mai ja que, en general, tenia son, sempre he estat poc amant de la vida nocturna, la veritat. Si he vist sortir el sol a la platja ha estat perquè hi he anat de bon matí, acabada de llevar.

Abans es deia que la gent xarona sortia per Sant Joan i la fina, per Sant Pere. Avui per Sant Pere ja no és ni festa. També per Sant Jaume es feia alguna coseta. Però malgrat aquestes opinions la nit de Sant Joan era l'estrella de les revetlles i una nit molt adient per trobar parella, ni que fos una parella efímera i adolescent. S'anava a la festa mudada com calia i s'estrenava roba d'estiu, si era possible. Els xicots anaven fins i tot amb americana i això que alguns eren unes criatures. 

Sempre sonava també alguna cançó de moda, romàntica, en castellà, en francès, en italià. Cançons sobre amors perduts, enamoraments abrandats i coses així. Després van arribar els Beatles, els temes en anglès i l'anglès, els berridos anglosajones com deia un company de feina espanyolista d'abans de la Transició, ja es van quedar per sempre.

La temàtica de fons no ha variat gaire, la veritat. També hi havia la música patxanguera inevitable, amb uns arguments més diversificats. Tan sols que abans els amors es quedaven a mitges i des de fa anys ja es va molt més enllà des de l'edat tendra, que hi farem. L'intent d'endegar algun tema de l'estiu en català, malgrat algun èxit puntual, no ha acabat de reeixir. I això que aquells valsos jota i aquelles Ai Maria, ai Maria que ets formosa, haurien d'haver creat escola.

Al menys és una sort que l'auge de la música llatina faci que ens puguem aprendre les lletres, això els qui no sabem prou anglès, que ja potser som quatre iaios. Diuen que aquesta cançó del Despasito i el manuscrito eròtic és la de l'estiu. Angunieja pensar en els records que atiarà en els jovenets d'avui d'aquí trenta, quaranta, cinquanta anys.