Manllevo el títol d'aquesta entrada d'una obra de teatre del meu admirat Josep Maria de Sagarra. M'ha semblat adient avui fer una mica de brega reflexiva a l'entorn dels panegírics que s'escampen per tot arreu, de forma breu, això sí, quan mor algú, en especial algú relacionat amb el món de les lletres catalanes, castellanes o internacionals. Com tothom ja deu saber ha mort Ana Maria Matute, tenia vuitanta-vuit anys, per tant la seva no ha estat una mort prematura ni tràgica, ha mort com ens agradaria morir a tots, de vell i en un moment d'esplendor professional i reconeixement incontestable.
Matute va restar en silenci durant anys per causes personals, després d'haver estat molt lloada, sobretot a partir de la concessió del Premi Nadal. Potser no queda bé escriure això avui, en mig de tanta lloança funerària, però la seva producció jove em resulta més interessant que la darrera, és clar que tot són gustos i moments existencials i tampoc no ho he llegit tot, tot, tot, d'ella, ho admeto. Matute va escriure sempre -i parlar gairebé sempre, al menys de forma pública- en castellà. És estrany com en aquest país nostre a determinades persones se'ls té molt en compte que no facin servir el català de forma monolítica per parlar, cantar, filosofar o escriure, i a d'altres no se'ls toca mai el tema. Això del purisme també va a tongades i a èpoques, la veritat.
El tema té molt a veure amb la simpatia que desvetlla el personatge, Matute resultava més simpàtica que, per exemple, Salisachs, la mort recent de la qual va passar de puntetes pel context intel·lectual tot i que, pel meu gust, té llibres molt interessants i remarcables on es reflecteix de forma polièdrica la societat barcelonina de la seva època. Jo crec que el motiu de les diferències és perquè Salisachs era o semblava més de dretes. Tant l'una com l'altra van fer, a més, aportacions importants al camp de la literatura infantil, un camp que encara sembla a casa nostra una mena de parent pobre, en el qual es propicia de forma abusiva el consum de novetats efímeres per raons comercials i de mercat segur i on hi ha pocs clàssics. Col·locar un llibre en una escola vol dir vendre'n un número determinat d'exemplars. Les lectures obligatòries són una qüestió a considerar i valorar, en determinats nivells educatius.
Ahir vaig fer una mica d'humor negre a les xarxes ja que em vaig assabentar de la mort de Matute per la televisió, en concret pel primer canal matinal, on senyoreja la bella dama Mariló Montero, darrerament d'actualitat a causa de ser l'admirada estrella de la coronació monàrquica. La periodista va dir literalment que se le destrozaban las entrañas al conèixer la mort de l'escriptora cosa que em va fer somriure, la veritat. La periodista és coneguda pels seus estirabots hiperbòlics, que les xarxes socials reflecteixen sovint.
Com sol passar en aquests casos, les referències serioses a la literatura de la finada han estat poques i de passada, si ho comparem amb les declaracions d'amor i admiració incondicional que he pogut llegir per part de gent dels mitjans de comunicació però també d'anònims facebookers habituals. Tant a Matute com a Salisachs se les defineix a la viquipèdia com a autores catalanes que escrivien en castellà, una mena d'eufemisme retòric que no compta del tot amb la opinió dels referenciats que jo sàpiga, a no sé que ells mateixos es facin l'entrada o la facin fer a algú.
Durant uns anys es va discutir molt sobre què era o no era català. Un gran autor com Marsé se n'ha sentit de tots colors i, segons la meva opinió, això li ha generat un cert ressentiment. Vázquez Montalbán va fer poca cosa en català i també el va parlar poquet però com que queia bé a tothom, a més de ser d'esquerres, ningú no hi va ficar gaire cullerada, en el tema. Avui hi ha una mica més d'eclecticisme i sembla que en general agrada més sumar que no pas restar tot i que a alguns predicadors del futur nacional ja els he escoltat alguna proclama sobre l'obligatorietat del català absolut en un futur encara eteri. Aquest és un tema sovint espinós i molt manipulable, lligat a sentiments viscerals i també a simpaties o antipaties diverses envers els personatges públics i els coneguts privats. Per cert, se d'esquerres no vol dir sempre viure com si es fos d'esquerres, ep.
L'any 46, gràcies a Sagarra i a Maria Vila, es va poder fer alguna cosa de teatre en català. Veig en aquest programa que he trobat per la xarxa que també col·laborava en la representació Emili Vendrell. Vila i Vendrell són avui uns grans oblidats i Sagarra ho ha estat gairebé en més d'una ocasió, quan els mandarins de la cultura l'han bandejat de les antologies o l'han etiquetat com a efectista i coses més lletges. Hi ha morts que tenen més prestigi que no pas uns altres. Tot i que el prestigi post mortem és efímer i condicionat a molts aspectes d'un present en el qual els desapareguts ja no poden dir ni gall ni gallina. Pel que fa als llibres, em temo que d'aquí poc temps la feina serà nostra per trobar determinats títols de Matute, Salisachs i molta més gent, i haurem de recórrer a les llibreries de segona mà o a les biblioteques públiques si volem entrar una mica a fons en tota la seva obra. Sembla que la mort de García Márquez va propiciar reedicions apressades. Si això passa amb gent més o menys famosa no cal ni pensar que s'esdevé amb aquells i aquelles que no han -ni hem- guanyat planetes ni estels. Fa poc cercava el magnífic estudi de Jordi Castellanos sobre el Modernisme i Raimon Casellas, per sort me l'he ensopegat en alguna biblioteca i per sort el préstec interbibliotecari funciona molt bé.