Una recent, interessant i divertida entrada al blog de l'amic Enric H. Marc ha desvetllat la meva curiositat a l'entorn de la història del souvenir. No he acabat d'esbrinar el tema de fons que ha motivat la meva recerca tafanera, la data d'aparició, a les botigues de records turístics, dels barrets mexicans. Fins i tot en una web sobre el tema he trobat una demanda, que si algú sap la data de la seva aparició els ho faci saber, sisplau.
L'entrada que menciono i linco ofereix el fragment d'un capítol d'aquelles mítiques Vacaciones en el mar, sembla que, al final, el capítol no el vam poder veure i no està doblat al castellà. Però hi podem retrobar la Barcelona encara rància d'abans de les Olimpíades, amb espais emblemàtics que han desvetllat la meva nostàlgia: la pobre caravel·la condemnada pels de La Crida, els cistellets vermells que pujaven a Montjuïc i moltes coses més. És la Barcelona que es pot contemplar a pel·lícules com Sinatra, aquestes que, més enllà del seu argument, son avui un document extraordinari del passat barceloní.
He trobat fins i tot una veritable perla, per les xarxes, un document acurat que va guanyar un premi de recerca amb el títol, ben inspirador, de Geografies del souvenir. Aixo del souvenir ja era una paraula moderna, durant la meva joventut, fins i tot hi havia una cançó francesa que cantava Johny Halliday i que es deia Souvenirs, souvenirs.
Quan jo era petita l'únic turisme que feia la gent del meu entorn era religiós. Santuaris propers, Montserrat, Núria, i, alguns, fins i tot, Lourdes. O el Pilar. D'aquelles sortides sovint ens portaven, a les criatures, records diversos: medalletes, marededéus, rosaris, coses així. Hi havia unes marededéus fosforescents que em feien una mica de por, la veritat. Al carrer Nou de la Rambla, a moltes ferreteries i botigues de bombetes venien capelletes barates, algunes amb complement elèctric i tot, un luxe.
Més endavant, quan vaig començar a anar d'excursió, era habitual comprar-se esquellots, a tots els pobles típics en venien. També hi havia llapis decorats, bastonets amb banderetes, banderins, escuts i una cosa que m'agradava molt, aquella mena de màquines de retratar i visors amb els quals podies contemplar vistes de l'indret. I campanetes, i didals. La gent, quan va començar a anar més lluny, portava coses als parents i coneguts, a banda d'enviar les corresponents postals.
Vaig llegir, motivada per aquest tema, que pot semblar frívol però jo crec que no ho és tant i que pagaria la pena tenir un Museu Barceloní del Record i el Souvenir, per tal de no oblidar aquest art creatiu i popular, un article en el qual es comentava que els souvenirs xarons de Barcelona anaven de baixa. Ara venen cosetes amb més disseny i, és clar, la víctima de tot plegat és el gaudinianisme. La bèstia souvenir més reeixida és el llangardaix del Parc Güell, n'hi ha de tota mena, millors, pitjors i horribles. I trobem braus de trencadís, encara que ja no siguem ciutat taurina. I flamenques, també de trencadís, però el flamenc sempre ha estat molt apreciat, a la ciutat.
Durant un temps un dels records fins de la ciutat va ser la Dama del Paraigua, la del Parc. Crec que era un bon símbol, una figureta fina i elegant, m'encantava. Però avui gairebé no se'n veuen, les tendències han canviat. Un altre objecte de desig, avui, son les samarretes del Barça. En l'actualitat hi ha un excés de tot, de botigues de records, de manters que venen records i de records innovadors que es venen a botigues oficials i controlades pels manaies. El barret mexicà que, per cert, és veu que no era ni tan sols com els barrets mexicans autèntics sinó una mena de mestissatge barretaire molt interessant, podia ser molt lleig però protegia del sol barceloní estival, la veritat. I, a banda d'això, de jove t'està bé tot i un noi o una noia de bon veure es poden posar un tomàquet al cap i fan goig igual. Una altra cosa és que ens posem aquests barrets els del grup de risc actual, ço és, les terceres i quartes generacions.
Com que la ciutat creix i sorgeixen coses noves els souvenirs es van renovant. El turisme és avui una mica diferent i molta gent ja no et porta records dels seus viatges perquè la gran majoria son xaronades i avui ens hem tornat tots de disseny. Uns llocs on trobes coses maques son les botigues dels museus, adients fins i tot per a comprar regals una mica originals, avui que tothom del nostre entorn té de tot menys lloc on posar aquesta mena de galindaines. La reconversió dels quioscos de la Rambla, ara que no es venen diaris, també ofereix un interessant mostruari o monstruari, com en vulgueu dir.
Veurem com anirà el turisme, després del coronavirus. Un bon record serien, en el futur, pilotetes de plàstic en forma de virus, seria un element universal i divertit, sobretot quan ja hi hagi vacuna i el viruset sigui un mal record. Cap altre microbi no ha estat tan retratat artísticament com aquest, diria jo. A l'art popular i xaró se'l va denomenar durant un temps kitsch. I es van escriure textos seriosos sobre el kistch.
A les botigues de xaronades, en èpoques pretèrites menades per autòctons i avui per internacionals del negoci, es venien uns cartells taurins en els quals podies posar el nom que volies, al lloc del torero, molt adients per a fer bromes. Avui això ja seria de mal gust i no faria cap gràcia. Un souvenir rural que també m'agradava molt que em portessin, de petita, eren els cantirets amb el nom del poble, encara en tinc algun per casa. I xiulets, i flabiols.
Una de les realitats més excitants de la vida és que qualsevol tema té la seva història, gran i petita i encara que sembli que és un tema poc conegut i banal resulta que se n'han fet centenars de tesis doctorals i tot.
