REIVINDICACIÓ DE LA MARIETA CISTELLERA

Amb això de la festa grossa de la Mare de Déu, per una estranya associació d'idees i records, m'ha vingut al cap la Marieta Cistellera. La Marieta Cistellera és una cançó popular d'origen incert, actualitzada avui com a dansa escolar, pel gran Àngel Daban, entre d'altres.

La cançó va generar una obra de teatre que va ser molt popular, tot i estrenar-se l'any 1936. El seu autor era Salvador Bonavia i Panyella, fill de Salvador Bonavia i Flores, tots dos gent de teatre, d'aquests autors prolífics, populars, tot terreny, estimadíssims en el seu temps i tan oblidats i menystinguts avui, per desgràcia.

L'obra la va estrenar una altra gran Maria, Maria Vila i Panadès, filla i neta d'actors, i esposa d'un altre gran actor amb qui van formar companyia, Pius Daví. No entenc tanta adoració per la Xirgu, qui aviat va aviar per anar a fer Lorques a les espanyes, i tan poca estima per aquella parella mítica, Vila i Daví, que van ser els primers en recuperar, després de la guerra, el teatre en català. Era, no podia ser d'una altra manera, teatre popular, senzill, ingenu i tolerat, però millor això que res. 

Van ser anys difícils i cadascú va sobreviure com va poder i el van deixar. Encara més tard, a principis dels seixanta, la també gran Paquita Ferrándiz va ser una altra Marieta Cistellera, a l'emblemàtic Romea, destinat a ser la seu del teatre català clàssic i popular però que ha anat per uns altres camins i encara bo que romangui obert i actiu, tal i com estan les coses. Maria Vila va fer teatre popular però també obres més ambicioses, i va treballar en castellà en ocasions, fent gires per la península.

Mirant per la xarxa i cercant informació sobre els Bonavia, dels quals he trobat poca cosa, per cert, m'he ensopegat amb el blog, ja aturat, on es recullen els articles d'un escriptor banyolí, Joan Oliva, en un dels quals explica l'estrena, a Banyoles, en aquells anys difícils, de la Marieta Cistellera. Maria Vila va anar a casa del cronista per cercar elements per a l'atrezzo, car el seu pare era cisteller. 

Alguns grups de teatre d'aficionats encara recuperen, en alguna ocasió, obres com la Marieta Cistellera, afortunadament. La memòria dels humils sempre ha estat molt maltractada, la veritat, i sovint esborrada del mapa en un munt de camps diversos, literatura, teatre, arquitectura, música... El resultat és que en molts textos de gent jove i d'escolars adolescens es troba a faltar el coneixement d'aquella tradició literària tan emblemàtica i que forma part del nostre tarannà i d'això que en diuen la idiosincràsia catalana. 

Al Romea de la meva joventut hi havia reproduida, en forma de mural, una entrevista molt maca amb Maria Vila, ja retirada, i que tenia una botigueta de souvenirs davant de la Catedral de Barcelona. No sé què en deuen haver fet. 

A les Maries, avui, hi ha més tirada a anomenar-les pel nom canònic o, en tot cas, per Mariones, si son jovenetes. De Marieta n'hi ha alguna, però poques. Jo tenia terror al nom de Marieta a causa del conte aquell de la nena que es gasta els calerons en llepolies i per dissimular la malifeta porta a casa el fetge d'un mort. El mort la visita de nit i va dient allò de Marieta, ja pujo l'escaleta... El conte té un final obert, t'espantaven engrapant-te i dient Marieta, ja t'he agafat, feies un crit, i ja no se sabia què passava amb la nena, amb el difunt ni amb la mare de la criatura.

Hi ha una altra Marieta molt popular, la de l'ull viu, la de la Font del Gat, protagonista així mateix de teatre i cançons, en alguna altra ocasió he escrit sobre ella. 

Maria és un nom que s'ha mantingut, amb alts i baixos, a causa de les modes en això dels noms de pila. Quan jo era adolescent el nom va revifar amb West Side Story, i Toni i Maria, de ser noms vulgars, van passar a ser noms mítics i romàntics. Tot és relatiu, fràgil, temporal i atzarós.

OCELLETS, LLOPS, TEATRE I SAGARRA AHIR, AVUI I SEMPRE

Ja he manifesta en més d'una ocasió la meva incondicionalitat sagarriana. Ara bé, Ocells i llops em sembla una obra menor tot i que em meravella que s'arribés a estrenar en el tronat 1948. També he de dir que és una obra que demana escenari tradicional i entreacte, que és com la devia pensar el seu actor, modernitzar el context demanaria modernitzar-ho tot i això no és gens fàcil. El que passa és que aquests experiments modernitzadors sovint no acaben de reeixir, cal tenir molta grapa i intel·ligència per adequar obres antigues al nostre temps i sovint el que es fa és remoure l'escenografia, canviar finals, retalla el text, suprimir els entreactes i poca cosa més.

He cercat per l'hemeroteca del diari La Vanguardia i he trobat una interessant crítica d'Ángel Zúñiga, gran periodista que per sort per a ell va poder córrer força pels Estats Units, en concret per Nova York, gràcies a la seva especialització en el món de l'espectacle, sobretot del cinema. La crítica podria haver estat escrita ara mateix si no fos que en aquesta ocasió a l'obra se li han cercat metàfores diverses relacionades amb la guerra civil i amb el tancat context de la postguerra. Potser això també hi era, no diré que no, ja que ho ignoro i el senyor Sagarra, per desgràcia, no m'ho pot aclarir. El teatre de postguerra més realista de l'autor s'ha reivindicat en més d'una ocasió. Com és sabut l'home no s'hi guanyava la vida i el públic, en aquell trist moment, més aviat preferia mirar cap a passats idealitzats als quals Sagarra va retornar, obligat per les circumstàncies i l'economia familiar. De les obres d'aquesta època breu  i d'aquests intents de posar al dia l'escena nostrada la meva preferida és, sense cap mena de dubte, Galatea.

He de dir també que el gran Sagarra, poeta i autor, el retrobo sobre tot en dues obres emblemàtiques que no és difícil d'entendre per què van tenir tant d'èxit i en tenen sempre que es tornen a fer amb una mica de gràcia i amb gent què sàpiga vocalitzar, L'hostal de la Glòria i El Cafè de la Marina. En alguna ocasió se n'han volgut endegar adaptacions modernes, de totes dues, matisant els seus finals feliços, gran error. També ha estat un error no trobar els personatges adients, que no ens fessin recordar els grans actors del passat, del meu passat, és clar, ja que jo no vaig tenir la sort de gaudir de la companyia de Maria Vila i Pius Daví. Maria Vila hauria de ser un mite nacional però aquí amb la Xirgu, que aviat es va passar al castellà, sembla que en tenim prou. El merit de Vila i Sagarra va ser reprendre el teatre en català així que van poder, molt abans que d'altres personatges més lloats. És clar que no podia ser un teatre compromès ni de denúncia, a veure qui era el guapo que el posava en escena, aleshores, ni en català ni en castellà. Tan sols Buero s'acostaria una mica al tema i encara de puntetes. El teatre de Sagarra, com el d'altres autors, ha reviscut moltes vegades d'una forma molt més tendra i brillant, en el camp de l'amateurisme.

El TNC, teatre que no m'agrada gens, d'aspecte mussolinià, situat al mig de gairebé el no res, lleig i fatxenda i amb una sala gran on segons on seus no sents res i, a més, et casques els genolls, ha posat en escena de forma gairebé simultània aquests Ocells i llops, i també Doña Rosita, la soltera. Lorca a la sala gran, Sagarra a la petita. Una mica com això de la Xirgu i la Vila, vaja, tota una metàfora actual de com van les coses per aquests verals. Sobre Lorca hi hauria molt a comentar. Crec que és més poeta que no pas autor teatral, però això és una opinió subjectiva. També era de bona casa i elitista però la seva mort injusta i absurda, cruel i poc aclarida encara, va magnificar-ne el significat i fins i tot el pes literari. Segons qui et mata et miren d'una manera o d'una altra tot i que Lorca no volia pas morir a mans de ningú, és clar i tenia bons amics falangistes. 

Bé, el tema de qualitats i gustos no em canso de repetir que és una qüestió subjectiva, temporal, i lligada a modes, tendències, lectures i relectures. Sobre la qüestió del pes que la seva homosexualitat va tenir en l'assassinat també hi hauria material per a vessar molta tinta. Aquest tema surt a l'obra, mirat de forma sagarriana, o sigui, sense una comprensió excessivament profunda tot i que fins i tot en els anys quaranta es tolerava en determinats ambients si no et ficaves amb ningú i no en feies ostentació, com molt bé devia saber el senyor Zúñiga que te té una breu entrada a Viquipèdia i no la té a Wikipedia. A l'entrada en qüestió hi ha uns quants enllaços dels quals no en funciona gairebé cap. Personatge viatger, alternatiu en molts sentits, intel·ligent, brillant, pagaria la pena fer-ne una reivindicació a fons. A la crítica feta a l'obra de Sagarra, tot i admetent que hi sura la grapa verbal de l'autor i la seva poesia inevitable, ironitza sobre la dolenteria dels fills i el sermó final del metge que no creu que influeixi per a res en el tarannà d'aquests ni en el seu capteniment futur. Carme Conesa ja ha demostrat manta ocasions que és una gran actriu quan la deixen i fins i tot quan no la deixen, així que res a dir si no és que la bata d'estar per casa fashion, amb sabates de taló alt, malgrat el seu delicat estat de salut, és una mica excessiva. La resta, com sembla que va passar l'any quaranta-vuit amb l'estrena, fan el que poden i hi ha de tot. 

En tot cas sempre agrada retrobar Sagarra, i el millor per a aquest autor és que encara generi polèmica, no sé si tanta com es diu i s'escriu, car en aquest país les polèmiques sobre temes culturals no arriben a fer història gairebé mai, que ja ens agradaria. En l'actualitat, per cert, és fàcil veure a l'obra alguns temes que ens evoquen el present, els llops continuen en actiu a les millors famílies i els Millets i la resta són uns bons descendents i hereus d'aquest Albert impresentable, els xanxullos del qual són els menys explicats en una obra en la qual tot s'explica a mitges ja que no podia ser de cap més manera per raons òbvies. Pecat amagat és mig perdonat i en el fons aquesta matriarca ocellaire pensa això mateix, val més tapar els pecats dels nostres ni que ens resulti una mica car que no pas entrar a fons en allò que ens pot fer mal. Llàstima que Sagarra ens la mati a causa dels disgustos dels fills, encara hauria pogut fer tronar i ploure, si s'hagués alliberat dels convencionalismes i l'excés de proteccionisme familiar, aquesta Lucrècia, el nom de la qual no és pas gens gratuït, com tampoc ho és el de la parella d'ocellets punyents.

Més opinions i informacions:

Article de Xavier Albertí, a Núvol

Dos magnífics articles de Maria Nunes sobre Sagarra, Ocells i llops i el teatre sagarrià de postguerra. L'obra li ha agradat més que no pas a mi, així que sempre està bé contrastar.

Critica d'Ángel Zúñiga a La Vanguardia amb motiu de l'estrena a Barcelona. Per cert, va ser al Teatre Apolo, el Paral·lel també és molt difícil d'encotillar!

LA VIDA ÉS TEATRE I BARCELONA ÉS EL ROMEA

He escrit en diferents ocasions aquí i en d'altres indrets sobre el que representa i ha representat el teatre Romea. Aquest dilluns vaig assistir a la conferència que va impartir Lluís Permanyer amb motiu dels cent cinquanta anys d'aquest espai el qual, si fóssim més agraïts, hauria de ser reverenciat de forma gairebé sagrada per tots els barcelonins. Al blog Llegir en cas d'incendi podeu llegir la ressenya que he fet sobre aquest acte. Permanyer sap molt i molt sobre la ciutat però he de dir sense recórrer a la falsa modèstia que moltes de les dades i anècdotes que van passar per la xerrada ja les coneixia, una es fa grandeta i va aplegant una mena de saviesa acumulativa de la qual sovint no n'és massa conscient.

El passeig permanyerià per la història d'aquest teatre tan estimat em va fer adonar d'un fet que oblidem si no mirem les coses des d'una certa perspectiva: el lloc va passar per alts, baixos, crisis, castellanitzacions, ideologitzacions i problemes diversos, com gairebé passa a tot arreu. Ara ha recuperat una certa estabilitat però hi trobo a faltar més referències als èxits antics, amb motiu d'aquest aniversari hauria estat bé recuperar algunes de les grans fites del passat. Bé, no demanem tant. De vegades demanar massa ens oculta les fites aconseguides. Perdoneu la grolleria però recordo que en una novel·la vaig llegir quelcom com que si poses una cama al passat i una altra al futur t'acabes pixant en el present. Sento no recordar l'autora de la cita tot i que crec que era Ruth Rendell.

Una de les grans injustícies històriques, relacionades amb el món de l'escena, és l'oblit en el qual tenim grans figures, actors, directors, autors, empresaris. En aquest cas un dels més evidents és el de la gran parella Maria Vila i Pius Daví i si ho comparem amb la magnificació de gent com la Xirgu, que hi van treballar durant poc temps, encara és més evident. Fa anys, uns quants, a les parets del Romea hi havia la reproducció d'unes entrevistes amb gent com Sagarra i Maria Vila. No sé què se n'ha fet. La parella i aquest autor van protagonitzar la represa del teatre català, amb moltes dificultats, ja en els anys quaranta, fet que com va remarcar Permanyer no s'ha valorat prou ni com calia, en comparació amb d'altres com ara l'aparició de la Nova Cançó. 

Sagarra també ha estat sovint mal entès, menystingut i oblidat i en el tema hi ha un gran doll d'enveja, evident o subliminal. Crec que en certa manera passava també amb Rusiñol. Si diuen que Riba fins i tot li envejava a Sagarra l'alçada i el físic i no és pas que Sagarra fos Cary Grant! Quan es munta -bé- un Sagarra, la cosa funciona, de la mateixa manera que quan es munta bé un Guimerà. El que passa és que es va perdent la petja en això de dir bé el vers o de vocalitzar de forma adient i de vegades es volen arranjar els finals. Vaig ironitzar en el cas del canvi en el final de Maria Rosa que va fer De Mille, però aquí fan a l'inrevés, els finals feliços es matisen de forma arbitrària, ho vaig veure en una trista versió d'El cafè de la Marina, al Nacional i en un altre de L'Hostal de la Glòria, al mateix Romea, quan era el flamant Centre Dramàtic de la Generalitat.

La història del Romea va lligada al gust popular, amb algunes espurnes elitistes no reeixides del tot. Capri també va ser objecte de malediccions intel·lectuals però el poble s'ho passava d'allò més bé amb ell i avui s'ha revaloritzat fins i tot per part dels savis mandarins de la cultureta. Espero que aquests cent cinquanta anys de vida del meu estimat Romea tinguin una mica més de ressò del que estant tenint però, hi ha tantes distraccions diverses per aquest món de l'oci nostrat!!!

La vida és teatre i 'El Teatre' és el Romea

En l'anterior post parlava del Teatre Principal i el seu lamentable abandonament. Estic preparant una xerrada que faré al meu barri, sobre Josep Maria de Sagarra en general i la seva relació amb el Paral·lel en particular, i he tornat a repassar molts llibres i articles on, de forma inevitable sorgeix de tant el tant el Teatre Romea. Aquest teatre és el meu per excel·lència, malgrat els altibaixos que ha anat patint al llarg del temps i l'erratisme de molta de la seva programació.

No cal que faci un resum de la seva història, tan lligada al Teatre Català i a les seves recuperacions intermitents, ja és a la wikipedia. He de dir que a mi m'agraden els teatres tradicionals, a la italiana. Per sort, els canvis que ha sofert el Romea no han acabat amb el plantejament del seu tradicional interior on encara puc reconèixer els espais que em van fer estimar el teatre des de molt joveneta. 

El Teatre Romea no porta el nom d'un actor català sinó d'un actor murcià immens, amb una gran popularitat, Julián Romea, que havia mort feia poc quan es va inaugurar. Romea és un gran mite murcià i a la ciutat de Múrcia el teatre més important porta el seu nom i expliquen que el seu fantasma s'hi passeja tot sovint. Això dels fantasmes, tot i que gairebé ningú no hi creu, sempre dóna categoria als recintes misteriosos i un teatre buit és quelcom molt i molt misteriós. 

Julián Romea va tenir un nebot actor, amb el qual en ocasions se'l confon. Va ser, expliquen, doncs d'aquells personatges no ens en queden filmacions ni fotografies, un home apassionat i romàntic a l'estil de l'època. Es va casar amb una actriu, Matilde Díez, i el seu matrimoni també va ser apassionat, abrandat i amb baralles constants i separacions, tot i que van acabar reposant junts en una tomba a l'església de San Lorenzo y San José, de Madrid. 

Fill del seu temps i d'un pare liberal que va patir desterrament a causa de la política, va protagonitzar de jove un fet plenament esproncedià, va desafiar el crític Ignacio Escobar a un duel, pel fet que aquest li havia endegat una crítica negativa, tots dos tenien molt mala punteria i van errar els trets, però una bala perduda de l'actor va matar un dels testimonis. Romea va escriure manuals relacionats amb el seu art i poemes molt del gust del seu temps:

Todo acabó: la gloria y su dulzura,
y el noble afán, y el entusiasmo ardiente, 
y el levantar la creadora mente
sobre el mísero mundo y su amargura.

Avui hi ha qui diu que pel Romea s'hi passeja el fantasma de la Xirgu, cosa que es pot llegir fins i tot en una llarga web dedicada a l'actriu. Però precisament la Xirgu, com comentàvem fa uns dies amb l'actor Jaume Comas, no va treballar en excés al Romea, llevat dels seus inicis. Aviat va anar a Madrid, on va treballar, com és sabut, amb textos de Lorca i després a fer les Amèriques, sembla que es va enfadar amb la societat barcelonina o catalana per motius diversos. 

Fa uns dies, en una xerrada de Josep Cunill sobre el Teatre Español, al barri, es va comentar  el fet recurrent, que es va repetint al llarg dels anys, d'aquests catalans que s'enfaden i se'n van a Madrid o més enllà, dels quals podem trobar molts exemples passats i presents: D'Ors, Boadella, Flotats... El fet és que si no triomfen, que de vegades també passa, són oblidats i refusats, però si triomfen se'ls reconeix com a catalans universals, amb permís dels espanyols o no, i se'ls recupera amb llaors diverses. I es munten circs mediàtics, com va ser el trasllat parafernàlic de les restes de la Xirgu a Molins de Rei, fa ja alguns anys, un d'aquests actes que tant agraden als poders municipals de tota mena i color.

En tot cas, molts altres actors, amb un nombre de mèrits i dedicació al teatre català molt més alt, les tombes dels quals avui ningú, llevat dels familiars, sap on són, podrien passejar les seves ombres pel Romea amb orgull i propietat, com el mateix Iscle Soler, que té un bust a tocar, obra de Pau Gargallo. Tot i que el pobre home es troba sovint cobert d'excrements dels colomets de la Plaça de Sant Agustí i jo crec que la seva expressió, al llarg dels anys, ha anat canviat, assolint una mirada resignada davant la realitat de la vida, de la mort i dels èxits passats.

Encara més dret a mantenir el seu fantasma tindria la parella formada per Maria Vila i Pius Daví. No fa gaires anys, en una de les parets del vestíbul del Romea hi havia referències a Sagarra i també a Maria Vila, crec recordar que fins i tot s'hi reproduïa una entrevista amb l'actriu, ja retirada -va morir el 1963- i que després va regentar alguns anys una botiga de records turístics davant de la Catedral. Però ja se sap que el fill pròdig sempre desvetlla més emocions que no pas el complidor i fidel, així és el món. 

Recordo a Ricard Salvat, a la universitat, com ens parlava de la importància històrica del Romea i de com creia que hauria hagut d'esdevenir una mena de temple del Teatre Català, un lloc adient per recuperar clàssics oblidats o no tant oblidats. Les coses no han anat així o hi han anat de forma intermitent. El Romea també va acollir durant anys els Cicles Cavall Fort, els diumenges pel matí, perduts amb la democràcia, paradoxalment i lamentable, com tantes coses. 

Repassava aquests dies també el gran llibre d'Ariel sobre el teatre català, de Francesc Curet, un llibre que va generar fins i tot polèmica en el seu moment, però que més enllà del contingut ofereix un doll d'imatges d'un gran nombre d'actorassos del passat. Les joves promeses de quan es va editar el llibre són avui vellets i velletes admirables o ja han desaparegut, car tot passa en aquest món, com és ben sabut i, de moment, inqüestionable. Un dels qui polemitzava amb Curet era Xavier Fàbregas, gran entès en teatre, perdut de forma prematura el 1985, que també podria merèixer l'honor de tenir fantasma propi si en aquest petit país nostre existís més memòria i més respecte pel passat proper i remot, més enllà del culte a les patums de moda.