Uniformes i multiformes

Si no teníem temes de conversa educatius ara ja en tenim un: l'uniforme. No sé si ho fan expressament, però sovint persones en els poders públics tenen la gran habilitat de deixar escolar comentaris sobre aspectes aparentment anecdòtics, els quals provoquen sorollet immediat i tenen un ressò que potser no mereixen. O sí. En tot cas, aquests aspectes marginals dels grans problemes reflecteixen sovint les nostres dèries subliminals.

La modernitat progre va rebutjar la uniformització i d'aquell sentiment indiscriminat vers la igualtat en el vestir alguna cosa ens n'ha quedat, hores d'ara. En canvi, es va tenir una gran tendència educativa vers la uniformització intel·lectual a la baixa, problema que encara patim, segons la meva jubilada opinió distant. En aquests anys he comprovat que molts alumnes immigrants, filipins o hispanoamericans, anaven uniformats a les seves escoles d'origen, sense problemes, per les fotografies que em mostraven.

Jo crec que l'uniforme ha de ser una opció de cada escola, ja que en el sector públic hi ha tantes o més diferències que en el privat, motivades, sobretot, per la situació de l'escola en l'espai, molt més discriminadora que la filiació privada o religiosa. Parlar-ne a nivell general és reduir una vegada més la minsa autonomia dels centres a foc d'encenalls. Es pot arribar a l'uniforme per dos motius, un dels rics, excés de presumimenta i competència en aquests aspectes, cosa fomentada en ocasions per les famílies o un altra dels pobres i humils, economitzar i evitar aspectes atrotinats o fins i tot ètnics i culturals dels desafavorits.

Quan es pensa en uniformes es pensa sovint en el tipus d'uniforme de certes privades pijas però jo crec que actualment l'uniforme hauria de ser còmode per a tothom i el millor i més pràctic resulta, de fet, un xandall o quelcom semblant. Moltes escoles, com la meva, ja tenien, de fet, un xandall uniformat, que havien triat els pares, amb un escut de l'escola, un dibuixet triat en un concurs escolar. No era obligatori, però tothom el tenia, tot i que no el duien sempre, sinó els dies en què hi havia educació física o quan els abellia portar-lo.

Tampoc no caldria arribar sempre a l'uniforme total, però sí a unes certes normes, que veig difícils d'aplicar hores d'ara a la secundària, per exemple, on s'ha arribat a una mena de carnaval desacomplexat en el qual és molt difícil posar-hi remei. Imagino que potser alguns centres ja han pres mides, ignoro amb quins resultats. La veritat és que fins i tot a primària, pel que fa a les nenes més grandetes, de vegades venien guarnides de casa com cabareteres enanes, com deia una companya meva de feina davant la visió dels tangues preadolescents sota les minúscules faldilles, i de molts altres elements de moda infantil televisiva.

He vist molta gent antiuniforme, ecologista i d'esquerres de veritat, que ha portat els fills i filles a col·legis absolutament elitistes i allà els ha uniformat sense piular. Com en tants altres temes, aquest mostra les nostres grans contradiccions. Un sector com el futbol, ben mirat, podria ser objecte de moltes crítiques: escoles i feines de nois sols, discriminació per sexes, menys sous en els sectors de dones, esports elitistes, competitius, i treball en uniforme sempre i en tot moment, a més d'afavorir el consum amb frivolitats diverses amb l'emblema adient i pagar sous que són milions de vegades més gruixuts que els de qualsevol mestre, per tornar a la cosa educativa. Però ves, els veuen totes les gràcies, a aquests xicots joves, rics i privilegiats. Això sí, la seva feina no és fixa, ho admeto, i el mestre-funcionari sí que és fix, de moment, i això sembla que compta o hauria de comptar a l'hora de fer crítica de la situació nostrada, segons sembla.

Les escoles privades que uniformitzen, en general, fan posar faldilles a les noies, cosa que encara em sorprèn, quan per jugar, saltar i córrer, és aquesta una forma de vestir molt poc oportuna. Ningú no ho troba estrany i t'acostumes a tot, car jo anava a escola uniformada i no recordo haver tingut problemes per a fer gresca, però, vaja, em sembla que es va millor amb pantalons, quan més balders i flexibles, millor. La imatge eròtica de la col·legiala amb faldilleta també ha donat molt de joc al cinema especialitzat, caldria pensar-hi i no fomentar-la en excés, ja que pel món corren molts guillats.


Posar normes sense comptar amb un uniforme igualitari obligatori no és fàcil. Quan jo començava a treballar a l'escola les nenes de l'antic vuitè d'egb venien a escola tot sovint amb escandaloses minifaldilles i samarretes d'aquelles que es lligaven al coll i mostraven les seves generoses formes femenines en esclat. O sigui, que per dalt i per baix la roba s'anava reduint de forma progressiva. La cosa va arribar a tal grau, en una escola on vaig treballar, que alguns dels mestres van parlar amb el director i van comentar-li la possibilitat de fer-hi alguna cosa, parlar amb els pares, bàsicament.
-Dios me libre! -va fer el director, un home ja gran, bonhomiós i amb ganes de jubilar-se-. Para que digan 'mira el viejo verde, como se fija'. 
La seva veu era la de l'experiència i la trista realitat, moltes vegades he recordat aquest comentari seu i molts altres, tan savis com aquest.

En el fons tots tendim a l'uniforme, només cal mirar les colles d'adolescents, de joves, fins i tot de polítics sortint d'una reunió. Les diferències són poques, en aquests grups. La corbata seriosa, que semblava tendir a la desaparició, ha resistit el pas del temps i només s'ha acolorit una mica o s'ha omplert de dibuixets de Disney. Els polítics fan, en general, com el Lerroux de la Ciutat cremada, canviar-se de roba segons el moment, les circumstàncies i el públic que els espera. 

La moda uniformitza i, en el fons, tot plegat ens mostra encara més les nostres incoherències. Volem ser singulars i originals però també pertànyer a un grup humà, social, econòmic, cultural. A casa nostra encara tenim un altre problema, ens movem entre una tendència folklòrica i sentimental una mica amagada i una necessitat de demostrar que som moderns i de disseny. Mentre en molts altres indrets el vestit regional esdevé habitual, nosaltres l'hem relegat a alguns, pocs, actes oficials amb pubilles municipals de temporada. Aquest any, per la rua de Carnestoltes, va sorprendre agradablement la presència de grups d'origen hispanoamericà, vestits de forma colorista, regional, interpretant danses dels seus llocs d'origen. Aquí hem perdut bous i esquelles o ho hem deixat tot per als esforçats conservadors de les tradicions que no compten, ni tan sols, amb un espai seriós a televisió, en hores d'audiència important. 

O sigui, que no n'estic a favor ni en contra, de l'uniforme, sinó tot el contrari, però sí que estic en contra de marejar la perdiueta quan no toca. De tota manera, si algú és capaç d'uniformar com sigui els secundaris (a primària la cosa no té mèrit, encara manen els grans) crec que se li haurà de reconèixer el mèrit, fins i tot estant en contra del model triat per a unificar criteris estètics.


Per cert, com sempre, en els debats a la tele sobre la qüestió, ni un mestre, per variar.