He estat en el jurat d'un premi de narració d'aquests que en podríem dir locals, tot i que aquest és mes aviat distrisctual. La meva modalitat per a avaluar era la narració de tema lliure. És el segon any que faig aquesta tasca, voluntària i coratjosa, molt de gust. L'any passat les bases demanaven un màxim de deu pàgines, afortunadament el bon criteri dels organitzadors va reduir l'extensió a cinc, en aquesta convocatòria. En aquest certamen hi ha d'altres modalitats per a concursar però aquesta és la més concorreguda.
Enguany hi havia més de cent vint textos. L'any passat, si fa o no fa. Multipliqueu els textos per l'extensió i comprovareu el gruix que representa aquesta lectura, necessària per tal de determinar un guanyador i un finalista. La modalitat de més èxit, després de la narrativa, és la de poesia, però en aquesta modalitat, malgrat la fama de país poètic que tenim, hi havia uns vuitanta participants i, a més, l'extensió exigida era d'uns cinquanta versos.
No crec gaire en concursos ni en els seus resultats, pel que fa al tema literari, tot i que hi he participat i hi participo de tant en tant. Animen, això sí, el món cultural i associatiu i als guanyadors els donen petites satisfaccions espirituals i materials. Els resultats sempre són subjectius, parcials, i ningú no s'hauria de sentir decebut si no guanya.
En els concursos de pes, en els quals el premi és una mica substanciós i on els guanys van lligats a publicacions i promocions m'han dit que hi ha una mica -o molta- influència del sector editorial, sempre en crisi, que precisa vendre i que sap que grans obres de qualitat escrites per gent anònima costen de sortir. Una vegada un editor em va dir, amb tota claredat, justificant el seu refús d'un novel·lot finalista en un d'aquests esdeveniments, és com un entrecot molt bo i molt gruixut, que costa d'empassar.
Tot plegat, en el present que vivim, és ben comprensible. Hi ha qui critica els grans grups editorials, jo també ho feia fa anys, però si no hi hagués les grans superproduccions cinematogràfiques seria encara més difícil que subsistís el cinema independent i alternatiu, no sé si m'explico.
En els concursos de pes, en els quals el premi és una mica substanciós i on els guanys van lligats a publicacions i promocions m'han dit que hi ha una mica -o molta- influència del sector editorial, sempre en crisi, que precisa vendre i que sap que grans obres de qualitat escrites per gent anònima costen de sortir. Una vegada un editor em va dir, amb tota claredat, justificant el seu refús d'un novel·lot finalista en un d'aquests esdeveniments, és com un entrecot molt bo i molt gruixut, que costa d'empassar.
Tot plegat, en el present que vivim, és ben comprensible. Hi ha qui critica els grans grups editorials, jo també ho feia fa anys, però si no hi hagués les grans superproduccions cinematogràfiques seria encara més difícil que subsistís el cinema independent i alternatiu, no sé si m'explico.
Vaig fer la feina el millor que vaig poder, considerant el poc temps que tenia. Al jurat de la meva modalitat hi havia dues persones més i aviat ens vam posar d'acord en la tria, tot i havent d'admetre que l'elecció potser no era perfecta ni prou aprofundida per raons òbvies. Vam prioritzar la senzillesa i el llenguatge planer per damunt de moltes menjades de coco, com es diu de forma casolana, narracions amb un erotisme barroer, sàdiques, amb missatge polític o d'aquestes memorialistes i evocadores.
L'any passat, en acabar les deliberacions, ens van convidar a sopar a un hotelet. Aquest any tot ha anat de baixa i ens van convidar a un pica-pica, amb uns canapés excel·lents, pel meu gust, molt millors que el sopar de l'any passat. També va portar algú un vermut de marca, el que veieu a la imatge, tot i que potser no era ben bé una hora vermutera, aquella.
El vermut m'agrada força però em puja al cap molt i molt, així que gairebé no en bec mai i aquest tot just el vaig tastar. El protagonista de L'Hostal de la Marina s'emborratxa amb vermut i en acabar l'obra esperem tots que la seva futura feina, de cambrer d'hostal a causa de matrimoni amb la pubilla, no el faci reincidir en el vici, gràcies a l'amor de la soferta Caterina. Faig broma però aquesta obra de teatre és de les meves preferides, m'encanta.
A l'etiqueta de l'ampolla de vermut, molt bo, s'esmenta la seva categoria ja que és una marca proveïdora de la Casa Reial. Això, fa anys, donava prestigi a determinats productes llevat, m'imagino, de la breu etapa republicana. Avui sembla un anacronisme i més d'un de la colla de deliberadors i deliberadores es va preguntar amb ironia si no era quelcom que podia perjudicar les vendes, hores d'ara. No sé si algun licor nostrat porta alguna referència al fet de ser, per exemple, proveïdor del Palau de la Generalitat o de la Casa dels Canonges.
