MISCEL·LÀNIA INFORMAL

Hi ha opcions lingüístiques que no entenc gens, com ara això de 'pastera'. Pastera, en català, no tenia res a veure amb les embarcacions precàries dels migrants, fa tot l'efecte que es va triar el mot per semblança amb el castellà, cosa que en d'altres ocasions s'evita tant com es pot. No és l'únic cas però com que amb això de les Balears ha tornat a sortir el tema he recordat algunes protestes sobre el mot, de fa anys.

Sembla que això de les Balears ha inquietat, les Canàries son molt lluny i fa anys que s'han d'espavilar com poden. Entenc les inquietuds de molta gent davant l'arribada massiva d'estrangers però, agradi o no, és així i cada vegada n'arribaran més i més, tal i com està el mon actualment.

Hi ha poca memòria sobre quan a Catalunya, a Espanya, s'havia d'emigrar, a regions de l'estat però també a Alemanya, a Hispanoamèrica. Sembla, com deien abans, que sempre hem menjat calent i amb cullera de plata. No hi ha solucions efectives per a aquestes coses, tan sols es poden anar prenent mides puntuals, pedaços. Al menys la gran majoria d'infants estan escolaritzats, potser mal repartits, no diré que no, pero penso que l'escola bàsica funciona, en general, molt bé, malgrat els apocalíptics.

Un altre tema que aquests dies trobo inquietant i exagerat és això de magnificar coses com ara que en algun lloc hi va haver algun fet desagradable relacionat amb l'ús del català. Si en algun lloc no m'atenen com cal no hi torno però no acostumo a muntar saraus mediàtics a la xarxa. Tot això el que fa és anar tirant llenya al foc i no estem per aquestes coses, per sort hi ha molta gent que el que no vol és soroll. 

De vegades, amb tot plegat, el que s'aconsegueix és més incomprensió i malestar. Les xarxes multipliquen les coses i la gent és capaç d'escriure tota mena de ximpleries que, abans, tan sols hagues repetit a la taverna, amb els amics. El pitjor és passar a les 'vandalitzacions' o als insults passats de voltes. 

El pitjor és que hi ha persones, als mateixos mitjans, que diuen molts disbarats i després son els primers en malmetre la llengua nostrada sense manies i pensant que 'fan gràcia'. I potser en fan, ep, que encara és més trist.

FALSES OPINIONS PÒSTUMES

Ja fa uns quants dies, aquest estiu, que 'La Vanguàrdia' publica unes entrevistes fictícies, amb retrats ficticis, fetes pel periodista Xavi Ayén, a personatges ja desapareguts. Pensava escriure sobre el tema, no m'agrada gens això de fer opinar algú que ja no pot opinar però m'ho vaig deixar córrer, de moment. 

La germana de Montserrat Roig ha llegit la dedicada a l'escriptora i ha enviat una carta al diari protestant, amb raó, cosa que ha encès els ànims de la gent que, fins ara, no havien dit res sobre aquest espai. Suposo que el desconeixien, tot i que La Vanguardia és un diari popular, que molta gent critica i acaba llegin o fullejant.

Tampoc m'agrada una cosa que se sol fer amb certa facilitat, opinar sobre què pensaria algú que ja no hi és sobre un tema en concret. Son coses que no es poden saber ni imaginar, és clar. Però fins ara no recordo grans protestes a l'entorn d'aquesta mena d'especulacions. Les entrevistes inclouen una mena de retrats, horribles pel meu gust, fets amb intel·ligència artificial.

Per altra banda Xavi Ayén és un gran periodista, malgrat que no agradi aquesta secció, i és que per la xarxa les desqualificacions de molta gent son, en alguns casos, passades de voltes, afecten el periodista, el diari i fins i tot la societat actual. Les entrevistes ja se sap que no son veritat, no s'enganya ningú, i, en tot cas, és pot debatre sobre el fet d'especular d'aquesta manera sobre opinions pòstumes imaginàries.

El que em sobta és com s'escalfa la gent que, fins ara, no sembla que s'escandalitzés de la resta d'entrevistes. I ja dic, soc la primera en rebutjar que es faci opinar, al diari, a la ràdio o a la tele, algú del passat, que avui, si visqués, aneu a saber què pensaria i com hauria evolucionat.

RECORDANT ÁNGEL ZÚÑIGA I EL SEU TEMPS

 

Remenant llibres, que, per cert, tinc absolutament desordenats, me n'he ensopegat amb alguns d'un personatge immens, avui força oblidat, com tants altres: Àngel Zúñiga. Molts d'aquests llibres i d'altres seus avui no es poden trobar amb facilitat tot i que sempre hi ha llibreries virtuals on aconseguir-los.

Periodista tot terreny, amb una gran personalitat, va néixer el 1911 i va morir el 1994. Va néixer a Navarra però la família va acabar a Barcelona. Autodidacta, amb una gran cultura, va escriure aviat a diferents publicacions. Va ser important la seva col·laboració a 'Destino' i a 'La Vanguardia'. En aquest diari hi va estar a prop de trenta anys, un anys complexos. Va viure als Estats Units, des d'on enviava les seves cròniques, cosa que segurament li va suposar un grau de llibertat personal interessant.

Gran aficionat al teatre i al cinema va escriure una interessant 'Historia del cine'. També havia escrit sobre la nit barcelonina, sobre el cuplet. Quan va morir residia al Prat del Llobregat. 

Avui m'he estat mirant l'entrevista que li va fer Soler Serrano el 1981. Hi havia qui el trobava fatxenda i soberbi, a mi m'encantava escoltar-lo. A l'entrevista, durant la qual, eren altres temps, fuma sense aturador, opina sobre tota mena de coses i personatges, sempre a una certa distància de tot plegat i manifesta en diferents ocasions el seu rebuig a un fet tan absurd com és la guerra. No cal estar d'acord amb tot el que opina, és clar, m'imagino que algunes coses poden sobtar, escoltades en aquest present on segons quines afirmacions no es poden expressar amb llibertat si es vol 'quedar bé'.

Zúñiga evoca tota una llarga època, la que ell ha viscut. Va tenir sort, crec. Penso que paga la pena acostar-nos a la seva figura avui, quan tants anys han passat des de la seva mort. De tota manera, per la xarxa no hi ha tantes referències com caldria i, en ocasions, son parcials i se centren, per exemple, en aspectes concrets, com ara  la seva relació amb el mon del cinema. El mon ha canviat, és inevitable. Podeu accedir en aquests enllaços a l'entrevista i a d'altres informacions sobre ell. 

La Barcelona de l'època de l'entrevista era ensopida, en comparació amb l'anterior. En tot cas ens ofereix un passeig interessant a l'entorn de les seves vivències, amb opinions sovint contundents i personals.  

https://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20160916/41360013466/angel-zuniga-la-vanguardia-corresponsales-prensa.html

https://www.youtube.com/watch?v=jhxOh6-y6As

https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%81ngel_Z%C3%BA%C3%B1iga_Izquierdo

LECTURA, MEMÒRIA, OPINIONS ATZAROSES

Avui, per diferents circumstàncies, m'ha vingut al cap un dels darrers llibres de Simone de Beavoir, 'La cerimònia de l'adéu', sobre el final de la vida de Sartre i d'ella mateixa. Recordo que en el seu moment es va criticar en alguns suplements literaris l'excés d'explicacions sobre les mancances relacionades amb la decadència, en aquest cas, del filòsof.

Sobre aquesta parella he escrit en diferents ocasions, eren personatges que en algun moment vaig idealitzar. Malgrat les ombres d'aquestes figures emblemàtiques no es pot menystenir l'obra i la significació que van tenir en el seu moment. He hagut de consultar la xarxa per recordar el llibre i alguns aspectes de la parella, se m'obliden moltes coses i de sobte en recordo alguna, sense motiu aparent.

He llegit molt al llarg de la vida, i de tot, de forma desordenada i atzarosa. Llegia molt de pressa fins fa poc, em podia polir un llibre de gruix en un dia o dos. No ho tinc com un mèrit sinó com una de les poques virtuts que el destí em va amollar. En general jo crec que no es llegeix gaire, pels nostres verals, però hi deu haver de tot. La memòria, també n'he tingut força, ara ha anat a menys, és una gran ajuda, però ens enganya, és selectiva i estranya.

No tinc la lectura sacralitzada ni de bon tros. Es pot llegir de tot, molta palla. Avui hi ha llibres ben promocionats i d'èxit que no em fan el pes, fins i tot mal escrits, en alguns casos. Quan més llegeixes més semblances, influències, errors i plagis copses a tot arreu. En tot cas la qualitat és un tema subjectiu, en part. Cada dia, en aquests temps, m'ensopego per la xarxa amb famosos i famoses que recomanen llibres, una gran part d'aquests llibres no 'els conec de res', la veritat. Jo em veig incapaç de recomanar res a ningú fent afirmacions qualitatives una mica exagerades.

De tant en tant un llibre, una temàtica, desvetllen la meva curiositat, però m'he equivocat en molts casos, els articles i els comentaris no son mai fiables del tot. Avui i des de fa temps pots parlar de llibres o de qualsevol cosa voltant una mica per internet o consultant aquests xats personalitzats. De tot plegat potser se'n treu més profit si saps de què va el tema però tampoc cal. Fa molts anys llegir era una distracció necessària, n'hi havia molt poques a l'abast, i es va generar una literatura de consum, barata. Molts llibres barats ni es compraven, es 'llogaven', m'imagino que devien estar ben suats, a la llarga.

Les biografies es poden trobar fàcilment, a wikipèdia i a molts llocs. Hi ha casos, uns quants, en els quals temes espinosos s'amaguen mentre que d'altres es pontifiquen. Per exemple, si algú nostrat i mitificat va ser una mica o molt franquista, falangista o feixista, o si el seu pare era un crack del vell règim, això no surt o surt com de passada. Sempre ens han enredat, poc o molt, amb internet i abans i sense 'fake news' ni res semblant.

Tot acaba per ser relatiu, mentida o mitja veritat, segons conve i segons plau al públic. En el camp literari i en tants altres han proliferat els experts, sempre relatius car ni el més savi ho pot saber 'tot'. El pas del temps, de la vida, fa que les coses perdin importància i acceptem els dubtes i les enredades, de vegades ben intencionades, sense verí. No crec pas que 'abans' les coses i la gent fossin millors, així, en general. Ni tan sols som sempre de la mateixa manera.

No sé de què va tot això que acabo d'escriure, perdoneu les divagacions.

COMPARACIONS ABSURDES I ODIOSES

Hi ha una estranya dèria en establir, suposo que amb finalitats promocionals, comparacions entre indrets catalans, o d'Espanya, en general, i llocs que es consideren emblemàtics, turísticament parlant.

Fa ja algun temps que vaig llegir comparacions d'aquest tipus entre el Baix Empordà i la Toscana. Ara m'he trobat amb un munt de referències que comparen la mateixa Toscana amb el Maestrat. A l'inrevés no sol passar, és clar. No poso en dubte la bellesa de la regió italiana tot i que pel mon hi ha molts indrets bonics i això de la bellesa paisatgistica és molt relatiu.

No li veig la gràcia a aquest tipus de comparacions. Pots manifestar, en algun moment, que un lloc te'n recorda un altre, sempre serà una visió subjectiva. Per la xarxa ara hi ha una gran tendència a les comparacions amb tota mena de llocs, alguns més llunyans que no pas uns altres.

Els llocs que visitem i que ens agraden, que mai seran tots els possibles, no necessiten assemblar-se a cap altre. A més a més els indrets no son tan sols paisatge, poblets pintorescos, són també gent, clima, activitat humana...

Alguns exemples triats a l'atzar (n'hi ha a dotzenes):

https://www.cuerpomente.com/ecologia/paseo-por-toscana-catalana-pueblos-medievales-paisajes-ensueno_15117

https://www.infobae.com/espana/viajes/2025/07/26/asi-es-la-toscana-catalana-pueblos-medievales-encanto-rural-y-conexiones-con-el-arte/

També he trobat una 'Toscana valenciana, una Toscana aragonesa, i aneu a saber quantes més en trobaríem. Aconseguiran que agafi mania a la Toscana italiana, la 'real', que no en té cap culpa i que hauria de demanar drets d'autor.

Potser al capdavall tot això de les set-centes gallines de Torrevieja no serà sinó el desig de trobar detalls turístics diferents i originals i evitar les comparacions.

https://www.rtve.es/play/videos/telediario-1/gallos-gallinas-invaden-parques-torrevieja/16703377/