SOBRE RELIGIÓ -CATÒLICA-, FESTES I DISBAUXES DIVERSES

 

El tema del cartell de la Mercè, que jo, personalment i subjectiva, trobo horrible, més enllà de la irreverència, és una mostra més de la manca de debat seriós sobre tradicions, costums i creences. He llegit unes 'parrafades' en les quals surt fins i tot el Paral·lel, el Paral·lel inventat, no pas el real. Però, al capdavall, el 'relat' acaba per ser 'la veritat'. En un escrit que he llegit barregen les opinions del bisbe Omella sobre el cartell amb la seva suposada defensa del retorn dels muralls de la discòrdia.

Hi ha un tema, entre molts altres, que no hem estat capaços d'entomar amb un cert rigor: la nostra tradició catòlica. Per assumir la tradició no cal ser catòlic ni creient, també assumeixo la meva tradició catalana, espanyola, sense que em faci falta 'ser de res'. Al capdavall un cau on cau i, com Hanna Arendt, estimo la gent i no les 'nacions' ni les 'cultures'. 

Avui crec que el tema religiós, que ha anat molt de baixa, ja no interessa gaire, més enllà de determinats sectors, d'un signe o d'un altre. Però ens agradi o no, i malgrat els esforços dels dogmàtics progres per canviar Nadal pel solstici i coses així, les festes i el pas de l'any tenen a veure, en molts casos, amb temes catòlics. En tot plegat també hi tenen pes les modes i tendències. 

Per altra banda, em va sorprendre l'interès per la mort del Papa i l'elecció del nou, del qual, però, ja gairebé ni es parla. La tele ens va estar piconant amb el tema durant una colla de dies. Tot és contradictori, com la condició humana, al capdavall. La festa de la Mercè no era massa popular, deien allò de què plovia ja que Santa Eulàlia plorava perquè l'havien bandejat. Ara se celebra tot, però això de Santa Eulàlia ja és la festa de les Laies i poca cosa te a veure amb la santa original i el seu martiri gore, la veritat.

En moltes ocasions, no tan sols per la Mercè, també per Nadal i en d'altres celebracions, sembla que es vol escandalitzar o cridar l'atenció, per part de l'ajuntament de torn: cartells amb estranys missatges, gresques fora de lloc, pregons en castellà... el que passa és que al capdavall tot s'ha relativitzat. Les festes majors ja no son el que eren ni tenen massa sentit però sembla que aguanten i proliferen. 

La missa era un acte oficial, fa anys, i recordo que sempre hi havia grups arrauxats que anaven a escridassar els polítics, generalment els polítics convergents, quan arribaven a l'església de la Mercè. La Mercè és una església cuidada, amb capelles dedicades a curiositats religioses diverses. Tot podria conviure en pau i harmonia però aleshores sembla que ens avorriríem excessivament. I el cas es divertir-se, fer soroll, piromusicals i la resta. I, sobretot, continuar anant amunt i avall en aquests avions que contaminen a dojo. Sembla mentida, considerant com va el tema, que una cosa com la Sagrada Família hagi assolit un èxit turístic tan impressionat quan, en èpoques antigues, es deia, seriosament, que la cosa s'havia de deixar com estava i para de comptar. 

Podien haver fet un bonic cartell reproduint algun fragment de les pintures recuperades d'Helios Gómez. Tapades, per cert, per una absurda decisió d'una dama nostrada a la qual no es van demanar massa responsabilitats. Tot és surrealista, vaja.

CARLES BALAGUÉ, ELS CINEMES MELIÉS I EL TEMPS QUE PASSA

 

Ha mort Carles Balagué,  advocat, productor, guionista, director, assagista i crític de cinema. La seva mort ha estat recollida a diferents mitjans i sembla que cadascú dona prioritat a una faceta determinada. En algun cas parlen de la seva suposada relació amb 'l'ambient fosc', cosa una mica forçada. Tot i que te documentals que es podrien encabir en el gènere negre o gris en te d'altres ben diferents. També va escriure llibres diversos sobre cinema. I, en d'altres casos, es parla a fons de la seva relació amb el club de futbol Europa, ja que era el soci número 3.

Jo el relaciono, sobretot, amb els inoblidables cinemes Meliès, desapareguts després de la pandèmia i d'haver sofert un incendi. El 2020 va ser el tancament definitiu. Hi havia anat força, a veure cinema d'autor i títols que no era fàcil trobar en d'altres sales. Per la televisió vam poder veure en alguna ocasió documentals seus, com ara el dedicat a 'La casita blanca', el de 'La bomba del Liceu', o el del 'Arropiero'. Eren produccions fetes amb coratge, sense grans despeses, i, en molts casos, van rebre diferents reconeixements. Una vegada recordo haver anat al Meliés amb gent de 'Tot Història' per muntar alguna activitat allà, però no va ser possible. 

Una de les primeres vegades que vaig anar al Meliés, fa molts anys,, amb una amiga gairebé més cinèfila que jo, aquesta em va indicar amb reverència que un senyor que hi havia a prop de l'entrada era Carles Balagué. Era més o menys de la meva edat, d'aquesta generacio que, suposadament, encara 'es jove', però que va passant enllà en un goteig constant de pèrdues diverses. Sembla que portava temps malalt, pel que he llegit. 

Tenia devoció per Truffaut, els seus llibres es podien trobar a diferents llocs però, sobretot, a la Filmoteca, al menys fins fa un temps. Sóc poc futbolera però em semblava magnífica la seva devoció per l'Europa, encara més en una època en la qual sembla que no hi ha vida més enllà del 'Barça', a casa nostra.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Balagu%C3%A9_i_Maz%C3%B3n

https://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%A9li%C3%A8s_Cinemes

LLENGÜES, IDIOMES, DIALECTES...

No hi ha cap definició acceptada universalment per decidir què és una llengua i què no ho és (i és una variant o dialecte). És per això que la taxonomia de les llengües és sovint conflictiva i polèmica. Alguns exemples són: danès i noruec; gallec i portuguès; o fins i tot alguns parlars èuscars (roncalès) que algunes escoles afirmen que no pertanyen al basc...

Ha mort l'escriptor Xuan Bello, del qual parlava breument ahir. Escrivia en asturià, llevat dels textos periodístics, cosa habitual en molts casos. El tema de les llengües és conflictiu i imprecís. Per moltes definicions que puguem trobar no existeix una frontera clara entre allò què és o no és un idioma i variants que s'han etiquetat, sovint sense massa rigor, com a dialectes o formas dialectals (castúo, aragonès...).

La complexitat inquieta. Per altra banda els mitjans de comunicacio van imposant llengües i estàndards i en aquest tema hi ha un munt de suposats experts que tot ho veuen molt clar. Així, a l'estat espanyol se suposa que hi ha tres llengües a més a més del castellà però n'hi ha moltes més, i, per minoritàries que siguin, cada dia es reivindiquen més les diferències. Seria el cas de l'asturià, abans denominat 'bable', un adjectiu que avui es considera pejoratiu, crec.

Deien, fa anys, que un idioma era un dialecte amb un exèrcit al darrera però això és molt relatiu en molts casos, en el present. Es reivindiquen estats no existents per poder imposar una llengua avui minoritària i sovint tot plegat està amarat de prejudicis lligats a la política. Abans també es deia que per 'ser una llengua' aquesta havia de tenir gramàtica, literatura... això, avui, també s'ha demostrat elitista i absurd. Al mon hi ha moltes més llengües del que crèiem, més de sis mil diuen, jo crec que n'hi ha moltes més. Un tema molt controvertit és això de la 'cultura', amb milers de definicions, per cert.

Les llengües majoritàries, encara que hagin estat imposades, acaben per tenir la seva utilitat, en un mon que cada dia està més relacionat. Els problemes no son el número, ni la utilitat actual de les llengües majoritàries, sinó els prejudicis, la prepotència, la barreja d'una eina de comunicació amb la política cultural oportunista i abusiva. És aquest un tema sobre el qual havia escrit en d'altres ocasions i que recuperaré de tant en tant. Lloem la diversitat però ens inquieta i incomoda, què hi farem.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/01/sobre-llengues-hi-ha-molta-cosa-escrita.html

DIVAGACIONS SOBRE LA JOVENTUT, LA VELLESA, LA VIDA I LA MORT

 Al blog d'en Francesc Puigcarbó podeu llegir avui l'article que Xavier Melero ha publicat a 'La Vanguardia' sobre un tema recurrent, la vellesa i la seva percepció, i la forma absurda amb que es parla dels vells i de la gent gran, amb un infantilisme ridícul i ximplet. Melero és un articulista brillant però el tema no és nou, hem llegit coses semblants en molts casos. Fins i tot diria que el tema no és d'avui, tot i que en el present s'ha arribat a extrems inquietants empeltats d'un humor que no fa gràcia, lligats a la poca valoració actual de l'experiència i la potenciació, sovint comercial i consumista, de la 'joventut'.

No entenc que no es pugui fer servir la paraula 'vell' o 'vella' i que s'hagi de recórrer a eufemismes com ara 'gent gran', 'majors'. El nom no fa la cosa. La  vida passa i la vellessa arriba i no és una edat agradable per molt que la vida s'allargui i hi hagi gent molt gran que fa 'coses'. Tot plegat és una mena de loteria, què hi farem. Jo mateixa havia estat molt bé fins fa un any i, de sobte, em van caure al damunt unes quantes coses poc agradables, una rere l'altra i ves a saber com acabarà tot plegat.

Quan era petita i caminava per la ciutat, plena de gent, pensava que jo viuria més que la gran majoria de persones que veia pel carrer. Ara és ben bé a l'inrevés, per poc que observi les multituds m'adono que la gran majoria de persones actives son joves o de mitjana edat. Els 'grans' hem augmentat exponencialment, s'allarga la vida, gràcies a la ciència, a la medicina, però sovint a força de proves i medicaments. No és agradable constatar l'evidència, adonar-se de què la vellessa, com cantava Cortez, és la pitjor de les dictadures. 

Sembla que tenir salut, ser longeu, coses així, siguin un mèrit propi, un miratge més de tants com ens amollen al llarg de la vida. Que la gent jove tracti de forma absurda els grans no és res més que una defensa davant la realitat del pas de la vida, inexorable. Penso, per exemple, en gent del bon temps dels blogs, que ha desaparegut a una edat en la qual, segons les creences del present, 'encara era jove'.

Quan jo era petita i joveneta de vegades havia mort algun parent o conegut de menys de seixanta anys, en algunes ocasions sentia als grans comentar que es trobava a 'la flor de la vida'. Jo pensava que no era així, que era ja molt gran. Ara veig que era jove, de fet. 

Avui he llegit que ha mort l'escriptor asturià Xuan Bello, de forma sobtada, amb poc més de seixanta anys. Una pena, evidentent, però ara gairebé envejo les morts ràpides, imprevistes. Bello era un gran autor en asturià, té algun llibre traduït al català però crec que es pot llegir perfectament en asturià, la veritat. No era tan conegut com caldria, a casa nostra, a Astúries era la gran figura del present. Forma part de l'Espanya diversa, l'Espanya desitjable i estimada, malgrat els disbarats sobre aquest país que hem de llegir més d'una vegada, amarats d'ignorància recurrent. Tot i que en això hi ha molt d'oportunisme i de voler quedar bé, crec. 

Fa uns dies l'ARA va publicar una entrevista d'Ignasi Aragay a Jordi Pujol, noranta-cinc anys lúcids i moltes idees, amb les quals es pot no estar d'acord però que fan pensar. En un determinat moment insisteix en això de què Espanya és un país important i de què el castellà és una llengua de les més majoritàries del mon, hores d'ara, ens agradi o no. No se si hi podreu accedir si no sou suscriptors però paga la pena cercar-la i llegir-la, tingueu l'opinió que tingueu sobre un personatge brillant i irrepetible que avui, malgrat tot, davant la grisor de tanta gent, es troba a faltar, ni que sigui per criticar-he diferents aspectes.

Tot és fràgil pero tenim la sort de viure en un país estable, al mon occidental, tan sols cal donar una mirada per veure com podríem estar en tants altres indrets molt pitjors. El meu pare, que havia passat temps horribles, amb la guerra, la fam i la resta, sovint deia que jo podia haver nascut a llocs com Suècia i jo li deia que podia haver nascut a llocs terribles. Haver tingut una família normal i estable també és una sort atzarosa. Quan érem més 'creients' se suposava que un déu misteriós era al darrera del destí, avui ja no ens podem refiar de cap déu i gairebé millor que sigui així.

Sobre els vells, la literatura és plena d'exemples en els quals es constata que tampoc no és pas que es valorés massa la 'gent gran', en el passat. Hi havia de tot, com ara. La meva filla té cinquanta anys, en representa molts menys, però ja s'ha trobat amb aixo de 'l'edatisme'. Recordo una novel·la en la qual l'autora manifestava la seva inquietud quan va haver de posar-se ulleres per llegir i com va ser molt pitjor quan va veure que se n'havia de posar la seva filla. Una meva tia molt més gran que els meus pares, deia, sovint, 'no hi fa res que sigui jove, també es farà vell'... El problema no és que diguin 'iaia' o 'velleta' sino el context i el to que es fa servir, al capdavall. 

EVOCACIONS DIVERSES SOBRE SANTA MARTA

En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa». (Lluc, 10,38-42)

Sobre les feines domèstiques, i l'evangeli, demà és Santa Marta, nom de la meva mare i de la meva filla. La meva mare opinava que era aquesta la santa de les tontes, dels escarrassos, encara que la van guardonar com a patrona de l’hosteleria i el sector. No sé si enguany se celebren gaire, els patronatges tradicionals.

Sempre he pensat que el fragment evangèlic no és exacte ni fidedigne, sinó que amaga lectures diverses, crec que Santa Marta devia pensar, en realitat: ‘aquests xerrant i el més calent a l’aigüera’, ‘quina manera de fer volar coloms’ i ‘és ben bé que qui no té feina el gat pentina’... 

Marta feineja i Maria escolta, enmig dels senyors, i encara queda bé. El món se sol dividir sempre entre Martes i Maries, no necessàriament dones, sinó també homes, és clar. Hi ha qui fa la feina, ‘els cansats fan la feina’, i qui es dedica a la vida contemplativa i encara fa currículum. ‘Mentre hi hagi burros n’hi haurà que van a cavall’, deien, també, els grans més grans que jo. Fins i tot, ai, hi ha qui veu a Maria, que s'ha volgut identificar amb la Magdalena, com una feminista avançada, pel fet d'haver aconseguit escaquejar-se de la feina i unir-se al poder -encara que fos un poder espiritual- masculí. En totes les èpoques i en mig de les malvestats més diverses, les Martes han fet bullir l'olla mentre les Maries i els Maries Magdalenes feien política.

He trobat poques imatges de la santa, en aquesta que reprodueixo, -que podeu trobar a llocs com l’estamperia de la catedral-, hi veig un drac que no sé ben bé què hi ve a compondre, imagino que deu tenir l’origen en alguna llegenda antiga. Hi ha una Santa Marta d’Astorga, una de tantes verges a qui els malvats romans van escabetxar.

A la meva mare no li van posar Marta per la santa, ni per tradició familiar, sinó a causa de la protagonista de ‘Abaixeu las armas’, novel·la de la pacifista Berta de Suttner. Un llibre a recuperar, un cant al pacifisme que no semblem poder assolir, malauradament. Tenim una Marta heroica, en la nostra tradició literària, la de Terra Baixa, però, al capdavall, s’ha de refiar d’en Manelic, per tocar el dos.