1.9.07

Del BlogDay a Sant Ramon Nonat, l'estiu gairebé es acabat



Avui sembla que, a més de Sant Ramon Nonat, se celebra el Blog Day. M’he assabentat del tema a través del blog de Gabriel Jaraba, que ha tingut l’atenció de triar el meu entre els cinc que, si se segueix la proposta, cal recomanar. Això de recomanar i triar em costa molt, així que admeto que no faré els deures, malgrat que m’agradaria fer-los. Quan entro a un blog amb una certa regularitat, l’afegeixo a la llista de l’esquerra, el cas és que acabaria recomanant els qui ja m’han recomanat, o els dels amics I amigues, i tot plegat resultaria massa endogàmic. Per manca de temps i de coneixements d’idiomes, el meu univers blogaire és, per ara, reduït, per això crec que tampoc us puc descobrir res de nou, ja que molts passejants ens tornem a retrobar als indrets habituals, de tant en tant. Fa poc vaig refusar fer una altra tria, a partir d’un nou nomenament honorífic, del Yayo Salva. La veritat, quan a l’escola he de triar treballs dels alumnes per a alguna cosa, ho passo molt i molt malament. Crec que va ser una sort que, de jove, no em sortissin excessius pretendents, altrament m’hauria quedat per vestir sants, a causa de les meves indecisions, i ara que és aquesta una activitat en desús, la cosa encara seria més dramàtica, doncs em podria trobar, fins I tot, a l’atur I sense pensió. I, mireu, com qui no vol la cosa, ara m'adono que fins i tot he possat cinc o sis enllaços a blogs... òndia.

Parlant de sants, torno a Sant Ramon, la relíquia del qual ha desaparegut. No he trobat informació sobre si el que es buscava era el continent o el contingut. Qui ho deu haver fet? Per què? Per endegar una bretolada? Per a fer algun tipus de reivindicació, com en el cas de la Mare de Déu de Núria? Per portar la relíquia a algun malalt, com es feia en èpoques pretèrites, quan els llits aristocràtics s’omplien, en casos difícils, de cors i braços, ossos i budells de sants, santes i beats? Tindrà relació la cosa amb això dels mapes de la Biblioteca Nacional??? Han dit, sembla, que en tenien més, fet que sempre consola. La cosa del robatori no s’ha magnificat i la festa lluïda que fan al santuari segarrenc, un indret interessantíssim de visitar, s’ha pogut realitzar sense traves.

Sant Ramon Nonat és un sant enigmàtic I hi ha qui considera que es tracta, de fet, d’un desdoblament de Sant Ramon o Raimon de Penyafort. Els de Penyafort han estat Raimundos i Raimundes, en altres èpoques, ara són més aviat Raimons i, que jo sàpiga, no hi ha Raimones. Els Ramons i Ramones eren els del trenta-u d’agost, festa que, fa anys, seguia a la de Santa Rosa. La de Santa Rosa, si no vaig errada, la van canviar de dia, cosa que va propiciar moltes empipades de noies de la meva edat amb aquest nom, que n’hi ha moltes. Aquests canvis destaroten, al meu pare li van posar el sant del dia, doncs era el tretzè germà i ja devien haver esgotat el repertori, va néixer el set de març, dia de Sant Tomàs d’Aquino. I resulta que, amb els anys, li canvien el sant de dia, ves si és gros, tot plegat!


És el de Rosa, crec, un nom molt bonic. De jove, m’hauria agradat dir-me Rosa, Rosa Maria o Maria Rosa. Ramon és també un nom baronívol, amb aquesta sonoritat contundent, pene-trant –en sentit metafòric-. Quan jo era joveneta treballava a un despatx on hi havia moltes Roses i Ramons i en aquests dies sovintejaven les convidades i felicitacions. Un Ramon jove i ben plantat, company de feina, una mica fatxenda, sempre manifestava que el seu nom era absolutament masculí, que semblava omplir la boca amb el seu esclat Ra-mon!!! HI havia també aquell cuplet tan famós que feia, Ramón, es el chico más guapo de la reunión, Ramón es para las solteras una solución y yo en mi corazón... i que molts Ramons es veien obligats a suportar sovint, en trobades i gresques.

HI ha una cançó antiga que explica la història de Sant Ramon, una història amb molts interrogants, per cert. N’existeixen versions diferents, una de les més conegudes fa:

La Mare de Déu, un roser plantava, d’aquell sant roser, en surt una planta,
Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca, confessor de reis, de reis i de papes,
En confessa un rei que en pecat n’estava, el pecat és gran, Sant Ramon plorava,
No ploreu, Ramon, que el pecat s’acaba, si no em perdoneu, es perdrà l’Espanya...

Després Sant Ramon se’n va anar al mar i no volien pujar-lo a una barca perquè el rei prohibia que hi pugessin capellans, ni frares, ni escolanets de la cota llarga, així que el sant va llançar la seva capa i va passar pel damunt, probablement a prop de Barcelona, doncs crec que a la cançó hi surt Montjuïc i tot. A mi, el que em neguiteja, és no saber de quin pecat es confessava, el rei. I què hi té a veure Espanya, en tot plegat. Misteris de la història, ves.Per cert, això de Nonat li ve d’haver nascut un cop morta la mare, el que no entenc és el fet que, malgrat aquests antecedents, fos advocat de les parteres.


Res, que encara no sé com me n’he anat de Sant BlogDay a Sant Ramon, però crec que estaria bé establir un pont virtual a partir de la capa del sant i adaptar les tradicions al nostre temps cercant vincles que, ben segur, trobaríem amb facilitat, de la mateixa manera que el cristianisme va fagocitar tradicions ancestrals paganes. Per cert, en aquesta època a les set -que ara són les nou, a causa de les trampes que els fem fer als rellotges- ja és fosc, i les orenetes inicien els seus viatges i ens abandonen... temporalment: Per Sant Ramon, orenetes per tot el món. I encara, per si un cas: Si el cucut canta per Sant Ramon, ja pots dir que ve la fi del món...

19 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

En el meu cas no és endogàmia sinó fer el que diu el mestre Brassens: les copains d'abord. El potencial disseminador dels blogs fa la resta: 220.000 blogs d'arreu del món han parlat del Blog Day i l'organitzador del moviment ha registrat els recomanats per mi.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Confesso que vaig passar d'aixó del Blogs day aquest, estem caient en els mateixos errors del que critiquem. Ni tan sols es endogamia, es una bajanadeta i prou, la veritat es que l'ha seguit poca gent.
Quan a San Ramon Nonat, noia, jo no hi entenc gaire, pero un Nonat no es nascut per cesàrea? i en aquell temps ja feien cesàrea?,
El germà del meu gendre es diu Ramón i la seva dona Ramona.

Júlia ha dit...

Gabriel, el teu cas és diferent, perquè tens més coneixements sobre el tema, saps anglès i tens, doncs, un horitzó molt més ampli. Com a iniciativa em sembla interessant, ep, només que constato la meva incapacitat per triar amb cura.

Júlia ha dit...

Francesc, la idea està bé, i imagino que, a nivell global, potser sí que s'ha seguit, però, és clar, el mon dels blogs és tan divers!!! Sobre el Nonat, hi ha teories: cesàrea, nèixer 'del costat' de la mare, néixer mort i resuscitar després... La cesàrea és molt antiga perquè ve de cèsar, de qui diuen, va néixer així, encara que hi ha qui diu que ve del llati caesus que crec que era tallar. Sembla que es feia en ocasió de mort de la mare, no crec que cap senyora ho expliqués, en aquells temps...

Júlia ha dit...

Felicitats per als parents, doncs, uns noms originals, avui dia.

Yayo Salva ha dit...

Tinc entés que la cesàrea ja es practicava en ocasions en època romana pels metges de tradició hipocràtica.
He deprés moltes coses llegint aquesra entrada.

Júlia ha dit...

Bon dia, Yayo. Això he llegit en algun lloc, però no sé quines possibilitats d'èxit devia tenir, sobretot per a la mare.

Júlia ha dit...

Per cert, vull insistir en el fet que la qüestió del BlogDay em sembla interessant, però que no vaig saber quins escollir. El fet és que els blogs en català no l'han seguit massa, però sí molts d'altres, un fet a estudiar. Ens falta 'món'i globalització?

Gabriel Jaraba ha dit...

El Blog Day és una anècdota i si voleu, una tonteria. Però forma part del més bonic de la xarxa i del món dels blogs: un esperit mundial de cooperació, intercanvi, curiositat, afabilitat, bona voluntat. Era el que es proposava Tim Berners-Lee i els fundadors d'internet, animats per l'esperit científic: els beneficis de la recerca pertanyen a tothom. Aquestes actituds cooperatives formen part de la tasca d'alfabetització digital, que per a mi és un imperatiu cívic. M'agradaria que la blogosfera catalana intensifiqués més aquest esperit.

Gabriel Jaraba ha dit...

Blog Day, darrera xifra de participació difosa fa uns minuts per l'organitzador: 760.000.

Luis Rivera ha dit...

Jo crec, penso, que en la categoría humana hi han dos subcategories: organitzadors i no organitzadors. Son de la segona. No se per quina raó tothom creu que es fonamental constiutuid "la comunitat" i després fer les regles del joc i el jocs florals.

Fa anys, vai comprar un xalet en un pobla i de cop i sobte vaig descobrir que l'urbanitzatció había organitzat les seves propies festes grans. Vaig dir-me, si copmneçan aixís, qui sap on acabaran?

Aixís que el blogday per ami es un difús terme, evanescent i por consistent.

De ramon y Ramones, tinc una mol estimada, que es la de la canço Ramona. Sempre he tingut debilitat per una noia inexistent que es digués Ramona i ballés amb mi eixa canço. Ara es ja tard.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Entenc en Gabriel, veig que es home de bona fe, que es i molt d'agraïr, pero estic amb el Luís, no soc dels organitzadors i aquestes cosesem fan molta mandra, a banda que triar cinc blocs a tot el míon es molt complicat i 760.000 entre 75 milions, tampoc es tant. un 1%.
Ja tinc els meus blocs preferits i prou feina em dona cada dia llegir-los tots, de fet entre na Júlia i en Lluís molta i - agradable - feina.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Amb tots els respectes això del "Blog Day" em sembla un “meme” com un altre, d’aquests que tanta fortuna han fet, sense menester un dia específic, per la comunitat de blocaires. És clar que ha de ser un afalac per als egos del nominats (“and the winners are...”).
I si la gent s’ho passa bé, perfecte. Em sap greu no veure-hi altra virtut.

Júlia ha dit...

Responc en general, ja que el tema és el mateix:

La veritat és que, al principi, tot això dels memes i triar blogs feia gràcia i fins una mica de fred de peus quan no et mencionaven, creava complicitats i tot això. Personalment, la cosa del Dia del Blog m'ha arribat després de dues tries per part d'amics, en això de la cadena que esculls cinc blogs i 'representa' que tens un premi honorífic. El BlogDay crec que té un esperit més 'global' però m'ha arribat una mica tard, en el sentit que ja estem una mica tips, els que portem temps per aquestes virtualitats, de fer tries i, a més, costa ampliar els horitzons blogaires perquè no tenim temps d'anar donant voltes per tants d'interessants com n'hi ha. Al final, vulguis o no, tot plegat esdevé un cert cercle d'amics, amb afinitats evidents, en el meu cas,fins i tot d'edat.

Sobre els blogs en general, a mi m'agrada:
a) que tinguin una constància en la publicació
b) que hi puguis deixar comentaris
c) que et tornin la visita, ni que sigui de tant en tant
d) que et responguin quan calgui, no cal que sigui sempre, el comentari.
e)que no portin publicitat i que no estiguin obsessionat amb les estadistiques de visites i tot això.

Crec que era en Gabriel que incidia en la necessitat d'utilitzar vincles, ja que si no és així el text esdevé com una mena d'article, però això també pot relativitzar-se, ja que per a la gent normaleta, el blog és una tribuna a l'abast. En el cas dels blogs de periodistes i escriptors si que crec que si no hi posen vincles i no admeten comentaris, la cosa no té gràcia, per això ja hi ha la premsa escrita.

Als qui som anònims lletraferits, el blog ens permet donar a conèixer poemes, textos...

Sobre la Ramona, una cançó molt bonica, efectivament. No sé perquè, en català, la Ramoneta té fama d'estreta en aquella frase feta que diu:
'fer la puta i la Ramoneta'.

A més, ho diuen en femení, i molts senyors polítics hi tenen una gran habilitat.

Per cert, encara no he esbrinat quin era el pecat del rei que confessava Sant Ramon...

Júlia ha dit...

Per cert, sí que crec que la blogosfera catalana hauria d'ampliar horitzons i, ho he dir, ser triada en el blog de Gabriel va afalagar el meu ego, és cert, com constata el xiruquero, humana so i humana és ma mesura...

jaka ha dit...

Bona nit Júlia Kosta (he,he)
Diuen que Santa Rosa i Sant Ramon jugàvem al 31... ja se sap qui va guanyar i a mes des de fa uns anys Santa Rosa va perdre molts punts. Penso que Santa Rosa devia ser bastant “flamenca” ja que la van fer patrona de la Tabacalera... tenia algun vici?
De petita vaig anar a veure una Zarzuela que cantaven “Rusita, rusa divina” i com que a la meva Mare li deien Rusita em vaig pensar que li dedicaven a ella, santa innocència !!!
Sempre que puc passo per aquest bloc tant, però tant xulo, encara que actualment puc molt poc.
Una abraçada,
=:)

Júlia ha dit...

HOla, Jaka, com va tot? Estic molt contenta de 'veure't'. Santa Rosa és la primera santa americana, patrona també de Filipines, crec, i d'això pot ser que li vingui la relació amb el tabac, per l'indústria que hi havia, però no ho sé del cert. Era una santa molt extravagant i penitent de qui s'expliquen coses que avui titllaríem de barbaritats i aleshores eren penitències honorables i lloables.

La Sarsuela potser era Katiuska, on surt una delirant evocació de les Rússies i les rusites?????

Una abraçada i espero que tot vagi bé i puguis tornar a passejar per la blogosfera habitual.

Tondo Rotondo ha dit...

A diferència del de Penyafort aquest no va volar fins a Mallorca, però te una història ben curiosa, en Nonat.

Bon post, bona il.lustració!!!

Júlia ha dit...

És que, Tondo, els sants d'abans feien cada cosa... eren extraordinaris!!!