EL REI APARCAT I LES MÒMIES D'AHIR

Ah, miserable!

Avui jo m'he jugat la vida als daus,

i el risc vull córrer de morir! Jo em penso

que hi ha sis Richmonds en el camp.I a cinc

en el seu lloc, ja els he privat de viure.

Un cavall! Un cavall! El meu reialme

per un cavall

Ricard III 

(William Shakespeare, traducció de Josep Maria de Sagarra, Editorial Selecta, 1969)

És una opinió molt personal però sempre he estat contrària a marejar les restes mortals de qui sigui portant-les amunt i avall. Fins i tot en el cas dels morts a causa de les guerres  modernes crec que no hi ha millor homenatge que deixar-los reposar on van morir o ser assassinats i assenyalar l'indret amb un auster monument commemoratiu que en recordi nom i circumstàncies. Malauradament l'espècie humana té una tendència preocupant a la necrofília reivindicadora. Ja no cal ni parlar del tema de les relíquies, que tant de prestigi i fins i tot moviment comercial va generar. Ahir mateix vaig anar a una visita a Tarragona i la història del rescat d'una part de les de la gloriosa Santa Tecla em va ser explicat amb molts més detalls dels que ja coneixia de bell antuvi. Vegeu l'explicació viquipediana del tema:

Part de les relíquies de santa Tecla, entre elles els dos braços, van ser donades als ambaixadors del rei Jaume el Just pel rei Onsino d'Armènia a canvi de 40 cavalls andalusos, un tron d'or, dos mil formatges mallorquins i altres béns, arribant a Barcelona l'any 1320 essent dipositades al monestir de Sant Cugat, menys els ossos d'un dels braços que es traslladaren a Tarragona. Durant l'assalt per les tropes franceses el 1811 a Tarragona, va desaparèixer-ne el braç. El monestir de Sant Cugat donà el1814 l'altre braç de la santa a la catedral de Tarragona per a la seva custòdia. Durant la rehabilitació d'una casa a la part antiga de la ciutat a la fi del segle XIX es va trobar una arqueta amb ossos d'un braç humà que després d'uns estudis es certifiquen com la relíquia de santa Tecla perduda durant la Guerra del Francès. Des d'aleshores la catedral de Tarragona té els dos braços de santa Tecla.

De tant en tant sorgeix del passat recent o llunyà una mòmia o un esquelet de cert prestigi, com ha passat amb Pere el Gran i el General Prim. En aquest cas s'acostuma a fer-ne un estudi i després es retornen al seu lloc de descans, vaja, en general. La propaganda que genera el tema en els mitjans de comunicació resulta una mica preocupant, la veritat. Els polítics de tots colors també compten amb aquests esdeveniments, els trasllats de difunts generen festasses i, suposo, vots per als polítics i distracció sobre temes més substanciosos. Recordo l'absurda i polèmica arribada de les restes de Margarida Xirgu a Molins de Rei des de l'Uruguai on havia viscut i treballat durant vint anys, amb construcció municipal de mausoleu adient. No crec que a l'Uruguai els fessin arribar cavalls andalusos, tron d'or ni formatges mallorquins però alguna despesa devia generar el tema. En algunes ocasions, com en el cas de García Lorca, el tema ha generat soroll i ha evidenciat com en tot plegat hi ha molta política en el sentit més casolà i pagerol del terme.

El tema de Xirgu és significatiu i exemplifica com s'escriu la història oficial, fins i tot en aspectes teatrals, va ser una actriu que aviat va abandonar l'escena catalana per motius diversos i poc explicats i va fer els Madriles amb èxit espanyolitzat però se n'ha reinventat una mena de bandera nostrada, fins al punt de crear una llegenda urbana sobre el fet que el seu fantasma senyoreja el Romea, teatre en el qual va treballar poc temps. M'imagino que els fantasmes de grans actrius, com Maria Vila, que van treballar molt més en català i en aquell lloc i que avui estan força oblidades es deuen sentir marginats i tractats injustament.

A Gran Bretanya han trobat i autentificat les restes de Ricard III. Ja sé que avui hi ha molts mitjans científics i tot això però aquestes autentificacions a tants anys vista em produeixen més dubtes que l'autenticitat dels braços de santa Tecla. Ricard III, segons la història convencional i la tradició, no va ser un sant i fins i tot podia haver assassinat els seus nebodets, les restes dels quals també es van trobar fa uns anys. En una ocasió en la qual vaig anar de càmping al país del rei vam visitar una exposició que exemplificava la polèmica sobre l'autenticitat, precisament, de les restes d'aquelles pobres criatures. Ara a Ricard III el reivindiquen pel fet que, com tothom, va fer alguna cosa bona. L'enterraran amb grans honors en una catedral i jo crec que el millor hauria estat deixar-lo a l'aparcament on jeia des de temps immemorials i en el qual expliquen que hi havia hagut una abadia o quelcom semblant. Això sí, assenyalant l'indret de forma adient i seriosa. Els pàrkings són no-llocs absolutament tètrics, silenciosos, respectables i inquietants com una cripta catedralícia. 

Han reconstruït el seu rostre, més o menys, i no és gaire diferent de l'oficial que ens havia arribat a través de quadres antics. Una de les senyores que ha promogut el tema en lloa l'aspecte bonhomiós i diu que amb una cara com aquesta no es pot ser tan dolentot i pervers, afirmació que recupera aquella dita sobre el rostre, mirall de l'ànima, la qual s'ha demostrat, amb l'experiència pràctica, absolutament equivocada i subjectiva. Aquest rei, és clar, ens ha arribat reconstruït per Shakespeare, cosa que fa molt difícil, des del present, destriar història, llegenda i literatura. 

Molts grans actors i directors han estat temptats pel personatge que motiva fins i tot excessos interpretatius remarcables i demana l'esforç de caminar tort tota l'estona a causa del gep o l'escoliosi reial. També se n'han fet modernitzacions, com d'altres obres del mateix autor, situant els fets en un intemporal moment actualitzat que generalment té tints feixistes. En català tenim la magnífica traducció de Sagarra, al menys, ja que no comptem amb un Shakespeare nostrat que hagi mitificat amb prou grapa universalista els herois històrics propis. La frase més famosa atribuïda al monarca és la del cavall i el regne però em temo que en cas d'haver sorgit per aquells verals algú disposat a baratar l'animaló per tota una corona el rei no hauria complert la promesa formulada en calent i en un moment crític, considerant-ne el tarannà. No va tenir cavall i va acabar en un aparcament on els cotxes moderns li haurien facilitat molt les coses.

Sobre mòmies, el culte a la de Lenin va demostrar al món que amb noms i contextos ben diferents els contes es repeteixen, fins i tot per part d'ideologies divergents i que l'opi del poble emprèn camins absolutament delirants. Molts assassinats repugnants de gent diversa han comptat amb la voluntat de fer-ne desaparèixer les restes precisament per no generar devocions populars. De tots els cultes sagrats d'ahir, d'avui i de sempre, el de les relíquies de tots colors és un d'aquells  que em produeix més angúnia pel fet que els afectats ja no hi poden dir res. Amb la generalització de les incineracions haurem privat a la posteritat d'aquestes distraccions tan estranyes, ben mirat. 

Un pèl de preu

Aquests dies s'ha subhastat un pèl d'Elvis Presley, sembla que amb un bons resultats econòmics segons les previsions. Fa anys recordo que també es va subhastar una torrada mossegada per George Harrison. Sempre m'ha fet angúnia el culte a les relíquies, culte que ha existit en moltes religions i fins i tot en manifestacions de tendències polítiques suposadament atees, només cal pensar en la mòmia de Lenin. Corria per casa meva, quan jo era petita, una mena de medalla d'alguna rebesàvia amb uns trossets d'ossos incrustats que pertanyien a uns estranys beats de nom estranger, no sé d'on havien sortit, com que la meva besàvia havia servit a cases bones  imagino que algú li devia regalar aquell estrany objecte. Em feia por mirar-lo, la veritat. Les cases benestants comptaven sempre amb capella pròpia i relíquies, cossos incorruptes i parts del cos de sants i beats diversos. En èpoques en les quals la importància d'un indret religiós, església, capella, santuari, anava lligada a l'economia a través de les visites que rebia i a les pelegrinacions que generava, l'èxit depenia força de les relíquies que aplegava i, és clar, hi havia molt pillatge i robatoris de tota mena de restes humanes atribuïdes de forma més o menys oficial a un sant.

Quan es va fer santa a Maria Goretti, els religiosos de l'orde que havia propiciat la santificació van anar a la tomba amb una colla de jovent, per requisar allò que en quedés, de les restes de la pobra noia. No és l'únic cas, n'hi ha hagut una pila, en els anys antics en què es va acabar per prohibir el comerç de relíquies es profanaven tombes amb molta regularitat. Avui existeix també un culte a les relíquies una mica estrany, relacionat amb cantants i artistes, sobre tot si han mort joves, cosa que magnifica els mites i ens evita l'espectacle de l'envelliment i decadència de l'ídol. Aquestes relíquies no són, ja, trossos dels cossos dels recordats, només faltaria, però de vegades apleguen tot de coses ben estranyes, com en una exposició que van oferir uns col·leccionistes de tota mena d'objectes i documents relacionats amb Marilyn Monroe, en una exposició que es va fer a Barcelona fa uns anys. El Mag Lari ens ha sorprès amb el seu fetitxisme per Michael Jackson, és de suposar que la seva col·lecció deu haver pujat de preu amb la mort del personatge, segur.

No fa massa anys era habitual guardar el cor dels difunts famosos, com en el cas de Macià. El cor de Chopin va ser portat a Polònia. Les històries relacionades amb el cos d'Eva Peron són enigmàtiques i sorprenents. En èpoques passades les relíquies de sants que es treien en processó per demanar pluja es remullaven al mar o als rius, cosa que es va acabar prohibint, pel deteriorament que comportaven. El culte funerari als famosos és estrany, inquietant. Les relíquies apleguen una mena de culte pel misteri de la mort, també. En tot cas, sembla que han tingut sovint, també, un valor econòmic a més de sentimental o religiós.

És curiós que fa anys hi havia una frase feta habitual, per referir-se a algú que no valia per a res o que era un desastre, quina relíquia estàs fet. També havia escoltat la frase en el sentit d'algú que estava molt vell o rebregat, pobret, està fet una relíquia. Avui les funeràries ofereixen transformar flocs de cabells en un diamant, una cosa ben estranya. En aquest cas la relíquia esdevé joia de preu. Sembla que en el nostre món del present, en aparença tan racional i secularitzat, no ens acabem d'alliberar de l'estranya necessitat de venerar tota mena de coses estranyes o de santificar personatges de tota mena i condició.

Del BlogDay a Sant Ramon Nonat, l'estiu gairebé es acabat

Avui sembla que, a més de Sant Ramon Nonat, se celebra el Blog Day. M’he assabentat del tema a través del blog de Gabriel Jaraba, que ha tingut l’atenció de triar el meu entre els cinc que, si se segueix la proposta, cal recomanar. Això de recomanar i triar em costa molt, així que admeto que no faré els deures, malgrat que m’agradaria fer-los. Quan entro a un blog amb una certa regularitat, l’afegeixo a la llista de l’esquerra, el cas és que acabaria recomanant els qui ja m’han recomanat, o els dels amics I amigues, i tot plegat resultaria massa endogàmic. Per manca de temps i de coneixements d’idiomes, el meu univers blogaire és, per ara, reduït, per això crec que tampoc us puc descobrir res de nou, ja que molts passejants ens tornem a retrobar als indrets habituals, de tant en tant. Fa poc vaig refusar fer una altra tria, a partir d’un nou nomenament honorífic, del Yayo Salva. La veritat, quan a l’escola he de triar treballs dels alumnes per a alguna cosa, ho passo molt i molt malament. Crec que va ser una sort que, de jove, no em sortissin excessius pretendents, altrament m’hauria quedat per vestir sants, a causa de les meves indecisions, i ara que és aquesta una activitat en desús, la cosa encara seria més dramàtica, doncs em podria trobar, fins I tot, a l’atur I sense pensió. I, mireu, com qui no vol la cosa, ara m'adono que fins i tot he possat cinc o sis enllaços a blogs... òndia.

Parlant de sants, torno a Sant Ramon, la relíquia del qual ha desaparegut. No he trobat informació sobre si el que es buscava era el continent o el contingut. Qui ho deu haver fet? Per què? Per endegar una bretolada? Per a fer algun tipus de reivindicació, com en el cas de la Mare de Déu de Núria? Per portar la relíquia a algun malalt, com es feia en èpoques pretèrites, quan els llits aristocràtics s’omplien, en casos difícils, de cors i braços, ossos i budells de sants, santes i beats? Tindrà relació la cosa amb això dels mapes de la Biblioteca Nacional??? Han dit, sembla, que en tenien més, fet que sempre consola. La cosa del robatori no s’ha magnificat i la festa lluïda que fan al santuari segarrenc, un indret interessantíssim de visitar, s’ha pogut realitzar sense traves.

Sant Ramon Nonat és un sant enigmàtic I hi ha qui considera que es tracta, de fet, d’un desdoblament de Sant Ramon o Raimon de Penyafort. Els de Penyafort han estat Raimundos i Raimundes, en altres èpoques, ara són més aviat Raimons i, que jo sàpiga, no hi ha Raimones. Els Ramons i Ramones eren els del trenta-u d’agost, festa que, fa anys, seguia a la de Santa Rosa. La de Santa Rosa, si no vaig errada, la van canviar de dia, cosa que va propiciar moltes empipades de noies de la meva edat amb aquest nom, que n’hi ha moltes. Aquests canvis destaroten, al meu pare li van posar el sant del dia, doncs era el tretzè germà i ja devien haver esgotat el repertori, va néixer el set de març, dia de Sant Tomàs d’Aquino. I resulta que, amb els anys, li canvien el sant de dia, ves si és gros, tot plegat!


És el de Rosa, crec, un nom molt bonic. De jove, m’hauria agradat dir-me Rosa, Rosa Maria o Maria Rosa. Ramon és també un nom baronívol, amb aquesta sonoritat contundent, pene-trant –en sentit metafòric-. Quan jo era joveneta treballava a un despatx on hi havia moltes Roses i Ramons i en aquests dies sovintejaven les convidades i felicitacions. Un Ramon jove i ben plantat, company de feina, una mica fatxenda, sempre manifestava que el seu nom era absolutament masculí, que semblava omplir la boca amb el seu esclat Ra-mon!!! HI havia també aquell cuplet tan famós que feia, Ramón, es el chico más guapo de la reunión, Ramón es para las solteras una solución y yo en mi corazón... i que molts Ramons es veien obligats a suportar sovint, en trobades i gresques.

HI ha una cançó antiga que explica la història de Sant Ramon, una història amb molts interrogants, per cert. N’existeixen versions diferents, una de les més conegudes fa:

La Mare de Déu, un roser plantava, d’aquell sant roser, en surt una planta,
Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca, confessor de reis, de reis i de papes,
En confessa un rei que en pecat n’estava, el pecat és gran, Sant Ramon plorava,
No ploreu, Ramon, que el pecat s’acaba, si no em perdoneu, es perdrà l’Espanya...

Després Sant Ramon se’n va anar al mar i no volien pujar-lo a una barca perquè el rei prohibia que hi pugessin capellans, ni frares, ni escolanets de la cota llarga, així que el sant va llançar la seva capa i va passar pel damunt, probablement a prop de Barcelona, doncs crec que a la cançó hi surt Montjuïc i tot. A mi, el que em neguiteja, és no saber de quin pecat es confessava, el rei. I què hi té a veure Espanya, en tot plegat. Misteris de la història, ves.Per cert, això de Nonat li ve d’haver nascut un cop morta la mare, el que no entenc és el fet que, malgrat aquests antecedents, fos advocat de les parteres.


Res, que encara no sé com me n’he anat de Sant BlogDay a Sant Ramon, però crec que estaria bé establir un pont virtual a partir de la capa del sant i adaptar les tradicions al nostre temps cercant vincles que, ben segur, trobaríem amb facilitat, de la mateixa manera que el cristianisme va fagocitar tradicions ancestrals paganes. Per cert, en aquesta època a les set -que ara són les nou, a causa de les trampes que els fem fer als rellotges- ja és fosc, i les orenetes inicien els seus viatges i ens abandonen... temporalment: Per Sant Ramon, orenetes per tot el món. I encara, per si un cas: Si el cucut canta per Sant Ramon, ja pots dir que ve la fi del món...