CONCABELLA, HISTÒRIA, LLEGENDA, LITERATURA I MANUEL DE PEDROLO

Fa temps que volia anar a Concabella, per tal de visitar l'espai dedicat a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Tot i que ens van explicar que durant el pont del Pilar van tenir alguns visitants ahir érem nosaltres sols visitant el castell. Encara hi ha la percepció que la Segarra i d'altres comarques catalanes són lluny de les grans àrees urbanes malgrat que avui les comunicacions són prou bones i tot és relatiu. Dissabte vam ser al Montseny i allò semblava la Rambla en hores punta, per cert. Potser per això el contrast entre les multituds i els silencis em va resultar encara més evident.

Ara és un bon temps per anar a aquests indrets de clima extrem, no hi trobem tants colors com per la primavera però tot té el seu encant. Al castell, a més de l'espai dedicat a l'escriptor, hi ha informació sobre el secà, conreus, fauna i flora,  la ruta dels castells del Sió i les seves característiques. La noia que tenia cura de l'entrada ens va fer una explicació excel·lent, extensa i molt interessant.

El castell ha experimentat moltes transformacions al llarg de la història. Hi ha qui això ho veu com una limitació però a mi m'agrada poder copsar la realitat del pas del temps, més que no pas entrar en un decorat remodelat, com passa amb alguns espais històrics i esglésies romàniques de les quals s'ha volgut fer desaparèixer la petja de segles posteriors. És habitual reinventar el passat, fins i tot a nivell arquitectònic, i amagar o destruir la part menys estètica dels monuments emblemàtics.

Concabella és un poble petit, forma part del municipi d'Els Plans de Sió. Al poble no hi ha bar, restaurant ni cafeteria i els veïns tenen en les sales del castell, molt ben condicionades, un lloc de trobada amb algunes màquines de begudes i cafè. També hi ha una bona sala per fer-hi audicions i actes diversos, enguany s'hi està celebrant un festival de música al llarg de tres dissabtes.

El poble té església romànica, la de Sant Salvador. I un passat complex relacionat amb fets d'aquests que incomoden les lectures oficials de la nostra història, com ara el record molt viu d'un camp de treball republicà que va aplegar presoners diversos, inclosa gent del POUM, després dels Fets de Maig. Això de camp de treball és un eufemisme, tant en aquest cas com en d'altres de diferent signe polític.

Encara hi ha qui se sorprèn quan s'assabenta d'aquesta mena de coses, mal o gens explicades, encara no hem aconseguit una certa objectivitat seriosa en l'estudi del passat proper. Aquestes dies penso en tot això quan escolto les sacralitzacions de polítics com Companys i l'intent de justificar errades que no interessa admetre. No crec que el martirologi ho justifiqui tot i penso que no fa cap bé a la història amagar o maquillar allò que no ens abelleix.

Per les zones rurals les guerres i les tragèdies han passat sovint de forma més salvatge que no pas per les ciutats. Un altre aspecte de la nostra història al qual s'ha intentat donar explicacions, no sempre convincents, és el del bandolerisme. Uns mapes que es poden veure al castell indiquen el nombre freqüent d'assalts i robatoris perpetrats per uns personatges als quals, ai, no sempre els movia, ni de bon tros, la necessitat. La literatura reflecteix en ocasions de forma molt més objectiva i real aquelles realitats, la literatura contemporània dels fets, car la novel·la històrica escrita a posteriori és tota una altra cosa.

Fins fa, com qui diu, quatre dies, els camins eren perillosos, insegurs. En la memòria dels meus avis encara era ben viu el record de fets delictius diversos, crims, segrestos, extorsions, relacionats amb difícils viatges per rutes complicades.

Un altre aspecte de la història ben viu a la ruralia són les guerres carlistes, fratricides i sovint descontrolades. En aquella zona hi va haver un personatge molt popular en aquell context, el Guerxo de Ratera del qual es pot trobar informació al castell. Sobre el tema carlista també es busquen explicacions i justificacions diverses, sempre parcials i subjectes a interpretacions oportunistes. El temps tenyeix de romanticisme persones i fets i de vegades s'estableixen paral·lelismes absurds entre present i passat. 

L'espai dedicat a Pedrolo és imprescindible i alliçonador. Encara hi ha qui creu que Pedrolo tan sols és, més o menys, l'autor del Mecanoscrit i només ens faltava la segona versió fílmica d'un llibre que no és, ni de bon tros, el millor d'un autor inclassificable, polièdric i fora del control dels estudis acadèmics. Llàstima que no hi hagi exemplars de tots els llibres de l'autor per comprar, en alguna botigueta a la sortida. Tot i amb això hi ha podeu trobar samarretes  a la venda amb frases de l'escriptor, jo me'n vaig comprar una que diu: Si el llibre crema, no l'apagueu. 

Per tal d'accedir a determinats títols pedrolians no reeditats s'ha d'anar a les biblioteques o a les llibreries de vell, virtuals o físiques.

A l'exposició es pot escoltar la veu de l'escriptor llegint textos i poemes i també el podem veure en un fragment  del programa Vostè pregunta, una de les poques vegades en què Pedrolo va acceptar participar en un espai televisiu. Les seves paraules sobre el tema català sonen avui actuals però no era pas així en aquell moment, l'any 1983, i tan sols per això ja pagaria la pena tenir-li una certa devoció política. Encara em sorprèn i meravella la concessió del Premi d'Honor, em temo que si no li arriben a donar el 79 ja no se li hauria atorgat, car les coses van canviar molt durant els vuitanta i noranta.

A Pedrolo s'hi ha d'accedir de forma global, altrament pot ser, com ens passa amb molts autors, que en llegir un llibre d'ell de forma puntual no ens convenci. Si jo hagués iniciat la meva relació amb Shakespeare veient Titus Andrònic hauria fugit per sempre més d'algú tan guinyolesc i sanguinari, la veritat. 

Pedrolo s'ha de situar en la seva època i en el seu context i tenir present el seu pes com a intel·lectual innovador, tocador de totes les tecles de la màquina d'escriure, capdavanter en molts aspectes literaris, introductor de gèneres, descobridor d'escriptors estrangers lligats al món anglosaxó en una època en la qual es xalava amb els francesos i para de comptar, independentista desacomplexat quan ser-ho semblava fins i tot carca, lluitador enfrontat amb una censura rància i amb una cultureta també prou rància i sovint moralista i ortodoxa políticament parlant, bon poeta, amb una producció interessant de poesia visual, autor teatral i moltes coses més.

Malauradament en aquest món nostre de capelletes i sacralitzacions és fàcil deixar-se arrossegar pels dogmes artístics i literaris que tenen vigència en un moment concret, què hi farem. La correspondència antiga entre gent del món intel·lectual deixant verd aquest autor i d'altres no hauria de voler dir res, tots som humans i l'enveja és un pecat capital, no ho oblidem. Qui estigui lliure de pecat...

Per acabar de fer la turista lletraferida em vaig retratar al simulat despatxet de l'escriptor, on es conserven taula, cadira i màquina d'escriure. Tornarem a Concabella, segur.

Del BlogDay a Sant Ramon Nonat, l'estiu gairebé es acabat

Avui sembla que, a més de Sant Ramon Nonat, se celebra el Blog Day. M’he assabentat del tema a través del blog de Gabriel Jaraba, que ha tingut l’atenció de triar el meu entre els cinc que, si se segueix la proposta, cal recomanar. Això de recomanar i triar em costa molt, així que admeto que no faré els deures, malgrat que m’agradaria fer-los. Quan entro a un blog amb una certa regularitat, l’afegeixo a la llista de l’esquerra, el cas és que acabaria recomanant els qui ja m’han recomanat, o els dels amics I amigues, i tot plegat resultaria massa endogàmic. Per manca de temps i de coneixements d’idiomes, el meu univers blogaire és, per ara, reduït, per això crec que tampoc us puc descobrir res de nou, ja que molts passejants ens tornem a retrobar als indrets habituals, de tant en tant. Fa poc vaig refusar fer una altra tria, a partir d’un nou nomenament honorífic, del Yayo Salva. La veritat, quan a l’escola he de triar treballs dels alumnes per a alguna cosa, ho passo molt i molt malament. Crec que va ser una sort que, de jove, no em sortissin excessius pretendents, altrament m’hauria quedat per vestir sants, a causa de les meves indecisions, i ara que és aquesta una activitat en desús, la cosa encara seria més dramàtica, doncs em podria trobar, fins I tot, a l’atur I sense pensió. I, mireu, com qui no vol la cosa, ara m'adono que fins i tot he possat cinc o sis enllaços a blogs... òndia.

Parlant de sants, torno a Sant Ramon, la relíquia del qual ha desaparegut. No he trobat informació sobre si el que es buscava era el continent o el contingut. Qui ho deu haver fet? Per què? Per endegar una bretolada? Per a fer algun tipus de reivindicació, com en el cas de la Mare de Déu de Núria? Per portar la relíquia a algun malalt, com es feia en èpoques pretèrites, quan els llits aristocràtics s’omplien, en casos difícils, de cors i braços, ossos i budells de sants, santes i beats? Tindrà relació la cosa amb això dels mapes de la Biblioteca Nacional??? Han dit, sembla, que en tenien més, fet que sempre consola. La cosa del robatori no s’ha magnificat i la festa lluïda que fan al santuari segarrenc, un indret interessantíssim de visitar, s’ha pogut realitzar sense traves.

Sant Ramon Nonat és un sant enigmàtic I hi ha qui considera que es tracta, de fet, d’un desdoblament de Sant Ramon o Raimon de Penyafort. Els de Penyafort han estat Raimundos i Raimundes, en altres èpoques, ara són més aviat Raimons i, que jo sàpiga, no hi ha Raimones. Els Ramons i Ramones eren els del trenta-u d’agost, festa que, fa anys, seguia a la de Santa Rosa. La de Santa Rosa, si no vaig errada, la van canviar de dia, cosa que va propiciar moltes empipades de noies de la meva edat amb aquest nom, que n’hi ha moltes. Aquests canvis destaroten, al meu pare li van posar el sant del dia, doncs era el tretzè germà i ja devien haver esgotat el repertori, va néixer el set de març, dia de Sant Tomàs d’Aquino. I resulta que, amb els anys, li canvien el sant de dia, ves si és gros, tot plegat!


És el de Rosa, crec, un nom molt bonic. De jove, m’hauria agradat dir-me Rosa, Rosa Maria o Maria Rosa. Ramon és també un nom baronívol, amb aquesta sonoritat contundent, pene-trant –en sentit metafòric-. Quan jo era joveneta treballava a un despatx on hi havia moltes Roses i Ramons i en aquests dies sovintejaven les convidades i felicitacions. Un Ramon jove i ben plantat, company de feina, una mica fatxenda, sempre manifestava que el seu nom era absolutament masculí, que semblava omplir la boca amb el seu esclat Ra-mon!!! HI havia també aquell cuplet tan famós que feia, Ramón, es el chico más guapo de la reunión, Ramón es para las solteras una solución y yo en mi corazón... i que molts Ramons es veien obligats a suportar sovint, en trobades i gresques.

HI ha una cançó antiga que explica la història de Sant Ramon, una història amb molts interrogants, per cert. N’existeixen versions diferents, una de les més conegudes fa:

La Mare de Déu, un roser plantava, d’aquell sant roser, en surt una planta,
Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca, confessor de reis, de reis i de papes,
En confessa un rei que en pecat n’estava, el pecat és gran, Sant Ramon plorava,
No ploreu, Ramon, que el pecat s’acaba, si no em perdoneu, es perdrà l’Espanya...

Després Sant Ramon se’n va anar al mar i no volien pujar-lo a una barca perquè el rei prohibia que hi pugessin capellans, ni frares, ni escolanets de la cota llarga, així que el sant va llançar la seva capa i va passar pel damunt, probablement a prop de Barcelona, doncs crec que a la cançó hi surt Montjuïc i tot. A mi, el que em neguiteja, és no saber de quin pecat es confessava, el rei. I què hi té a veure Espanya, en tot plegat. Misteris de la història, ves.Per cert, això de Nonat li ve d’haver nascut un cop morta la mare, el que no entenc és el fet que, malgrat aquests antecedents, fos advocat de les parteres.


Res, que encara no sé com me n’he anat de Sant BlogDay a Sant Ramon, però crec que estaria bé establir un pont virtual a partir de la capa del sant i adaptar les tradicions al nostre temps cercant vincles que, ben segur, trobaríem amb facilitat, de la mateixa manera que el cristianisme va fagocitar tradicions ancestrals paganes. Per cert, en aquesta època a les set -que ara són les nou, a causa de les trampes que els fem fer als rellotges- ja és fosc, i les orenetes inicien els seus viatges i ens abandonen... temporalment: Per Sant Ramon, orenetes per tot el món. I encara, per si un cas: Si el cucut canta per Sant Ramon, ja pots dir que ve la fi del món...