Del BlogDay a Sant Ramon Nonat, l'estiu gairebé es acabat

Avui sembla que, a més de Sant Ramon Nonat, se celebra el Blog Day. M’he assabentat del tema a través del blog de Gabriel Jaraba, que ha tingut l’atenció de triar el meu entre els cinc que, si se segueix la proposta, cal recomanar. Això de recomanar i triar em costa molt, així que admeto que no faré els deures, malgrat que m’agradaria fer-los. Quan entro a un blog amb una certa regularitat, l’afegeixo a la llista de l’esquerra, el cas és que acabaria recomanant els qui ja m’han recomanat, o els dels amics I amigues, i tot plegat resultaria massa endogàmic. Per manca de temps i de coneixements d’idiomes, el meu univers blogaire és, per ara, reduït, per això crec que tampoc us puc descobrir res de nou, ja que molts passejants ens tornem a retrobar als indrets habituals, de tant en tant. Fa poc vaig refusar fer una altra tria, a partir d’un nou nomenament honorífic, del Yayo Salva. La veritat, quan a l’escola he de triar treballs dels alumnes per a alguna cosa, ho passo molt i molt malament. Crec que va ser una sort que, de jove, no em sortissin excessius pretendents, altrament m’hauria quedat per vestir sants, a causa de les meves indecisions, i ara que és aquesta una activitat en desús, la cosa encara seria més dramàtica, doncs em podria trobar, fins I tot, a l’atur I sense pensió. I, mireu, com qui no vol la cosa, ara m'adono que fins i tot he possat cinc o sis enllaços a blogs... òndia.

Parlant de sants, torno a Sant Ramon, la relíquia del qual ha desaparegut. No he trobat informació sobre si el que es buscava era el continent o el contingut. Qui ho deu haver fet? Per què? Per endegar una bretolada? Per a fer algun tipus de reivindicació, com en el cas de la Mare de Déu de Núria? Per portar la relíquia a algun malalt, com es feia en èpoques pretèrites, quan els llits aristocràtics s’omplien, en casos difícils, de cors i braços, ossos i budells de sants, santes i beats? Tindrà relació la cosa amb això dels mapes de la Biblioteca Nacional??? Han dit, sembla, que en tenien més, fet que sempre consola. La cosa del robatori no s’ha magnificat i la festa lluïda que fan al santuari segarrenc, un indret interessantíssim de visitar, s’ha pogut realitzar sense traves.

Sant Ramon Nonat és un sant enigmàtic I hi ha qui considera que es tracta, de fet, d’un desdoblament de Sant Ramon o Raimon de Penyafort. Els de Penyafort han estat Raimundos i Raimundes, en altres èpoques, ara són més aviat Raimons i, que jo sàpiga, no hi ha Raimones. Els Ramons i Ramones eren els del trenta-u d’agost, festa que, fa anys, seguia a la de Santa Rosa. La de Santa Rosa, si no vaig errada, la van canviar de dia, cosa que va propiciar moltes empipades de noies de la meva edat amb aquest nom, que n’hi ha moltes. Aquests canvis destaroten, al meu pare li van posar el sant del dia, doncs era el tretzè germà i ja devien haver esgotat el repertori, va néixer el set de març, dia de Sant Tomàs d’Aquino. I resulta que, amb els anys, li canvien el sant de dia, ves si és gros, tot plegat!


És el de Rosa, crec, un nom molt bonic. De jove, m’hauria agradat dir-me Rosa, Rosa Maria o Maria Rosa. Ramon és també un nom baronívol, amb aquesta sonoritat contundent, pene-trant –en sentit metafòric-. Quan jo era joveneta treballava a un despatx on hi havia moltes Roses i Ramons i en aquests dies sovintejaven les convidades i felicitacions. Un Ramon jove i ben plantat, company de feina, una mica fatxenda, sempre manifestava que el seu nom era absolutament masculí, que semblava omplir la boca amb el seu esclat Ra-mon!!! HI havia també aquell cuplet tan famós que feia, Ramón, es el chico más guapo de la reunión, Ramón es para las solteras una solución y yo en mi corazón... i que molts Ramons es veien obligats a suportar sovint, en trobades i gresques.

HI ha una cançó antiga que explica la història de Sant Ramon, una història amb molts interrogants, per cert. N’existeixen versions diferents, una de les més conegudes fa:

La Mare de Déu, un roser plantava, d’aquell sant roser, en surt una planta,
Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca, confessor de reis, de reis i de papes,
En confessa un rei que en pecat n’estava, el pecat és gran, Sant Ramon plorava,
No ploreu, Ramon, que el pecat s’acaba, si no em perdoneu, es perdrà l’Espanya...

Després Sant Ramon se’n va anar al mar i no volien pujar-lo a una barca perquè el rei prohibia que hi pugessin capellans, ni frares, ni escolanets de la cota llarga, així que el sant va llançar la seva capa i va passar pel damunt, probablement a prop de Barcelona, doncs crec que a la cançó hi surt Montjuïc i tot. A mi, el que em neguiteja, és no saber de quin pecat es confessava, el rei. I què hi té a veure Espanya, en tot plegat. Misteris de la història, ves.Per cert, això de Nonat li ve d’haver nascut un cop morta la mare, el que no entenc és el fet que, malgrat aquests antecedents, fos advocat de les parteres.


Res, que encara no sé com me n’he anat de Sant BlogDay a Sant Ramon, però crec que estaria bé establir un pont virtual a partir de la capa del sant i adaptar les tradicions al nostre temps cercant vincles que, ben segur, trobaríem amb facilitat, de la mateixa manera que el cristianisme va fagocitar tradicions ancestrals paganes. Per cert, en aquesta època a les set -que ara són les nou, a causa de les trampes que els fem fer als rellotges- ja és fosc, i les orenetes inicien els seus viatges i ens abandonen... temporalment: Per Sant Ramon, orenetes per tot el món. I encara, per si un cas: Si el cucut canta per Sant Ramon, ja pots dir que ve la fi del món...