3.3.08

On canten els ocells que canten?

He anat aquest cap de setmana al Santuari de la Salut, de Sant Feliu de Pallerols. A Sant Feliu hi havia anat sovint de càmping, fa anys, també. És un poble molt bonic. La Garrotxa i l’Empordà em semblen les comarques objectivament més excitants del mapa català, i que no se m’enfadi ningú. Malauradament, com en tantes coses, el turisme indiscriminat, massiu i depredador, ha fet de les seves tant en l’una com en l’altra. A l’Empordà més, evidentment.

Els Santuaris, en general, són evocadors i em desvetllen pregones tendreses infantils. Alguna vegada, el meu oncle capellà llogava, fins i tot, el taxi d’algun conegut i, quan anàvem a veure’l, ens portava a algun santuari gironí: els Àngels, santa Afra. Els ex vots, que aleshores eren molt nombrosos, em produïen una estranya i morbosa angúnia, aquells peus, mans, caps, les fotografies esgrogueïdes i els vestidets arnats, tot plegat em desvetllava neguits diversos. Sempre recordo en veure’ls aquella escena de Solitud, quan el pastor explica a la Mila la història d’una llarga cabellera que algú es va tallar a causa d’una promesa i, de sobte, allò que en principi feia angúnia a la protagonista, pren un nou sentit, ja que té una història. Penso això, en contemplar aquestes col·leccions, enguany, que tot té una història. Ara, en general, n’han reduït el material exposat a tot arreu, que acostuma a estar tancat en vitrines i als santuaris no hi ha capellà fix, són hotelets, de fet.

Les meves primeres sortides d’excursió van lligades a Montserrat, a Montgrony i a alguns altres indrets semblants, menys coneguts. Quan algun parent o conegut proper visitava un santuari, acostumava a portar-nos, als infants de la família o veïnat, alguna fotesa d’aquestes que es venen, encara, com a records, encisadores: medalletes, rosaris, bastonets, didalets, llapis amb barretina, fulls de goigs, esquellots, marededéus de plàstic i, sobretot, un objecte que em fascinava, aquella mena de maquinetes de retratar en les quals, pitjant un botonet, es podien contemplar vistes del lloc visitat.

La Salut és una immensa balconada damunt del paisatge garrotxí. No es tracta d’un Santuari massa antic, i va ser, de fet, la font, la causa del culte posterior. Molts santuaris i ermites van ser fets o refets a partir del segle XVIII, en una època d’un cert optimisme rural i demogràfic, però incòmoda per a les lectures poc hispàniques de la nostra història. Per això tot aquest barroc i fins i tot el neoclàssic una mica insuls de tants indrets semblants es sovint menyspreat per la història de l’art nostrat, que incideix, al meu entendre, excessivament en el romànic, del qual també hi ha de tot, per cert. Per la nostra geografia hi ha molts santuaris de la Salut, lligats sempre a fonts miraculoses. Com a nom, Salut no ha fet massa fortuna, hi ha moltes més Dolors que no pas Saluts, cosa una mica inquietant.

A molts santuaris, com en aquest, hi tenen emmarcades fotografies antigues, amb gent mudada de principis del segle XX o finals del XIX pujant esforçadament a un aplec, amb carros i cistells de menjar. Evoquen tot un estrany món, proper i antic, abastable encara en la memòria històrica familiar, per part dels qui som una mica grandets. Les fotografies antigues mostren esglésies molt més luxoses, amb pintures a les parets i marededéus ben habillades i coronades, amb espelmes i ciris fumejant pel recinte i enfosquint el conjunt. Tot és ara domesticat i controlat, no hi ha olor d’espelma i poc olor d’encens. Les parets s’emblanquinen i prou, en general.


Una gran majoria de les esglésies antigues, de tots els estils, se’ns presenten avui austeres i desmaquillades, i costa d'imaginar uns edificis acolorits per dins i per fora, com, ben segur, devien ser. Els antics, fins i tot els de les èpoques remotes, no compartien la nostra afició per la pedra vista, la fusta descarada, el marbre blanc i els murs nus. A la resta d'Espanya el tema és una mica diferent, perquè per les circumstàncies de la guerra civil, es van conservar millor i hem associat, potser també per això, el barroquisme o l'excés decoratiu a gustos foranis. Em produeix un somriure irònic escoltar algú quan manifesta, davant d’un edifici antic rehabilitat, que ‘l’han deixat com era’. El guix i la cal van protegir moltes parets, desinfectant-les, i ara els hem engegat a dida de forma indiscriminada i s’ha estès per la ciutadania normaleta, gràcies al dogmatisme dels experts canònics, un cert mensypreu pels nostres avantpassatas afeccionats a emblanquinar i pintar amb blauet, o fins i tot amb tota mena de sants exteriors i interiors, murs sagrats, profans i casolans. La història, fins i tot en aquests aspectes materials, arquitectònics, no és mai com ens l’expliquen. I és que un edifici mai no es pot deixar com era, perquè, ni sabem com era quan el van fer, ni podem bandejar les petjades de la història posterior, amb els seus afegits, ampliacions, incendis, reconstruccions i repintades... Són com les persones, que per més que ens arreglin amb repassades diverses, mai no tornem a ser com érem. L’autenticitat i el retorn als origens, com tantes coses, és un mite del present.

Per cert, vaig resistir la temptació de comprar-me qualsevol record tradicional, però no em vaig poder estar d’emportar-me’n un magnífic llibre sobre la història del santuari, de Xavier Solà i Colomer, amb un gran nombre de fotografies i dades, molt interessant. No cal dir que el dia va ser esplèndid, massa calorós, com vau poder comprovar, malgrat que diuen que tornarà el fred, és clar, cosa que sol passar sovint en aquesta època de l'any, però que sempre sembla estranya, exòtica i lligada a conspiracions etèries o pecats humans. Els boscos de l'entorn de la Salut són magnífics, de bedolls, faigs i roures, silenciosos durant l'estiu, però encatifats ara de fulles seques de tons diversos, entre les quals malden per treure el cap brots novells i flors coratjoses. Dormen, encara, com és natural, el son de l'hivern, encara que ja s'endevinen les petjades primaverals, gairebé imperceptibles, per tot arreu. En escoltar mallerengues i d'altres ocellets refilar animadament, sense aconseguir localitzar-los amb exactitud, em va venir al cap aquell poema de Juan Ramón Jiménez, que també i tan bé parla del final proper de l'hivern: cantan, cantan, ¿dónde cantan los pájaros que cantan?




12 comentaris:

Arare ha dit...

Aquella olor d'incens i de cera cremada de les esglésies és irrepetible. Ara, a moltes catedrals, el que et trobes és que pots encendre una espelma que és un híbrid entre espelma i lampareta, per encendre-la has de pagar, normalment, un euro, i no fa ni aquella olor ni el mateix efecte. Em temo que la globalització ha arribat també als sants tradicionals, pobrets, que tan ben acompanyats havien estat fins no fa gaire i que tan sols es deuen trobar ara!

Jo tinc ocells prop de la meva finestra, quan canten em sento Blancaneus o la Ventafocs, ara només em faltaria que vinguéssin a ajudar-me a plegar la roba o a fer el dinar, com a les pelis disneyanes (uix, em fa que m'acabo d'inventar un adjectiu)

BOna setmana, Júlia! (vaig assajant rodolins)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Al santuari de la Salut m'hi vaig comprar, fa anys, el meu Gaiatu, un magnífic bastó de boix,per quan l'hagués de menester. Encara no és el cas, però ho dic en veu baixa perquè vés saber...
Una de les coses que trobo a faltar actualment als records dels santuaris son aquells escuts petits, metàl·lics, que portàven soldat un imperdible i que et posàves a la motxilla o al barret.
Un company meu de fa molts anys, plè el barret d'escuts, es va merèixer el malnom: ja no era el Josep, va passar a ser "El Llaunes".
Recordes que a molt llocs també hi havia els "banderins"?
Ostres, ostres, quants records, també, del Xiruquero-kumbaià!.

Marali ha dit...

Magnífica descripció dels santuaris de l'entorn i dels records. A mi els ex-vots em feien por el perquè no ho se però me'n feien. Si continua aquest temps aviat podré gaudir del primer café en llet del matí a la terrassa i escoltar i mirar els ocellets.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquest santuari és al bell mig de la carretera que et comentava l'altre dia que tant m'agradava. Per cert que també hi ha un saltant d'aigua que val la pena caminar una horeta (em sembla) per veure'l.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

De fet, Arare, els ciris tamb� es pagaven, els portava la gent, i el negoci de l'espelma era prou important en aquells temps. Els sants, efectivament, ja no s�n el que eren, malgrat que alguns gaudeixen de bona salut, com Santa Rita.

Els ocellets sempre han tingut bona premsa, com els ratolins, als contes.

Ja veur�s com, sense adonar-te'n, t'haur�s de reprimir per no parlar en vers, a mi gaireb� em passa, he, he.

Júlia ha dit...

Hola, Xiruquero, els escuts van ser molta moda i es posaven per tot arreu, van ser substituïts, però sense tant d'èxit, pels pins. Si no tenies escut et podies posar a la solapa les xapes de les begudes, enganxant-les pel darrera amb el suro.

Els banderins van ser molt populars, jo tenia l'habitació de 'soltera' plena de banderins, record de sortides i excursions, i amb dues carlines molt maques, de Montgrony, per cert.

Júlia ha dit...

A mi també, Marali, una mica de por sí que em feien, són força tètrics...

Espero que puguis gaudir aviat d'aquest bon temps, encara que compte, que diuen que torna el fred. No te'n refiïs.

Júlia ha dit...

No sé si et refereixes al Salt de Sallent, Francesc. Efectivament, aquest santuari és per la zona, tot el volt és molt bonic, tinc pendent una sortida a Rupit quan pugui.

G ha dit...

I a tantes masies i cases de poble que al llindar de la porta tenen gravada una data del segle XVIII, curiós aquest segle de derrota i redreç que sempre ha estat una mica oblidat Jo aquestes esglésies del XVIII els tinc una especial estimació, em van batejar i vaig fer la comunió a l’església de Sant Agustí de Barcelona (al Raval), no és que sigui un gran entès en art però sempre recordo el rètol que posava a la rambla que indicava cap al carrer Hospital, Església de Sant Agustí, segle XVIII, i des de llavors sempre que en qualsevol lloc de Catalunya he vist una església molt semblada a la de Sant Agustí, directament he pensat, deu ser del segle XVIII i sempre ho encertat.

Júlia ha dit...

Hola G!, Bon dia.

El segle XVIII va comportar una certa època de pau i redreç hispànic, Carles III va ser un rei adient a l'època, il·lustrat i emprenedor. Es van introduir nous conreus,es van controlar algunes malalties, i el camp va tenir una revifalla i un augment demogràfic remarcable. El castellà s'anava introduint a tot arreu amb una certa 'naturalitat', després de les desfetes anteriors.

Malauradament, Carles IV va ser molt diferent, a més es va esdevenir la Revolució Francesa, que va trasbalsar la societat i propiciar una involució important, després, Napoleó ens va 'visitar'. Més endavant, les guerres carlines. Revoltes diverses i 'la guinda' la Guerra Civil. Tot això va afectar també molt les zones rurals, unes més que no pas altres.

Les esglésies i convents, com el de Sant Agustí, van patir les desamortitzacions. Tot plegat, doncs... Per això penso que no es pot estar mai tranquil.

Tinc debilitat per aquesta església, que sempre acull els nou vinguts, i per la zona on es troba.

Llàstima que també ha patit moltes atzagaiades del destí, pobreta.

Júlia ha dit...

La 'lectura històrica' oficial catalanista no ha estat amable amb l'època, de l'Onze de Setembre 'canònic' passem a la Renaixença... És com el Renaixement català, poc conegut. Temps complex també, amb un gran esplendor a monestirs com el de Montserrat, les èpoques en les quals érem 'més espanyols' no toquen, ara. Quant més 'sé' menys 'sé' i menys coses em crec, encara que me les diguin els 'experts'.